divendres, 28 de juliol de 2017

Certascan per Noarre


El Certascan és un dels cims molt coneguts que m'havien quedat pendents. L'altre dia vaig pensar d'anar-hi i, buscant alternatives a la ruta normal, em vaig decidir per l'aresta nord, que comença al coll que separa aquest cim del cim de Montabòna. Es tractava de començar a pujar per les bordes de Noarre cap a la Pleta dels Guerossos.

Aquesta extraordinària vall de Guerossos, Flamisella i Noarre només l'havia recorregut una única vegada —però va ser en una excursió memorable. Era el març de l'any 1988 i anàvem amb esquís i tenda. Vam remuntar tota la vall, ben carregats de pes —només d'imaginar-m'ho ara, ja m'esgarrifo— fins la zona dels aiguamolls de Guerossos, on vam parar les tendes i vam passar la nit. L'endemà, vam pujar al Tuc de Montabòna. Quina gran excursió! La fotografia del cim, amb les cares de felicitat per ser allà dalt, la recordo bé: 


29 anys després, a l'estiu, vaig començar a remuntar aquesta mateixa vall —ara amb un mínim de pes— amb la intenció de fer el Certascan per la cresta nord. No vaig aconseguir el meu objectiu, perquè les condicions meteorològiques van fer-me canviar els plans. 


La situació que em vaig trobar va ser com un curset pràctic de meteorologia. A Rialp, a les 6 del matí, feia un fogony violent i la temperatura era de 19 graus. A partir de Llavorsí, el vent va encalmar i la temperatura es va normalitzar al voltant dels 10 graus. A la Pleta dels Guerossos, de sobte, apareix una tramuntana freda i molt forta que em va fer dubtar. Quan vaig arribar a l'Estany Blau, la tramuntana era fortíssima i vaig veure que els cims estaven totalment coberts per uns núvols espessos. Feia molt de fred i algunes roques tenien un filet de glaç. Per sort, sempre m'agrada dur prou material a la motxilla per fer front a situacions com aquesta. Em vaig arrecerar com vaig poder a unes roques, em vaig equipar i vaig pensar que, encara que no hi hagués visibilitat, miraria de pujar el Certascan per la ruta normal. Vaig seguir pujant i, sobtadament, el vent va encalmar! Després, vaig entrar a la boira —que donava un bonic caràcter a l'ascensió— i vaig arribar al cim. No s'hi veia res. Però també tenia el seu encant:



Tot això que he explicat és ben normal en una situació de nord al Pallars. De baix cap a dalt: Bon temps; fogony i calor; calma i fresca; tramuntana forta i freda; calma; núvols enganxats als cims.

Després, el temps va anar millorant. No vaig poder evitar de pensar que si jo no tingués aquesta mania de sortir tan d'hora —a punta de dia—, potser sí que hauria pogut fer l'aresta nord que tenia prevista.


Estic d'acord amb el que explica en Josep de Tera al seu blog que el camí natural de la pleta dels Guerossos al coll de Certascan és per la coma de Canals i no pas pel lloc on passa el GR —que és per on jo havia pujat. És cert que el traçat del GR és artificial i poc lògic. Convençut d'això, vaig baixar per la coma de Canals. Així, feia una mica de variació i caminava una estona sense camí —una cosa que m'agrada molt. A més, baixar per aquesta banda em va donar una bona visió de l'altiu Pic de Sabollés.

Fotografies. Track.

Cap comentari: