diumenge, 16 d’octubre del 2011

De la Creueta al Costa Pubilla

La primera muntanya de dos mil metres que vaig pujar —ho recordo com si fos ara, però va ser el 1969!— és la Costa Pubilla. Aquest diumenge hi he tornat, no pas per cap enyorament del temps passat —que no sento— sinó perquè vaig adonar-me que mai no havia recorregut la llarga carena que s'estén a ponent d'aquella muntanya.

He sortit de Castellar de n'Hug ben d'hora i he pujat el Coll de la Creueta. D'aquí, he anat seguint l'ampla carena, sempre cap a llevant. Passo per la Creueta, la Pleta Roja, la Coma de Mitgjorn, la Moixera, els Plans del Ginebrar, el Serrat del Paravent, el Collet de les Fontetes de Castellar, el Coll del Remoló, el Coll de la Bona, el Tossal de Meians i arribo al Cim del Pla de Pujalts.

Hi ha una gran sensació d'espai i una certa monotonia. Malauradament, el dia és molt emboirat, però aquest fet potser fa que l'entorn adquireixi una dimensió més íntima. El camí és llarg.

Baixo a Meians i, per Sant Joan de Cornudell, torno a Castellar de n'Hug.

Fotografies. Track.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Ensija, 40 anys després

La primera vegada que vaig pujar la Serra d'Ensija va ser els dies 10 i 11 d'octubre del 1971. Fa exactament quaranta anys, dia per dia. En aquells anys, vaig fer diverses visites a aquest massís d'accés difícil —en aquells temps llunyans— perquè em fascinaven l'allunyament i la grandesa d'aquelles muntanyes.

En la segona visita —trens fins a Manresa, cotxe de línia fins a Berga i una altre cotxe de línia fins a Cercs— vam remuntar la Baga de Cercs per la Collada de Palou, el Collet de l'Erola i el Coll d'Hortons, fins una mena de barracons on vam passar la nit. Recordo que en una masia solitària hi vam trobar un casc militar amb un forat de bala. Recordo la impressió que em va fer el poble abandonat de Peguera, on encara totes les cases estaven dempeus —no com ara. L'endemà, Creu de Ferro i Serrat Voltor, descens pel barranc de les Llobateres i fonda a Saldes. El tercer dia, passem l'Estret de Llúria per saltar el Coll de la Bena —el camí estava perdut, ara fa quaranta anys— i arribar a Bagà a temps d'agafar el cotxe de línia de tornada.

En una altra ocasió, l'any setanta-quatre, dormim a Peguera amb uns pastors i, per l'Estret, passem a Saldes. Tinc una fotografia on es pot veure la casa del Ferrús, encara perfectament sòlida i ferma, que es pot contrastar amb la fotografia que vaig fer aquest cap de setmana, ara que la casa és una absoluta ruïna.

L'excursió que he fet a la Serra d'Ensija —ara que tot és tan assequible i que l'ambient d'aquells anys setanta ha desaparegut per complet— és magnífica i força completa. Us la recomano. Surto de Fígols i m'enfilo als cingles de Vallcebre pel Grau de la Mola. Un camí molt bonic va seguint per damunt del cingle fins el Coll de Fumanya, on contemplo amb estranyesa l'obra faraònica que s'hi fa. M'enfilo de valent per l'Era d'en Pei i la Font dels Cóms fins el Serrat Voltor on la vista és immensament gran i neta.

No ho tenia previst, però un cop sóc al Serrat Voltor la visió de la Gallina Pelada em tempta i me n'hi vaig decidit. Sembla lluny, però no ho és tant. Segueixo cap a la Roca Blanca i començo a baixar per Les Llosanques que, a la baixada, fan un cert respecte. És quan sóc a l'Estret que me n'adono que aquesta zona entre l'Estret i la casa del Ferrús no l'havia tornada a visitar des d'aquelles llunyanes èpoques. És un dels indrets realment fantàstics del nostre Prepirineu!

Les cames i els genolls comencen a queixar-se del llarg itinerari que he triat. Passo per Sant Miquel de Peguera i el Pla de la Creu de Fumanya i vaig baixant cap a Fígols on encara tindré un magnífic espectacle de llums i colors de tardor.

Fotografies. Track.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Els Pics del Pessó

El Gran Pic del Pessó, a la Vall de Boí, és un cim magnífic i, si utilitzem la carretera d'accés a l'estació d'esquí, podem fer, amb relativa comoditat, una bonica excursió a aquesta zona.

A les set del matí vaig aparcar a 1.650 m, a una corba característica, quan la carretera de Taüll a les pistes d'esquí creua el Riu de Sant Martí. Feia fresca, però el cel era absolutament serè.

La vall es pot remuntar per qualsevol dels dos costats. Jo pujo per la vora dreta fins que trobo, a la meva esquerra, el camí que puja cap als estanys del Pessó. Passo de llarg aquest camí perquè vull fer una itinerari circular. Una mica més endavant, començo a pujar, sense camí, cap a l'estany del Crestell. El pendent és molt fort i sostingut.

La coma de l'estany del Crestell és mineral i feréstega. Segueixo fins el Pic Petit del Pessó. Els colors de la tardor i la llum obliqua donen més relleu al paisatge, que és extraordinari. Sóc en un mirador de primer ordre i tinc, al meu davant, el Gran Pic del Pessó, potent i atractiu.

Baixo al Colladó del Pessó i em toca decidir-me entre intentar la cresta del Pessó o flanquejar evitant les dificultats. Vaig sol i no m'atreveixo amb una cresta que no conec.

El sol ja escalfa de valent i m'enfilo fins el cim, a 2.894 m. Magnífic! Vaig resseguint amb la mirada tots i cadascun dels cims que m'envolten, del Cadí al Posets, del Turbón al Pa de Sucre. Són moments que només els muntanyencs podem entendre.

Vull tornar per la Colladeta de l'Osso. No hi ha camí, però es passa prou bé. Les vistes sobre les parets del Pic de Mussoles són espectaculars. Després de la Colladeta, el descens cap a l'estany se'm fa una mica llarg. Jec una estona a la vora del llac i, finalment, començo la davallada cap al fons de la vall. Tot plegat, uns 1.400 metres de desnivell en una jornada plena de satisfaccions muntanyenques.

Fotografies. Track.