dimecres, 15 d’abril del 2015

Pic de la Coma de Varilles


He tornat a la vall de Ransol amb esquís —no hi anava des del 2000— i aquesta vegada hem fet l'ascensió —clàssica, senzilla— del Pic de la Coma de Varilles (2.758 m) des del fons de la vall, a l'alçada de la font de la Conxa. Com que hem sortit ben d'hora, la neu estava força dura i gairebé s'anava millor a peu que sobre els esquís. La neu, al vessant de ponent, arrecerat pel bosc, encara era contínua fins a baix de tot.

Hem matinat força, amb la intenció de trobar una bona neu a la baixada, però a l'hora de la veritat, el sol no ha incidit amb prou força i la neu s'ha transformat massa poc. En tot cas, ascensió molt agradable, cim característic amb vista magnífica i bon descens. Molt bé!

Fotografies. Track.

dilluns, 13 d’abril del 2015

Les Valletes


En un dia de sol radiant, hem pujat fins el Puimorens —de fet, fins l'aparcament de la Vinyola— amb la intenció d'anar al Pic de les Valletes (un cim que no he pujat mai).

La pujada per les pistes de Porté-Puimorens (l'estació ja és tancada) és llarga i massa plana —d'aquelles que sempre m'acaben llagant els peus— però el paisatge és extraordinari. Les roques del nostre objectiu dominen la vall. Destaca, poderós, el contrafort NE, on hi ha una escalada clàssica que vaig intentar fer, sense èxit, fa molts anys. El terreny és ondulat. La calor és forta.

El Pic de les Valletes no és un cim d'esquí senzill de fer. Hi ha dues opcions. D'una banda, la gran canal que hi ha a ponent del cim, que és una ascensió important que exigeix una tècnica impecable —que jo no tinc—, un cert compromís —que tampoc tinc—, i unes bones condicions de la neu —que no hi eren. L'altra opció, la que en podríem dir «via normal amb esquís» consisteix en pujar les dretes pales del coll que separa el Pic de les Valletes dels pics de Font Negra i, a continuació, seguir la carena fins el cim. És una ruta llarga.

Quan vam arribar a l'estany de l'Orri de la Vinyola, ens va semblar que la pujada al coll tampoc no estava en bones condicions: molta pedra, poca neu i glaçada. A banda d'això, també ens adonem que potser se'ns ha fet ja massa tard per arribar fins el pic de les Valletes...

El que fem és remuntar el dret pendent de neu transformada fins la cota 2.712 del mapa IGN, que és una punta poc significativa a la carena que va dels pics de Font Negra al Pic de la Mina. Això ens permet, si més no, contemplar el magnífic panorama del circ de Pedrons, amb els estimballs del vessant nord dels pics de Font Freda.

El descens, per damunt d'una gloriosa neu primavera, és ràpid i divertit.

Fotografies. Track.

dissabte, 4 d’abril del 2015

Bordes de Redó


A la comarca de Sort, hi ha un gran contrast entre la banda de la dreta de la Noguera —el Batlliu de Sort— i la banda de l'esquerra, on hi ha el riu del Cantó, Vilamur, Embonui, etc. Feia temps que volia visitar aquesta banda més feréstega, però no tenia clar si hi havia algun camí. Finalment, vaig trobar un track a wikiloc que feia el que jo volia fer i vaig anar a seguir-lo. L'excursió va resultat molt interessant, però força salvatge.

La ruta surt de Sort i s'enfila molt directa —seguint el serrat de la Carruga— cap a les restes del que fou el poblet de Pernui. Hi ha un bon camí, ben marcat. Les visions sobre Sort, el seu batlliu i la vall d'Àssua —coronada pel Montsent i el Montoroio— són magnífiques.

A partir d'aquest punt, el camí pràcticament desapareix i cal utilitzar una certa intuïció per anar trobant el traçat de l'antic camí. El terreny no és gaire complicat, però hi ha molta vegetació espinosa que, sovint, pot arribar a impedir totalment el pas.

Vaig trobant alguns rastres de camí que em porten, finalment, al Solà de Pernui i als antics i perduts prats on hi ha les bordes de Redó i la borda de l'Antonet. L'indret és una mica màgic. Totes les bordes menys una estan ensorrades —i a la que resta dempeus, poc li falta per seguir el destí de les altres. En Jaume d'Embonui em va explicar que ell encara recorda quan en aquests prats s'hi segava blat. Ara tot és un ermot, envaït pels arbusts espinosos. He llegit en algun lloc que en aquest indret hi havia hagut un antic nucli de població que es dea Vilamflor. Al·lucinant!

A partir d'aquest punt, la cosa encara es complica més. Es tracta d'anar seguint més o menys a nivell, sense camí o amb només algun rastre poc marcat. El principal problema és la vegetació espinosa. L'ambient és mineral i salvatge, els pendents són vertiginosos. Vaig superant els diversos barrancs. Trobo restes d'una fortificació militar. Trobo algun torrent que baixa ben ple. M'esgarrinxo a cor-què-vols. De vegades, quedo bloquejat per la vegetació i he de recular. M'enamoren aquests recorreguts tan poc fressats!

Quan arribo a la profunda entalla del barranc de Santa Anna i aconsegueixo superar-lo —cosa que no és senzilla perquè la fosa de la neu està en un moment àlgid— tot canvia d'aspecte. Entro al bosc, entro a l'obaga, arribo al bon camí.

Ara ja només cal anar baixant pels magnífics boscos de l'aubaga d'Embonui i retornar a Sort.

Fotografies. Track.