dimarts, 11 d’octubre de 2011

Ensija, 40 anys després

La primera vegada que vaig pujar la Serra d'Ensija va ser els dies 10 i 11 d'octubre del 1971. Fa exactament quaranta anys, dia per dia. En aquells anys, vaig fer diverses visites a aquest massís d'accés difícil —en aquells temps llunyans— perquè em fascinaven l'allunyament i la grandesa d'aquelles muntanyes.

En la segona visita —trens fins a Manresa, cotxe de línia fins a Berga i una altre cotxe de línia fins a Cercs— vam remuntar la Baga de Cercs per la Collada de Palou, el Collet de l'Erola i el Coll d'Hortons, fins una mena de barracons on vam passar la nit. Recordo que en una masia solitària hi vam trobar un casc militar amb un forat de bala. Recordo la impressió que em va fer el poble abandonat de Peguera, on encara totes les cases estaven dempeus —no com ara. L'endemà, Creu de Ferro i Serrat Voltor, descens pel barranc de les Llobateres i fonda a Saldes. El tercer dia, passem l'Estret de Llúria per saltar el Coll de la Bena —el camí estava perdut, ara fa quaranta anys— i arribar a Bagà a temps d'agafar el cotxe de línia de tornada.

En una altra ocasió, l'any setanta-quatre, dormim a Peguera amb uns pastors i, per l'Estret, passem a Saldes. Tinc una fotografia on es pot veure la casa del Ferrús, encara perfectament sòlida i ferma, que es pot contrastar amb la fotografia que vaig fer aquest cap de setmana, ara que la casa és una absoluta ruïna.

L'excursió que he fet a la Serra d'Ensija —ara que tot és tan assequible i que l'ambient d'aquells anys setanta ha desaparegut per complet— és magnífica i força completa. Us la recomano. Surto de Fígols i m'enfilo als cingles de Vallcebre pel Grau de la Mola. Un camí molt bonic va seguint per damunt del cingle fins el Coll de Fumanya, on contemplo amb estranyesa l'obra faraònica que s'hi fa. M'enfilo de valent per l'Era d'en Pei i la Font dels Cóms fins el Serrat Voltor on la vista és immensament gran i neta.

No ho tenia previst, però un cop sóc al Serrat Voltor la visió de la Gallina Pelada em tempta i me n'hi vaig decidit. Sembla lluny, però no ho és tant. Segueixo cap a la Roca Blanca i començo a baixar per Les Llosanques que, a la baixada, fan un cert respecte. És quan sóc a l'Estret que me n'adono que aquesta zona entre l'Estret i la casa del Ferrús no l'havia tornada a visitar des d'aquelles llunyanes èpoques. És un dels indrets realment fantàstics del nostre Prepirineu!

Les cames i els genolls comencen a queixar-se del llarg itinerari que he triat. Passo per Sant Miquel de Peguera i el Pla de la Creu de Fumanya i vaig baixant cap a Fígols on encara tindré un magnífic espectacle de llums i colors de tardor.

Fotografies. Track.

Cap comentari: