divendres, 28 de juliol de 2017

Pic de Qüenca


El Pic de Qüenca és, juntament amb el Bonabé i el Moredo, un dels que enclouen la vall de Moredo. És un cim que es veu molt bé des de la plana d'Esterri: gros i altiu, característic. Malgrat aquesta visibilitat, crec que és un cim poc visitat. Jo mateix, que vaig pujar el Tuc de Bonabé i el Pic de Moredo —abans en dèiem «Roques Blanques»— en una època tan llunyana com l'estiu del 1979, just la setmana després dels meus primers quatre-mils, jo mateix, deia, ni l'havia pujat fins ara, ni m'ho havia plantejat. Finalment, hi vaig anar l'altre dia.

Val la pena pujar aquest cim perquè és un mirador extraordinari, en totes direccions. Ara bé, s'ha de dir que l'ascensió no és pas gaire interessant. És una llàstima. Si, per exemple, l'aresta que l'uneix a la collada del Clot de Moredo fos practicable, aquesta seria una bonica ruta de pujada. Però aquesta cresta —hi ha un parell de ressenyes a Internet— és descomposta i perillosa. També estaria bé si s'hi pogués accedir per l'aresta nord. El cas és que, fins que ningú no trobi una ruta més atractiva, l'ascensió d'aquesta muntanya s'ha de fer per la seva cara est.

Per la cara est hi ha encara un parell de problemes. Aquest vessant —com passa amb altres cims de la zona, per exemple el Pilàs— està recoberta, ben bé fins a la cota 2.100, d'una espessa vegetació de nerets i altres matolls de molt mal passar. De fet: impracticables. Un altre «inconvenient» d'aquest cim és que hi ha una pista —més o menys apta per a vehicles—que surt d'Alòs d'Isil i remunta fins la cota 2.000.


No us vull pas desanimar: el cim és un mirador tan fantàstic que totes aquestes «pegues» no tenen cap importància. Us explico, doncs, la meva ascensió de l'altre dia, que em va deixar ben satisfet.

En primer lloc, em va caldre decidir què feia amb la pista que puja fins als dos mil metres. És una d'aquelles pistes que, fins que no la fas, no saps si és practicable o no i, d'altra banda, a mi sempre m'ha agradat més caminar que no pas embolicar-me amb el cotxe per qualsevol mal pas... Vaig quedar-me en un terme mig: pujaria amb cotxe fins les bordes de Lapre i després seguiria a peu.

Quan ets a les bordes, tens el cim ben bé a 1.100 m de desnivell, en línia recta. Jo pensava que potser m'enfilaria per Caledo, seguint la línia de màxim pendent, recte al cim. Ni pensar-ho! Com he dit abans, aquests pendents no són de prat, sinó de matolls impracticables. No toca altre remei que anar seguint la pista. Tampoc és cap gran sacrifici. És ben d'hora al matí i la caminada és agradable.

Quan la pista travessa el serrat d'Escala Grau, penso que potser sí que ara podré tirar pel dret, en direcció al cim. De cap manera! La vegetació m'obliga a seguir la pista. Vaig fent.

Supero la bifurcació que va a la renovada borda de Moredo i encara he de seguir per la pista. Travesso el barranc de Moredo i ara sí: just després de travessar-lo, a l'esquerra, sense ni una fita, hi ha un rastre de camí que segueix el curs de l'aigua fins que travessa a l'altra banda i segueix les restes d'una antiga pista. Aquesta és la ruta. Està tot ple de flors i hi ha unes esteses de cards blaus extraordinàries. El cim el tinc al davant i sembla molt amunt. A l'altra banda, el pic de Moredo s'alça majestuós.


Segueixo les restes poc visibles d'aquesta antiga pista fins que a la cota 2.050 gira a l'esquerra i va a buscar la carena del serrat d'Escala Grau. En aquest punt, exactament a la cota 2.100, la vegetació canvia i ja es fa totalment practicable. Som-hi: recte al cim!

La pujada no té cap dificultat. El cim del Qüenca, ja ho he dit dues vegades, és un grandíssim mirador. M'hi passo una llarga estona, en completa calma i solitud, resseguint amb la mirada tot el «skyline» meravellós que m'envolta. Em sento afortunat de ser aquí dalt i també de ser capaç de reconèixer pràcticament totes les muntanyes que m'envolten. No en repetiré el nom ara. Em fixo també en les valls: Airoto, Àrreu, Comamala, Rialba.... Quin bé de Déu!

La baixada —no hi ha altra opció— la faig per la mateixa ruta de la pujada. De fet, ara que ja sé que, en aquest terreny, no s'ha de pensar en anar «camp a través», encerto millor la ruta. 

Fotografies. Track.