Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Moixeró. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Moixeró. Mostrar tots els missatges
dilluns, 27 d’octubre del 2014
Roca Tirabal
Aquest circuit comença al pont vell de Bagà, s'enfila a Matallops, passa per les ruïnes de Santa Fe del Quer i s'endinsa al bonic estret de Turbians, on hi ha l'espectacular Faig de les Vuit Besses. Des d'aquest punt es pot pujar per un sender poc marcat (que jo no vaig acabar d'encertar) fins el gran mirador que és la Roca Tirabal (o Tiraval), des de la qual es té una visió molt ferma sobre el Moixeró i la Tosa.
A continuació, el camí segueix per uns boscos magnífics fins que va a parar a la collada de Turbians —on hi arriba una carretera asfaltada que ve de Gisclareny i Can Pere Vilella. El camí passa a la banda solana i arriba a les sorprenents ruïnes del mas de Rocadecans, enfilat en un collet a més de 1.440 m. Seguim flanquejant fins que en un collet a tocar del Roc dels Quatre Batlles el camí entra a l'obaga i va baixant entre faig i pi cap el torrent dels Bacs.
Una bonica i senzilla matinal, amb unes vistes formidables.
Fotografies. Track
diumenge, 7 de juliol del 2013
Moixeró per la Canal Llarga
Feia temps que me la mirava i estava convençut que s'hi podia pujar sense trobar-hi cap obstacle insuperable. Finalment, engarrista.com va penjar-ne el trac i Gatsaule també el segueix. Ara hi he anat jo i he fet realitat un vell projecte.
Es tracta de la Canal Llarga, una lleixa inclinada de vegetació entre dues cingleres imponents, a la cara sud del Moixeró, entre la canal de la Serp i les canals del Goter. No hi ha camí gens ni mica, només alguna fita escadussera molt de tant en tant, que no serveix de gran cosa però reconforta una mica. La progressió és lenta i la ruta només és apta per als que tinguin un cert esperit d'aventura.
Mentre fèiem camí cap el Moixeró, amb la meva filla, jo intentava fer-li entendre la distància i la dificultat a que es trobava el Moixeró a primers dels setanta, quan va esdevenir la meva primera muntanya mítica. Era impossible d'explicar, perquè avui tot s'ha trivialitzat tant que aquelles sensacions ja no són possibles. Però... pujant la Canal Llarga sí que alguna cosa vaig poder comunicar-li a la meva filla, perquè li vaig explicar que, en aquella època, la canal de la Serp es trobava en unes condicions semblants a com es troba ara la Canal Llarga. De fet, tampoc no es pot comparar, perquè aleshores no hi havia ni gps ni Internet ni telèfons mòbils ni mapes fiables i la informació que teníem era mínima.
Feu-ne via d'anar al Moixeró a conèixer la Canal Llarga, perquè ben aviat hi haurà un camí marcat i l'ascensió serà banal...
Estic molt content d'haver completat, amb aquesta ruta per la Canal Llarga, el que són les vies principals de la banda oest de la muralla sud del Moixeró: Pendís, canals d'en Guitart, canals del Goter, canal Llarga i canal de la Serp (algunes vies ja les havia fet en les meves èpoques ancestrals...). Encara hi tinc un parell o tres de temes pendents, però les coses principals ja estan fetes. Ara m'interessa el costat de llevant...
L'excursió —preciosa— va anar així. Sortim força d'hora del Pontarró, en un dia molt calorós. Passem pel costat de Gréixer —quins records!— i seguim el camí cap el Roc d'en Piula, amb alguna drecera. Més amunt, seguint els tracs que he anomenat més amunt, ens enfilem pel dret cap a la Canal Llarga. El pendent és fort i la ruta està plena de vegetació que dificulta i alenteix força la marxa. Finalment, anem a topar amb les poderoses parets de la Mena d'Or, que ja no deixarem. En contra del que jo em pensava, la canal no té cap dificultat, ni dóna sensacions aèries. Però la vegetació sí que és molesta. Quan s'acaba la canal, arriben en un collet a l'esquerra i, flanquejant la dreta coma, en un no-res som a la carena.
Aquí ens trobem el camí que, per la massificació d'un d'aquests circuits turístics que ara s'han inventat, és una desferra. Ens creuem amb força gent. No puc evitar de pensar: "Com ens hem equivocat amb aquests circuits!" i també "com ens en penedirem quan ens caigui la bena dels ulls!" Autopistes de muntanya, circuits turístics, massificacions, la muntanya com a estadi de competició... Aquesta és l'esquifida muntanya que deixarem als nostres fills. [Ja em perdonareu, però no veig massa diferència entre els hotels amb accés privatiu a la platja que semblaven la cosa més natural a la Costa Brava de fa cinquanta anys i aquests circuits que es munten ara amb l'objectiu de rendibilitzar uns establiments hotelers que encara s'anomenen "refugis".]
La baixada la fem per les canals del Goter i Cabrera. Passem pel Roc Negre i el coll d'Escriu. Arribem al cotxe pel camí del Clot de Lavaiol.
Fotografies. Track.
Es tracta de la Canal Llarga, una lleixa inclinada de vegetació entre dues cingleres imponents, a la cara sud del Moixeró, entre la canal de la Serp i les canals del Goter. No hi ha camí gens ni mica, només alguna fita escadussera molt de tant en tant, que no serveix de gran cosa però reconforta una mica. La progressió és lenta i la ruta només és apta per als que tinguin un cert esperit d'aventura.
Mentre fèiem camí cap el Moixeró, amb la meva filla, jo intentava fer-li entendre la distància i la dificultat a que es trobava el Moixeró a primers dels setanta, quan va esdevenir la meva primera muntanya mítica. Era impossible d'explicar, perquè avui tot s'ha trivialitzat tant que aquelles sensacions ja no són possibles. Però... pujant la Canal Llarga sí que alguna cosa vaig poder comunicar-li a la meva filla, perquè li vaig explicar que, en aquella època, la canal de la Serp es trobava en unes condicions semblants a com es troba ara la Canal Llarga. De fet, tampoc no es pot comparar, perquè aleshores no hi havia ni gps ni Internet ni telèfons mòbils ni mapes fiables i la informació que teníem era mínima.
Feu-ne via d'anar al Moixeró a conèixer la Canal Llarga, perquè ben aviat hi haurà un camí marcat i l'ascensió serà banal...
Estic molt content d'haver completat, amb aquesta ruta per la Canal Llarga, el que són les vies principals de la banda oest de la muralla sud del Moixeró: Pendís, canals d'en Guitart, canals del Goter, canal Llarga i canal de la Serp (algunes vies ja les havia fet en les meves èpoques ancestrals...). Encara hi tinc un parell o tres de temes pendents, però les coses principals ja estan fetes. Ara m'interessa el costat de llevant...
Aquí ens trobem el camí que, per la massificació d'un d'aquests circuits turístics que ara s'han inventat, és una desferra. Ens creuem amb força gent. No puc evitar de pensar: "Com ens hem equivocat amb aquests circuits!" i també "com ens en penedirem quan ens caigui la bena dels ulls!" Autopistes de muntanya, circuits turístics, massificacions, la muntanya com a estadi de competició... Aquesta és l'esquifida muntanya que deixarem als nostres fills. [Ja em perdonareu, però no veig massa diferència entre els hotels amb accés privatiu a la platja que semblaven la cosa més natural a la Costa Brava de fa cinquanta anys i aquests circuits que es munten ara amb l'objectiu de rendibilitzar uns establiments hotelers que encara s'anomenen "refugis".]
La baixada la fem per les canals del Goter i Cabrera. Passem pel Roc Negre i el coll d'Escriu. Arribem al cotxe pel camí del Clot de Lavaiol.
Fotografies. Track.
dimecres, 21 de novembre del 2012
Moixeró per Gréixer
La muralla sud de les Penyes Altes del Moixeró és fascinant i no em cansaria mai de mirar-la i recórrer-la. Ara hi he tornat. És una muntanya que em desperta molts records antics, de quan arribar-hi era tota una petita aventura i els seus camins, mig perduts, duien un deix de misteri. Havia dormit diverses vegades a Gréixer i n'estava enamorat. Parlo d'abans que l'autopista hi passés pel costat.
Aquest cop he pujat per la Canal de la Serp, que avui dia és un camí normal, ben fressat i senyalitzat. El dia era radiant, però les boires de la terra baixa m'encalçaven i, de fet, quan arribo al cim ja només puc veure la Cerdanya perquè tot el costat sud està tapat. No em sap greu, perquè aquestes nuvolades immenses seran les que, a la baixada, donaran més valor i bellesa al paisatge dels grans contraforts de la banda de Gréixer.
Segueixo la carena cap a ponent, m'enfilo a la bonica elevació del Moixeró pròpiament dit i, a partir del coll de Moixeró, em disposo a baixar per la banda de les Roques de la Cabrera. No passava per aquí des dels anys setanta! El camí és precari i, de fet, trobo que tota la zona de les Canals d'en Guitart és una mica exposada. És molt dret i hi ha un fang relliscós. Una patinada seria fatal.
Quan arribo al Roc Negre, en lloc d'anar cap el Coll de l'Avet, marxo cap el Coll d'Escriu, perquè la fageda m'atrau. A partir d'aquest punt, les visions de les muralles entre les boires, amb el sol de la tarda, rasant i càlid, són extraordinàries. Com a premi, encara tinc l'Estanyet de Gréixer. Em deleixo fent fotografies.
Mentre contemplo tot aquest bé de Déu de roques, penso que encara dec tenir aquí més d'un i més de dos camins per descobrir. Per exemple, les canals del Goter, o la canal de la Llorença i les Planelles, per on m'han dit que s'hi pot pujar d'una manera més o menys sensata. M'agradaria tenir ocasió de recórrer a fons aquests territoris meravellosos.
Fotografies. Track.
Aquest cop he pujat per la Canal de la Serp, que avui dia és un camí normal, ben fressat i senyalitzat. El dia era radiant, però les boires de la terra baixa m'encalçaven i, de fet, quan arribo al cim ja només puc veure la Cerdanya perquè tot el costat sud està tapat. No em sap greu, perquè aquestes nuvolades immenses seran les que, a la baixada, donaran més valor i bellesa al paisatge dels grans contraforts de la banda de Gréixer.
Segueixo la carena cap a ponent, m'enfilo a la bonica elevació del Moixeró pròpiament dit i, a partir del coll de Moixeró, em disposo a baixar per la banda de les Roques de la Cabrera. No passava per aquí des dels anys setanta! El camí és precari i, de fet, trobo que tota la zona de les Canals d'en Guitart és una mica exposada. És molt dret i hi ha un fang relliscós. Una patinada seria fatal.Quan arribo al Roc Negre, en lloc d'anar cap el Coll de l'Avet, marxo cap el Coll d'Escriu, perquè la fageda m'atrau. A partir d'aquest punt, les visions de les muralles entre les boires, amb el sol de la tarda, rasant i càlid, són extraordinàries. Com a premi, encara tinc l'Estanyet de Gréixer. Em deleixo fent fotografies.
Mentre contemplo tot aquest bé de Déu de roques, penso que encara dec tenir aquí més d'un i més de dos camins per descobrir. Per exemple, les canals del Goter, o la canal de la Llorença i les Planelles, per on m'han dit que s'hi pot pujar d'una manera més o menys sensata. M'agradaria tenir ocasió de recórrer a fons aquests territoris meravellosos.
Fotografies. Track.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
La capçalera del Bastareny: Cap de la Boixassa i Puig Terrers
Aquesta excursió extraordinària segueix tota la carena que tanca la capçalera del Bastareny. Surto de L'Hostalet a punta de dia (de fet, una mica abans, just quan puc veure on poso els peus) i m'enfilo cap el Cap de la Boixassa per un camí força nou, molt ben fressat.Aquest cim del Cap de la Boixassa, pot ser un cim secundari, però és magnífic des de tots els punts de vista. La seva ascensió, principalment en una dia fresc de tardor, és completament recomanable.
Des d'aquest cim, ja veig tot el llarg periple que m'espera. Es tracta de seguir la carena de la Moixa fins a Tancalaporta, pujar al Puig Terrers i, aleshores, tornar al fons de la vall per Murcurols. El camí és francament llarg, però meravellós: Collada de Galigan, Coll de Vimboca, la Moixa i el serrat de la Muga fins el Coll de Tancalaporta. Aleshores, en lloc d'enfilar-me al Comabona, com és tradicional, pujo el Puig Terrers, un cim amb una panoràmica excepcional.

Des del Puig Terrers, la intenció és trobar una baixada directa a Murcurols, que he vist descrita en algun lloc. L'inici de la baixada, sense camí, és prou franc, fins el Pas de la Cabra i la Pleta de l'Olla, però d'aquí en avall el bosc es fa impenetrable i em resulta impossible seguir l'itinerari que m'havia proposat. (Si algun lector té coneixement d'aquest hipotètic camí directe de Murcurols a la Pleta de l'Olla, li agrairé que me l'expliqui.)
No em toca altre remei que anar a buscar el camí cap a Coll de Bauma i aleshores tornar a l'Hostalet pel Coll de la Bena i el GR. La llargada de l'excursió i tot el temps que he perdut buscant una baixada a Murcurols fan que arribi al final de l'itinerari quan ja s'ha fet fosc.
Tota aquesta contrada és d'un gran valor excursionista. Recordo que, fa uns anys, vaig recórrer la zona pel fons de la vall, amb la intenció d'arribar a l'espectacular Cap de Sodorn. Em va costar trobar el camí, però en tinc un gran record. L'aiguabarreig del torrent de Pradell i el torrent de la Muga és, probablement, un dels llocs més extraordinaris del nostre país.Una excursió inoblidable, amb uns paisatges de la més gran qualitat.
Fotografies. Track.
Moixeró per Urús
El Moixeró és la muntanya més bonica del nostre país. Si més no, a mi sempre m'ho ha semblat. L'excursió que vaig fer-hi just després de la primera nevada de setembre, amb un airet fresquíssim i una visibilitat impressionant, comença al refugi de la Pleta dels Ordiassos, passa pel Cortal d'en Vidal i remunta el Serrat de Comesjuntes fins les Penyes Altes. La tornada la vaig fer per Coll de Jou i Fontllebrera. Una excursió relativament curta (una matinal) i molt agradable. Ara que acabo d'escriure que això ha estat una matinal, no puc evitar de pensar com van ser, els anys seixanta-nou-setanta-setanta-u, les meves primeres visites a aquesta muntanya: Tren fins a Manresa, cotxe de línia fins a Bagà, a peu fins a Gréixer on hi havia un refugi per passar-hi la nit. L'endemà, fosca nit, amb poquíssima informació i experiència, intentar trobar un camí cap el Penyes Altes, per la Canal de la Serp, per les Roques de Cabrera o pel Coll d'Escriu i Refugi Sant Jordi. Els camins estaven totalment perduts i calia fer-ne via perquè s'havia de ser a Alp per prendre el darrer tren... Crec que no vaig fer cim fins al quart intent.Fotografies. Track.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


