dimecres, 21 de desembre de 2011

Aubenç, per la banda de migdia

Mai no havia pujat al cim de la Serra d'Aubenç, però moltes vegades m'havia plantejar superar aquesta assignatura pendent tan flagrant. Ara, finalment, he pogut dur a terme el meu projecte i la muntanya no m'ha decebut gens ni mica.

M'hi he acostat per la banda sud —cal escollir una opció— i deixaré les altres aproximacions per una altra ocasió, que crec que no es farà esperar gaire.

L'itinerari, fet en un dia força fred del mes de desembre —un dia en que la transparència de l'aire donava a la mirada un abast desmesurat— va ser aquest: Vaig sortir de la masia de Torrent, prop de la pista de Peramola a Cortiuda, i vaig pujar a l'espectacular Coll de Mu. Hi arribo en un moment màgic, de primera hora del matí, en que les boires es comencen a trencar pel sol ixent. Baixo al torrent de les Caubes i remunto fins a Santpou, que és un indret de dura bellesa i gran solitud. A partir d'aquí comença la part més extraordinària i més dura d'aquesta excursió. El camí se'n va cap a La Ribalera i es va acostant a les altes cingleres que defensen el vessant sud de la Serra d'Aubenç. El camí és d'una gran duresa. Cal seguir acuradament les marques de pintura i posar-hi una bona dosi d'energia. Remunto la Canal de la Jaça. Finalment, arribo a l'altiplà d'Aubenç, però encara em falta remuntar més de dos-cents metres fins el cim del Coscollet (1.610m)

No cal pas que canti ara les excel·lències d'aquest mirador privilegiat! Només diré que, en aquest dia que jo hi vaig anar, un vent fred i incisiu esmolava els sentits i donava encara més amplitud a l'espai que m'envoltava. Ni en aquell moment, ni en cap altre, cap ésser humà es veia per enlloc. La solitud semblava absoluta. Vaig veure córrer una llebre i aixecar el vol un voltor que s'ajocava a la Font del Prat. Res més.

Baixo al Pla d'Aubenç i la desolació de la Casa d'Aubenç em colpeix. Penso en com havia de ser viure —i morir, i parir, i sobreviure— en un lloc com aquest. Passo per la Collada d'Aubenç i el Coll de Prat fins que arribo al Coll de Creus. El vent s'ha fet més fort i més fred. El paisatge és netíssim.

Per les marrades baixo a Cortiuda i, per la Collada de Miamorta, torno a Torrent. Ha estat un dia plenament satisfactori: excursionisme del bo i millor.

Fotografies. Track.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Camí de carena al Pui Tabaca

Per tal de completar l'excursió anterior, vaig pensar que seria interessant recórrer la carena que tanca la vall d'Estaon per llevant. És una carena que neix al cim del Campirme, passa pel Coll de Jou i s'allargassa per la Serra Mitjanca fins arribar a la punta del Pui Tabaca (1.715 m). L'experiència tan bonica de l'excursió anterior a Lo Calbo m'incitava a fer aquest recorregut i n'estic molt content, perquè és una excursió de la màxima qualitat.

Una altra vegada, el dia era d'una lluminositat i una transparència excepcionals. El recorregut per la carena entre el Coll de Jou i el Pui Tabaca és força llarg i entretingut. La carena és estreta —hi ha moments en que sembla una cresta— i el desnivell és de 800 metres a un costat i 500 a l'altre. Sembla que vegis les dues valls a vol d'ocell.

Surto de Lladorre amb un fred ben viu. Encara falta força estona perquè el sol arribi al fons de la vall. La dreta pujada a Lleret m'escalfa ràpidament i, quan arribo en aquest poblet, un sol càlid em rep. Segueixo pujant cap el Coll de Jou. Quan hi arribo, tinc una visió privilegiada sobre la vall d'Estaon i sobre l'itinerari que vaig fer un parell de dies abans. El paisatge és bellíssim.

A partir del coll, el camí està molt poc marcat. De fet, pràcticament no hi ha camí. Es tracta d'anar seguint sempre pel fil de la carena, gaudint dels espais immensos que s'obren a banda i banda. Per llevant, el poderós Monteixo treu el cap nevat per damunt del Coll de Tudela, on passa el GR-11.

Passat el cim de Miravall (1.865 m), el camí es complica per culpa de la vegetació. El Pui Tabaca treu la seva testa punxeguda, per la banda de migdia. És allí on he d'anar. Finalment, arribo al collet nord del Pui on hi ha una pista que m'ha de proporcionar un descens ràpid i senzill cap a la vall. Però no em vull perdre el Pui Tabaca, que és un cim ben bonic. La baixada és ràpida —havia quedat que arribaria a dinar a casa— i en poca estona arribo a Lladrós. Aleshores, per la Mare de Déu del Pont i Santa Eulàlia, torno a Lladorre, on arribo plenament satisfet d'aquesta excursió tan bonica.

Fotografies. Track.

divendres, 16 de desembre de 2011

El gran mirador de la vall d'Estaon

He arribat a una conclusió: El millor mirador del Pallars Sobirà és el cim de Lo Caubo, de 2.290 m, entre la Vall d'Estaon a llevant i la Vall d'Àneu a ponent. Senzillament extraordinari! És cert que el cim, pròpiament dit, és poc estètic, perquè és poc esmolat i hi ha unes antenes que el desllueixen, però la vista que hi ha, en 360 graus a la rodona, és superior a qualsevol altra que ara jo recordi. També és cert que hi he pujat en un dia fred i molt sec, absolutament diàfan i que tot estava tan bonic i tan lluent que no es podia demanar més.

Aquest itinerari comença al petit poble d'Estaon, en una vall secundària de la Vall de Cardós. La pujada a Lo Calbo segueix el GR-11 i és força mantinguda. El paisatge és magnífic. Quan arriba a dalt de la carena, el GR trascolla cap a Escobedo i Dorve, però jo m'enfilo al cim i, després de contemplar, meravellat, el paisatge que m'envolta, segueixo la carena en direcció nord, com si volgués pujar el Campirme. La mena intenció, però, és baixar a les Bordes d'Enterrius i a les de Nibrós, on tornaré a trobar el GR que em durà a Estaon.

Aquest és el pla, però a la pràctica no resulta tan senzill com sobre el mapa. El que succeeix és que del Coll de Campirme a les Bordes d'Enterrius no hi ha camí —o no el sé trobar— i ràpidament em trobo embolicat en un terreny de molt mal pas, un autèntic laberint, força desagradable. Tanmateix, aconsegueixo arribar a les bordes i seguir el camí que m'havia marcat.

En resum, si fem abstracció del malson entre el coll i les bordes, una excursió meravellosa en la que vaig gaudir plenament: La pujada per la Vall de Cardedo, amb les llums d'un matí de desembre, el panorama infinit des del cim, la solitud salvatge de les bordes d'Enterrius, l'indret màgic de les bordes de Nibrós... un petit paradís.

Fotografies. Track.

dijous, 15 de desembre de 2011

La Mare de Déu de Biuse pel Mal Pas

L'indret on hi ha el santuari de la Mare de Déu de Biuse és un lloc amb una força tel·lúrica impressionant. No és només un centre de culte popular, ni —encara molt menys— un simple mirador bonic. Si hi ha llocs que emanen una certa energia interior —i els muntanyencs sabem que sí, que n'hi ha— aquest n'és un. Hi he anat més d'una vegada i sempre m'ha exaltat l'esperit. A més, esgarrifa pensar que la transcendència d'aquest indret ja era evident fa molts i molt segles.

Recordo una excursió excel·lent que vaig fer en un dia d'hivern de fa uns anys. Vaig sortir de Llavorsí per Cal Monjo i, aleshores, vaig seguir un camí extraordinari que, travessant el Barranc del Riu, arriba a Biuse. Tot seguit, vaig seguir cap el bosc de Baladredo i, pel Coll de Serelles, vaig enfilar-me al Roc Roi. A la baixada, vaig reposar uns moments a l'indescriptible lloc que es diu Les Poselles, on la sensació d'espai i immensitat és fortíssima. Finalment, un camí força salvatge em va retornar a Cal Monjo.

Però l'excursió que he fet ara és una altra. He vist que s'ha marcat un camí —precari i feréstec— que remunta a Biuse des del Barranc de Santa Magdalena, per un vessant vertiginós i molt abrupte que passa per llocs que duen noms com La Ribalera, Malaterra i el Mal Pas. Quan hem arribat al Planell de Serra, hem seguit la carena fins les trinxeres i fortificacions dels Cortalets. Del Coll dels Cortalets hem baixat a la Mare de Déu de Biuse i aleshores hem refet el camí del Mal Pas per retornar a la carretera de Montenartró on havíem aparcat l'auto.

Fotografies. Track.

dimecres, 14 de desembre de 2011

La vall d'Arestui i Baiasca

El aquest increïble pont de la Puríssima el temps ha estat desastrós per a l'esquí, però ha estat una meravella per a l'excursionisme, amb uns cels absolutament diàfans que permetien visions extraordinàries.

La vall d'Arestui i Baiasca, a la dreta de la Noguera, aigües amunt de Llavorsí, és una vall que, allà on s'uneix amb la vall principal, és estreta i tancada, però que, més amunt, s'obre i es converteix en generosa i àmplia. Fer-hi excursions a la tardor és un gran plaer.

Hi ha una excursió ben senyalitzada, molt bonica, que visita les solitàries Bordes d'Auressi i recorre l'espectacular solana de la vall. Comencem a caminar a Arestui, baixem fins la Centraleta, remuntem la carena i saltem a la vall secundària on hi ha les bordes. Tornem a remuntar la carena i, per un camí que flanqueja uns pendents molt forts, arribem a Baiasca. Tota aquesta part de la solana dóna una important sensació de grandiositat, d'espai. De Baiasca, retornem a Arestui per un bonic camí que segueix pel fons de la vall, a la vora del riu.

Una excursió curta però prodigiosa, de gran bellesa. Recordo la meva primera visita a aquesta vall, no fa gaires anys: En aquell moment, encara no s'havien recuperat aquests camins i fer excursionisme per aquesta zona —i per tantes d'altres— era una aventura i també una font de frustració.

Fotografies. Track.