La Serra dels Tossals

Fa poc, quan vaig anar a Busa, (vegeu aquesta entrada del bloc) em vaig fixar en les muntanyes que hi ha al costat de llevant de la Vall d'Ora i vaig prendre nota que un dia hi havia d'anar.  A wikiloc vaig trobar un trac d'en Gatsaule i aquest últim cap de setmana en que el temps semblava que seria net i lluminós vaig anar a visitar aquesta regió que encara no coneixia.

Vaig sortir de Sant Lleïr de la Vall d'Ora amb un fred viu i em vaig enfilar pel GR-1 cap el Racó de les Moreres fins el bonic Grau de Ventiola. Va començar a tocar-me el sol just quan arribava a Taravill, un sol càlid que no enterbolia gens els paisatges. L'indret és extraordinari i la sensació d'estar en un lloc privilegiat del nostre país, envoltat de grans visions muntanyenques, ja no em va deixar en tot el dia.

A partir d'aquest punt, començo una bona estona de camí carener i espectacular. Pujo al serrat de les Bassetes i al Tossal de Cal Bertran. A migdia, ben lluny, hi tinc la silueta familiar de Montserrat. Al nord, el Cadí, el Verd, Ensija, Busa, els Bastets, els Rasos, les muntanyes de Canalda i molts altres territoris preciosos. En aquest punt, encara que el trac que duia feia ja cap a Vilella, no puc resistir la temptació de seguir per la carena fins el Santuari dels Tossals, encara que sé prou bé que això voldrà dir que l'excursió esdevindrà el doble de llarga.

Quina meravella! El camí de la Serra dels Tossals va gairebé sempre per la carena i les visions a banda i banda de la serra són espectaculars. Quin dia més net! Passo el Mal Pas de Runers —estret i una mica exposat, però curtet— i arribo a les ruïnes del santuari dels Tossals.

La tornada la vull fer pel camí de l'obaga que passa per la pujada —per a mi serà baixada— d'en Matamatxos i el coll de l'Era. Des del santuari dins a trobar el camí que ve del coll de Jouet la baixada és força dreta i el camí és precari. La fageda és magnífica i penso com m'agradaria tornar a venir a visitar aquests indrets quan els colors de la tardor esclatin amb la màxima força. Quan arribo al Coll del Bosc de Vilella em sorprèn força el Roc de les Monges, altiu i bell.

Baixo a la gran masia de Vilella, amb la petita capella de Santa Margarita, però no tinc gaire temps per badar perquè ara el dia és curt i encara em queda una estona de camí. Però encara tinc temps de meravellar-me amb la visió del Pla de Busa, l'estret de Sant Pere i, sobre tot, les roques de les Fraus de Vilella. Vaig a buscar la baixada —ben dreta!— cap a la Coma d'Escales. Quan sóc a baix només em cal seguir la pista. Arribo a Sant Lleïr quan encara hi toca l'última llum del sol.

L'excursió m'ha deixat extraordinàriament satisfet. Hi ha contribuït força la magnífica lluminositat d'aquest dia de desembre.

Fotografies. Track.