Grandiositat del congost de l'Aigua de Valls

El congost per on circula l'Aigua de Valls és una regió extraordinària i ara s'hi pot accedir amb una relativa facilitat. És un massís de conglomerat, amb cingles, baumes i agulles i, al fons, la presència de les parets de ponent de la Serra d'Encija. Aquesta excursió que vaig fer-hi l'altre dia  recorre els dos costats de l'engorjat, per un camí molt interessant —precari, assegurat en algun punt amb cordes i cadenes—.

El camí —principalment el de la banda dreta— va buscant el pas per les zones emboscades que hi ha a mitja alçada de les cingleres i passa per racons de gran bellesa. El pas d'una banda a l'altre del riu es fa, precisament, pel damunt del cèlebre Pont Quebradís, que és una curiositat pintoresca.

Surto de la Plana del Riu per una pista que du fins una resclosa. Des d'aquest punt, fins el Molí de la Corriu, el camí és molt precari i passa pel costat dret de les aigües. Quan arribo al Molí, com que és interessant combinar el fons del congost amb zones més enlairades, agafo la pista que puja al veïnat de Sant Romà. A dalt hi fa un bon sol, que contrasta amb el fred glaçat del fons del barranc. Les vistes són magnífiques.

Segueixo per la pista que torna a baixar al fons del congost, a l'indret de la Bauma de les Pintes. Aquí comença el camí més interessant. Molt estret, amb alguna assegurança—fins hi ha una escala—, cal anar agafant-se a les soques dels arbres. És molt bonic.

Finalment, s'arriba al Pont Quebradís, es passa a l'altra banda i es baixa fins arran d'aigua per veure com el torrent travessa la foradada.

A partir d'aquí, el camí és extraordinari i força llarg. És interessant haver passat abans per l'altre costat perquè així ens fem més el càrrec de les roques i cingleres que ens toca anar sortejant. Es travessa la canal de Comallonga i la més fonda de Vilacireres —o dels Cints—. Tot aquest itinerari magnífic i espectacular s'acaba quan sortim del congost i ens trobem amb les runes de la gran masia de la Torre de la Corriu.

Aquesta masia medieval ja apareix documentada al segle IX. La visió actual de les seves restes, a sota del Cingle de l'Espluga, impressiona i fa basarda —principalment en un dia com el que hi vaig anar jo, on semblava que no hi havia cap ànima vivent en tota la contrada. Arquitectònicament, és molt singular, i no s'assembla a res que hagi vist jo abans. Està declarada «bé cultural d'interès nacional», però d'aquí quatre dies haurà desaparegut completament. Va aguantar més de mil anys però no podrà sobreviure a aquests temps que ens han tocat a nosaltres....

Acabo l'excursió baixant pel torrent de la Corriu i recuperant el camí per on havia començat a caminar.

Gran excursió. Seria fantàstic que s'acabés d'obrir tot el camí del congost, de manera que es pogués caminar del molí de la Corriu al molí de Güell.

Fotografies. Track.

Passejada pel Batlliu de Sort

Torno a passejar pel Batlliu de Sort. Com que tinc poc temps, em limito a pujar de Sort a Pujalt, seguir de Pujalt a Olp i, abans d'arribar-hi, trencar cap a Castellviny i retornar a Sort. És ben bonic a qualsevol època de l'any!

Fotografies. Track.

L'Orri per Rubió

No se m'havia acudit mai pujar la Torreta de l'Orri directament des del poblet de Rubió, perquè pensava que seria un terreny incòmode. Estava equivocat: és una pujada força agradable. La vaig fer l'altre dia, en una època de l'any en què tocaria que el cim estigués ple de neu, però no n'hi havia gens ni mica. Un cop dalt, sí que vaig trobar-me alguns esquiadors que lliscaven per la mica de neu glaçada els canons de Port-Ainé havien dipositat.

Se surt de la part de dalt de Rubió seguint un camí que arriba fins el barranc de Fener Llarg. A partir d'aquí no hi ha camí, però la vegetació permet anar tirant pel dret sense cap problema. les vistes són esplèndides.

A la Basseta ja es veu el cim. Cal seguir la carena de Coma-sarrera, que cau força estimbada pel costat de llevant, cap el barranc de la Coma de l'Orri. És una pujada curta i ràpida.

Quan arribo al cim, la temperatura és impròpia de l'època de l'any. Com que encara tinc temps fins l'hora de dinar, decideixo baixar pel costat de llevant, cap a les Comes de Rubió. La part més complicada és els pocs metres de pista d'esquí que em cal travessar fins tornar a sortir fora de la neu. La «neu» de la pista és ben glaçada i és pràcticament impossible caminar-hi sense grampons —que no duc, perquè pràcticament no hi ha neu enlloc!—. Amb molta precaució, supero aquests pocs metres i segueixo baixant fins el fons del barranc de les Comes de Rubió. Aleshores, segueixo la pista fins Rubió.

Una excursió simple, però ben bonica.

Fotografies. Track.

El Tossal de les Viudes i els Llengots

Crec que no oblidaré mai les emocions que vaig sentir quan vaig visitar Busa per primera vegada, la Setmana Santa de l'any 1972. Són emocions que difícilment podria explicar a una persona que no hagi viscut l'excursionisme d'ara fa més de quaranta anys. Anar a passar diversos dies a Busa i recórrer aquelles muntanyes tan feréstegues i —en aquella època— tan desconegudes i intransitables, va ser una petita aventura que les persones més joves no poden imaginar. Vaig quedar fascinat per tot el que vaig veure i viure. Recordo l'especial emoció que vaig sentir quan vaig arribar a la casa de Trasserra, que estava en un racó espectacular. Des d'aquell 1972 mai no havia tornat a Trasserra fins avui. He pogut constatar el pas del temps, d'una manera dramàtica:

L'excursió que he fet ara m'ha semblat extraordinària. Terreny complicat, orientació difícil, fins i tot amb el GPS —imagineu sense gps!—, graus exposats, petites grimpades, camins poc fressats, corriols, vistes magnífiques... i un cim molt aeri i bonic.

Surto d'Aiguaviva, prop del riu de Valls i començo a remuntar la Rasa de Cal Busoms en direcció al Roc de la Creu. Camí estret i molt dret. Arribo al collet que s'obre sobre la vall de Valielles i començo a enfilar-me, per terreny aeri, cap el Tossal de les Viudes. Hi ha alguna petita grimpada, alguna petita canal on cal agafar-se als arbusts. Hi ha passos força aeris. El (doble) cim és magnífic. Puc observar ben bé la gran cinglera nord de Busa i les successives puntes dels Llengots, que formen una mena de dents de serra orientats de llevant a ponent. 

Desfaig el camí i retorno al collet. Aquí comença el Grauet de Valielles. El camí és imprecís. Arriba un punt en que, si vaig a la dreta, aniria cap el Coll de Vera, però jo segueixo cap a l'esquerra, en direcció a la gran masia de Valielles, amb la capella de Sant Andreu. Indret extraordinari!

De Valielles agafo la pista que passa pel Portell de Vilamala i duu a la masia del mateix nom. La pista segueix, però cada vegada és més i més dreta. Entro a la fageda i trobo a la dreta un camí —entapissat de fulles seques— que és el gran i meravellós camí que va recorrent tot el peu del cingle fins que troba la canal de Casa Vila, que em serviria per pujar al Pla de Busa.

A partir d'aquest punt, el camí es torna encara més espectacular perquè va baixant força dret, encaixonat entre la cinglera de Busa a mà esquerra i les successives dents dels Llengots, a mà dreta. Finalment, el camí desemboca al pla de Tresserra que, com he explicat abans, és un indret que, l'any 1972, em va impressionar enormement per la seva bellesa.

Després de molta estona de caminar per l'obaga, em torna a tocar el sol i ho aprofito per revifar-me una mica i menjar alguna cosa. Ara comença un tros una mica complicat i, fins i tot, perillós. Just al darrere del que fou la casa de Tresserra hi ha un petit corriol que baixa fins el Collet dels Llengots. És un camí difícil, encara més de baixada. Afortunadament, el lloc més compromès està assegurat amb un cable metàl·lic i un parell de graons de ferro. Sense aquestes ajudes, el pas seria molt arriscat, però amb les ajudes, no hi ha cap problema. A continuació, cal baixar per una canal que no és fàcil —i no té cap assegurança—. Finalment, s'arriba a una llisera que està assegurada amb una corda. 

El Collet dels Llengots és un pas entre dues fileres successives de «llengots». El travessa una pista que cal seguir cap a llevant fins trobar el camí que s'enfila a mà esquerra a buscar el Grauet dels Llengots. Aquest camí tampoc no és evident ni està gaire fressat. Un cop a la bretxa, només caldria baixar en direcció nord, cap el fons de la vall, però en aquest massís no hi ha res senzill. De fet, la baixada del Grauet dels Llengots fins el Riu de Valls —just al punt on comença el pantà de la Llosa del Cavall— és molt complicada. Hi ha un corriol que no hem de perdre en cap moment i que, en algun punt, no és gens evident.


Arribo al fons de la vall i ara em cal seguir una estona aigües amunt fins la Canal de la Vidarça i, aleshores, remuntar la Collada de la Mata. Novament, res d'això és senzill. La pujada a la collada la faig sense camí, mirant de passar pels llocs més francs. Després de la collada, tampoc hi ha camí. Quan sóc a prop de les ruïnes de Cal Teuleret, sí que trobo un camí, que es converteix en una pista i em retorna a Aiguaviva, passant per Cal Saragossa.

Una excursió que pot sadollar els nostres instints excursionistes. Una excursió que tenia pendent des de l'any 1972. Encara hi he sigut a temps! I per molts anys!

Fotografies. Track.

Cingleres de Pessonada

Els Escalirots. Hi vaig anar fa uns anys, amb un amic que és del país i coneixia bé aquells indrets. Ara l'excursió s'ha popularitzat força, però ara que hi he tornat m'ha seguit semblant un itinerari formidable.

Surto de Pessonada, vaig a la Mare de Déu de la Plana i començo a pujar per aquest camí que supera una cinglera que sembla insuperable. És el magnífic camí dels Escalirots. Llàstima que el dia s'ha ennuvolat molt i els panorames han perdut el relleu. Hi ha un punt en què es pot anar més a l'esquerra o bé seguir pel mig de la canal fins la Portella. Agafo aquesta segona opció.

A la carena no hi fa fred, però la sensació és una mica inhòspita. Segueixo pel fil de la cinglera en direcció a la Rocalta (1.489 m), i passo per trinxeres i búnquers. El record de «Dos taüts negres i dos de blancs» és inevitable. La vista és extraordinària.

A la tornada segueixo la pista i després agafo el camí —molt ben fressat— que, pels Feixancs de la Tremor, va baixant cap a la capelleta de Sant Joanet.

És una excursió curta i molt bonica.

Fotografies. Track.

Muntanyes i valls de la Bonaigua

En una excursió recent (vegeu aquest apunt) vaig visitar la valleta de Boscàs, a la Bonaigua, i va enamorar-me. Ara hi he tornat, a la tardor, en una excursió curta i molt bonica que combina la visita a aquests racons tan bonics amb l'ascensió de tres cims.

Surto del coll de la Bonaigua i el dia es presenta magnífic, amb una transparència del cel total i amb aquelles llums que cauen de biaix i donen encara més relleu als diversos termes. Els tons de l'herba són càlids i daurats. Fa vent, força vent, i la sensació és de fred, però la temperatura no és pas baixa.

D'entrada, m'enfilo al pla de Moredo on hi ha una petita estanyola on hi trobo un isard solitari. Només pujar fins aquí, ja noto que l'esperit revifa!

L'estanyola de Moredo

A partir d'aquest punt, flanquejo per damunt de la banda pallaresa de la Bonaigua fins que arribo a la coma de l'Àlber i a la màgica bassa de Boscàs. Per aquí hi passa un itinerari clàssic d'esquí que es pot fer des de les instal·lacions de Vaquèira. Se'n diu «lo Boscàs» i no és difícil. Remunto tota la coma fins la collada de Muntanyó, que separa el Pallars de la Vall d'Aran.

Des del coll, pujo ràpidament al Tuc de la Cigalera (2.497 m) on la vista és una meravella. M'agafen ganes d'aturar-me i mirar de reconèixer, una a una, totes les muntanyes —del Montroig al Perdiguero, passant pels massissos de Punta Alta, Besiberris, Colomers, etc.— que estic veient, però el vent és molestós i convida a no aturar-se.

El cim d'Escòrnacrabes des del Tuc de la Llança

Ara entro al que són les pistes d'esquí dels Argulls (Arcoïls) i, més especialment, a la coma on hi ha els telesquís bessons del Tuc de la Llança. Quantes vegades he baixat per aquests pendents!

El meu objectiu és ara el Tuc de la Llança (2.659 m), un cim força significatiu que mai havia pujat. Per aquest costat és prou bonic, però si es mira des dels estanys de Baciver, és un cim realment formidable. La pujada és molt dreta, primer en direcció al coll que el separa del pic d'Escòrnacrabes i després buscant els millors passos cap al cim. Hi ha alguna fita i restes de pas. El pendent és considerable i hi ha un pas exposat prop del cim, en un moment on el rastre fa un flanqueig en terreny herbós.

El cim és feréstec i recomanable. Al meu davant hi tinc l'Escòrnacrabes (2.613 m) —que al mapa de l'Alpina es diu Tuc des Arcoïls—. En qualsevol cas, és el primer cim de la cresta d'Escòrnacrabes que arriba fins el Cap de Vaquèira. Baixo amb precaució del Tuc de la Llança. A la baixada, els tres o quatre passos de flanqueig a l'herba em resulten una mica desagradables, per la seva exposició, i penso si no fóra millor pujar i baixar directament al cim per la cresta de roca, molt més franca. En tot cas, baixo fins el coll i remunto l'Escòrnacrabes.

En un no-res sóc dalt i em miro la cresta. Sembla que no té dificultat i penso que la continuació lògica de l'excursió seria arribar fins el Cap de Vaquèira. Però el vent, que encara s'ha reforçat, m'ho desaconsella, perquè em costa mantenir l'equilibri al cim de l'Escòrnacrabes.  M'arrecero amb unes pedres per menjar quatre galetes.

Per acabar, només em cal baixar per alguna de les pistes d'esquí d'aquesta zona, i no puc evitar un plany pel temps i l'esforç que em caldrà esmerçar —comparats amb la rapidesa i la facilitat d'un descens amb esquís!

L'altiu Tuc de la Llança, vist des de l'Escòrnacrabes

Fotografies. Track.

Comaminyana

La vall de Comaminya —o de la Montanyeta, o de Bertillo— és una vall de la dreta de la vall de Boí, entre Llubriqueto (al nord) i la vall de Barruera (al sud). És una vall preciosa i d'accés fàcil, perquè hi ha un camí ben marcat que s'enfila molt dret del fons de la vall fins un refugi de pastor (tancat) que hi ha a la coma de lo Forco. Més enllà d'aquest punt, ja no hi ha camins, però la vall és ben oberta i franca. Per completar els atractius d'aquesta vall —que jo mai no havia visitat—, trobarem un seguit de cims ben interessants, entre els 2.550 i els 2.650 m, que inclou un cim espectacular que és l'Aüt (2.532 m).

Vaig visitar aquesta vall fa uns dies i vaig quedar-ne enamorat. Els tons de la tardor dauraven l'herba i omplien de color els boscos. El dia era molt gris, però hi havia una llum d'aquelles que encara fan més punyents els colors.

Vaig sortir del fons de la vall de Boí amb la primeríssima llum del dia. El camí comença uns metres abans de la planta embotelladora d'aigua de Boí, en un lloc on hi ha una palanca que creua el torrent. Eren uns dies en què els pastors estaven baixant els ramats i, per això mateix, el camí estava molt fressat. El pendent, per dins del bosc que cobreix la part més baixa de la vall, és fort, però ben aviat s'arriba a la pleta on hi ha la cabana. 

Com que no coneixia la vall, anava una mica amb la intenció de «fer vistes». Sobre el mapa, l'excursió més ferma i la més completa sembla que ha de ser la volta total al circ, començant amb el pic de l'Aüt i acabant al coll de Senet, o més enllà encara. Però no tenia referències de les possibles dificultats. De fet, a l'inici de l'excursió vaig coincidir amb una altre excursionista que anava precisament a fer aquesta volta, o sigui que la volta és factible, però jo crec que no és fàcil.

D'entrada, doncs, vaig anar cap a l'Aüt. És un cim molt aeri, extraordinàriament aeri. La pujada pel barranc de Comaminyana és força dreta, però relativament normal. Ara bé, just en el moment que treus el cap a l'estret cim tens, per l'altra banda, una caiguda directa a Erill da Vall —que es troba 1.250 m més avall—. El desnivell i el pendent són extraordinaris i he de dir que l'Aüt és una de les talaies més meravelloses que he trobat mai al Pirineu!

Des del cim es veu ben bé l'estreta cresta que l'uneix amb el cim de Comaminyana (2.628 m), el meu proper objectiu. Crec que aquesta cresta no és fàcil. En tot cas, només començar ja em vaig trobar amb un ressalt aeri i exposat que calia desgrimpar i que no em va oferir la mínima confiança. Més endavant, encara s'intuïa que hi hauria més ressalts com aquest, o pitjors. M'ho vaig estar mirant una estona... i vaig desistir.

Però no vaig renunciar al cim! Vaig baixar de l'Aüt fins el fons de la coma i vaig començar a remuntar les pales del coll del Mont i, finalment, vaig coronar el Comaminyana.

Des d'aquest segon cim vaig tenir una vista magnífica, que complementava molt bé la vista des de l'Aüt. En primer lloc, vaig adonar-me que havia fet molt bé de renunciar a la cresta perquè, encara que m'hagués atrevit a baixar el primer ressalt exposat, més endavant n'hi ha un altre que sembla que exigeixi un ràpel (a no ser que hi hagi algun «truc» que permeti desgrimpar-lo). D'altra banda, la continuació de la cresta cap el Pic d'Obacs, Pic del Clot de l'Espòs, etc. tampoc no es veia del tot fàcil.

El panorama, a tota la volta de l'horitzó, és immens, extraordinari. Molts dels nostres cims més estimats s'ofereixen a la nostra vista. En vull destacar un. És un gran cim, un cim que no he pujat, un cim que s'alça a menys de cinquanta metres de l'arbitrària ratlla dels tres mil: el Tuc de la Tallada que, vist des del Comaminyana, et convida a visitar-lo!

La pujada al Comaminyana em va donar, a més un panorama complementari, la possibilitat de baixar pels clots de Bertillo i tenir, d'aquesta manera, una coneixença més àmplia d'aquesta vall tan bonica.

Si puc, hi tornaré. Si podeu, aneu-hi. I si podeu, si teniu més seguretat en vosaltres mateixos de la que ara tinc jo, feu tota la cresta, d'una punta a l'altra del circ.

 Fotografies. Track.

Barranc de Sant Francesc

Després de força temps sense anar a la muntanya, ara he tornat a la vall Ferrera, que ja està tenyida de tardor. Després d'haver visitat els extraordinaris barrancs d'Aixerto i Besant (vegeu aquest article que vaig publicar en aquest mateix blog), ara he completat la trinca amb una visita al barranc de Sant Francesc, que és el més occidental dels tres, el que cau directament sobre el poble d'Araós. No té la grandiositat dels dos anteriors, però l'excursió també ha valgut la pena.

El camí surt d'Araós i comença anant a la capella de Sant Francesc, propera a la vora del barranc. Hi arribo exactament en el moment que hi comença a tocar el sol i els contrastos de llum fan del lloc un racó preciós. El dia acabarà sent calorós, però ara mateix el termòmetre marca tres graus i en algun racó hi ha indicis de gebrada. La rosada ha mullat les plantes d'olor i, just en aquest moment que els toca el primer sol, comencen a despendre unes olors fortíssimes.

El camí segueix —marques grogues— pujant cap uns prats. Al terra hi ha codonys i pomes. Després d'aquests prats, les marques desapareixen però el camí —empedrat, ancestral, amb bons marges de pedra— és fàcil de seguir. Quan el camí s'acosta a la vora del gran barranc de Sant Francesc, es pot veure a l'altra banda un curiós camí antic i empedrat que puja fent ziga-zagues.

A continuació, el camí flanqueja pel costat esquerra del barranc fins que va a parar al fons del torrent. Aleshores, remunta el torrent fins que arriba a la primera borda, que encara té teulada. Més amunt, hi ha altres bordes pràcticament enderrocades. És un lloc molt bonic.

El camí antic s'acaba. M'entretinc una estona buscant possibles continuacions. Seria fantàstic que es pogués, des d'aquí, assolir la carena i el Pla de Cortina, però sembla molt improbable. Retorno pel mateix camí. És una excursió curta, però ha valgut la pena.

Fotografies. Track.

Salibarri

Extraordinària excursió, que feia molt de temps que cobejava!

Com que sempre m'ha agradat molt mirar i remirar els mapes de les muntanyes, he anat desenvolupant una certa intuïció per imaginar-me on hi trobaré un indret salvatge i extraordinari. Feia temps que em mirava la Clotada de Salibarri —una petita valleta que desaigua al barranc de Romedo, a la zona del Pla de Boavi. Pensava que seria una vall «secreta» i solitària, pura i ferrenya. Volia anar-hi.

En una excursió que ja vaig explicar en un article, vaig recórrer els cims del circ de Broate i tenia la intenció de baixar per Salibarri, però no vaig gosar fer-ho. Em quedava pendent. Finalment, l'altre dia —un dia esplèndid!— vaig endinsar-me en aquesta vall i l'excursió va complir —i superar!— totes les meves expectatives. Vaig tenir l'ajuda d'un track i una descripció del Palau Robert que, encara que tindria unes quantes crítiques a fer-los, em van donar la confiança per accedir a aquest lloc salvatge.

L'itinerari és aquest:

• Surto de l'aparcament de Montalto a les set del matí. Passo pel Pla de Boavi i enfilo el camí de Romedo (que ja havia recorregut en una altra excursió memorable).
• Quan arribo al desaigua del barranc de Salibarri, començo a enfilar-me (sense cap mena de camí) per l'esquerra del torrent, en terreny força complicat, fins les runes d'una primera cabana. A partir d'un moment hi ha fites i unes marques verdes que són absolutament providencials. Pràcticament no hi ha ni rastre de camí.
• A partir d'aquest punt, la coma s'obre i apareix en tota la seva bellesa, tancada per parets abruptes. No hi ha camí. Vaig seguint amunt.
• Entro a una tartera a l'esquerra i pujo pel dret, en direcció a una marcada bretxa. L'aspecte és complicat, però es pot anar fent sense gaires problemes. Per culpa del track del Palau Robert, vaig a una bretxa que no és la bona.
• Quan arribo a la cresta, la continuació no es veu fàcil. Primer he de desgrimpar per un terreny descompost. La descripció del Palau Robert no s'assembla a la realitat que veig. Decideixo prescindir-ne i utilitzar la meva intuïció. Per algun motiu, el gps em dóna errors importants.
• Grimpo directament cap al cim, una mica per sota de la cresta, pel costat de l'Arieja. La grimpada no és difícil, però l'ambient és molt bonic. 
• Arribo a la carena principal (cota 2.705,9 al ICC, que l'anomena Pic de Broate). Aquí l'ambient canvia completament. Retrobo el camí que ja havia fet el dia del circ de Broate. 
• Vaig a l'autèntic Pic de Broate (2.711 m) i torno pel mateix camí. Començo a seguir la carena en direcció al Cap de Broate (2.741 m), passant més o menys per totes les puntes. Fàcil, però cal estar atent.
• Baixo cap el coll que hi ha entre el Cap de Broate i el Cap dels Aspres de Broate (2.641 m). Aquí hi ha llocs on la carena és més estreta i rocallosa. Cal anar amb compte.
• Quan sóc al coll, penso que seria una llàstima no pujar al Cap dels Aspres de Broate (2.641 m). Hi pujo. Petites dificultats.
• Ara m'enfronto a la baixada fins el pla de Boavi. Del coll a la pleta el pendent és relativament suau, però no hi ha camí i cal anar dibuixant-lo. L'ambient és meravellós.
• Un cop al fons de la coma, refaig el camí de pujada —que ara sembla etern!

Pujada a la bretxa «bona». Cal grimpar una mica, però és més senzill del que sembla.

Cresta entre la bretxa i la carena principal, des de la carena principal. Anant per sota de la bretxa (costat Arieja, a la dreta a la fotografia), la grimpada és fàcil.

Aquests són els fets, però manca el més important: les sensacions, les vivències, els reptes. L'excursió és molt dura. A mi m'ho ha semblat. Més dura del que m'esperava. Vaig sortir a les set del matí i vaig arribar al cotxe ...... a tres quarts de vuit del vespre!!! Com pot ser? Podem dir que ja sóc un vell xaruc, podem dir que aquell dia em sentia estranyament cansat, que em feia mal un peu, que vaig fer moltes fotografies, que vaig parar un parell de vegades a menjar alguna cosa (què menys!)... es poden dir moltes coses. Però el que és cert és que jo vaig necessitar més de dotze hores per fer aquest recorregut. Per què?

No hi ha camí. Hi ha molta vegetació verge (nerets i festuques) que fan que la marxa no pugui ser mai gaire ràpida. Hi ha grimpada. Hi ha terreny descompost. Hi ha terreny força dret. Cal anar trobant la ruta, cercant els millors passos. En algun moment, pot fer-se una marrada, es pot cometre un error. L'únic tros de camí «oficial» —el camí de Romedo— també és força precari, hi ha llocs on es desdibuixa i, principalment a la baixada, no és difícil despistar-se i haver de refer camí amunt (a mi em va passar). En fi, és el preu que cal pagar —i que alguns paguem amb molt de gust— per accedir a uns indrets pràcticament verges.

I aquest és precisament el punt principal: la sensació de terreny verge.

Fotografies. Track.

Apèndix: El Drac de Salibarri

Quan vaig començar a estudiar la clotada de Salibarri, amb la intenció d'anar-la a visitar algun dia, vaig descobrir que en aquesta vall salvatge s'hi amaga un drac. El vaig veure per primera vegada a GoogleEarth:

Entre els aiguamolls de la pleta de Salibarri, el Drac treu el seu cap.

Vaig ensenyar aquesta «prova» de l'existència del drac a alguns amics i em van prendre per boig. Algunes persones no veuen res d'especial en aquesta foto, però n'hi ha d'altres com jo, que veuen una vegada el cap del drac i a partir d'aquest moment ja el veuen sempre.

Quan finalment vaig anar a Salibarri, l'altre dia, no pensava en el drac, fins que, de cop i volta, me'l vaig trobar al meu davant, esperant a l'aguait en mig d'unes altes parets que hi ha al vessant nord del Cap dels Aspres de Broate. La seva mida és descomunal. Sembla talment que tingui un cau a la pared, a mitja alçada, i que jo l'hagi enxampat quan ha sortit del seu cau per guaitar la vall en tota la seva amplada. No sembla que es fixés gaire en mi. Sóc massa insignificant per a ell.

Vaig fer-li una fotografia, que no pot acabar de reflectir la impressió real que aquest gegantí drac de pedra, enfilat al mig d'una alta pared, va produir-me.

Del port d'Aulà al de Salau: Les grans carenes

Hilari Sanz (†2015) en una fotografia del 1970

L'Hilari Sanz és la persona que em va introduir al món de la muntanya i l'excursionisme, ara fa quaranta-cinc anys. Mentre era a la carena entre el Port d'Aulà i el Port de Salau, vaig rebre un missatge al mòbil que m'anunciava la seva mort. El lloc on jo em trobava era, potser, el millor lloc possible per tenir-lo a la memòria i sentir-me prop d'ell. Dedico aquesta entrada al blog a la memòria de l'Hilari.

Excursió sublim i extraordinària. Tota la carena —aèria, immensa— que uneix els ports d'Aulà i de Salau!

Vaig descobrir aquesta excursió al blog EniEn i vull agrair a l'Enric i l'Encarna que hagin publicat un itinerari tan meravellós i formidable. És una excursió grandiosa, i hem de reconèixer el mèrit d'aquesta parella d'excursionistes que van emprendre-la sense cap informació prèvia i, per tant, sense conèixer d'antuvi les dificultats que podria haver amagat.

No cal que en faci una descripció detallada i completa, perquè la precisió de la descripció del blog EniEn és insuperable. Només faré alguns comentaris personals i donaré algun detall que pot complementar el que expliquen l'Encarna i l'Enric. D'entrada, per si algú vol seguir aquest itinerari, vull fer algunes recomanacions:

1. Tot l'itinerari és més senzill del que sembla a primera vista. 
2. La millor opció és sempre mantenir-se al fil de la carena i fugir dels vessants herbosos.
3. És molt important anar ben calçat i dur bastons.
4. No hi aneu si no us agrada la sensació del gran espai.

Vaig arribar al pont de Perosa tan d'hora com vaig poder, perquè em feia respecte la llargada de la ruta i la calor que estava fent aquests dies. No vaig veure absolutament ningú. Afortunadament, era un dia que bufava una mica de vent del nord que refrescava l'ambient i, el que és encara més important, netejava els paisatges i els feia molt més nítids i bonics.

La pujada per la coma d'Aulà, amb les primeres llums del dia, va ser una delícia, que vaig fer sense ni adonar-me. El camí existeix, però no està gaire marcat. Quan arribo al port d'Aulà, veig que les valls de la banda nord estan tapades per una boira espessa —que s'anirà aixecant. Pujo el primer cim del dia (Pic de Vinyals, 2.398m) per un pendent d'herba i pedres ben dret.

A dalt del pic de Vinyals comença el gran viatge. Tinc una gran sensació de solitud i la llarga carena que vull fer em sembla una mica ferotge. Per sort, la referència de EniEn em dóna una (relativa) tranquil·litat. Els vessants, a banda i banda, són fondíssims (mil metres de desnivell directe fins el fons de la vall de la Noguera) i el panorama a tota la volta de l'horitzó és de la màxima qualitat. Estic exultant.

Començo, doncs, a posar un peu davant de l'altre pel fil estret que separa el Pallars de l'Arieja. Es fa prou bé. De vegades, hi ha alguna baixada una mica dreta, en la que el Vibram ha de treballar amb força i els bastons són de gran ajuda. Va passant el temps i em sento al paradís.

Vaig superant, doncs, totes les petites dificultats que hi ha al llarg de la carena. He de passar pel Pic de Barbeguer (2.481 m), pel Cap d’Hoque Pregone (2.493 m), pel Pic de Muntanyol (2.459 m) i, finalment, pel Pic de Montalt (2.495 m). A EniEn expliquen que el tros més compromès és el descens del pic de Muntanyol. Sí i no. Resulta que ells van abandonar la carena en un únic lloc: exactament aquest. I és per això que troben que aquest és el tros més difícil. Jo vaig seguir pel fil exacte de la carena, vaig desgrimpar unes roques fàcils i vaig arribar amb gran facilitat al coll. En canvi, a la baixada del pic de Montalt, aleshores vaig ser jo qui, incomprensiblement, em vaig desviar del fil exacte de la carena i... aquí sí que vaig patir una mica.

En resum: Si hi voleu anar, sempre sempre pel fil exacte de la carena!

Quan vaig arribar al port de Salau, amb les runes de l'antic refugi i la descolorida placa que ens explica les misèries de l'exili a través d'aquest pas, feia un airet fresc. Els paisatges seguien nets i punyents. La baixada fins el fons de la vall és suau.

El Pic de Gel (2.499 m) des d'una mica més avall del Port de Salau. És un cim que impressiona.

Panorama des del Pic de Vinyals (2.398 m) cap a la Coma d'Aulà.

Fotografies. Track.

Els Clots de Rialba

Feia molt de temps que volia visitar els Clots de Rialba i vaig trobar l'ocasió —i un itinerari molt bo— ara fa uns dies. Vaig quedar-ne meravellat i vull tornar-hi aviat.

Vaig començar a caminar —tan d'hora com vaig poder, per evitar la calorada d'aquests dies angoixants— des la la carretera de la Bonaigua, una mica més amunt de l'aparcament de la Peülla, al lloc que en diuen la Solana Boscàs. El camí és molt curiós. Sembla un camí de Suïssa i és ben diferent dels camins més usuals. Remunta de manera directa uns 350 metres de desnivell dretíssims, per un caminet molt estret, perfectament traçat, que va fent ziga-zagues. El pendent és tant dret que gairebé fa vertigen.

Quan arribo a la carena, sembla que visqui un conte de Heidi! Trobo la capçalera d'una vall espectacular, com una mena de paradís perdut. Arreu hi ha isards, que sembla que visquin en una pau immensa. La llum de primera hora del matí dóna a totes les coses una calidesa deliciosa. Tinc una visió privilegiada sobre la vall de Gerber i els cims estimbats que l'envolten.

Començo a baixar, sense camí, cap al fons de la vall, on hi ha uns extensos aiguamolls. Ara i adés, se m'acosta un isard que no fuig fins que no el tinc a tocar, i encara fuig amb una mena de displicència calmada.

Arriba un punt que giro a l'esquerra i començo a remuntar cap l'estany Pudo. És una meravella. De l'estany —preciós!— m'enfilo al coll de l'estany Pudo i aleshores se m'obre una vall increïble, que és la de Boscàs. A la bassa de Boscàs hi pasturen uns cavalls. Són tot just les onze del matí, que ja torno a ser al cotxe. Quan penso que he passat mil vegades per aquesta carretera, sense sospitar el món meravellós que hi havia al darrera de la carena! Que burro que he sigut!

Fotografies. Track.

Estanyardo i Pilàs

El Pic de Pilàs (2.657 m) es veu molt bé, per exemple, des del cim de la Torreta de l'Orri. Més d'una vegada, esquiant a Portainé, algú m'havia preguntat quin cim era aquell i jo havia hagut de contestar que era un cim «desconegut, sense importància». Certament, jo mai no havia anat a visitar aquell cim, però mica a mica vaig començar a pensar que hi havia d'anar algun dia.

L'altre dia, en un bog de muntanya molt interessant (EniEn) vaig trobar una minuciosa descripció d'un itinerari que semblava magnífic i pujava aquells cims desconeguts, en travessia. Vaig proposar-me seguir aquell itinerari i vaig fer una excursió esplèndida.

La idea és sortir de l'elevat poble de Cerbi, a la vall d'Àneu, remuntar la llarguíssima i meravellosa vall de Nyiri, atènyer la carena que neix al Montroig i baixa fins el mateix Esterri, fer els cims d'Estanyardo (2.635 m) i Pilàs (2.657 m) i retornar a Cerbi pel barranc de Pilàs. Llarg, interessant, majoritàriament sense camins, absolutament solitari, grandiós.

De fet, estudiant el mapa i Google Earth, vaig pensar que potser hi havia una ruta una mica més lògica que la que expliquen al blog EniEn. De fet, el costat dret del barranc de Nyiri sembla infranquejable, excepte per una dreta canal a l'alçada del planell de Nyiri que permet accedir a una coma des de la que no és difícil pujar fins algun dels colls que hi ha al nord de l'Estanyardo. Això és el que vaig fer i em va sortir prou bé.

Va ser un dia d'una calor excessiva. Una onada de calor dins de l'onada de calor general que fa vint anys que patim. Els isards es refrescaven rebolcant-se a les congestes i els termes una mica llunyans estaven totalment desdibuixats per la calitja.

De l'ambient, què us en diré? Isards arreu, que s'apropen sense gaire recança. Una guineu, que fins que no la vaig tenir a tocar no va marxar, sorpresa de veure'm en uns llocs tan solitaris i tranquils. Paisatges immensos, Valls fondíssimes. Més isards i més cavalls. Una carena interessant. Un parell de cims preciosos. I un itinerari exigent i ferm.

El cim de Pilàs (2.657 m) des de les Estanyeres.

La pujada per la vall de Nyiri, a primeríssima hora del matí, va ser preciosa. L'accés a la carena per la «meva» coma secreta, divertidíssim. La carena, magnífica. I el cim de Pilàs, la coronació de tot això. Ara «només» calia baixar els 1.250 m que em separaven del poble de Cerbi, i fer-ho pel barranc de Pilàs, on sabia que no hi ha camí. Per sort, duia l'excel·lent track de EniEn!

Primer cal baixar els drets pendents fins els aiguamolls de les Estanyeres. Fins aquí, tot bé. Pel que fa a la resta... diré clarament que és la part més dura de tota l'excursió i que requereix una certa fortalesa mental. No hi ha camí i el terreny és molt dolent, escarpat i ple de vegetació que fa que la progressió sigui força difícil i molt lenta. A més, si no encertes l'única ruta mig factible, et fiques en un bon embolic. Penso que si no hagués dut el track m'hauria sentit angoixat de veure aquell barranc fondíssim i impenetrable! Per acabar-hi d'ajudar, la calor era intensa i sufocant i hi havia tants insectes voladors que no podies aturar-te ni un instant si no volies rebre infinitat de picades.

Però quan vaig arribar a Cerbi, amb la feina feta i totes les sensacions viscudes, vaig saber que havia fet una gran excursió.

Fotografies. Track.

El cim més alt del cantó Zürich: Schnebelhorn

Aquest dia es celebraven els 25 anys de la unificació de tota la (immensa!) xarxa de transports del cantó Zürich i tots aquests transports eren de franc! Ho vam aprofitar per fer una excursió al cim més alt d'aquest cantó: Schnebelhorn, de 1.292 metres. De fet, el cim fa frontera entre Zürich i Thurgau. En qualsevol cas, és un cim molt bonic, amb unes vistes excel·lents i un ambient rural i agrícola de característiques bucòliques.

Feia força bon dia i molta gent havia sortit a gaudir-ne. Com sempre, se'ls veia contents de tenir el país tan bonic que tenen i de saber que el saben administrar tan bé. Feliços de posseir el sistema de governança més perfeccionat del món que, amb una renda per càpita similar a la dels Estats Units —Suïssa no és ni el primer ni el segon, ni el tercer, ni el quart... país més ric del món— ha creat la que potser és la societat més justa que existeix.

Vam començar a Steg, a la riba del Töss i vam pujar cap a Orüti, Eggweg o Bärloch, per entre granges i camps de dall. Finalment, assolim la carena a Tierhag (on ens prenem un cafè) i acabem de pujar fins el capdamunt del Schnebelhorn.

La baixada és encara més bonica, perquè segueix una carena verdíssima cap a Hirzegg. Aleshores, sense haver-ho planejar, decidim baixar per la banda de Thurgau, fins que arribem al petit poble de Mühlrüti, on hi passa un autobús que ens baixa l'estació de Bütschwil —que es fora del cantó Zürich i ens toca pagar el bitllet fins la primera estació de Zürich.

Fotografies. Track.

Entre Zug i Schwyz: Wildspitz

El Wildspitz (1.580 m) i, mig tapat per les boires, el popular Rigi.

Segona excursió d'aquesta escapada a Suïssa. Avui es tracta de pujar un cim força característic, entre els cantons de Zug i Schwyz, ben enlairat sobre el fons de la vall i amb una vista meravellosa sobre el Rigi i sobre el Zugersee i el Lauerzersee. Llàstima que el dia no ens va acompanyar gaire perquè, si bé no només ens va ploure (i pedregar) durant uns deu minuts, les boires, les nuvolades i la calitja no ens van permetre gaudir al cent per cent del paisatge. Però ens ho vam passar d'allò més bé!

Comencem l'excursió al poblet de Sattel, al cantó d'Schwyz, on hem arribat amb l'omnipresent tren. D'entrada tenim una forta pujada de més de cinc-cents metres fins el restaurant de Halsegg. Des d'aquest punt, seguim la carena en direcció oest, per un terreny elevat i magnífic fins que arribem en un petit avantcim des d'on ja veiem la bandera del Wildspitz (1.580 m). De vegades fa calor i de vegades fa fresca. Les nuvolades van i vénen.

Fem el cim i seguim encara la carena fins el gran mirador del Gnipen (1.533 m). Des d'aquest punt, volem baixar en direcció nord cap a Zug i seguim un camí que està marcat amb el codi vermell i blanc que indica que hi ha alguna dificultat. Certament és un camí estret i amb fortes baixades i té algun punt on hi ha un cable i alguns esglaons metàl·lics. No seria cap problema si no fos pel... fang! El fang és una variable que s'ha de tenir en compte a les excursions de mitja muntanya a Suïssa. Pot arribar a convertir un camí en una aventura força (o molt) perillosa. En el nostre cas, no va arribar a aquest punt, però el camí entre el Gnipen i Langmösli es va fer molt pesat.

Després de Langmösli, ja només ens cal seguir una caminada bucòlica entre camps i granges —i la bonica capella de Buschenchäppeli. Finalment, com que ja portem set hores i l'excursió està pràcticament «feta», ens estalviem de baixar fins Zug a peu i ho fem amb el funicular que baixa a Schönegg.

Fotografies. Track.

Camins de l'Appenzell: Hochalp

La panoràmica carena entre Hochalp i Spicher

 He fet una breu escapada a Suïssa i he pogut fer tres excursions —d'allò que en diríem «baixa muntanya»— que cada una d'elles ha estat un plaer.

La primera excursió l'he feta al bonic cantó de l'Appenzell, a tocar del majestàtic Säntis. És un recorregut clàssic, tot ell molt bonic, i amb una part realment excepcional.

L'itinerari surt de la vila de Urnäsch, a la que he arribat fàcilment amb trem. En la primera part, després de deixar les últimes cases del poble, el camí es va enfilant per camps i boscos paradisíacs en direcció al cim del Hochalp, de 1.529 metres. Fins aquí, tot és molt bonic, però quan arribo al cim —entapissat d'herba— descobreixo un paisatge extremadament espectacular. Al fons, la cara nord del Säntis, dreta i nevada, i a sota meu, la fonda vall del Necker, talment un paisatge de Heidi. A partir d'aquest punt, el camí és estret i fins una mica vertiginós i va seguint una mena de cresta maquíssima.

Finalment, arribo al Chräzerenpass i d'aquí, en un no res, sóc al coll per on passa la carretera de Nesslau a Urnäsch. Ara fa un sol radiant, que dóna llum a les congestes del Säntis i, evidentment, hi ha un restaurantet on puc fer una cervesa i menjar alguna cosa mentre espero l'autobús que em tornarà a l'estació d'Urnäsch.

Fotografies. Track.

Terreny d'aventura a Estaron

Excursió extraordinària, d'aquelles que només es fan molt de tant en tant! Terreny d'aventura!

El barranc de les Aubagues, a l'esquerra de la Noguera, entre Estaron i Sant Pere del Burgal, s'acaba en un engorjat i un salt d'aigua de visiten els barranquistes. Circula encaixonat entre el Roc del Gento al nord i la serra de Cobeto al sud, però a la seva part alta s'obre una mica i fa una coma abrupta on hi ha diverses bordes: la d'Amaté, la de Casabedre, les dels Plans... És clar que aquesta vall —que més que una vall és una barrancada— devia tenir, en el seu temps, camins que la feien accessible. Camins que, com en tants altres indrets, ja s'han perdut del tot —o encara no?

Visió sobre el barranc de les Aubagues des de la Borda

Quan vaig fer el camí que va de Sant Pere del Burgal a Escaló (en vaig parlar en aquest apunt) en el moment de creuar aquest barranc de les Aubagues vaig veure que hi havia un camí empedrat i consistent que seguia barranc amunt. Vaig proposar-me d'anar-hi un dia a investigar la possibilitat de seguir-lo fins la carena d'Aurati.

Vaig estar buscant informació i no vaig trobar absolutament res. Vaig estar mirant fotografies aèries, estudiant les possibilitats. Vaig entendre que només anant-hi podria resoldre la incògnita de si és possible remuntar el barranc de les Aubagues seguint les restes d'aquell antic camí fins arribar a les bordes.

Si era capaç d'arribar fins les bordes, em semblava que hauria de ser possible atènyer la part alta de la valleta, per on hi ha una pista forestal, i enfilar-me fins el Pic de Pouet, de 2.022 m —conegut com «lo Cuco»— on es troben les restes d'una fortificació del temps de la guerra.

I a la baixada? Vaig tenir una conversa amb en Joan d'Estaron —que durant una temporada va ser l'únic habitant del poble— i em va semblar entendre que hi havia (o va dir que «hi havia hagut»?) un camí que d'Estaron pujava a Guinedo i seguia fins lo Cuco. Amb aquesta mínima informació (?) vaig pensar que, si aconseguia arribar al cim, potser podria baixar sense massa dificultat cap a Estaron.

Fa un parell de setmanes, doncs, vaig sortir a primera hora per emprendre una excursió de descoberta, d'aquelles que poden acabar-se sobtadament quan només portes vint minuts —si el camí que remunta el barranc és impracticable— o, encara pitjor, pot convertir-se en una trampa terrible si em quedo bloquejat en un punt on el retorn sigui molt complex.

De tota manera, aquestes excursions, en una època on tot és a Internet, on tot està marcat i regulat, on perdre's és un luxe i on la capacitat d'orientació que teníem fa trenta o quaranta anys ha quedat anul·lada per la massificació i la tecnologia, aquestes excursions, si surten bé, són la màxima expressió de la joia de l'excursionisme. I aquesta va sortir bé, molt bé! Però anem-ho explicant pas a pas.

La part superior del barranc, amb la borda de Casabedre

Començo a caminar pel magnífic camí que va d'Estaron a Sant Pere del Burgal, fins que arribo a creuar el barranc de les Aubagues i tot seguit prenc el camí que s'enfila barranc amunt per la seva banda dreta. Es veu clar que era un camí important i em recorda el del barranc d'Aixerto (vegeu aquest article). Però està força perdut i vaig seguint-lo sense gaire confiança d'arribar a bon port. Curiosament, el pas és cada vegada més dificultós, però encara —encara!— me'n vaig sortint. Aquí sí que no hi tenen res a fer ni els mapes ni els gps i cal esmolar la intuïció muntanyenca. El camí creua a la banda esquerra, torna a la banda dreta i finalment torna a l'esquerra i s'aparta del torrent. El pas és complicat.

Finalment, arribo a la solució de la primera incògnita del dia: Sóc a la primera borda que, segons el mapa, es diu simplement «la Borda». És la que apareix a la primera fotografia de més amunt. L'indret és d'una feréstega solitud que esborrona una mica. Ara tinc diverses opcions. Mirant les fotografies aèries, em semblava que l'acció més factible és la d'intentar arribar fins les bordes dels Plans, uns 250 m més amunt d'on sóc ara. En tota aquesta zona que ve ara els camins estan esborrats.

Tinc la sensació —falsa, no cal dir-ho— de trepitjar terrenys verges, llocs on no hi va mai ningú, des de fa mols anys.

La borda dels Arene. El camí la travessa

Pujar de la Borda als Plans va ser més complicat del que pensava. Evidentment, no hi ha cap camí, i el terreny és abrupte i està completament envaït per una vegetació difícil de superar. A posteriori, penso que potser és millor no voler pujar pel dret com vaig fer jo, sinó anar primer en direcció nord fins unes bordes enrunades i després seguir em direcció est cap a les bordes dels Plans. Tant se val! El cas és que vaig arribar als Plans, on hi ha un parell o tres de bordes en runes.

Esperava que en aquest punt ja hi hauria algun rastre de camí —a les fotos aèries se'n veu algun— i efectivament hi era. Començava, doncs, una etapa més tranquil·la de l'excursió. Hi ha una mica de corriol que uneix els Plans amb la borda dels Arene. Aquesta última borda es troba en un pendent ben dret, amb unes vistes meravelloses cap a les muntanyes de la banda de la Bonaigua. El lloc és preciós. El camí segueix bé o malament fins que puc arribar en una pista forestal en desús que puja des d'Anàs, a la vall de Cardós, i s'acaba pràcticament al lloc on em trobo ara. Hi ha una gran quantitat d'arbres caiguts que fan la pista impracticable. Curiosament, en el lloc on la pista s'acaba hi ha ..... una gran roulotte!

Buscant el millor pas entre el bosc, m'enfilo sense gran dificultat al cim del Pic de Pouet, que és un mirador extraordinari. Porto uns mil metres de desnivell des de la sortida. Llàstima que el dia és una mica encalitjat. En tot cas, el cim és altiu i cau ben estimbat per la banda de la vall de Cardós. El panorama de 360 graus és una meravella.

A l'hora de baixar —ja he dit que voldria baixar cap Estaron— no les tinc totes. Penso —i tinc motius per fer-ho— que si no fos possible baixar cap a Estaron, la meva situació no seria agradable, perquè em tocaria remuntar tot el que hagués pogut baixar i, aleshores, desfer el llarg i complex camí del barranc per on he pujat.

Arribo sense problemes a unes bordes en runes que hi ha al capdamunt de la serra de Cobeto i trec el cap. Es veu, al fons, Estaron —el meu objectiu— i una mica més a prop, la teulada de la borda de Guinedo. Però entre el lloc on sóc i Guinedo, ni cap camí, ni cap rastre de pas: només barrancades i penya-segats que no em deixen saber si hi ha pas o no.

Vaig baixant amb precaució i sí que hi ha pas, si el saps trobar. La idea és mantenir-se el més possible sobre l'esperó que baixa cap a Guinedo i no caure en el parany d'anar cap als estimballs del serrat de la Badalolla.

Un cop a Guinedo, hi ha un camí poc marcat però amb algunes fites que baixa fins Estaron. Quan arribo al poble me n'adono que he completat un itinerari complex i extraordinari. Un veí em convida a una cervesa, que accepto encantat —em fa pensar en aquelles èpoques ancestrals quan els excursionistes rebíem acollida pràcticament arreu on anàvem.

Recomano aquest itinerari a tots els que estimen la muntanya salvatge i tenen esperit d'aventura.

Fotografies. Track.

Boscos de l'obaga de Tornafort

Aquesta és una excursió senzilla i molt agradable de fer. El desnivell és moderat, el camí és sempre bo i l'ambient és de boscos preciosos. Finalment, s'arriba a un excel·lent mirador —el Tossal del Puial, de 1.914 m, a la carena que uneix el port del Cantó amb el santuari d'Arboló— i es passa per un camí molt bonic al Torrent de l'Olla.

Com que el dia serà calorós, surto ben d'hora de Tornafort. També es pot sortir de Sort, o de Baro, o de Savarneda, i aleshores el desnivell serà de 1.200 m. Hi ha un camí ben senyalitzat que s'enfila amb ganes cap a la borda de Montmaior, i segueix cap a l'obaga del serrat dels Forats. Arribo a una pista que de seguida em du al bonic planell de Gavarnet. A partir d'aquí, es va seguint la pista cap a «les Pantalles», fins que arribo a la carena a l'indret que s'anomena Llitimoll, que és com un collet entre la prominència on hi ha les pantalles i el Tossal del Puial.

Aquest Tossal del Puial és un excel·lent mirador. Llàstima que el dia sigui terriblement encalitjat. Cap a migdia tinc la vall d'Enseu i les restes de Sant Sebastià de Buseu. Després, la serra de Mollet, amb el cim de les Piques, que vaig fer l'any passat. Més enllà, Collegats, el Boumort... A llevant, la tossa de la Torreta de l'Orri i, al nord, el poderós Montsent, el Pessó,... De tot!

Ara ve un tros de carena entre bosc, molt agradable, fins que en un indret concret abans de Sant Quir, es gira un angle de 90 graus a l'esquerra i es baixa per un camí ben dret, entre bosc, marcat amb color groc, que es va endinsant al barrant del Torrent de l'Olla. Aquí el camí és molt bonic, i l'ambient primaveral el fa encara més magnífic. No coneixia aquest indret i he tingut una grata sorpresa. Sempre per bon camí, passo per Toscarri i retorno a Tornafort.

Recomanable!

Fotografies. Track.

La Torreta de l'Orri per Embonui

Fa temps que tenia la idea de pujar la Torreta de l'Orri —el cim que s'acostuma a anomenar «Pic de l'Orri»— directament des de Sort, al fons de la vall. Però em temia que no hi hauria camins recuperats que fessin l'ascensió possible i agradable. Per pujar fins Embonui sí que hi ha un camí i a l'excursió de les bordes de Redó vaig comprovar que sí que hi havia un bon camí fins la Matella —com a mínim. Finalment, vaig trobar un track a wikiloc —d'en Thierry, de Saorte— que pujava fins el cim pels boscos d'Embonui.

Vaig decidir estalviar-me uns metres de desnivell i començar l'excursió a Embonui. S'anunciava un dia de forta calor i vaig començar a caminar que encara no eren les set. Hi ha uns 1.300 m de desnivell.

La major part de l'excursió es fa sense camí, per dintre d'uns boscos espectaculars on l'orientació és difícil. A més, constantment es van creuant pistes —algunes en desús— que donen una sensació laberíntica. Em va semblar imprescindible dur un GPS.

He de dir que l'ascensió pels boscos sublims de la costa del bosc d'Embonui, sempre en línia recta, sense camí, va ser una delícia. Llàstima que el dia no acompanyava gens perquè, a banda de fer massa calor per l'època de l'any que som, els paisatges quedaven completament submergits a la calitja. Però el plaer de la llarga caminada bosc amunt —i avall!— va ser molt gran.

Just abans d'arribar al cim —que tantes i tantes vegades he pujat assegut a una cadira!— vaig passar pel clot exacte on el penúltim dia de l'any 2000, una allau va sepultar i matar l'Enrique. Encara hi havia una important congesta de neu. No hi havia passat mai i vaig tenir uns moments de record i d'emoció.

Crec que a la baixada vaig encertar una ruta una mica millor. Per això, he penjat únicament el trac de baixada.

Fotografies. Track.

Pic de la Coma de Varilles

He tornat a la vall de Ransol amb esquís —no hi anava des del 2000— i aquesta vegada hem fet l'ascensió —clàssica, senzilla— del Pic de la Coma de Varilles (2.758 m) des del fons de la vall, a l'alçada de la font de la Conxa. Com que hem sortit ben d'hora, la neu estava força dura i gairebé s'anava millor a peu que sobre els esquís. La neu, al vessant de ponent, arrecerat pel bosc, encara era contínua fins a baix de tot.

Hem matinat força, amb la intenció de trobar una bona neu a la baixada, però a l'hora de la veritat, el sol no ha incidit amb prou força i la neu s'ha transformat massa poc. En tot cas, ascensió molt agradable, cim característic amb vista magnífica i bon descens. Molt bé!

Fotografies. Track.

Les Valletes

En un dia de sol radiant, hem pujat fins el Puimorens —de fet, fins l'aparcament de la Vinyola— amb la intenció d'anar al Pic de les Valletes (un cim que no he pujat mai).

La pujada per les pistes de Porté-Puimorens (l'estació ja és tancada) és llarga i massa plana —d'aquelles que sempre m'acaben llagant els peus— però el paisatge és extraordinari. Les roques del nostre objectiu dominen la vall. Destaca, poderós, el contrafort NE, on hi ha una escalada clàssica que vaig intentar fer, sense èxit, fa molts anys. El terreny és ondulat. La calor és forta.

El Pic de les Valletes no és un cim d'esquí senzill de fer. Hi ha dues opcions. D'una banda, la gran canal que hi ha a ponent del cim, que és una ascensió important que exigeix una tècnica impecable —que jo no tinc—, un cert compromís —que tampoc tinc—, i unes bones condicions de la neu —que no hi eren. L'altra opció, la que en podríem dir «via normal amb esquís» consisteix en pujar les dretes pales del coll que separa el Pic de les Valletes dels pics de Font Negra i, a continuació, seguir la carena fins el cim. És una ruta llarga.

Quan vam arribar a l'estany de l'Orri de la Vinyola, ens va semblar que la pujada al coll tampoc no estava en bones condicions: molta pedra, poca neu i glaçada. A banda d'això, també ens adonem que potser se'ns ha fet ja massa tard per arribar fins el pic de les Valletes...

El que fem és remuntar el dret pendent de neu transformada fins la cota 2.712 del mapa IGN, que és una punta poc significativa a la carena que va dels pics de Font Negra al Pic de la Mina. Això ens permet, si més no, contemplar el magnífic panorama del circ de Pedrons, amb els estimballs del vessant nord dels pics de Font Freda.

El descens, per damunt d'una gloriosa neu primavera, és ràpid i divertit.

Fotografies. Track.

Bordes de Redó

A la comarca de Sort, hi ha un gran contrast entre la banda de la dreta de la Noguera —el Batlliu de Sort— i la banda de l'esquerra, on hi ha el riu del Cantó, Vilamur, Embonui, etc. Feia temps que volia visitar aquesta banda més feréstega, però no tenia clar si hi havia algun camí. Finalment, vaig trobar un track a wikiloc que feia el que jo volia fer i vaig anar a seguir-lo. L'excursió va resultat molt interessant, però força salvatge.

La ruta surt de Sort i s'enfila molt directa —seguint el serrat de la Carruga— cap a les restes del que fou el poblet de Pernui. Hi ha un bon camí, ben marcat. Les visions sobre Sort, el seu batlliu i la vall d'Àssua —coronada pel Montsent i el Montoroio— són magnífiques.

A partir d'aquest punt, el camí pràcticament desapareix i cal utilitzar una certa intuïció per anar trobant el traçat de l'antic camí. El terreny no és gaire complicat, però hi ha molta vegetació espinosa que, sovint, pot arribar a impedir totalment el pas.

Vaig trobant alguns rastres de camí que em porten, finalment, al Solà de Pernui i als antics i perduts prats on hi ha les bordes de Redó i la borda de l'Antonet. L'indret és una mica màgic. Totes les bordes menys una estan ensorrades —i a la que resta dempeus, poc li falta per seguir el destí de les altres. En Jaume d'Embonui em va explicar que ell encara recorda quan en aquests prats s'hi segava blat. Ara tot és un ermot, envaït pels arbusts espinosos. He llegit en algun lloc que en aquest indret hi havia hagut un antic nucli de població que es dea Vilamflor. Al·lucinant!

A partir d'aquest punt, la cosa encara es complica més. Es tracta d'anar seguint més o menys a nivell, sense camí o amb només algun rastre poc marcat. El principal problema és la vegetació espinosa. L'ambient és mineral i salvatge, els pendents són vertiginosos. Vaig superant els diversos barrancs. Trobo restes d'una fortificació militar. Trobo algun torrent que baixa ben ple. M'esgarrinxo a cor-què-vols. De vegades, quedo bloquejat per la vegetació i he de recular. M'enamoren aquests recorreguts tan poc fressats!

Quan arribo a la profunda entalla del barranc de Santa Anna i aconsegueixo superar-lo —cosa que no és senzilla perquè la fosa de la neu està en un moment àlgid— tot canvia d'aspecte. Entro al bosc, entro a l'obaga, arribo al bon camí.

Ara ja només cal anar baixant pels magnífics boscos de l'aubaga d'Embonui i retornar a Sort.

Fotografies. Track.

El Congost del Mu i la Penalta

Feia temps que volia fer aquest recorregut que uneix Alòs de Balaguer i Camarasa pel que fou l'estret del Mu. Finalment, hi vaig anar l'altre dia i l'excursió no em va decebre gens.

Era un dia massa calorós per a l'època de l'any, però el dia era ben bonic i l'esclat del romaní i la foixarda en plena floració era espectacular. El congost que fa el Segre abans d'unir-se amb la Noguera és espectacular, i el camí dóna unes visions esplèndides. Com a equipaments artificials, hi ha dues pasarel·les —una a l'inici i l'altra al final— i un pont penjat proper a la central de Camarasa.

Com que no m'agrada anar i tornar pel mateix lloc, a l'hora de tornar cap a Alòs, vaig decidir fer-ho per la banda de dalt de Penalta. És un canvi radical d'escenari. La pujada del camí del congost fins el capdamunt de la cinglera fa tot de llaçades i hi ha un cert desnivell, però la visió des de dalt del mirador és molt aèria i compensa l'esforç.

La tornada de Penalta cap Alòs transcorre per uns altiplans d'aspecte desolat, que poden tenir el seu encant. Es segueix una pista que va fent ondulacions fins que arriba a la Cabana de la Coma del Poll, en un indret ben curiós, ben solitari, on un grapat d'ametllers florits em sorprenen. A partir d'aquest punt, segueixo un camí poc fresat, sense senyalització —un d'aquells camins que tant m'agraden— que dóna la volta al turó de Castellàs, passa per uns masos enrunats i acaba en unes pistes que em duen al Castell d'Alòs. L'itinerari, amb aquesta tornada per la part de dalt, és una mica llarg.

Seria fantàstic que s'obrís un camí per la banda obaga que permetés fer l'anada i tornada per ribes diferents!

Fotografies. Track.

Encara més Montserrat

He tornat a anar a Montserrat —hi he agafat afició. Avui l'excursió ha estat una mica més llarga i també ha estat magnífica.

Surto de Collbató i segueixo el bonic Camí de les Feixades. Passo per la Fita i segueixo cap a la Santa Cova i el Monestir. Pujo al Pla dels Ocells i m'enfilo cap el coll de la Canal Plana. El tros que segueix ara, per la Serra de les Lluernes, és exultant, i la visió del Cavall i dels grans estimballs de la paret dels Diables, és extraordinària.

Passo per Sant Antoni i agafo el camí nou de Sant Jeroni en direcció al Pla de les Taràntules, perquè tinc la intenció de tornar per l'antic camí de les Bateries. Del Pla de Sant Miquel faig una visita a la Creu Nova dels Escolans i aleshores començo el llarg recorregut que va flanquejant per llocs magnífics fins la Font Seca, les Voltes i, finalment, Collbató.

Fotografies. Track.

Més Montserrat!

He tornat al costat de migdia de Montserrat, aprofitant un altre dia de tramuntana i gran transparència.

Surto de Can Jorba i remunto el bonic camí del serrat de la Palomera, en direcció al coll de Mosset. Sense arribar al coll, segueixo la dreta pujada (amb alguna llisera una mica exposada) cap a la canal Roja fins que trobo el PR. Penso per uns moments si pujo o no al Montcau, però hi renuncio, perquè fa molt de vent i, de fet, l'itinerari de vull és un altre —i vull anar a dinar a casa.

Segueixo el PR cap el coll de les Comes —al peu de la notable agulla del Cabrit— i continuo fins el coll del Miracle i el Coll de Porc. El paisatge és extraordinari. Als llocs arecerats s'hi està molt bé però, quan t'enganxa el vent, pot ser ben desagradós. Lluny, els cims del Pirineu estan enfarinats i mig tapats per la barrufa.

Just abans del Pas del Príncep, pren a mà esquerra el trencall que baixa fins l'estret torrent de les Comes. Quan aquest torrent s'obre, ja trobo el camí més transitat que em du a la monumental cova de l'Arcada. Després de la cova, segueixo una estona el camí fins que a mà esquerra hi trobo el rastre estret i una mica desdibuixat del Camí del Cabrit, un camí extraordinari que va donant tota la volta a la muntanya, sempre al peu d'unes parets magnífiques. Hi ha grans agulles montserratines, com l'Agulla Fina dels Naps de Baix i el Faraó. Vaig trobant escaladors.

El camí és minso i precari i supera alguna llisera una mica exposada. Quan arribo al coll de Mosset, retrobo el camí que he seguit a la pujada i que ara baixa fort cap als camps d'oliveres de Can Jorba.

Fotografies. Track.