divendres, 28 de juliol del 2017

Pic de Qüenca


El Pic de Qüenca és, juntament amb el Bonabé i el Moredo, un dels que enclouen la vall de Moredo. És un cim que es veu molt bé des de la plana d'Esterri: gros i altiu, característic. Malgrat aquesta visibilitat, crec que és un cim poc visitat. Jo mateix, que vaig pujar el Tuc de Bonabé i el Pic de Moredo —abans en dèiem «Roques Blanques»— en una època tan llunyana com l'estiu del 1979, just la setmana després dels meus primers quatre-mils, jo mateix, deia, ni l'havia pujat fins ara, ni m'ho havia plantejat. Finalment, hi vaig anar l'altre dia.

Val la pena pujar aquest cim perquè és un mirador extraordinari, en totes direccions. Ara bé, s'ha de dir que l'ascensió no és pas gaire interessant. És una llàstima. Si, per exemple, l'aresta que l'uneix a la collada del Clot de Moredo fos practicable, aquesta seria una bonica ruta de pujada. Però aquesta cresta —hi ha un parell de ressenyes a Internet— és descomposta i perillosa. També estaria bé si s'hi pogués accedir per l'aresta nord. El cas és que, fins que ningú no trobi una ruta més atractiva, l'ascensió d'aquesta muntanya s'ha de fer per la seva cara est.

Per la cara est hi ha encara un parell de problemes. Aquest vessant —com passa amb altres cims de la zona, per exemple el Pilàs— està recoberta, ben bé fins a la cota 2.100, d'una espessa vegetació de nerets i altres matolls de molt mal passar. De fet: impracticables. Un altre «inconvenient» d'aquest cim és que hi ha una pista —més o menys apta per a vehicles—que surt d'Alòs d'Isil i remunta fins la cota 2.000.


No us vull pas desanimar: el cim és un mirador tan fantàstic que totes aquestes «pegues» no tenen cap importància. Us explico, doncs, la meva ascensió de l'altre dia, que em va deixar ben satisfet.

En primer lloc, em va caldre decidir què feia amb la pista que puja fins als dos mil metres. És una d'aquelles pistes que, fins que no la fas, no saps si és practicable o no i, d'altra banda, a mi sempre m'ha agradat més caminar que no pas embolicar-me amb el cotxe per qualsevol mal pas... Vaig quedar-me en un terme mig: pujaria amb cotxe fins les bordes de Lapre i després seguiria a peu.

Quan ets a les bordes, tens el cim ben bé a 1.100 m de desnivell, en línia recta. Jo pensava que potser m'enfilaria per Caledo, seguint la línia de màxim pendent, recte al cim. Ni pensar-ho! Com he dit abans, aquests pendents no són de prat, sinó de matolls impracticables. No toca altre remei que anar seguint la pista. Tampoc és cap gran sacrifici. És ben d'hora al matí i la caminada és agradable.

Quan la pista travessa el serrat d'Escala Grau, penso que potser sí que ara podré tirar pel dret, en direcció al cim. De cap manera! La vegetació m'obliga a seguir la pista. Vaig fent.

Supero la bifurcació que va a la renovada borda de Moredo i encara he de seguir per la pista. Travesso el barranc de Moredo i ara sí: just després de travessar-lo, a l'esquerra, sense ni una fita, hi ha un rastre de camí que segueix el curs de l'aigua fins que travessa a l'altra banda i segueix les restes d'una antiga pista. Aquesta és la ruta. Està tot ple de flors i hi ha unes esteses de cards blaus extraordinàries. El cim el tinc al davant i sembla molt amunt. A l'altra banda, el pic de Moredo s'alça majestuós.


Segueixo les restes poc visibles d'aquesta antiga pista fins que a la cota 2.050 gira a l'esquerra i va a buscar la carena del serrat d'Escala Grau. En aquest punt, exactament a la cota 2.100, la vegetació canvia i ja es fa totalment practicable. Som-hi: recte al cim!

La pujada no té cap dificultat. El cim del Qüenca, ja ho he dit dues vegades, és un grandíssim mirador. M'hi passo una llarga estona, en completa calma i solitud, resseguint amb la mirada tot el «skyline» meravellós que m'envolta. Em sento afortunat de ser aquí dalt i també de ser capaç de reconèixer pràcticament totes les muntanyes que m'envolten. No en repetiré el nom ara. Em fixo també en les valls: Airoto, Àrreu, Comamala, Rialba.... Quin bé de Déu!

La baixada —no hi ha altra opció— la faig per la mateixa ruta de la pujada. De fet, ara que ja sé que, en aquest terreny, no s'ha de pensar en anar «camp a través», encerto millor la ruta. 

Fotografies. Track.

Certascan per Noarre


El Certascan és un dels cims molt coneguts que m'havien quedat pendents. L'altre dia vaig pensar d'anar-hi i, buscant alternatives a la ruta normal, em vaig decidir per l'aresta nord, que comença al coll que separa aquest cim del cim de Montabòna. Es tractava de començar a pujar per les bordes de Noarre cap a la Pleta dels Guerossos.

Aquesta extraordinària vall de Guerossos, Flamisella i Noarre només l'havia recorregut una única vegada —però va ser en una excursió memorable. Era el març de l'any 1988 i anàvem amb esquís i tenda. Vam remuntar tota la vall, ben carregats de pes —només d'imaginar-m'ho ara, ja m'esgarrifo— fins la zona dels aiguamolls de Guerossos, on vam parar les tendes i vam passar la nit. L'endemà, vam pujar al Tuc de Montabòna. Quina gran excursió! La fotografia del cim, amb les cares de felicitat per ser allà dalt, la recordo bé: 


29 anys després, a l'estiu, vaig començar a remuntar aquesta mateixa vall —ara amb un mínim de pes— amb la intenció de fer el Certascan per la cresta nord. No vaig aconseguir el meu objectiu, perquè les condicions meteorològiques van fer-me canviar els plans. 


La situació que em vaig trobar va ser com un curset pràctic de meteorologia. A Rialp, a les 6 del matí, feia un fogony violent i la temperatura era de 19 graus. A partir de Llavorsí, el vent va encalmar i la temperatura es va normalitzar al voltant dels 10 graus. A la Pleta dels Guerossos, de sobte, apareix una tramuntana freda i molt forta que em va fer dubtar. Quan vaig arribar a l'Estany Blau, la tramuntana era fortíssima i vaig veure que els cims estaven totalment coberts per uns núvols espessos. Feia molt de fred i algunes roques tenien un filet de glaç. Per sort, sempre m'agrada dur prou material a la motxilla per fer front a situacions com aquesta. Em vaig arrecerar com vaig poder a unes roques, em vaig equipar i vaig pensar que, encara que no hi hagués visibilitat, miraria de pujar el Certascan per la ruta normal. Vaig seguir pujant i, sobtadament, el vent va encalmar! Després, vaig entrar a la boira —que donava un bonic caràcter a l'ascensió— i vaig arribar al cim. No s'hi veia res. Però també tenia el seu encant:



Tot això que he explicat és ben normal en una situació de nord al Pallars. De baix cap a dalt: Bon temps; fogony i calor; calma i fresca; tramuntana forta i freda; calma; núvols enganxats als cims.

Després, el temps va anar millorant. No vaig poder evitar de pensar que si jo no tingués aquesta mania de sortir tan d'hora —a punta de dia—, potser sí que hauria pogut fer l'aresta nord que tenia prevista.


Estic d'acord amb el que explica en Josep de Tera al seu blog que el camí natural de la pleta dels Guerossos al coll de Certascan és per la coma de Canals i no pas pel lloc on passa el GR —que és per on jo havia pujat. És cert que el traçat del GR és artificial i poc lògic. Convençut d'això, vaig baixar per la coma de Canals. Així, feia una mica de variació i caminava una estona sense camí —una cosa que m'agrada molt. A més, baixar per aquesta banda em va donar una bona visió de l'altiu Pic de Sabollés.

Fotografies. Track.