dimecres, 25 d’abril de 2018

El Ventolau

Ha sigut la tercera vegada que pujo el Ventolau amb esquís. Tinc molt bons records de les altres dues. La primera va ser el febrer del 1991, quan les pistes d'esquí encara no existien, però el refugi sí que hi era, sense estar inaugurat. Ens el van obrir per nosaltres i potser vam ser els primers esquiadors que hi pernoctaven. Vam pujar el Campirme i l'endemà el Pic de la Coma del Forn i el Ventolau. Tinc un record molt vívid de la vertiginosa baixada que vam fer, per un torrent encaixat i dret, ben bé fins «la teulada del refugi».  Vaig apuntar que vam baixar pel barranc de la Coma del Forn.

La segona vegada va ser el 19 i el 20 d'abril del 1996 —exactament vint-i-dos anys abans d'aquesta tercera vegada d'ara— i el recorregut va ser magnífic. Vam sortir de Cerbi, a la vall d'Unarre i vam pujar fins el Planell de Sartari, des d'on ens vam enfilar, amb un ambient magnífic, fins el Pic de la Coma del Forn i, a continuació, el Pic de Ventolau. Vam baixar al refugi Enric Pujol, on vam passar la nit, amb la intenció de fer, l'endemà, el Mont-roig. Ens vam llevar amb mal temps i, amb unes condicions bastant precàries, saltem, per terreny complicat, a Sartari i retornem a Cerbi. Recordo que el 96 va ser un any una mica com aquest d'ara: moltíssima neu i també moltíssim mal temps, que ens va fer recança perquè semblava que no podríem treure profit de tota aquella neu.


Però tot allò ja és el passat —encara que els records siguin tan valuosos!— i ara hi he tornat.  Vam fer el que es pot considerar l'ascensió «normal» des de la Pleta del Prat. Com que les temperatures estaven sent altíssimes, la molta neu que hi ha no s'ha pogut arribar a compactar mai i les condicions són, en general, complicades i perilloses. Vam sortir ben d'hora per mirar de trobar la millor neu possible i, fet i fet, la vam trobar prou bé.

El dia era calorós i tèrbol. Feia dies que l'aire tenia una gran quantitat de pols en suspensió i semblava que no arribaríem a veure el sol. A més, la neu tenia un aspecte ben curiós, perquè la penúltima nevada, que va ser molt generosa, contenia també una gran quantitat de fang i totes les muntanyes del Pallars van quedar tenyides d'un color vermellós força estrany. Després, va tornar a nevar fort, i va caure neu blanca que va tapar la neu marró. Però a continuació va començar a fer molta calor: la neu blanca no es va transformar i va anar baixant amb esllavissades que deixaven al descobert la neu fosca que hi havia a sota.

Malgrat tots aquests auguris, la pujada va anar molt bé —fins va sortir el sol!— i la neu va resultar més franca del que ens podíem témer. Vam fer cim i el panorama, encara que enterbolit, no deixava de ser magnífic. Per acabar de completar el nostre plaer, la neu de la gran pala del Ventolau —quatre-cents meravellosos metres de descens uniforme!— estava en perfectes condicions.


Després de la pala, la baixada més directa és la que utilitza el barranc de la Coma del Forn. Afortunadament, vam trobar un company que hi havia pujat i ens va confirmar que estava en unes condicions acceptables —si bé, com era d'esperar, amb una neu molt i molt tova i inconsistent. Ens hi vam ficar —mirant de no prendre mal amb aquella neu tan traïdora— i vam gaudir com la canalla!

Quan vaig ser a baix, vaig pensar que aquesta baixada pel barranc no coincidia gens ni mica amb els records que tinc de la baixada que vaig fer ara fa vint-i-set anys. Mirant el mapa, penso que potser aquell descens del 1991 el vam fer pel torrent de Mascaró?

Fotografies. Track.

diumenge, 8 d’abril de 2018

D'Ull de Ter a Coma de Vaca


Aquest any que hi ha un bon gruix de neu, vam anar a la zona d'Ull de Ter a «fer alguna cosa». Vaig pensar que potser podríem fer el cim de les Borregues —un cim que no he fet mai amb esquís— i baixar directe del cim a Coma de Vaca. El temps s'havia d'aguantar durant el matí, però semblava que bufaria el vent.

Ja sabeu com bufa el vent a Ull de Ter! Quan pujàvem al coll de la Marrana hi havia moments que ens costava mantenir l'equilibri. La cosa no pintava gaire bé. Un cop al coll, el vent és francament fort i veiem que la carena de les Borregues està força pelada. També pensem que, amb aquest vent, seguir una cresta era un disbarat. Però no volem retirar-nos tan aviat!

Traiem les pells i marxem avall per la Coma del Fresser. Ni que sigui per fugir del vent. La baixada fins a Coma de Vaca és molt suau —massa!— però també és bonica, per la gran sensació d'espai que genera. I estem més arrecerats del vent i l'ambient de primavera es fa més evident. Una delícia!

Ens aturem una estona al refugi Manelic. Ja sabem que la remuntada, que és tant plana, es farà una mica pesada, però estem contents de, si més no, haver fet aquesta petita travessa d'Ull de Ter a Coma de Vaca.

Remuntem —amb una calor i una insolació potents— i, quan ens falten pocs metres per arribar al coll ja tornem a tenir sobre nostre el característic vent violent. Si ens havia passat pel cap acabar d'arribar al Bastiments, aviat ens desdiem. Com que el vent, aquesta vegada, no és tramuntana, la temperatura és força elevada i la neu del coll de la Marrana fins el cotxe és pesada i enganxosa. Tant se val! Hem tingut un bon dia!


Fotografies. Track.

divendres, 16 de març de 2018

Serra de Madres i les Noufonts

Mai no havia tingut ocasió de visitar la Serra de Madres i finalment, en aquesta temporada tan generosa de neus —i també tan inestable metereològicament— hi he pogut anar. A més, hi he anat amb bona companyia i hem fet un itinerari força més atractiu que la simple i monòtona pujada al cim de Madres des de Puigbalador.


Aparquem a peu de carretera i comencem a pujar per una zona sense neu. La neu sembla que estigui més amunt del que ens esperàvem. De fet, ben aviat ens podem calçar els esquís i anem seguint el camí que va fent ziga-zagues a dins del bosc, sobre un tou de neu considerable. Com que el pendent és tant suau, el camí es fa llarg. El dia s'aixeca gris però les vistes sobre els massissos propers, ben farcits de neu, són magnífiques.

Quan, finalment, arribem al coll que dóna pas a les amples planures que formen la part més enlairada de la Serra de Madres, veiem amb claredat la vall de les Noufonts que es desprèn del cim de Madres i baixa cap al nord. És per aquesta vall que volem baixar i pensem que realment és una bona idea perquè la vall té força més caràcter muntanyenc que no pas el camí que hem estat fent fins ara. 


Quan finalment som al cim (2.469 m) les nuvolades van i vénen i els paisatges nevats —completament inèdits per a mi— són preciosos. Arreu hi ha unes cornises monumentals. Sembla que a la nit han caigut uns dits de neu nova i, encara que a la part de dalt la neu sigui molt canviant, creiem que la baixada —una mica menys de cinc-cents metres— serà bona.

Efectivament, la baixada per la vall de les Noufonts és una delícia! Només ens reca saber que no podem seguir baixant indefinidament, perquè ens cal trobar una cometa amagada a l'esquerra que ens ha de permetre —només dos-cents metres de remuntada— retornar a la carena per anar a trobar el camí per on hem pujat.


Quan ens falta poc per arribar al refugi forestal ens animem a temptar la sort anant a cercar el fons del torrent. La idea pot ser bona, perquè més d'una vegada aquests torrents fondos estan prou ben atapeïts de neu i ofereixen una baixada ben divertida. Hi anem i comencem a baixar-hi fins que ens adonem que no hi ha prou neu i el torrent és massa abrupte. Ens cal remuntar i recuperar el camí de pujada que, fet i fet, no es baixa gens malament.

La distància i la marrada han fet que l'excursió sigui força llarga. M'ha agradat molt poder-la fer.
 


Fotografies. Track.

diumenge, 14 de gener de 2018

Taga i Serra Cavallera: esquí per sota dels dos mil

Quan al Taga hi fa una bona nevada, de seguida corre la veu i hi ha un delit a anar-hi amb esquís. D'una banda, es tracta d'un mirador magnífic —dels millors que hi ha al Pirineu Oriental— i també, el fet que sigui una muntanya que, en les circumstàncies climàtiques del segle XXI, està gairebé sempre lliure de neu, dóna un punt de romanticisme a la seva ascensió amb esquís. 


Aquest mes de gener s'han tornat a donar les condicions per anar a esquiar al Taga. Jo només hi havia anat una única vegada —el febrer del 1993— i en conservo un gran record. En aquella ocasió, amb una bona tofa de neu, vam combinar el Taga (2040m) amb el Puig Estela (2.012m), més o menys el mateix recorregut que hem fet ara.


Vam sortir d'una mica més amunt de Puigsac, amb els esquís als peus, i vam començar seguint la pista del torrent de Vilaró. El dia era esplèndid i feia goig de veure les muntanyes del Ripollès tan plenes de neu. No era pas una mínima capa superficial, com tantes vegades, sinó un bon tou de neu compacta i, al mateix temps, de bona qualitat.

No triguem gaire a arribar al pla de la Lleona i començar a enfilar la pala del cim del Taga. Quins indrets tan entranyables! Com em porten a aquelles èpoques de fa més de quaranta anys, quan agafàvem el tren de les 5:35 del matí a la Plaça Catalunya i anàvem a Ribes per «fer el Taga».

Quan ens acostem al cim, el vent de tramuntana es reforça cada vegada més i anem veient com el Puigmal i la vall de Núria estan immerses en la barrufa. Al cim del Taga hi bufa de valent, però això no ens impedeix contemplar, des de la seva gran talaia, els 360 graus de paisatges magnífics que ens envolten. No ens hi entretenim gaire i tirem de seguida avall, buscant el lloc més dret i més encarat a l'obaga. Aleshores, ens trobem amb el premi d'una neu pols, fonda i flonja, una neu excel·lent que és, en aquesta alçada, un regal exquisit.

Anem fins a la portella d'Ogassa i, de sobte, el vent s'atura. Posem pells i anem a buscar la carena —gairebé diria: la cresta— del Puig de Coma d'Olla i del Puig Estela. Ara comencem a veure bé la gran fondalada d'Ogassa.

Arriba un punt que la carena no és practicable amb esquís i acabem d'arribar al cim amb els esquís a l'esquena. És tot tan bonic que no ens fa cap nosa haver de carregar-los una estoneta.

La vista des del Puig Estela és de primeríssima categoria. La mirada es perd resseguint tants llocs coneguts. Per exemple: la Garrotxa, l'Empordà, el Golf de Roses i el mar.

La baixada la fem a ple nord, des del cim mateix. Agafem una clariana-canal que ja coneixíem d'altres vegades, amb un pendent de poc més de 30 graus i una neu encara més fonda que al Taga. La qualitat de la neu segueix sent excel·lent.

Poc abans de l'estany del Tarter ens desviem a l'esquerra per anar a buscar la font del Boix i, sempre amb bona neu, arribem al cotxe amb els esquís als peus.

Quina excursió més agradable!



Fotografies. Track.