dilluns, 24 de desembre de 2012

Una volta als Rasos

Mirant el mapa dels Rasos de Peguera hi ha un circuit evident que dóna tota la volta al massís i segueix, en un bon tros, el GR-107. El vaig fer l'altre dia i em va semblar una excursió magnífica —potser, per damunt de tot, pel dia absolutament diàfan que hi vaig trobar.

Vaig començar l'itinerari a la Casanova de les Garrigues, que és un mirador privilegiat sobre el massís de Picancel. Travessem els Esquers de Santa Maria i entrem al torrent de l'Oreller. Passem pel santuari de Corbera i a partir d'aquí seguim el clàssic camí que puja a la serra per Tagast.

El dia es preveu que serà molt càlid però, afortunadament, l'atmosfera és extraodinàriament diàfana i el panorama que es veu a tota la volta de l'horitzó és sublim. Passem una bona estona dalt del cim, resseguint amb la mirada tots els racons coneguts i desconeguts del nostre país que s'ofereixen al nostre voltant. Montserrat presideix l'escenari, per la banda de migdia i, a sota nostre, el Cogulló d'Estela destaca sobre les ondulacions de la plana de Berga.

El circuit és llarg —uns vint-i-tants kilòmetres— i cal fer-ne via perquè ara el dia és ben curt. Anem al Cap de la Serra i d'aquí mateix hi surt un camí que baixa ràpidament a Sant Miquel de Peguera. La llum ja és força baixa i la capella i tota la baga són a l'ombra. Aquest indret em du records de temps molt allunyats, d'excursions memorables que hi vaig fer ara fa quaranta anys!

No ho sabem, però el camí que encara ens falta fer —un camí que desconec— és absolutament fantàstic. Passem per una sèrie d'instal·lacions minaires antigues mentre ens anem enclotant cap el fons del torrent de Peguera —que està glaçat. L'ambient és formidable! A l'altre costat del torrent hi veig el coll d'Hortons —que també em du records de temps passats.

Finalment, passem la collada de les Bassetes i ja som a la Casanova.

Per motius que no venen al cas, tinc una sèrie de documents d'un pioner de l'esquí a Catalunya. Per exemple, tinc dues fotografies que documenten una esquiada del dia 10 de desembre de 1916 als Rasos. En una s'hi veu el portal del santuari de Corbera i els dos parells d'esquís. En l'altra, amb el cim d'Ensija al fons, hi ha un esquiador sobra un bon gruix de neu. Avui és potser una bona ocasió per publicar aquestes dues fotografies inèdites.


Fotografies. Track.


dimarts, 18 de desembre de 2012

La Serra dels Tossals

Fa poc, quan vaig anar a Busa, (vegeu aquesta entrada del bloc) em vaig fixar en les muntanyes que hi ha al costat de llevant de la Vall d'Ora i vaig prendre nota que un dia hi havia d'anar.  A wikiloc vaig trobar un trac d'en Gatsaule i aquest últim cap de setmana en que el temps semblava que seria net i lluminós vaig anar a visitar aquesta regió que encara no coneixia.

Vaig sortir de Sant Lleïr de la Vall d'Ora amb un fred viu i em vaig enfilar pel GR-1 cap el Racó de les Moreres fins el bonic Grau de Ventiola. Va començar a tocar-me el sol just quan arribava a Taravill, un sol càlid que no enterbolia gens els paisatges. L'indret és extraordinari i la sensació d'estar en un lloc privilegiat del nostre país, envoltat de grans visions muntanyenques, ja no em va deixar en tot el dia.

A partir d'aquest punt, començo una bona estona de camí carener i espectacular. Pujo al serrat de les Bassetes i al Tossal de Cal Bertran. A migdia, ben lluny, hi tinc la silueta familiar de Montserrat. Al nord, el Cadí, el Verd, Ensija, Busa, els Bastets, els Rasos, les muntanyes de Canalda i molts altres territoris preciosos. En aquest punt, encara que el trac que duia feia ja cap a Vilella, no puc resistir la temptació de seguir per la carena fins el Santuari dels Tossals, encara que sé prou bé que això voldrà dir que l'excursió esdevindrà el doble de llarga.

Quina meravella! El camí de la Serra dels Tossals va gairebé sempre per la carena i les visions a banda i banda de la serra són espectaculars. Quin dia més net! Passo el Mal Pas de Runers —estret i una mica exposat, però curtet— i arribo a les ruïnes del santuari dels Tossals.

La tornada la vull fer pel camí de l'obaga que passa per la pujada —per a mi serà baixada— d'en Matamatxos i el coll de l'Era. Des del santuari dins a trobar el camí que ve del coll de Jouet la baixada és força dreta i el camí és precari. La fageda és magnífica i penso com m'agradaria tornar a venir a visitar aquests indrets quan els colors de la tardor esclatin amb la màxima força. Quan arribo al Coll del Bosc de Vilella em sorprèn força el Roc de les Monges, altiu i bell.

Baixo a la gran masia de Vilella, amb la petita capella de Santa Margarita, però no tinc gaire temps per badar perquè ara el dia és curt i encara em queda una estona de camí. Però encara tinc temps de meravellar-me amb la visió del Pla de Busa, l'estret de Sant Pere i, sobre tot, les roques de les Fraus de Vilella. Vaig a buscar la baixada —ben dreta!— cap a la Coma d'Escales. Quan sóc a baix només em cal seguir la pista. Arribo a Sant Lleïr quan encara hi toca l'última llum del sol.

L'excursió m'ha deixat extraordinàriament satisfet. Hi ha contribuït força la magnífica lluminositat d'aquest dia de desembre.

Fotografies. Track.

divendres, 14 de desembre de 2012

Circuit de la Móra Comdal

Feia temps que tenia planejada una excursió a les muntanyes de la Móra Comdal. Ara hi he pogut anar —és la primera vegada que visito aquesta magnífica zona— i m'he trobat amb uns paisatges que han superat les meves expectatives.

El circuit que havia dissenyat amb l'ordinador va resultar ser un èxit. És un circuit llarg i, en aquesta època de l'any, no s'hi valia badar perquè fàcilment se'm podia haver acabat la llum del sol abans d'arribar a completar l'excursió. Però no va passar.

Vaig començar el circuit a la Valldan i el termòmetre marcava sis o set graus sota zero. Em vaig enfilar a la capella de Sant Just, que es troba a la carena de la Costa del Cargol i allà mateix ja em va tocar el sol, un sol càlid i rasant que dotava el lloc d'una gran bellesa. Ja no vaig tornar a passar fred.

Vaig anar seguint el GR-1 que s'enfila cap la collada del Salze i, per les Solanes, vaig pujar fins el capdamunt del Roc de la Bala. El paisatge, al llarg de tota la volta de l'horitzó, era netíssim i magnífic. Als peus hi tenia la sorprenent vall de la Móra Comdal i, al fons de tot, les formidables parets de la Serra d'Aubenç.

Segueixo la carena cap el nord, mentre vaig contemplant les formacions montserratines que separen aquesta vall de la de les Anoves. Passo pel costat del Grau i arribo fins l'ample coll Femia. Aquí l'excursió canvia completament de caràcter perquè entro de ple a la zona d'agulles de conglomerat. El camí, a partir d'aquest punt, està poc marcat i, en alguns moments, és força vertiginós.

L'entorn del Torrent Mal és desmesuradament salvatge i hi ha precipicis potentíssims. El camí és estret i va seguint tot els relleus d'aquestes canals fins el collet de les Artigues. A partir d'aquí, el camí ja baixa de valent cap el fons de la vall de la Móra Comdal. No he vist absolutament cap ésser humà.

Per retornar al punt de partida encara em queda una bona tirada. D'entrada em cal seguir la pista —cada cop fa més fresca i el terra, a l'obaga, no s'ha desglaçat en tot el dia— durant uns dos kilòmetres fins arribar a tocar del pantà d'Oliana. En aquest punt, quan la pista es troba amb la que ve de les Anoves, cal trobar un camí a l'esquerra, no gaire marcat, que, remuntant 200 metres, du fins el Portell.

Del mateix coll en surt un camí que em porta fins cal Graell —on em reben una dotzena de gossos que, per sort, estan ben fermats. Em toquen les últimes llums de la posta, però ja em falta molt poc per arribar fins la Valldan.

És una excursió magnífica des de tots els punts de vista. A més, en aquest dia fred i diàfan de desembre, les sensacions que el camí m'ha proporcionat han estat extraordinàries.

Fotografies. Track.

dimecres, 21 de novembre de 2012

Moixeró per Gréixer

 La muralla sud de les Penyes Altes del Moixeró és fascinant i no em cansaria mai de mirar-la i recórrer-la. Ara hi he tornat. És una muntanya que em desperta molts records antics, de quan arribar-hi era tota una petita aventura i els seus camins, mig perduts, duien un deix de misteri. Havia dormit diverses vegades a Gréixer i n'estava enamorat. Parlo d'abans que l'autopista hi passés pel costat.

Aquest cop he pujat per la Canal de la Serp, que avui dia és un camí normal, ben fressat i senyalitzat. El dia era radiant, però les boires de la terra baixa m'encalçaven i, de fet, quan arribo al cim ja només puc veure la Cerdanya perquè tot el costat sud està tapat. No em sap greu, perquè aquestes nuvolades immenses seran les que, a la baixada, donaran més valor i bellesa al paisatge dels grans contraforts de la banda de Gréixer.

Segueixo la carena cap a ponent, m'enfilo a la bonica elevació del Moixeró pròpiament dit i, a partir del coll de Moixeró, em disposo a baixar per la banda de les Roques de la Cabrera. No passava per aquí des dels anys setanta! El camí és precari i, de fet, trobo que tota la zona de les Canals d'en Guitart és una mica exposada. És molt dret i hi ha un fang relliscós. Una patinada seria fatal.

Quan arribo al Roc Negre, en lloc d'anar cap el Coll de l'Avet, marxo cap el Coll d'Escriu, perquè la fageda m'atrau. A partir d'aquest punt, les visions de les muralles entre les boires, amb el sol de la tarda, rasant i càlid, són extraordinàries. Com a premi, encara tinc l'Estanyet de Gréixer. Em deleixo fent fotografies.

Mentre contemplo tot aquest bé de Déu de roques, penso que encara dec tenir aquí més d'un i més de dos camins per descobrir. Per exemple, les canals del Goter, o la canal de la Llorença i les Planelles, per on m'han dit que s'hi pot pujar d'una manera més o menys sensata. M'agradaria tenir ocasió de recórrer a fons aquests territoris meravellosos.

Fotografies. Track.

dimecres, 7 de novembre de 2012

Per les valls de Santa Magdalena

Tressó, Santa Magdalena, Romadriu, Salòria, Serret, Conflent... Quina comarca més extraordinària. I també, quina comarca més esquerpa per a l'excursionista. Hi ha pocs camins —poquíssims— i massa pistes per on hi circulen els turistes i els boletaires.

La conec poc. He passat moltes hores mirant els mapes i imaginant itineraris, però no hi ha camins, només pistes. Malgrat tot, quin país més bonic! quines bordes! quines valls perdudes! quins cul-de-sac!

L'altre dia hi vaig anar i vaig fer un itinerari ben bonic. Vam sortir del coll de So i vam baixar a les bordes de Tressó. L'indret era gairebé màgic. Crec que la vall de Tressó, que baixa cap a Romadriu, no té camí. A continuació, ens vam enfilar al planell de l'Orri Vell i vam baixar a la font de Serret i el pla de Serret, que és un balcó màgic sobre la vall fonda. Ens acostem al jaciment arqueològic i després fem la baixada trenca-cames del torrent de Prat Mallol. A Santa Magdalena hi trobem un parell o tres de vehicles però de seguida marxem cap a les bordes de Bedet, que tornen a estar en una raconada paradisíaca —com es veu a la foto.

Per les bordes de la Plana pugem a la Creu de Bedet i aleshores anem seguint la pista fins el coll de So. L'excursió ha estat plena de visions noves i fantàstiques.

Fotografies. Track.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Costuix

En un dia de tardor en que els colors dels arbres ja començaven a daurar-se, he fet la bonica excursió d'Àreu a les bordes de Costuix.

La pujada l'he feta pel barranc d'Aigüeres. El camí està mal indicat, amb aquelles fustes ridícules amb un dibuix d'una petjada d'animal. Sort que hi ha alguna fita. S'arriba a una clariana on hi ha les restes d'una borda antiga i aleshores el camí flanqueja a l'esquerra fins arribar al magnífic Pla de Costuix. La visió sobre el Monteixo és extraordinària. La baixada és molt dreta i en poca estona sóc de tornada a la Força d'Àreu.

El desnivell és d'entre cinc i sis-cents metres.

Fotografies. Track.

dilluns, 8 d’octubre de 2012

De Núria a Queralbs

Fer el camí de Núria a Queralbs és un plaer que feia anys que no practicava. Hi he anat aquest diumenge que és de tardor i sembla d'estiu i he trobat força novetats: El nou traçat del cremallera, el camí que creua les gorges de Núria a l'alçada de la Fontalba, el camí de Daió. I, per damunt de tot, la gran novetat respecte de quan anava a fer aquest camí, fa anys i anys, ha estat la immensa quantitat de persones que pujaven i/o baixaven corrent —I això sense comptar els diversos centenars de corredors que competien a la duatló que també s'hi celebrava! No cal que digui que a mi em sembla perfecte que cadascú gaudeixi de la muntanya com més li plagui, però aquesta dèria que tenim els catalans de córrer i competir, a mi no em produeix cap bona sensació.

Malgrat la multitud, el soroll, les corredisses i les empentes, encara vaig tenir un moment per mirar la Fontalba amb serenitat, i la vaig trobar tan bonica com sempre.

Fotografies.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Un circuit al Port del Comte

Quan arribem a l'aparcament de l'estació de Port del Comte cauen gotes i al cel hi ha núvols amenaçadors, però per una finestra es veu el Cadí emblanquinat. No es veu ningú enlloc. Ben aviat, els núvols s'enretiren i el paisatge apareix en tota la seva magnificència.

Pugem fins les Morreres i l'espectacle que hi trobem és indescriptible. Nuvolades immenses i rajos de sol que s'obren pas. Els massissos de la banda sud, sota nostre, ens impressionen. Lluny a l'horitzó, Montserrat treu la seva silueta sobre el mar de boires.


Però el cel s'acaba tapant i les boires ja no ens deixaran. Seguim cap a la Bòfia i el portell del Llop. Veiem ramats d'isards a cada moment. El paisatge es torna desolat i misteriós, amb una bellesa estranya. Pugem el Pedró dels Quatre Batlles i la Tosa Pelada. Baixem cap el prat de les Fontetes i anem tornant cap el lloc on hem iniciat el circuit.  

Crec que feia 36 anys que no caminava per aquests indrets. En aquella ocasió llunyana, vam sortir del fons de la vall per arribar fins el Pedró. No sé si l'estació d'esquí ja existia.

Fotografies. Track.

dijous, 27 de setembre de 2012

Bac Grillera

La serra de Bac Grillera és una muntanya relativament petita que hi ha a la capçalera de la vall de la Muga, entre Maçanet de Cabrenys i Albanyà. S'hi arriba molt fàcilment amb la carretera —exagerada— que uneix Maçanet amb Tapis i Costoja. El fil de la serra arriba als mil metres i és força aeri i relativament escarpat. A ponent la serra comença al coll dels Horts i s'estén fins la Mare de Déu del Fau i, més enllà, fins Sant Miquel de Fontfreda.

Pot semblar que aquesta serra és poca cosa, però el cert és que tota aquesta vall —dominada pel Bassegoda i també per la presència imponent del massís del Canigó— és grandiosa i feréstega. Vaig anar-hi en un dia de transparència excepcional de l'aire (el Canigó semblava que el podies tocar amb  les mans) i vaig quedar-ne ben satisfet, amb ganes de tornar-hi. Penseu que la Muga passa uns set-cents metres més avall del cim de Bac Grillera.

L'excursió que vaig fer fou més aviat una passejada. Un altre dia hi faré un itinerari més important. Del Coll dels Horts vaig anar al mas de la Gavarra, vaig passar per el Bac i em vaig enfilar al Fau. Aleshores, vaig seguir un camí que flanqueja fins un coll sobre la Barrada, d'on vaig recuperar la carena. Vaig seguir carenejant i, pel coll de Parat i el coll de Bruga vaig tornar al coll dels Horts.

Vull comentar que en aquest camí he trobat el malbaratament de pintura més bèstia que recordo. Hi ha trams on no hi queda ni una roca ni una soca que no dugui una, dues, tres o quatre marques de pintura, de diversos colors. Quin disbarat!

Fotografies. Track.

dimarts, 18 de setembre de 2012

Gerri, Palomer i Escorbes

Del Monteixo al Pic de Sanfonts hi ha una serralada que conté cims molt interessants. Per migdia, la carena cau vertiginosa sobre valls molt fondes, mentre que per la banda nord hi ha parets escarpades i agulles significatives.

Començant pel Monteixo i anant cap a llevant, els cims són el Norís (2.827 m), el Pic de Gerri (2.858 m), el Pic de Palomer (2.827 m), el Pic d'Escorbes (2.788 m), el Pic de Vallpeguera (2.743 m) i el propi Sanfonts (2.882 m). Aquest cap de setmana de temps excepcionalment diàfan he recorregut una part d'aquesta carena, en una excursió molt bonica.

D'entrada, he pujat a dormir al refugi de Baiau. Per sort, encara que aquest aixopluc és a peu de l'itinerari del GR-11, només érem set persones. Les llums del capvespre van ser meravelloses i van deixar pas a un cel estrellat de qualitat extraordinària.
[Quan es van "inventar" els GR, ja fa una pila d'anys, ens van semblar un bon invent, però ara, amb la perspectiva que donen els anys, estic convençut que varen ser un error. En lloc d'apostar pel model francès (o americà) d'"autopistes de muntanya", hauria estat molt millor adoptar el model suís, de xarxa de camins locals interconnectats (com està fent Itinerannia).]
L'endemà, a punta de dia, m'enfilo a la carena al collet que hi ha al costat del Pic de Vallpeguera, i començo a caminar cap a ponent. La vista és il·limitada en totes direccions. Pel costat sud, crida l'atenció la fonda vall de Tor i el massís de Salòria. El con terminal del Pic d'Escorbes i la cresta que l'uneix —pel coll de Sant Ambrós— amb el Pic de Palomer fan un cert respecte. Tanmateix, encara que l'ambient és ferm i els pendents són ben drets, no hi ha cap dificultat.

Corono el Pic d'Escorbes i trec el cap sobre la Coma de l'Orri. La cresta —o carena— fins el Palomer és molt bonica i la gran quantitat d'espai que hi ha a banda i banda li dóna més caràcter. Pel nord, tota aquesta carena forma unes parets immenses.

Quan sóc al Pic de Palomer recordo que vaig pujar-hi un dia, fa temps, amb esquís. Quina excursió més ferma!

Amb precaució —encara que el terreny és prou franc— baixo fins la bretxa entre els pics de Palomer i Gerri. Aquest cim —que serà el darrer d'avui— fa també una certa patxoca. Per tal d'anar més lleuger, deixo la motxilla a la bretxa. El pendent és molt fort i ple d'herba. Per això, és més recomanable seguir sempre pel fil de la cresta. No em canso de mirar al meu voltant. Com sempre passa, no hi ha ningú enlloc —fora de la Pica on, vist com estava l'aparcament de la Molinassa, hi deu haver una munió de persones.

Retorno a la bretxa i vaig baixant, amb paciència, per l'incòmode pedregam que m'ha de dur a la Coma de l'Orri i a la Socalma. Si ara fos a fer, hauria planejat aquesta excursió d'una manera una mica diferent: Hauria pujat a dormir amb una tenda a la Socalma i l'endemà hauria fet l'itinerari amb menys pes a l'esquena.

Caminar per aquestes grandioses carenes m'ha donat unes estones de felicitat profunda.

Fotografies. Track.

dijous, 6 de setembre de 2012

Taga i Puig Sestela per Pardines

Pugem pel Càmping de Pardines cap a la Serra de Balcera i arribem al cim del Taga. Baixem a la Portella d'Ogassa i seguim la carena cap el Puig de la Coma d'Olla —que recordo que una vegada vaig fer amb esquís!— fins assolir el bonic Puig Sestela. Seguim encara un tros de carena fins que veiem que la baixada cap a l'esquerra és prou franca.

Retornem per l'Orri Vell, Santa Magdalena i Vilaró.

Són el paradigma dels "cims de vaques" però... quina excursió més bonica! quins panorames! quina sensació d'espai!

Fotografies. Track.

diumenge, 2 de setembre de 2012

Cims de la Coma de Broate

El Guins de l'Ase, al circ de Broate, és un  cim altiu i majestàtic que per uns quaranta metres no arriba a la mítica ratlla dels tres mil. Tampoc no està inclòs a cap itinerari turístic. Forma part, doncs, dels cims que jo cobejo, perquè em permeten gaudir de la muntanya sense gent, sense camins, sense fites.

He pujat a dormir a Broate i l'endemà he fet el Guins de l'Ase i, a continuació, tota la llarga carena de la coma de Broate, que uneix el Guins de l'Ase (2.961 m) amb el Cap de Broate passant per una sèrie de cims ben bonics. S'ha confirmat completament el que jo esperava. Malgrat que he fet l'excursió en un dia radiant de ple mes d'agost, no hi havia absolutament ningú i pràcticament no he trobat tampoc ni camins ni fites: he pogut gaudir de l'immens plaer d'haver d'anar decidint en cada moment per on havia de passar.

La pujada al petit refugi de Broate ja és francament salvatge! Jo m'esperava un camí força fressat i em vaig trobar amb un corriol aspre i mínim. Només havia recorregut aquestes contrades amb esquís —quin mal camí quan hi ha neu!— i no coneixia el camí en condicions estiuenques. Quan arribo al refugi em sento afortunat perquè hi ha una única persona. Aquests refugis sempre tenen el perill que te'ls pots trobar plens i, aleshores, no només són incòmodes, sinó que trenquen totalment l'esperit del que jo vaig a fer a la muntanya.

L'endemà, a punta de dia, començo a remuntar l'ampla coma en direcció al coll que hi ha entre el Guins de l'Ase i el Guins dels Talps. La pujada és ben franca i la fresca del matí la fa encara més plaent. Del coll al cim hi ha només dos-cents metres, però són força pesats. Hi ha una tartera inestable i unes bandes de roca. No hi ha camí. S'arriba al cim lluminós després d'una grimpadeta senzilla.

L'espectacle, no cal dir-ho, és monumental en tres-cents seixanta graus a la rodona. Tinc una bonica visió matinal del Pic dels Estanys i el Pic de Baborte, que vaig visitar fa poc. El Cap de Broate, on voldria arribar, es veu lluny, lluny. En canvi, la carena que he de seguir, sembla ben franca. Som-hi.

Començo pujant al cim —relativament insignificant— del Guins dels Talps (2.780 m). A l'esquerra, la coma de Broate té un pendent força suau —quin bon lloc per venir-hi amb esquís!— però a la dreta hi ha un vessant abrupte  de set o vuit-cents metres fins  la tancada valleta on hi ha l'estany d'Estats. El paisatge —presidit per la Pica i el Sotllo— és meravellós. Abans del que creia arribo al Pic de Montestaure (2.659 m) que, per la banda nord, té unes agulles molt fermes.

El Cap de Broate encara es veu lluny. Passo pel Port de Broate i, caminant una mica d'esma, me n'adono que m'estic "saltant" el Pic de Broate. No m'hi amoïno gens. Arribo a un estanyol petit o molt bonic que hi ha a uns dos mil sis-cents metres d'alçada. Des d'aquí mateix, m'enfilo pel dret al Cap de Broate.

Ha valgut molt la pena pujar fins aquí perquè aquest cim del Cap de Broate és més bonic del que jo sospitava. Resulta que per la banda de Salibarri cau ben dret amb uns estimballs magnífics. Estic ben satisfet, però ara cal tornar al fons de la vall.

La meva idea original era anar fins el Cap dels Aspres de Broate i, aleshores, baixar per la Clotada de Salibarri. Aquest itinerari l'he llegit a la guia de la Vall de Cardós i la Vall Ferrera, d'en Xavier Gregori. Però no vaig gosar fer-ho. No és que no em refiï d'en Xavier, però el mapa de l'Alpina no marca camí i, si llegeixes entre línies la descripció d'en Xavier, ja es veu que la clotada de Salibarri pot ser "terreny d'aventura". Sospeso les meves forces, penso en el "marró" que significaria trobar-se embolicat a Salibarri quan ja porto al damunt tot el que porto fet i prenc l'opció més conservadora que és retornar per Broate. Em dic a mi mateix que un dia faré el que avui no he gosat fer, potser, per a més seguretat, pujant per Salibarri.

Ara ja "només" em resta baixar del Cap de Broate al refugi i seguir el llarg trencacames fins el Pla de Boavi —i continuar, és clar, fins la presa de Montalto.

Fotografies. Track.

dissabte, 28 de juliol de 2012

Baborte i Pic dels Estanys

Entre els cims més significatius de la Vall Ferrera que encara no havia fet hi havia aquesta parella de cims magnífics que s'enfilen per damunt dels dos mil nou-cents metres d'alçada: El Pic de Baborte i el Pic dels Estanys.

Mirant un mapa, de seguida et ve la idea de fer-los tots dos en una sola jornada. Ho vaig fer ahir mateix.

Vaig sortir força d'hora de l'aparcament de la Molinassa. La previsió meteorològica anunciava bon temps fins el migdia i possibilitat de tempesta a la tarda.

Pujo fins el circ de Baborte on la llum del matí em dóna la benvinguda. Tot està immensament tranquil i vaig vorejant els llacs en direcció al coll de Baborte o de Pedres Blanques. La pujada del coll al cim no és gens difícil. Hi ha rastres de camí i fites de pedra. Al cim del Baborte la quietud és completa i el cel és ben serè. Sé que la tempesta arribarà, però crec que em donarà temps a pujar el segon cim de la jornada.

La baixada del Pic de Baborte al Coll de Canedo és encara més senzilla que la pujada del coll de Pedres Blanques. Però ara ja no hi ha ni camí ni fites i tot adquireix una major dosi d'autenticitat. Si miro per totes bandes, no veig absolutament ningú: és clar, ni es tracta de tresmils, ni hi ha cap circuit turístic que passi per aquests llocs!

Un  cop al Coll de Canedo, encara tinc una nova oportunitat de retirada, però el temps encara es manté excel·lent i segueixo cap el Pic dels Estanys. Hi ha una primera protuberància de 2.777 metres que cal vorejar per la dreta, perquè pel costat nord cau aplomada. A partir del coll, em trobo ja en terreny salvatge. Quin privilegi poder fer excursions sense camins predeterminats!

Vista des del cim del Baborte, la pujada al Pic dels Estanys impressiona una mica. Es tracta, més que res, d'un efecte de perspectiva, perquè fet i fet, l'ascensió és prou senzilla. Únicament cap al final de tot haurem d'agafar-nos una mica amb les mans.

L'arribada al cim és exaltant! Quin panorama! Quin bonic ambient! Quina solitud immensa!. Però cal iniciar la baixada, i fer-ne via, perquè ara sí que les nuvolades que venen per migdia confirmen que la previsió de tempesta era acurada.

La baixada és incòmoda, però l'ambient de muntanya em compensa. Arribar fins el coll és senzill, però aleshores cal baixar una mala canal a llevant, per arribar als estanys de la Coma de Sotllo, que són tan bonics. Després, segueixo baixant fins l'estany de Sotllo, on trobo el camí tan fressat que ve de la Pica. Finalment, la tempesta esclata, i du calamarsa, però no és gaire violenta. Quedo ben xop, però vaig baixant cap el fons de la vall i, abans d'arribar al cotxe, un raig de sol m'eixuga la roba que duc.

Quin dia de muntanya tan magnífic!


Fotografies. Track.

dilluns, 23 de juliol de 2012

La Pica Roja en circuit

Vàrem sortr amb la intenció de fer la Pica Roja, a Baiau, i vàrem fer força més que això.

Abans de les set del matí érem a l'aparcament de la Molinassa i, malgrat que la previsió del temps era ben bona, feia un vent molt violent i la majoria dels cims, principalment els del costa nord de la vall, estaven immersos en les nuvolades que es movien amb una velocitat esfereïdora. La temperatura no era gaire baixa, però el vent fortíssim augmentava la sensació de fred.

Remuntem la coma de Baiau en direcció al port de Boet. Des del port mateix volíem pujar la Pica Roja, però les condicions meteorològiques ho desaconsellen. Aleshores, recordo l'excursió que en Xavier Gregori recomana a la seva guia Vall de Cardós – Vall Ferrera.Sense ni aturar-nos al coll, baixem a l'estany de la Socarana i continuem fins l'estany de Romasset. El vent segueix bufant amb força i les nuvolades fan que la gegantina vall de Solcen adquireixi un aspecte impressionant. L'itinerari és d'una gran bellesa.

A l'estany de Romaset comencem a pujar cap el port Vell de Romaset, per un camí molt dret. Tanmateix, fem cas del suggeriment d'en Xavier i, en lloc d'anar directament al port, remuntem fins l'estany de Riublanc. És francament recomanable de visitar aquest indret salvatge, envoltat de parets ben altes. A més, el vent i les boires donen a aquesta coma un aspecte misteriós i feréstec.

Finalment, assolim el port de Romaset i ara sí que la previsió del temps es compleix plenament. El vent afluixa i les nuvolades s'escampen. Decidim fer cim.

La baixada la fem seguint la carena oest de la Pica Roja, de molt bon pas, fins que arribem en un punt on ens cal despenjar-nos a la dreta, a buscar el fons de la vall. Tot aquest vessant és força inaccessible, però per sort trobem el lloc de mínima resistència. Aquesta baixada és relativament incòmoda.

Arribem a la Molinassa deu hores després d'haver-ne sortit. Hem fet un cim molt bonic i, potser més important, hem recorregut un itinerari de gran bellesa.

Fotografies. Track.

dijous, 5 de juliol de 2012

Les Salines i el Roc de Frausa

Aquesta la tenia pendent de fa força temps. Calia trobar el moment i també calia trobar un itinerari adient. Vaig pensar que un bon itinerari podia ser el que, sortint de Maçanet de Cabrenys s'enfila al Castell de Cabrera, guanya la carena i torna al lloc de partida per un itinerari diferent.

S'esperava que fos un dia de molta calor i per això vaig sortir realment molt d'hora. Abans de les set del matí ja estava remuntant la riera d'Ardenya en direcció a Mas Sobiràs. D'aquesta manera vaig poder fer tota la pujada a l'ombra i amb una (relativa) fresqueta.

A Mas Sobiràs el camí sembla que es perdi una mica, però hi ha un rastre que es va fent més marcat (al trac és útil) i ens acaba duent al Castell de Cabrera. L'indret és magnífic i la vista de l'Empordà que hi trobarem és de la màxima qualitat.

Però encara no hem acabat —ni de bon tros— la pujada. Ara cal arribar fins la Mare de Déu de les Salines i gaudir de la seva abundosa font d'aigua fresca. Al davant mateix del santuari hi ha un camí ben indicat que em porta al primer cim del dia. Depenent del mapa que utilitzem, el cim es diu Puig de les Pedrisses o Puig de les Salines. L'alçada és considerable (1.333 m) i el paisatge de 360 graus és meravellós.

Segueixo la carena i arribo al Coll dels Pous. Aquí comença un camí d'immensa bellesa, per una preciosa fageda de l'obaga del Massís de les Salines. El camí és un GR i va flanquejant per sota del Moixer i el Roc de Frausa fins que, just després d'aquest cim, puja fins la carena.

A partir d'aquest punt, giro 180 graus i pujo el Roc de Frausa i el Moixer. L'excursió, fins aquest moment, ha estat excel·lent. Ja fa força calor i el dia és ple de calitja, però la visió propera i majestàtica del Canigó dóna sensació d'alta muntanya.

La tornada fins a Maçanet era llarga. La volia fer seguint un trac que havia trobat a Internet. El cas és que aquest trac va resultar ser una ensarronada i la baixada es va fer molt pesada, per la calor, per la falta de camí en molts trossos, per la pols de la llarga pista, per la lluita amb els esbarzers, les ortigues i altres herbes de punxes. Vaig passar per la caseta de la Forestal i pel Mas d'Amont fins anar a parar al Camp de les Cassotes. No penjo el trac d'aquesta segona part de l'excursió perquè no el considero recomanable i perquè espero, en un dia proper, tornar a aquesta zona i trobar un camí més encertat.

Quan vaig arribar al cotxe em va sorprendre adonar-me que el gps indicava una durada de l'excursió de 8 hores i 17 minuts (dels quals 7 hores i 25 minuts en moviment), una longitud de més de 28 km i un desnivell acumulat de 1.266 m: Una "matinal" força "completa"!

Fotografies. Track.

dimecres, 20 de juny de 2012

Excursions a Kyoto: A l'entorn del Inari-yama

Una altra de les boniques passejades que he fet als entorns de Kyoto ha estat aquesta excursió que comporta l'ascensió d'una muntanya —el Inari-yama— i, més important que això, la visita a dos temples extraordinaris.

L'excursió comença a l'estació de tren de Fujumi-inari que està a tocar del temple que du el mateix nom. Aquest temple és digne de ser visitat per molt motius, però té un signe d'identitat que el caracteritza. Es tracta de centenars de tori vermells que cobreixen el camí des del propi temple fins pràcticament el cim de la muntanya. La visió és colpidora.

El Inari-yama és el punt més alt del recorregut i també està ocupat per un temple. De fet, al llarg de tot el camí, els temples de tota mida es van succeint sense interrupció.

A partir d'aquest punt l'excursió pren un caire una mica més "salvatge". També hi ha menys gent. Es tracta de baixar de la muntanya en direcció nord, per una valleta (segueixen havent-hi temples arreu) fins tornar a trobar la zona urbana.

De seguida, ens trobarem amb un altre temple formidable que, a més, té el valor afegit que, pel motiu que sigui, no té gaire caràcter turístic i —si més no el dia que hi vaig ser jo— estava pràcticament desert. Es diu Sennyu-ji.

L'excursió s'acaba a l'estació de tren de Tofuku-ji.

En aquesta excursió, el gps és útil perquè algunes parts del recorregut són una mica laberíntiques.


Track.

dilluns, 4 de juny de 2012

Excursions a Kyoto: De Takao a Kiyotaki

Aquesta és una altra excursió senzilla i curta que es pot fer fàcilment des de Kyoto. El dia que hi vaig anar jo, encara que sembli increïble, vaig estar sol pràcticament tot el camí. Això, tractant-se d'una ruta clàssica al Japó és gairebé incomprensible.

Cal començar agafant l'autobús número 8 de Kyoto fins a la seva última parada, que és en una corba just abans d'entrar a Takao. Des d'aquest punt, baixem fins el riu i, per la banda contrària, ens enfilem fins el monestir de Jingo-ji. Els temples són interessants i també cal arribar fins un mirador enlairat sobre la vall que seguirem a continuació.

Retornem al fons de la vall i seguim un bon camí, aigües avall. Finalment, arribem al llogarret de Kiyotaky. En aquest punt, podem agafar un autobús de tornada a Kyoto o podem seguir l'excursió fins l'estació de Hozukyo. El dia que vaig fer aquesta excursió, quan vaig arribar a Kiyotaky va desfermar-se una tempesta extremadament violenta, o sigui que sort en vaig tenir de poder agafar aquest autobús de tornada a Kyoto.


Track. Fotografies.

dissabte, 2 de juny de 2012

Excursions a Kyoto: De Kurama a Kibune

 Hi ha una línia de tren que surt de Kyoto i s'acaba al poblet de Kurama. Des d'aquí hi ha un camí tradicional que s'enfila al temple de Kurama-dera. La pujada és forta, plena de petits temples, de llanternes, d'escales i de bosc. Hi ha també un funicular que ens podria estalviar l'esforç, però és millor pujar a peu.

Més enllà del santuari, el camí segueix enfilant-se per la muntanya fins a saltar la carena i començar a baixar (de manera força directa) cap a la vall de Kibune.

Quan arribem a Kibune, veurem que és una vall petita i molt bonica, amb més temples, més llanternes i, sobretot, un  munt de restaurants (d'un cert nivell) que tenen la particularitat de tenir les taules en unes plataformes sobre el mateix llit del torrent.

Quan ja estic ben sadollat de temples i quan ja he acabat de dinar en un d'aquest restaurants (un dels menys luxosos), torno a peu per l'estreta carretereta que segueix el curs del torrent fins una estació del tren que em torna a Kyoto.

Track.

divendres, 4 de maig de 2012

El castell de Sant Gervàs

No havia visitat mai el Castell de Sant Gervàs, a la vall del Barcedana. Hi he anat aquesta setmana santa i l'itinerari que he triat comença i acaba a Aransís. És una passejada curta, que faig sota un cel amenaçador, molt bonic. No m'ho creia, però no va caure ni una gota d'aigua fins que no vaig ser de tornada al cotxe.

Aquest cel tan variable em va proporcionar unes llums molt atractives. Anava veient, a dreta i esquerra, cortines de pluja i fins una bona calamarsada, que va emblanquinar ben bé la zona de Sant Salvador del Bosc. La carena del Montsec es tapava i es destapava ara i adés. Una excursioneta ben senzilla que, en aquest cas, va resultar molt "remunerativa".

Fotografies.

El Baden-Powell Trail a North Vancouver

He tornat a Vancouver, però aquesta vegada només hi he estat un mes. Tot el mes de març. He esquiat —amb unes neus pols extraordinàries— i també he fet alguna caminada. Per exemple, el camí de North Vancouver que s'anomena el Baden-Powell Trail i que va de Deep Cove a l'est fins a Horseshoe Bay a l'oest. Vaig fer només la part que uneix Deep Cove amb la base de Grouse Mountain, passant pel Lynn Valley. És una típica caminada de boscos humits del Canadà Pacífic.

Com és habitual a Vancouver, va estar plovent tot el mes de març, amb només cinc dies de bon temps en tot el mes. Cal mentalitzar-se i aprendre a estimar la pluja. Una excursió com aquesta, per exemple, jo diria que cal fer-la sota la fina pluja típica de la zona. En cas contrari, potser perdria bona part del seu encant...

Fotografies.

dijous, 2 de febrer de 2012

Busa per la Valldora

Per a mi, pensar en la Serra de Busa és evocar immediatament una excursió que vaig fer-hi la setmana santa del 1972 i que, amb el pas dels anys, va adquirir una dimensió mítica.

Fa quaranta anys d'aquella excursió! Ni el pantà de la Llosa del Cavall ni la carretera C-462, ni la carretera de la Valldora, ni el turisme rural, ni l'estació d'esquí de Port del Comte, ni tantes altres coses, no existien. Érem dinou: L'Hilari i la Montserrat, en Francesc Olvera, en Josep Castilla i la Rosa, eren els "grans". Els "joves" érem la Rosa i la Margarida, la Maria Mercè i en Jordi, l'Alexis i en Josep Nuet, en Joan Soto, en Josep Delmàs, els dos Jaumes, la Maria, en Santi Roca, en Joaquim Navas i en Salvador Sampons. Havíem parlat amb l'únic habitant de les Cases de Posada perquè ens permetés fer-hi estada uns dies (quines èpoques!). Des d'aquesta base d'excursions vam recórrer Busa, el Lord i els Bastets. Mirar aquelles fotografies encara em produeix un cert calfred.

Ara hi he tornat, però per la banda de la Valldora. No havia visitat aquella banda del nostre Prepirineu des d'aquell llunyà 1972. De la Valldora he pujat al Pla de Busa pel Grau d'Orriols i L'Escala Vella. Aleshores, he seguit la vora del penyassegat fins a Ca l'Artiller. Passo per l'església de Sant Cristòfol de Busa i vaig cap el Capolat. Igual que em va passar l'any 72, la panoràmica des del collet del Capolat m'emociona.

Comparar aquesta panoràmica que vaig fer fa quaranta anys amb la visió que vaig tenir aquest cap de setmana ens posa de manifest diverses diferències colpidores. Per exemple, en la panoràmica del 1972 la vila de Sant Llorenç es veu minúscula comparada amb l que és ara. També, mentre que en aquest mes de gener del 2012 no hi ha ni una engruna de neu a les muntanyes, en aquell abril de 1972 la neu era abundosa arreu.

A continuació, faig una cosa que no havia pogut fer el 1972: Pujo al Capolatellla presó— que en aquella època era inaccessible perquè encara faltaven molts anys perquè s'hi instal·lés la passera.

Abans de pensar en la tornada, pujo fins el capdamunt del Serrat de la Capella i, finalment, decideixo tornar pel Grau de les Collades i Sant Pere de Graudescales. Tot aquest camí és extraordinari. El mapa en diu el Grau de Ca l'Esguerrat. L'itinerari és meravellós. Per a mi, a més, ha representat un petit i íntim viatge en el temps.

Fotografies. Track.

dilluns, 16 de gener de 2012

Les Roques de Sant Honorat

Aquest dissabte he fet la clàssica ruta que recorre les Roques del Corb i de Sant Honorat, sobre la plana d'Oliana, a la dreta del Segre.

L'excursió és una petita meravella. Vaig sortir de Can Boix en direcció al Grau de Porta. La boira gebradora havia deixat una fina capa de gel sobre les fulles d'algunes plantes, però el cel era ben blau. Visito la Bauma del Corb, amb una construcció ben interessant. M'enfilo a l'Agulla del Corb i a les restes de Sant Salvador del Corb. Des d'aquesta atalaia, el panorama és impressionant. Em crida l'atenció, al nord, la Roca del Corb, a la que els mapes no indiquen cap accés.

Segueixo cap el Coll de Mu i aquí comença un camí molt espectacular que va flanquejant pel sud les Roques de Sant Honorat. El tacte de les pedres em du records de la meva etapa d'escalada a Montserrat, que ara sembla ben llunyana. Passo pel Coll de Sant Honorat i m'enfilo a la mola del cim, que és un replà envoltat de precipicis immensos per totes bandes (menys per la banda on hi ha el camí).

Retorno al coll i me'n vaig cap el Roc de Rumbau. Al cim d'aquest estimball, una dotzena de voltors em proporcionen un espectacle magnífic. De vegades, volen ben a prop meu, fins el punt de fer una certa basarda. Després, baixo a Castell-llebre i hi arribo quan la llum del sol només toca la punta del campanar. Per la pista, torno a Can Boix.

És una excursió per fer a pleret, gaudint plenament dels paisatges i dels estimballs. Una petita joia.

Fotografies. Track.

divendres, 13 de gener de 2012

Les Agudes i el Matagalls per Les Illes

Hi ha un itinerari que combina Les Agudes i el Matagalls que he fet diverses vegades i recomano de debò. D'una banda, és una excursió molt bonica, que passa per llocs d'un gran interès. D'altra banda, és una manera de fer un bon desnivell —prop de 1.600 metres— sense anar gaire lluny. De fet, alguna vegada he fet aquest circuit en una matinal, anant a dinar a casa.

Es tracta d'aparcar a Les Illes, al lloc on el torrent del Sot Mal s'ajunta a la Tordera. Aleshores, es puja a Les Agudes pel preciós camí dels Pous de Glaç. Es baixa pels Castellets fins a Sant Marçal i aleshores es remunta fins el cim del Matagalls. La baixada del Matagalls a Les Illes es fa per un camí —si en podem dir així— senyalitzat amb pintura vermella que es desvia a la dreta del camí principal a l'alçada del Turó de Sant Marçal.

És una excursió relativament dura, però ben recomanable. Hi he tornat a anar aquest diumenge, en un dia de gener increïble, de visibilitat gairebé il·limitada, i n'he quedat ben satisfet.

Track.

dilluns, 9 de gener de 2012

El dolmen de la Casa Encantada

Aprofitant la manca de neu, he fet un parell o tres d'excursions magnífiques pel Pallars. La sequedat extrema de l'ambient feia que els panorames fossin netíssims.

En la primera d'aquestes excursions he visitat el dolmen de la Casa Encantada, que està enfilat a dalt d'una carena, en un indret espectacular de cara a les muntanyes de la Vall Fosca i la Vall de Manyanet.

El propi dolmen és una construcció interessant, però el que realment justifica l'excursió és visitar el mirador on hi ha el dolmen. A més, ara hi ha un camí relativament ben senyalitzat que puja fins el dolmen des del llogarret de Cadolla, prop de Naens. Com que jo volia fer un itinerari circular, vaig resseguir la Serra de Comillini i vaig tornar per Pinyana.

Més concretament, l'itinerari que proposo és aquest: surto de Cadolla amb un fred ben viu i el terra ben glaçat. Pujo al dolmen de la Casa Encantada seguint el camí senyalitzat. Ressegueixo la Serra de Comillini cap a ponent i baixo a Corroncui —on compro una bona ració de l'excel·lent formatge que s'hi fa. A partir d'aquí, segueixo la carretera fins a Pinyana. Des de fa poc, aquesta carretera —molt estreta— està asfaltada i aquest fet sembla que desmereixi la qualitat de l'excursió. No ho fa pas: la carretereta és tan minsa i el paisatge és tan pintoresc, que no em sap cap greu caminar una estona per sobre l'asfalt. Les quatre cases de Pinyana estan situades en un indret excepcional, en un collet sota un turó salvatge, estimbat 250 metres sobre el Barranc de Pinyana que, en aquest lloc, passa pel que els mapes anomenen Estret de l'Estany Obert.

Aquest estret és fascinant i em sorprèn no haver-ne sentit a parlar mai. Suposo que hi deu haver excursionistes que el coneixen i l'han visitat, però la seva "descoberta" va representar, per a mi, una sorpresa molt gran. M'agradaria tornar-hi i conèixer millor aquest lloc.

Vaig arribar a Cadolla a prou bona hora per anar a dinar a casa.

Fotografies. Track.

Camí carener a la Serra de Gurp

A Gurp, al Pallars Jussà, hi ha un parell de visites imprescindibles: els corrals i l'ermita de Sant Martí. A més, s'hi pot fer una excursió circular molt recomanable, que segueix la carena de la Serra de Gurp, entre els Pallars i la Ribagorça.

Sortim de Gurp i ens enfilem als corrals. Aleshores, el camí de cornisa segueix fins el Pas de Grau i entra al Barranc de les Carants. Arribem a la carena al costat de la Cova del Codó i quedem meravellats del paisatge descomunal que ens envolta. A partir d'aquí, seguim sempre per aquesta carena en direcció al Pic de Lleràs. La visió sobre La Terreta i sobre els seus barrancs i espadats és magnífica. La Serra de Sant Gervàs tanca el paisatge pel nord-oest, però pel seu damunt encara treu el cap L'Aneto i altres muntanyes. Gaudim de valent!

Quan arribem al cim que alguns mapes anomenen Caramell i altres Roca Leuda, comencem a baixar cap a Santa Engràcia, sempre per carena. Continuem cap al Barranc dels Lleons, l'Ermita de Sant Martí i Gurp. Una excursió molt ferma!









Fotografies. Track.