dimecres, 21 de desembre del 2011

Aubenç, per la banda de migdia

Mai no havia pujat al cim de la Serra d'Aubenç, però moltes vegades m'havia plantejar superar aquesta assignatura pendent tan flagrant. Ara, finalment, he pogut dur a terme el meu projecte i la muntanya no m'ha decebut gens ni mica.

M'hi he acostat per la banda sud —cal escollir una opció— i deixaré les altres aproximacions per una altra ocasió, que crec que no es farà esperar gaire.

L'itinerari, fet en un dia força fred del mes de desembre —un dia en que la transparència de l'aire donava a la mirada un abast desmesurat— va ser aquest: Vaig sortir de la masia de Torrent, prop de la pista de Peramola a Cortiuda, i vaig pujar a l'espectacular Coll de Mu. Hi arribo en un moment màgic, de primera hora del matí, en que les boires es comencen a trencar pel sol ixent. Baixo al torrent de les Caubes i remunto fins a Santpou, que és un indret de dura bellesa i gran solitud. A partir d'aquí comença la part més extraordinària i més dura d'aquesta excursió. El camí se'n va cap a La Ribalera i es va acostant a les altes cingleres que defensen el vessant sud de la Serra d'Aubenç. El camí és d'una gran duresa. Cal seguir acuradament les marques de pintura i posar-hi una bona dosi d'energia. Remunto la Canal de la Jaça. Finalment, arribo a l'altiplà d'Aubenç, però encara em falta remuntar més de dos-cents metres fins el cim del Coscollet (1.610m)

No cal pas que canti ara les excel·lències d'aquest mirador privilegiat! Només diré que, en aquest dia que jo hi vaig anar, un vent fred i incisiu esmolava els sentits i donava encara més amplitud a l'espai que m'envoltava. Ni en aquell moment, ni en cap altre, cap ésser humà es veia per enlloc. La solitud semblava absoluta. Vaig veure córrer una llebre i aixecar el vol un voltor que s'ajocava a la Font del Prat. Res més.

Baixo al Pla d'Aubenç i la desolació de la Casa d'Aubenç em colpeix. Penso en com havia de ser viure —i morir, i parir, i sobreviure— en un lloc com aquest. Passo per la Collada d'Aubenç i el Coll de Prat fins que arribo al Coll de Creus. El vent s'ha fet més fort i més fred. El paisatge és netíssim.

Per les marrades baixo a Cortiuda i, per la Collada de Miamorta, torno a Torrent. Ha estat un dia plenament satisfactori: excursionisme del bo i millor.

Fotografies. Track.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Camí de carena al Pui Tabaca

Per tal de completar l'excursió anterior, vaig pensar que seria interessant recórrer la carena que tanca la vall d'Estaon per llevant. És una carena que neix al cim del Campirme, passa pel Coll de Jou i s'allargassa per la Serra Mitjanca fins arribar a la punta del Pui Tabaca (1.715 m). L'experiència tan bonica de l'excursió anterior a Lo Calbo m'incitava a fer aquest recorregut i n'estic molt content, perquè és una excursió de la màxima qualitat.

Una altra vegada, el dia era d'una lluminositat i una transparència excepcionals. El recorregut per la carena entre el Coll de Jou i el Pui Tabaca és força llarg i entretingut. La carena és estreta —hi ha moments en que sembla una cresta— i el desnivell és de 800 metres a un costat i 500 a l'altre. Sembla que vegis les dues valls a vol d'ocell.

Surto de Lladorre amb un fred ben viu. Encara falta força estona perquè el sol arribi al fons de la vall. La dreta pujada a Lleret m'escalfa ràpidament i, quan arribo en aquest poblet, un sol càlid em rep. Segueixo pujant cap el Coll de Jou. Quan hi arribo, tinc una visió privilegiada sobre la vall d'Estaon i sobre l'itinerari que vaig fer un parell de dies abans. El paisatge és bellíssim.

A partir del coll, el camí està molt poc marcat. De fet, pràcticament no hi ha camí. Es tracta d'anar seguint sempre pel fil de la carena, gaudint dels espais immensos que s'obren a banda i banda. Per llevant, el poderós Monteixo treu el cap nevat per damunt del Coll de Tudela, on passa el GR-11.

Passat el cim de Miravall (1.865 m), el camí es complica per culpa de la vegetació. El Pui Tabaca treu la seva testa punxeguda, per la banda de migdia. És allí on he d'anar. Finalment, arribo al collet nord del Pui on hi ha una pista que m'ha de proporcionar un descens ràpid i senzill cap a la vall. Però no em vull perdre el Pui Tabaca, que és un cim ben bonic. La baixada és ràpida —havia quedat que arribaria a dinar a casa— i en poca estona arribo a Lladrós. Aleshores, per la Mare de Déu del Pont i Santa Eulàlia, torno a Lladorre, on arribo plenament satisfet d'aquesta excursió tan bonica.

Fotografies. Track.

divendres, 16 de desembre del 2011

El gran mirador de la vall d'Estaon

He arribat a una conclusió: El millor mirador del Pallars Sobirà és el cim de Lo Caubo, de 2.290 m, entre la Vall d'Estaon a llevant i la Vall d'Àneu a ponent. Senzillament extraordinari! És cert que el cim, pròpiament dit, és poc estètic, perquè és poc esmolat i hi ha unes antenes que el desllueixen, però la vista que hi ha, en 360 graus a la rodona, és superior a qualsevol altra que ara jo recordi. També és cert que hi he pujat en un dia fred i molt sec, absolutament diàfan i que tot estava tan bonic i tan lluent que no es podia demanar més.

Aquest itinerari comença al petit poble d'Estaon, en una vall secundària de la Vall de Cardós. La pujada a Lo Calbo segueix el GR-11 i és força mantinguda. El paisatge és magnífic. Quan arriba a dalt de la carena, el GR trascolla cap a Escobedo i Dorve, però jo m'enfilo al cim i, després de contemplar, meravellat, el paisatge que m'envolta, segueixo la carena en direcció nord, com si volgués pujar el Campirme. La mena intenció, però, és baixar a les Bordes d'Enterrius i a les de Nibrós, on tornaré a trobar el GR que em durà a Estaon.

Aquest és el pla, però a la pràctica no resulta tan senzill com sobre el mapa. El que succeeix és que del Coll de Campirme a les Bordes d'Enterrius no hi ha camí —o no el sé trobar— i ràpidament em trobo embolicat en un terreny de molt mal pas, un autèntic laberint, força desagradable. Tanmateix, aconsegueixo arribar a les bordes i seguir el camí que m'havia marcat.

En resum, si fem abstracció del malson entre el coll i les bordes, una excursió meravellosa en la que vaig gaudir plenament: La pujada per la Vall de Cardedo, amb les llums d'un matí de desembre, el panorama infinit des del cim, la solitud salvatge de les bordes d'Enterrius, l'indret màgic de les bordes de Nibrós... un petit paradís.

Fotografies. Track.

dijous, 15 de desembre del 2011

La Mare de Déu de Biuse pel Mal Pas

L'indret on hi ha el santuari de la Mare de Déu de Biuse és un lloc amb una força tel·lúrica impressionant. No és només un centre de culte popular, ni —encara molt menys— un simple mirador bonic. Si hi ha llocs que emanen una certa energia interior —i els muntanyencs sabem que sí, que n'hi ha— aquest n'és un. Hi he anat més d'una vegada i sempre m'ha exaltat l'esperit. A més, esgarrifa pensar que la transcendència d'aquest indret ja era evident fa molts i molt segles.

Recordo una excursió excel·lent que vaig fer en un dia d'hivern de fa uns anys. Vaig sortir de Llavorsí per Cal Monjo i, aleshores, vaig seguir un camí extraordinari que, travessant el Barranc del Riu, arriba a Biuse. Tot seguit, vaig seguir cap el bosc de Baladredo i, pel Coll de Serelles, vaig enfilar-me al Roc Roi. A la baixada, vaig reposar uns moments a l'indescriptible lloc que es diu Les Poselles, on la sensació d'espai i immensitat és fortíssima. Finalment, un camí força salvatge em va retornar a Cal Monjo.

Però l'excursió que he fet ara és una altra. He vist que s'ha marcat un camí —precari i feréstec— que remunta a Biuse des del Barranc de Santa Magdalena, per un vessant vertiginós i molt abrupte que passa per llocs que duen noms com La Ribalera, Malaterra i el Mal Pas. Quan hem arribat al Planell de Serra, hem seguit la carena fins les trinxeres i fortificacions dels Cortalets. Del Coll dels Cortalets hem baixat a la Mare de Déu de Biuse i aleshores hem refet el camí del Mal Pas per retornar a la carretera de Montenartró on havíem aparcat l'auto.

Fotografies. Track.

dimecres, 14 de desembre del 2011

La vall d'Arestui i Baiasca

El aquest increïble pont de la Puríssima el temps ha estat desastrós per a l'esquí, però ha estat una meravella per a l'excursionisme, amb uns cels absolutament diàfans que permetien visions extraordinàries.

La vall d'Arestui i Baiasca, a la dreta de la Noguera, aigües amunt de Llavorsí, és una vall que, allà on s'uneix amb la vall principal, és estreta i tancada, però que, més amunt, s'obre i es converteix en generosa i àmplia. Fer-hi excursions a la tardor és un gran plaer.

Hi ha una excursió ben senyalitzada, molt bonica, que visita les solitàries Bordes d'Auressi i recorre l'espectacular solana de la vall. Comencem a caminar a Arestui, baixem fins la Centraleta, remuntem la carena i saltem a la vall secundària on hi ha les bordes. Tornem a remuntar la carena i, per un camí que flanqueja uns pendents molt forts, arribem a Baiasca. Tota aquesta part de la solana dóna una important sensació de grandiositat, d'espai. De Baiasca, retornem a Arestui per un bonic camí que segueix pel fons de la vall, a la vora del riu.

Una excursió curta però prodigiosa, de gran bellesa. Recordo la meva primera visita a aquesta vall, no fa gaires anys: En aquell moment, encara no s'havien recuperat aquests camins i fer excursionisme per aquesta zona —i per tantes d'altres— era una aventura i també una font de frustració.

Fotografies. Track.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Barrancs d'Aixerto i Besan

Extraordinari!

No tinc paraules per expressar les sensacions d'aquesta excursió excepcional —de fet, van ser dues excursions— que em va permetre conèixer dos indrets que estan entre els més salvatges i bonics que hi deu haver al nostre Pirineu.

Es tracta del barranc d'Aixerto i del barranc de Besan, que discorren paral·lels i vertiginosos a les muntanyes de la Vall Ferrera. Semblen inaccessibles, però tots dos amaguen camins antics que ara, amb un cert esforç, es poden recórrer. De fet, a Ainet de Besan hi ha un rètol que indica l'inici d'un camí que puja a les bordes d'Aixerto i, també, al Pla de Negua. Però, anem pas a pas, perquè aquesta excursió mereix ser explicada amb un cert detall.

És un matí de Tots Sants i sóc a Ainet de Besan, a primera hora. Els colors de tardor són espectaculars. Com he dit, a tocar del poble hi ha un rètol ben llampant que indica l'inici de l'itinerari: Bordes d'Aixerto, Pla de Negua i Refugi d'Aixerto (?). Es tracta d'un camí que de vegades està encaixonat al fons del barranc i d'altres s'enfila vertiginosament per un dels vessants. Es veu clarament que, antigament, es tractava d'un camí importantíssim, molt ben empedrat, però ara hi ha indrets on el camí cal anar-lo trobant. De marques, n'hi ha ben poques, i les poques que hi ha són totalment inútils. El camí, tanmateix, és extraordinari, i més ara que els arbres tenen aquests colors tan marcats!

El rètol indicava que les bordes eren a una hora i mitja, però jo, caminant a bon pas, he necessitat dues hores per arribar-hi. A les bordes, el barranc s'obre i em trobo enmig d'una coma molt bonica. No hi ha cap indicació de per on deu anar el camí cap el Pla de Negua, però jo intueixo que potser el camí s'enfila a la Collada d'Aixerto per després anar flanquejant cap a la carena. Trobo un rastre de camí i el segueixo fins la collada.

Quan arribo a la Collada d'Aixerto, descobreixo les immensitats del barranc de Besan. El camí pràcticament no existeix, però poc o molt vaig seguint un rastre fins una petita collada que hi ha sobre les Bordes de la Muntanyeta. Quina sensació d'aïllament i solitud!

En aquest punt sí que m'he de guiar únicament per la intuïció. El mapa de l'Institut Cartogràfic assenyala un camí que va flanquejant en pujada per La Solanella. El segueixo com puc i, finalment, arribo al Pla de Negua. Quin contrast tan brutal entre els boscos de pendents suaus del costat nord i la salvatge desolació de les barrancades del costat sud!

Ara vull baixar pel barranc de Besan, però no ho veig gens clar. Decididament, no hi ha cap rastre de camí que em pugui dur amb facilitat del Pla de Negua a la Borda de Joanet. I qui sap si el barranc tancat que s'endevina que hi ha més avall d'aquesta borda serà transitable o no.

Tanmateix, vaig baixant pel barranc de Fontllonga, en terreny d'aventura, buscant el millor pas entre les roques abruptes i els herbeis inclinadíssims. I certament arribo a la Borda d'Arnau, però no he trobat cap camí que m'ofereixi confiança per seguir baixant a l'aventura. L'ambient és fenomenal! Després d'uns instants de reflexió, decideixo prendre l'opció més assenyada i remuntar la Collada d'Aixerto per anar a buscar el mateix camí per on he pujat. Això és més fàcil de dir que de fer, però, finalment, arribo a Ainet de Besan cansat i extraordinàriament content de l'excursió que he fet, però amb la recança de no haver completat l'itinerari que m'havia proposat.

L'endemà hi torno, amb un projecte clar: sortir de la Borda de Felip, pujar a Besan i, a partir d'aquí, mirar si hi ha un camí factible que em permeti remuntar el barranc de Besant i assolir la borda d'Arnau, que és el lloc on, el dia abans, havia decidit fer marxa enrere.

Ho vaig fer així mateix i puc dir que el barranc de Besan és d'una bellesa ben comparable a la d'Aixerto i que la combinació dels dos barrancs és una excursió de grandíssima qualitat, que recomano de fer, principalment en temps de tardor. Ara, amb el trac que publico aquí, no hi ha d'haver sorpreses. En tot cas, cal tenir present que el tram del Pla de Negua a la Borda de Joanet es fa sense camí, per un terreny força salvatge.

Fotografies. Track.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

De la Creueta al Costa Pubilla

La primera muntanya de dos mil metres que vaig pujar —ho recordo com si fos ara, però va ser el 1969!— és la Costa Pubilla. Aquest diumenge hi he tornat, no pas per cap enyorament del temps passat —que no sento— sinó perquè vaig adonar-me que mai no havia recorregut la llarga carena que s'estén a ponent d'aquella muntanya.

He sortit de Castellar de n'Hug ben d'hora i he pujat el Coll de la Creueta. D'aquí, he anat seguint l'ampla carena, sempre cap a llevant. Passo per la Creueta, la Pleta Roja, la Coma de Mitgjorn, la Moixera, els Plans del Ginebrar, el Serrat del Paravent, el Collet de les Fontetes de Castellar, el Coll del Remoló, el Coll de la Bona, el Tossal de Meians i arribo al Cim del Pla de Pujalts.

Hi ha una gran sensació d'espai i una certa monotonia. Malauradament, el dia és molt emboirat, però aquest fet potser fa que l'entorn adquireixi una dimensió més íntima. El camí és llarg.

Baixo a Meians i, per Sant Joan de Cornudell, torno a Castellar de n'Hug.

Fotografies. Track.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Ensija, 40 anys després

La primera vegada que vaig pujar la Serra d'Ensija va ser els dies 10 i 11 d'octubre del 1971. Fa exactament quaranta anys, dia per dia. En aquells anys, vaig fer diverses visites a aquest massís d'accés difícil —en aquells temps llunyans— perquè em fascinaven l'allunyament i la grandesa d'aquelles muntanyes.

En la segona visita —trens fins a Manresa, cotxe de línia fins a Berga i una altre cotxe de línia fins a Cercs— vam remuntar la Baga de Cercs per la Collada de Palou, el Collet de l'Erola i el Coll d'Hortons, fins una mena de barracons on vam passar la nit. Recordo que en una masia solitària hi vam trobar un casc militar amb un forat de bala. Recordo la impressió que em va fer el poble abandonat de Peguera, on encara totes les cases estaven dempeus —no com ara. L'endemà, Creu de Ferro i Serrat Voltor, descens pel barranc de les Llobateres i fonda a Saldes. El tercer dia, passem l'Estret de Llúria per saltar el Coll de la Bena —el camí estava perdut, ara fa quaranta anys— i arribar a Bagà a temps d'agafar el cotxe de línia de tornada.

En una altra ocasió, l'any setanta-quatre, dormim a Peguera amb uns pastors i, per l'Estret, passem a Saldes. Tinc una fotografia on es pot veure la casa del Ferrús, encara perfectament sòlida i ferma, que es pot contrastar amb la fotografia que vaig fer aquest cap de setmana, ara que la casa és una absoluta ruïna.

L'excursió que he fet a la Serra d'Ensija —ara que tot és tan assequible i que l'ambient d'aquells anys setanta ha desaparegut per complet— és magnífica i força completa. Us la recomano. Surto de Fígols i m'enfilo als cingles de Vallcebre pel Grau de la Mola. Un camí molt bonic va seguint per damunt del cingle fins el Coll de Fumanya, on contemplo amb estranyesa l'obra faraònica que s'hi fa. M'enfilo de valent per l'Era d'en Pei i la Font dels Cóms fins el Serrat Voltor on la vista és immensament gran i neta.

No ho tenia previst, però un cop sóc al Serrat Voltor la visió de la Gallina Pelada em tempta i me n'hi vaig decidit. Sembla lluny, però no ho és tant. Segueixo cap a la Roca Blanca i començo a baixar per Les Llosanques que, a la baixada, fan un cert respecte. És quan sóc a l'Estret que me n'adono que aquesta zona entre l'Estret i la casa del Ferrús no l'havia tornada a visitar des d'aquelles llunyanes èpoques. És un dels indrets realment fantàstics del nostre Prepirineu!

Les cames i els genolls comencen a queixar-se del llarg itinerari que he triat. Passo per Sant Miquel de Peguera i el Pla de la Creu de Fumanya i vaig baixant cap a Fígols on encara tindré un magnífic espectacle de llums i colors de tardor.

Fotografies. Track.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Els Pics del Pessó

El Gran Pic del Pessó, a la Vall de Boí, és un cim magnífic i, si utilitzem la carretera d'accés a l'estació d'esquí, podem fer, amb relativa comoditat, una bonica excursió a aquesta zona.

A les set del matí vaig aparcar a 1.650 m, a una corba característica, quan la carretera de Taüll a les pistes d'esquí creua el Riu de Sant Martí. Feia fresca, però el cel era absolutament serè.

La vall es pot remuntar per qualsevol dels dos costats. Jo pujo per la vora dreta fins que trobo, a la meva esquerra, el camí que puja cap als estanys del Pessó. Passo de llarg aquest camí perquè vull fer una itinerari circular. Una mica més endavant, començo a pujar, sense camí, cap a l'estany del Crestell. El pendent és molt fort i sostingut.

La coma de l'estany del Crestell és mineral i feréstega. Segueixo fins el Pic Petit del Pessó. Els colors de la tardor i la llum obliqua donen més relleu al paisatge, que és extraordinari. Sóc en un mirador de primer ordre i tinc, al meu davant, el Gran Pic del Pessó, potent i atractiu.

Baixo al Colladó del Pessó i em toca decidir-me entre intentar la cresta del Pessó o flanquejar evitant les dificultats. Vaig sol i no m'atreveixo amb una cresta que no conec.

El sol ja escalfa de valent i m'enfilo fins el cim, a 2.894 m. Magnífic! Vaig resseguint amb la mirada tots i cadascun dels cims que m'envolten, del Cadí al Posets, del Turbón al Pa de Sucre. Són moments que només els muntanyencs podem entendre.

Vull tornar per la Colladeta de l'Osso. No hi ha camí, però es passa prou bé. Les vistes sobre les parets del Pic de Mussoles són espectaculars. Després de la Colladeta, el descens cap a l'estany se'm fa una mica llarg. Jec una estona a la vora del llac i, finalment, començo la davallada cap al fons de la vall. Tot plegat, uns 1.400 metres de desnivell en una jornada plena de satisfaccions muntanyenques.

Fotografies. Track.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Gran Tuc de Colomers

El Gran Tuc de Colomers és una muntanya ben coneguda que, incomprensiblement, mai no havia pujat. Aquest mes de setembre hi vaig poder anar amb els meus fills, en un dia esplèndid.

L'excursió no té cap misteri ni té res d'especial, però vaig gaudir molt perquè tenia realment ganes d'afegir aquest cim a la meva llista, perquè la natura del circ de Colomers estava magnífica i també, cal dir-ho, perquè després de tantes excursions en solitari, la companyia dels meus fills —amb els que, al llarg dels anys, he sortit moltes i moltes vegades a "fer muntanya"— m'ha resultat ben reconfortant.

Pugem per la vall d'Aiguamoix i passem la nit al refugi de Colomers. L'endemà, seguim en direcció sud i visitem una llarga sèrie d'estanys maquíssims. Veiem una ramat d'isards i —cosa força estranya— un grup d'ànecs que neda en un estanyol sense nom a uns 2.300 m.

Situats al mig del circ de Colomers, ens enfilem per una canal dreta i inestable, desagradable, en la que hi ha alguna fita. Després ens adonem que aquest no és el millor accés al vessant sud, però també és factible.



La vista des del cim és espectacular i completíssima. Anem saludant, un a un tots els cims que han estat, al llarg dels anys, els meus companys. També miro amb cobejança les puntes que encara no he visitat i les valls que encara no he trepitjat.

El descens el fem per la canal més senzilla, que és curta, però comporta més estona de tartera que la canal de pujada. Anem seguint els meravellosos estanys d'aquesta vall fins arribar a l'aparcament.

En resum, un cim bonic, una jornada molt ben aprofitada i una bona estona de trescar pel Pirineu i gaudir plenament de la muntanya!

Fotografies. Track.

dilluns, 25 de juliol del 2011

La vall primigènia

Coneixia la vall de Cabanes a l'hivern, amb esquís, però mai no l'havia visitada a l'estiu. Hi he anat i he quedat fortament impressionat.

És una de les poques vall del nostre Pirineu que es conserva en estat pur i salvatge. M'explico. No hi ha cap carretera ni cap pista. No hi ha cap refugi ni aixopluc. No hi ha cap instal·lació hidroelèctrica. No hi passa cap itinerari turístic (carros de foc, ...). No hi ha camins ni corriols ni pràcticament traces de pas. De fet, sortint de l'antiga carretera de la Bonaigua, podrem seguir un camí durant poc més d'una hora. Més enllà, res de res. Alguna fita i tartera, moltíssima tartera de blocs gegantins. Terreny salvatge. Terreny de mal pas, duríssim. Immensa solitud. El Pallars primigeni.

El meu projecte consistia en pujar el Montsaliente per la vall de Cabanes. Hi ha un bon desnivell, però jo em pensava que seria una excursió més o menys "normal". No ho va ser gens. Va ser una excursió molt dura: més de dotze hores de temps total, de les quals unes nou hores (!) van ser d'anar saltant grans blocs de tartera. En resum, un elevat cansament físic i mental —mental, per les llargues hores de "saltar" per les roques i també per l'esforç d'anar inventant la ruta a seguir. La recompensa per aquest esforç va ser, proporcionadament, també molt gran: una gran sensació d'espai i de solitud, una natura impol·luta, el plaer de trobar el propi camí, la possibilitat —avui dia gairebé desconeguda— d'equivocar-se, la bellesa d'una vall extraordinària,...

Surto del revolt de l'antiga carretera de la Bonaigua a les set del matí i vaig seguint el camí —ben fressat al principi, més minso després— que remunta el fons de la vall de Cabanes. Vaig sol. El bosc d'avets és impressionant. Hi ha camí més o menys fins la cota 1.900. A partir d'aquest punt, comença la gimnàstica. Quan arribo a Estany Llong, comença a tocar-me el sol. Segueixo per la Coma d'Estany Llong, mirant d'aprofitar la mica de terreny sense tartera. Cal saltar un collet a la dreta, a 2.350 m i baixar una mica fins uns estanys bessons. Aleshores, entro al Clot de Cabanes i la gimnàstica continua. La visió de la Coma Negra —les parets nord que es desprenen de la cresta de les Agudes— és meravellosa. Em situo a la vertical del cim i vaig pujant per uns herbeis molt drets fins el Montsaliente, de 2.883 m.

El panorama que es desplega al meu voltant és impressionant. Vaig donant nom a cada muntanya, en veu alta, i saludo les que he pujat —i també les que (encara) no he pujat. La sensació d'immensitat és forta i el fet d'anar sol l'amplifica. No se sent res, no veig ningú enlloc.

Observo, al meu davant, el Pui Pla i no puc resistir-me a la dèria d'anar-hi. Cerco el millor pas, per sota de la carena, i en poca estona corono el Pui Pla, de 2.831 m. Pel que fa als termes llunyans, la vista és com la del Montsaliente, però el que canvia és la vista d'ocell que tinc sobre Sant Maurici. Estic contentíssim.

Intento baixar del Pui Pla directament a la coma i, amb una mica de sort, ho aconsegueixo sense cap problema important. Hi ha una barrera rocosa, però trobo un pas, fent zigazagues entre les roques. M'agrada, en una època en que tot sembla que estigui fressat i marcat, recuperar el plaer d'haver de trobar la ruta per mi mateix, sense altra eina que la meva intuïció.

Em proposo aprofitar al màxim el terreny sense tartera i em vaig desviant cap a l'esquerra, per sobre d'un llom que es desprèn a l'est del Montsaliente. Quan em sembla que ho he aconseguit, em trobo al damunt d'una important zona de cingles. No hi ha pas ni a dreta ni a esquerra. Però torno a tenir sort, perquè localitzo una canaleta —incòmoda i poc franca— que em permet baixar fins els estanys bessons.

Reposo una curta estona als estanys bessons (en dic així perquè no tenen nom als mapes) i em plantejo baixar per l'Estany Negre de Cabanes, amb l'esperança que per aquesta banda sí que hi hagi un camí acceptable. Gens ni mica! De fet, el descens per aquesta ruta és encara pitjor que la pujada per l'Estany Llong. Tanmateix, l'indret de l'Estany Negre és una meravella.

Dit tot el que he dit, recomano aquesta excursió als muntanyencs irreductibles, de pedra picada, que busquin un lloc "especial" i estiguin disposats a pagar el preu d'hores i hores de saltar per les immenses pedres de les tarteres de la Vall de Cabanes.

Fotografies. Track.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Dues excursions a Suïssa

El Druesberg (2.282 m) és la muntanya més significativa de les que envolten la regió de Hoch-Ybrig, al cantó de Schwiz. La seva ascensió —que s'acostuma a combinar amb la de la seva veïna, el Forstberg (2.215 m)— és aèria i clàssica. En condicions normals, no té dificultat, però, a canvi d'un esforç moderat, ens ofereix un paisatge excepcional i una gran sensació d'espai i de verticalitat.

Si sortiu de Zürich, com vaig fer jo, podeu agafar el tren fins a Wädenswil, transbordar al tren d'Einsideln i, en aquesta ciutat on hi ha un monestir monumental, agafar el cotxe de línia que us deixa a Weglosen, al mig del circ de Hoch-Ybrig. El primer autobús arriba poc després de les nou del matí, bona hora per començar a caminar.

L'itinerari comença salvant els murs verticals que separen el fons d'aquesta vall glacial de les pastures superiors. El camí dels "Leiteren" supera aquest obstacle de manera enginyosa, a base d'escales i cables de protecció. La pujada és forta. Quan s'acaba, som prop del Druesberg Hütte. El paisatge és meravellós. El camí va pujant cap a la dreta fins una barrera rocosa que, si està seca, no ofereix dificultat. Quan arribem a la carena, ens adonem, de sobte, del precipici brutal que hi ha a l'altra banda. A partir d'aquest punt, la sensació aèria ja no ens deixarà fins els cim. En algun punt concret, una cadena ens pot ajudar a tenir una major sensació de seguretat. Finalment, una cresta estreta ens condueix a la creu del Druesberg.

Aquest cim és un mirador extraordinari i la seva popularitat és ben merescuda. La majoria de les muntanyes que veig em són desconegudes. Només em resulta familiar el massís del Glärnisch, la muntanya "de postal" que hi ha sobre el Klöntalersee. També identifico el Wiggis, que vaig pujar en una ocasió no gaire diferent d'aquesta d'ara: també vaig pujar-hi tot sol, arran d'un viatge de feina a Suïssa.

Mentre sóc al cim, un avió sense motor dóna voltes majestàticament al meu entorn.

Al meu davant s'alça el cim bessó del Forstberg, que és el complement natural del Druesberg. Vist des d'aquí, fa un cert respecte, però ben aviat puc comprobar que, fet i fet, és més senzill que el Druesberg. M'hi arribo en poca estona. El seu cim també és força petit i la vista que m'ofereix és comparable a la del cim anterior, potser una mica millor per la banda dels Mythen.

Baixo a Weglosen sense entretenir-me gaire i encara tinc temps de menjar alguna cosa i fer una cervesa, abans d'agafar l'autobús de retorn que surt uns minuts abans de les quatre de la tarda.

L'altra excursió que vaig poder fer va ser una matinal al característic mirador del Hirzli, de 1.641 m. Aquesta muntanya s'alça bruscament sobre la gran planura de Lachen-Niederurnen i, malgrat la seva altitud modesta, la seva ascensió és molt recomanable.

Surto de Morgenholz quan passen pocs minuts de les vuit del matí. El temps no sembla gaire segur. Començo remuntant el Niederurnertal, fins que uns indicadors em diuen que cal començar a pujar, per la dreta, cap el Planggenstock i el Hirzli. Aquesta petita vall és extraordinària!

Com que tot està molt humit i sembla que vulgui tornar a ploure, prescindeixo del Planggenstock (segons la guia, hi ha algun pas que, si està mullat, pot ser incòmode) i vaig directe cap el Hirzli. Quan sóc al cim, tot i que el dia és gris i opac, em trobo amb una panoràmica que sembla feta a vista d'ocell. El Wallensee sembla talment un fiord noruec. Al meu davant, les parets del Brüggler —on havia escalat quan vivia a Zürich, ara fa trenta anys, entre el 1979 i el 1981— i al seu darrera, el Bockmattli, una altra escola d'escalada que havia visitat en aquells temps tan llunyans...

Baixo directament a Bilten on el tren em durà de tornada a Zuric.

Fotografies.
Track Druesberg-Forstberg.
Track Hirzli.

dilluns, 16 de maig del 2011

Un gran circuit a la cara nord del Cadí

De vegades penso que els millors itineraris de muntanya de Catalunya encara no estan inventats. Si mireu el mapa del Cadí, immediatament pensareu en la possibilitat de recórrer tot el vessant nord d'aquesta serra passant a peu de les parets. Seria una excursió extraordinària.

Una part d'aquesta excursió existeix i és relativament coneguda: és el Camí dels Collets que uneix Prat de Cadí i Prat d'Aguiló. Pel que fa a la resta, o bé no hi ha camí o bé el camí s'ha perdut.

El mapa de l'Alpina, però, sí que assenyala un camí que uniria el Coll superior de Josana amb Prat de Cadí. Oi que seria fantàstic poder unir els dos camins i aconseguir, d'aquesta manera, recórrer una bona part de la muralla nord del Cadí?

Quan vaig buscar informació a Internet sobre el camí de Josana a Prat de Cadí, vaig trobar poques referències, sempre d'excursionistes que comentaven el seu intent fallit de fer aquest camí. Finalment, vaig trobar un trac i vaig pensar que, poc o molt, la meva idea havia de ser factible.

Surto d'Estana a les set del matí d'un dia radiant. Les parets del Cadí llueixen amb tons d'albada. La vegetació està amarada de la pluja que ha estat caient al llarg de la nit. No se sent ni un soroll. Sé que l'excursió serà llarga —molt llarga!— i no em puc entretenir. Camino fins el Coll de Pallers i baixo per la vall del riu del Quer, seguint el GR-150. Al Collet, prenc una pista que es va enfilant fins la Collada de Josana. A continuació, un camí puja fins el preciós prat del coll superior de Josana. Fins aquest punt, el camí ja el coneixia d'una excursió anterior (de la que he parlat aquí).

Al coll superior de Josana comença el veritable terreny d'aventura. Cal anar flanquejant cap a llevant fins arribar a Prat de Cadí. En algun moment, el camí s'endevina, però hi ha un bon tros en que cal seguir la direcció de la millor manera que es pugui. L'ambient és extraordinari. Poc o molt, es pot anar seguint. En un determinat moment, s'arriba a un collet sota el Tossal del Puig, un mirador sublim. Finalment, el camí es va fent cada cop més evident fins que, en uns moments gloriosos, s'arriba a Prat de Cadí.

Prat de Cadí: quins records! La primera vegada —sempre hi ha una primera vegada— va ser per Sant Joan de l'any 1972. Acampem al prat i pugem i baixem la canal del Cristall amb piolet i grampons. (No cal dir que l'escalfament global encara no es feia notar com ara!) També recordo el dia de l'Anglada-Cerdà a la Roca de l'Ordiguer el 1995 i el dia de la canal de l'Ordiguer, el 1985.

A Prat de Cadí agafo el Camí dels Collets que, passant per indrets sublims, em du al Collet de l'Estenedor i a Prat d'Aguiló. Estana, el lloc on he d'arribar, es veu llunyíssim. El paisatge és grandiós. Segueixo la pista fins el Coll de l'Home Mort i aquí prenc un camí molt bonic que va baixant fins el Santuari de Bastanist. Ara em cal remuntar els tres-cents metres de desnivell fins Estana, on arribo cansat i al·lucinat d'haver fet un itinerari tan magnífic.

Recomano aquest circuit fora de mida a tothom que estimi els grans paisatges i tingui un cert gust pel terreny d'aventura. Cal tenir en compte la longitud de l'itinerari (30 km) i el desnivell acumulat (1.600 m).

Ara ja començo a pensar en la possibilitat d'aconseguir unir, algun dia, tota la cara nord del Cadí, del Pla de Sant Salvador al Coll de Pendís!

Fotografies. Track.

diumenge, 1 de maig del 2011

Fraguerau

He tornat al Montsant —no me'n cansaria mai— i he tornat a visitar aquesta meravella que és el congost de Fraguerau, el nostre petit Grand Canyon.

He fet una "matinal" relativament curta, seguint —en sentit invers— l'itinerari 36 de la guia d'en Jaume Mas Roca. És una excursió excel·lent, que et permet, fins a cert punt, acostar-te més a les interioritats d'aquest congost sublim.

L'itinerari surt de la Venta de la Serra de la Llena i comença baixant, pel Barranc de Sant Bartomeu, fins el fons del riu. No cal dir que aquest camí de Sant Bartomeu, ben conegut, és de primeríssima qualitat excursionista.

Un cop passat el pont penjat, segueixo cap a ponent, en direcció a Margalef, fins arribar a l'Aiguabarreig amb el barranc dels Pèlags. Al llarg del camí, puc anar observant les complicades formacions de roca de l'altra banda del riu i les misterioses parets de pedra seca que hi ha a moltes balmes que, aparentment, semblen inaccessibles. En un determinat lloc, trobo el trencall que puja als Ventadors i, per un moment, em plantejo de seguir-lo. Per cert, si utilitzeu gps veureu que la posició d'aquest trencall i de la pròpia ermita de Sant Bartomeu estan mal situades al mapa de l'editorial Piolet (versió 2004. Em diuen que la nova versió ja ha corregit aquest error).

Quan arribo al Mas de Soleràs, he de descalçar-me per passar el riu i començar a enfilar-me cap a l'Escambell. La guia ens adverteix que aquest camí que ara vull fer és difícil i perdedor. De fet, però, des de l'edició de la guia hi ha hagut força gent que ha seguit aquest itinerari i ara es troba raonablement ben fressat, amb prou fites. Ara bé: sí que és cert que hi ha passos de roca en que cal anar amb compte i també és cert que cal no desviar-se del camí, perquè hi ha diverses cingleres que només es poden vèncer per algun lloc concret.

La carena de l'Escambell a Coll de Mònecs és un aeri mirador sobre el congost de Fraguerau. Espectacular! Als llocs més inversemblants hi veurem marges de pedra seca i edificacions troglodítiques. Esborrona pensar com era la vida en aquestes contrades salvatges.

Fotografies. Track.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Tres matinals al Pallars Sobirà

Aquests dies de Setmana Santa he fet tres excursions matinals pel Pallars Sobirà i les tres m'han proporcionat paisatges exuberants i magnífics. He seguit, més o menys, itineraris marcats i explicats al llibre A peu pel Pallars Sobirà, de Josep Lluís Piqué, Xavier Català i Jordi Tutusaus.

En la primera excursió, he recorregut el que s'anomena el Batlliu de Sort, que és una contrada que pot passar fàcilment desapercebuda per qui es limiti a seguir la carretera del fons de la vall. L'itinerari —molt recomanable!— surt de Sort, passa pel costat de Castellviny, puja fins a Olp, planeja d'Olp a Pujalt i de Pujalt a Enviny i aleshores retorna al fons de la vall per Bressui.

El matí era extraordinari, amb una lluminositat desmesurada. El verd —els verds!— dels arbres era radiant i punyent. Els cirerers eren un esclat de flors blanques. Quina passejada més deliciosa!

La pujada de Sort a Olp, en particular, et descobreix tot un territori poc conegut, amb camps, bordes i fins unes sorprenents vinyes (vegeu aquest comentari). En aquesta època de l'any —pels volts de Sant Jordi— la natura desferma tota la potència que ha anat acumulant al llarg de l'hivern.

La segona excursió matinal va ser un circuit per la Vall d'Àneu, seguint també un itinerari indicat al llibre Piqué-Català-Tutusaus. La sortida és a Esterri d'Àneu. En primer lloc, es tracta de pujar fins a Son. A mida que pujo, la vista sobre la cubeta d'Esterri es va fent més i més ampla.

A partir de Son, el camí va seguint més o menys planer cap a Jou. Cal superar el Serrat de Mercurís i passar per les restes de Sant Jaume. Tota aquesta part del camí és una passejada molt agradable, amb unes panoràmiques immenses.

A Jou trobo el GR-11 i em vindria molt de gust seguir-lo cap a Espot, però aleshores ja no faria una matinal. Em cal, doncs, seguir el GR-11 en sentit contrari, de baixada cap a la Guingueta, passant per les Marrades, fins les Bordes de Riu.

A la Guingueta, passo el Pont de Poldo i segueixo la pista que, per l'esquerra de la Noguera em duu a Escalarre i d'aquí a Esterri, on s'acaba el circuit.

La tercera matinal que he fet i us vull recomanar transcorre per la vall del Riu del Cantó. El dia abans era Sant Jordi i va estar plovent tot el dia. Avui, en canvi, el dia es lleva radiant i les muntanyes estan cobertes per una capa de neu que deu ser força fina, però dóna al paisatge un contrast meravellós.

Surto del poblet de Llagunes, a sota de la carretera del Cantó i, després de travessar el riuet, pujo pels boscos magnífics de l'Obaga de Llagunes, fins el capdamunt de la Serra de Freixa, on m'espera una vista panoràmica de primera qualitat. Al meu davant hi ha la formidable Vall de Castellàs, que m'agradaria conèixer millor en alguna ocasió propera. Unes grans nuvolades van tapant el cel, donant profunditat al paisatge. L'aire és relativament fresc.

Segueixo la carena cap a llevant i passo per la Roca de Llagunes (1.746 m). Una mica més endavant hi ha un camí que torna a Llagunes, però jo decideixo seguir fins el Port del Cantó.

Del Port del Cantó, segueixo una pista que, fent força marrada, entra a les Comes de Rubió, travessa el barranc i entra al petit i enlairat poble de Rubió. A partir d'aquí, no trobo cap baixada directa a Llagunes i segueixo una estoneta per la carretera, fins arribar al poblat medieval de Santa Creu. D'aquí sí que surt un camí esplèndid que baixa a Llagunes, mentre les nuvolades van omplint l'horitzó i els diversos pobles de la vall del Cantó —Soriguera, Puiforniu, Tornafort, Vilamur— m'ofereixen visions espectaculars i idíl·liques. Arribo a Llagunes ben satisfet del camí que he fet.

Fotografies.
Track Batlliu de Sort.
Track Esterri-Jou-Escalarre.
Track Llagunes-Port del Cantó-Rubió.

diumenge, 10 d’abril del 2011

La Roca de Galliner, en circuit

La visita que vaig fer al Cogulló de Turp em va fer venir ganes de seguir visitant aquestes contrades que tan poc conec. L'excursió que hi acabo de fer és un circuit espectacular per les muntanyes de la banda dreta del riu d'Alinyà.

Surto de l'esglesiola de Perles i m'enfilo a Sant Ponç per baixar després a Alinyà. Passo per la collada del Cos i la collada de la Nou i arribo al Coll de Maçana. Al meu davant hi tinc el cim de la Roca de Galliner i m'hi enfilo pel dret, sense camí, aprofitant al màxim la cresta de roca, el més a l'esquerra possible. És entretingut i una mica pesat, però la vista, a tota la volta de l'horitzó, és extraordinària.

Un cop acabada aquesta travessia de la cresta del Cap de la Roca de Galliner, baixo a la font de la Masieta i segueixo el camí que es va acostant cap el Grauet. El paisatge de roques i parets és magnífic! Aquest grau em permet accedir a la vall del riu de Nidola i a l'indret de Cal Penya. Com és habitual quan vaig d'excursió pel nostre país desèrtic, la solitud és total i aquesta vall feréstega, envoltada de parets monumentals, produeix una gran sensació d'aïllament.

Pujo fins el Coll i, pel costat de la bonica Roca del Pont, retorno a Perles.

Fotografies. Track.

dijous, 31 de març del 2011

La Val Maira

La Val Maira és una de les valls alpines que desaigüen a la plana de Cuneo —com la Val Varaita i la Val Stura. És territori de llengua occitana i és un paradís inexhaurible per a l'esquiador de muntanya. Les tres valls —Varaita al nord, Maira al mig i Stura al sud— són extraordinàriament tranquil·les i rústiques: en aquesta època de l'any només hi trobarem algun grup escadusser d'esquiadors de muntanya.

Vaig visitar la Val Varaita el 2001 i la Val Stura el 2003. Ara ha estat el moment d'anar a la Val Maira, aquest cop amb en Ricard, en Miquel i l'Eduard. Hem fet estada al pintoresc i deshabitat poble de Preit, a 1.541 m, a un hotelet de muntanya molt acollidor. La innivació era magnífica i el temps s'ha mantingut perfecte. Hem pogut fer muntanya a plaer!

El primer dia, des del mateix Preit, ens enfilem cap el M. Giobert (2.439 m), una excursió clàssica. La pujada es fa per dintre d'un bosc molt dret i la neu era fonda. Quan arribem a la carena, la panoràmica és extraordinària: muntanyes i més muntanyes per totes bandes. Més de les que podríem mai arribar a conèixer, per anys que visquéssim! Seguim la carena, envoltada de valls profundes, fins el peu de la Rocca dell'Aquila (2.480 m) des d'on veiem els espectaculars contraforts nord del M. La Bianca (2.744 m) i els meravellosos pendents de la Piovosa i el P. Tempesta. El cel ja s'ha aclarit i el bon temps no ens deixarà en la resta de l'estada. El descens a Preit, amb neu força bona, és ben bonic, amb zones de bosc i pendents agradables.

L'endemà anem cap al P. Tempesta (2.679 m). Se surt del llogarret de Tolosano (1.516 m), a la vall de Marmora. Els paisatges que anem trobant a la pujada són francament meravellosos i ens impacten fortament. Sembla que estiguem vivint en un calendari alpí. Al cim coincidim amb un parell d'esquiadors que inicien el descens per la cara nord de la muntanya. La neu és fonda i el pendent és molt sever i està guarnit de ressalts de roca. Els dos esquiadors ens ofereixen un bonic espectacle d'esquí "ripido". Nosaltres, és clar, tornem per la ruta normal i tenim la sort de trobar una bona capa de neu pols. Per tal d'aprofitar aquest bé de Déu, acabem saltant cap el Comballe dell'Oliveto i fem, així, una variant del camí de pujada.

El bon temps segueix ferm i no s'hi val a badar. L'endemà ens plantegem el M. La Bianca (2.744 m), un cim espectacular i notable. Sortim directament de Preit i anem remuntant la Valletta. Quina vall més salvatge! Quins tous de neu! Quines parets de roca (es tracta de la Rocca La Meja)! Aquest cim que volem fer té una aresta cimera força aèria i plena de cornises. Com ja era de preveure, l'excursió s'acaba a la punta 2.687. La baixada és també extraordinària, si bé la neu pols del dia abans ja és més escassa i cal anar a buscar-la bé als llocs més obacs.

Encara ens queda un últim dia, que utilitzem per a fer l'ascensió al Bric Boscasso (2.589 m) per la seva banda oest, sortint de Chialvetta (1.475 m). Passem per Pratorotondo i La Bandia Longa. A la nostra dreta tenim els espadats del Bric Cassin. Seguim exultants de trobar-nos en una zona alpina tan formidable. A l'hora del descens, volem anar a buscar la ruta de la Cialancia Piana, però estem una mica indecisos a l'hora de trobar l'itinerari —no hi ha cap traça i el pendent és molt dur— i, finalment, retornem a l'itinerari de pujada.

Han estat uns dies d'esquí de muntanya de la màxima qualitat, de paisatges, d'ambient, de meteorologia i de neu. La Val Maira és una zona totalment recomanable, més ara que hi ha un mapa —Esquiar en Val Maira, de Bruno Rosano— específic per a esquí de muntanya.

Fotografies. Track Giobert. Track Tempesta. Track la Bianca. Track Boscasso.

dimarts, 15 de març del 2011

El Petit Peric per les Bulloses

La previsió per al cap de setmana és terrible: s'acosta una llevantada potent que ha de durar, com a mínim, fins dimecres. Dels 19 que ens havíem de trobar a l'estació d'Els Angles, només en som onze. Neva molt fort i la neu és humida. Es tracta de la tradicional sortida d'esquiadors veterans, que es fa cada any. Aviat ens quedem en nou, que decidim pujar a Les Bulloses, ni que sigui a veure com va nevant.

Ha nevat tota la nit però l'endemà, inesperadament, el temps ens ofereix una treva magnífica. Hi ha nuvolades grosses i fosques, però lluu el sol i decidim que ho hem d'aprofitar al màxim. L'itinerari que fem comença travessant l'estany de les Bulloses per seguir per una sèrie de lloms i estanyols de gran bellesa. El camí és llarg perquè guanyem desnivell molt lentament, fins que arriba el punt en que ens enfilem de valent per la pala del Petit Peric.

Des del cim, veiem el Puig Peric, una mica intimidatori, potent. El deixarem per un altre dia. Fem un bonic descens cap a La Balmeta, amb una neu relativament bona. Un cop en aquesta esplanada, cal tornar a calçar-se les pells per remuntar fins el Roc d'Auda i trobar, així, les pistes d'Els Angles. Ho fem, però la remuntada és fa llarga. El joc de llum i nuvolades és meravellós. Quan arribem a les pistes, comença a nevar, o millor a caure aiguaneu, però tant-se-val, perquè en un no-res som a peu de pistes, contents d'haver fet una excursió tan bonica.

Fotografies. Track.

dimarts, 8 de març del 2011

El Cogulló de Turp, per totes bandes

Aquesta excursió al Cogulló de Turp és molt completa perquè recorre els tres itineraris principals que conflueixen en aquesta muntanya emblemàtica.

Surto del punt quilomètric 4 de la carretera de Coll de Nargó a Perles, just al punt on el Riu de Perles rep el Barranc de l'Ós. Remuntar aquest barranc fins el Coll de la Travessa, passant per l'espectacular pas de L'Estret, és ja una agradable experiència. La sensació d'ésser en un lloc recòndit és molt gran, però el camí està ben marcat.

El Pic de Turp —o Cogulló de Turp— és un mirador extraordinari: Aubenç, Boumort, muntanyes del Pallars i d'Andorra, Cadí i Port del Comte i, als peus, el laberint de muntanyes i cingleres de tota aquesta regió d'Alinyà i Cambrils. És un cim que impressiona profundament l'excursionista.

Un cop dalt del cim, no em puc sostreure a l'atracció de la cresta que se'n desprèn i la segueixo fins trobar el grau que baixa a les Anoves. En tota aquesta part de l'excursió, pràcticament no hi ha camí i agraeixo l'ajut del gps. Baixo als solitaris masos de Sant Joan de les Anoves i remunto, pel Soler, fins el Pla de la Llacuna. Aquí comença la tercera part d'aquesta llarga excursió. Es tracta de retornar al fons de la vall per Santa Pelaia, Cal Fiter i el Torrent de Coll de Boix.

L'esforç que exigeix aquesta volta és considerable: prop de 23 km, més de 1.500 m de desnivell i unes 10 hores de temps total. Però la grandiositat dels llocs per on es camina i l'extraordinari panorama des del cim i la cresta, compensen amb escreix aquest esforç.

Fotografies. Track.

diumenge, 6 de març del 2011

Traces fondes al Queyras

Hem fet una escapada amb esquís al Queyras i, sense haver fet "grans coses", n'hem tornat molt satisfets. D'una banda, hem tocat neu fresca i fonda, i hem mitigat així l'enyorament que ens produeix aquest hivern tan sec. D'altra banda, hem vist i viscut paisatges molt bonics i hem fet alguna esquiada plaent.

Hem fet estada a l'alberg Les Arolles, de La Rua, que és un barri de Molines-en-Queyras, a la vall de St-Véran. Hi arribem a l'hora de sopar mentre va nevant. L'endemà, la nevada ja ha deixat un bon gruix de neu fresca i segueix nevant amb molta intensitat. Ens veiem obligats a buscar un objectiu adequat a les circumstàncies i comencem a pujar cap el mirador del Sommet Bucher, de 2.254 m.

Travessem el Pont des Archins i anem pujant cap el Col des Prés de Fromage. El paisatge és meravellós! La neu és fonda i flonja i segueix caient amb força. La nostra traça és profunda. Un cop al cim, comencem un descens divertidíssim, per entre el bosc, amb neu molt franca, un descens d'aquells en que no et veus ni els peus ni els esquís.

L'endemà el dia es lleva fred i assolellat. Ha caigut un bon tou de neu i no ens podem arriscar a allunyar-nos massa de la protecció del bosc. Sortim de l'alberg amb esquís als peus i ens enfilem cap a Prat Hauts i cap al cim secundari del Mourre Froid, de 2.570 m. Hem d'obrir traça a una neu molt fonda, dintre el bosc de Peyrola. Quan el bosc s'acaba, ja pràcticament som al cim. El paisatge de muntanyes nevades és sublim. Una part del grup decideix seguir cap a la Gardiole de l'Alp (2.786 m) i la resta optem per fer el descens cap a Ville-Vieille (1.385 m) pel Forêt de Chanteloube. Amb aquesta neu tan fonda i flonja, els mil dos-cents metres de baixada per dintre d'aquest bosc força dret van ser memorables. Un cop dintre del bosc, l'orientació es fa difícil i, si voleu repetir aquesta experiència, el trac que publico aquí us pot ser molt útil. En el nostre cas, al cim vam coincidir amb dos esquiadors que pensaven baixar pel bosc, i coneixien perfectament la zona. En el laberint de Chanteloube, les dues úniques traces d'aquests esquiadors van ser el nostre fil d'Ariadna!

El tercer dia, el temps es mantenia encara bo i vam seguir buscant algun itinerari amb força bosc. Vam anar a la vall del Col d'Izoard. Des d'Arvieux vam remuntar la vall del Col de Furlande (2.500 m), passant pel Plan du Vallon. Del coll, vam seguir fins el Pic du Vacivier (2.631 m) i el bonic Pic du Gazon (2.744 m).

L'endemà, ens vam llevar nevant i vam tornar cap a casa.


Fotografies. Track Sommet Boucher. Track Mourre Froid i descens a Ville-Vieille. Track Pic du Gazon.