dimarts, 25 de juny de 2013

El barranc de Roca Gran

La senyera em va donar la pista per poder arribar a fer aquesta excursió extraordinària.

Fa un parell o tres de setmanes, des del poble de Baro vaig adonar-me d'una senyera que hi havia al cim d'una roca que, pel que jo creia, era pràcticament inaccessible. Ho creia perquè més d'unes quantes vegades m'havia barallat amb aquests barrancs  de l'obaga de la serra de Bovet. Però els camins antics estaven perduts i els llocs eren inaccessibles i, per això mateix, cobejables.  Però si hi havia una bandera, potser això volia dir que hi havia un camí recuperat...

La senyera està col·locada a les ruïnes del que fou l'ermita de Serenyà, penjada en una roca sobre la Noguera, a l'alçada d'Arcalís. Vaig començar a buscar per Internet i en Pere RV, usuari de wikiloc, em va donar el trac que em va permetre fer una excursió que feia molt de temps que em delia per fer.

Es tracta de visitar el barranc de Roca Gran, un indret salvatge i extraordinari —potser un dels secrets més ben guardats del Pallars. Aquest barranc, tots l'hem vist mil vegades, des de la carretera de Gerri a Sort, però diria que som pocs els que ens hi hem endinsat.

L'excursió que vaig fer va consistir en seguir un antic camí que unia Arcalís amb Malmercat passant per l'ermita de Serenyà i entrant fins el fons del barranc de Roca Gran.

La primera part del camí —d'Arcalís a Serenyà— està indicada i assenyalada, però el camí està molt poc fressat i és molt bonic. Em va permetre tenir unes visions inèdites d'aquest país, en un moment en que la vegetació està sadollada d'aigua i és ufanosa i exuberant.

Però l'autèntica «aventura» comença precisament a Serenyà. A partir d'aquí el camí està molt esborrat i el pas està constantment barrat per molts grans arbres caiguts. La progressió és lenta i complicada. El dia que jo hi vaig anar, just després de tot un dia de pluja, la vegetació estava plena d'aigua i caminar per aquest camí precari era com anar d'excursió sota una dutxa.

En algun moment del camí, pots adonat-te que realment estàs seguint un important camí antic. Per la resta, cal anar seguint el trac i, molt de tant en tant, alguna marca de pintura verda en algun tronc. Vaig passat també per una zona on hi havia una gran esllavissada de blocs molt grossos i arbres trencats, que semblava força recent. Tot era salvatge i solitari.

El millor moment de l'excursió és quan vas endinsant-te en el barranc i, de sobte, en un revolt, veus els salts d'aigua que surten a la fotografia de més amunt. Aleshores, el «camí» va entrant cap el barranc. Just abans de creuar-lo, hi ha unes marques verdes que sembla que indiquin un rastre que s'enfila recte amunt, sempre pel costat esquerre del torrent. En Pere RV m'informa que aquest rastre permet assolir un camí superior que també travessa el barranc, però a més alçada. Un dia hi aniré i ho explicaré en aquest bloc.

 Fotografies. Track.

diumenge, 16 de juny de 2013

La Serra Cavallera per la banda de Camprodon

Finalment he pogut conèixer la banda més oriental de la Serra Cavallera, la que cau sobre Camprodon i que tanca per migdia la vall d'Abella i Espinalba.


Hi he anat en un dia de forta calor, mitigada pel vent que refrescava la llarga carena de la Serra. L'itinerari és magnífic. Surto de Camprodon tan d'hora com puc —a quarts de vuit—i agafo el camí de la Serra Cavallera que s'enfila amb ganes, sempre pel fil de la carena, cap a Roques Blanques i Collsalarca, fins arribar al punt culminant que és el Puig del Pla de les Pasteres. La vegetació té una exuberància immensa, en aquest any de pluges i nevades. De vegades, les herbes m'arriben ben bé fins els genolls i constantment vaig trobant jardins de flors.

La carena és, en alguns punts, ben estreta, i cau vertiginosa cap el costat nord. Els cims del Pirineu encara tenen força neu, però estan encalitjats i no es veuen gaire bé. Aquesta llarga estona de carena —que et fa sentir com si estiguessis suspès a l'espai sobre les valls de Camprodon i Sant Pau de Segúries— és meravellosa. De Camprodon al Coll de Pal hi ha uns vuit kilòmetres —sempre per carena!

Després de passar pel la Pedra dels Tres Bisbes baixo a Coll de Pal i començo una segona etapa de l'excursió, diferent però no pas menys bella. Es tracta d'anar caminant pels prats immensos, suaument ondulats, d'aquesta vall tan verda. Per les Marrades arribo al poble d'Abella. Ara la calor ja és forta. De tota manera, el camí d'Abella a la Roca té molta ombra i vaig anant sense pressa cap a Camprodon, on acabo aquest circuit tan bonic.

Fotografies. Track.

dimecres, 5 de juny de 2013

Per les muntanyes d'Hortoneda

Cap de setmana entre maig i juny. Fresca —o ben bé fred— i torb al Pirineu. Decideixo allunyar-me del mal temps i me'n vaig al Pallars Jussà, a la banda d'Hortoneda. Feia una eternitat que no caminava per aquestes zones.

L'itinerari és senzill, fins una mica monòton, però la lluminositat del paisatge és extraordinària. Només la pujada a Hortoneda, a primera hora del matí, amb la lluny força obliqua i el pantà de Sant Antoni ple a vessar, ja tenia un valor immens.

D'Hortoneda m'enfilo —sempre en direcció a migdia— per la carena de la serra del Banyader, fins arribar al Roc de la Feixa, que és una cinglera que cau sobre Herba-Savina. El paisatge, a tota la volta de l'horitzó, és magnífic. Segueixo la carena fins el Pla del Comú i allà em decanto cap a la borda d'Arrufat fins que arribo a la minúscula ermita de Sant Cristòfol (que diuen si és la més petita de Catalunya), on m'aturo a descansar una estona. Mirant cap a llevant, tinc una gran sorpresa perquè, enganxada als cingles dels Rocs del Comeller, hi veig una estranya torre, que no coneixia. Quan torno a casa, busco informació d'aquesta torre de pedra (que no apareix als mapes 25.000 de l'ICC) i aprenc que és la Torre de Perauba. Un dia aniré a mirar-la més de prop.

De l'ermita, segueixo el serrat de Segan —potser el camí més interessant de tot el recorregut— i retorno a Hortoneda. És una excursió matinal curteta i agradable, que compensa pels dilatats paisatges que ens ofereix.


Fotografies. Track.