diumenge, 13 de gener de 2013

Luminós Puig Lluent

Quan no tinc ganes d'inventar-me una excursió, visito el bloc d'en Gatsaule: muntanyenc.blogspot.com i sempre hi trobo alguna cosa interessant. Per exemple, aquesta bonica volta per les muntanyes del Catllaràs i la Clusa des del Castell de l'Areny.

Surto del Castell de l'Areny i segueixo el GR que flanqueja agosaradament per sta del cingle dels Estorts fins a trobar un pas al Cap dels Rocs. Aquest camí és extraodinari i només per conèixer-lo ja val la pena fer aquesta excursió. Quan dono la volta al Cap dels Rocs, entro a la vall de Sant Romà de la Clusa —que tants records de temps llunyans em porta— i canvio totalment de paisatge.

De Sant Romà segueixo pel Rec de Clarent fins arribar al capdamunt del cingle, on la vista és espectacular. Ja veig el Puig Lluent, que és on vull anar. Abans, passo per les restes de Cal Tibat i pel Grau Pedrís. Quan arribo al Cap de Puig Lluent, el paisatge al meu voltant és senzillament meravellós. No puc deixar de recordar quan les primeres vegades que vaig visitar el Puig Lluent, deu fer més de quaranta anys. En aquell moment, vaig pensar que aquest era l'indret més bonic del món, talment el paradís.

Retorno al Grau Pedrís i ara vaig seguint per racons de gran bellesa fins espetegar al Roc de Catllaràs. L'excursió és tota ella un gran plaer. Començo a perdre alçada —el dia és fred!— i arribo a Sant Romà de la Clusa. Feia molts anys que no trepitjava aquest lloc. No puc evitar recordar l'excursió que hi vaig fer els dies 19 i 20 de març de l'any 1971 —fa més de quaranta anys! Tren fins a Manresa i cotxe de línia fins a Guardiola. Sense mapes, només teníem una idea imprecisa de per on havíem de passar. Pugem a Sant Julià de Cerdanyola i preguntem una persona que ens hi trobem. Ens contesta: No hi arribareu pas! No li fem pas cas i comencem a pujar. A la font de Fontanals ja hi ha quaranta centímetres de neu. Al pla de Catllaràs encara n'hi ha més. Malgrat tot, arribem a Sant Romà i els demanem que ens deixin dormir a algun lloc. Ens encabim com podem a una mena de corral. Tot està nevat i fa un fred intens. Duem sacs de dormir de paper de fumar i a la nit es posa a nevar. No podem parar de petar les dents. L'endemà baixem a Vilada i, malgrat tot, estem eufòrics per la travessia que hem pogut fer.

Ara, vaig voler trobar el lloc on havíem passat la nit aquell any 71. L'edifici encara hi és, al darrera de l'actual refugi de la Clusa. Avui dia tot és trivial.

Fotografies. Track.

dimecres, 9 de gener de 2013

L'obaga de la vall d'Àssua

He començat l'any amb una excursió molt bonica que recorre l'obaga de la vall d'Àssua i ho he fet en un dia extraordinàriament clar i lluminós que magnificava els paisatges. A més, la solitud completa que hi he trobat en aquest dia d'hivern m'ha generat una plàcida sensació de pau.

Començo a caminar a Altron o, per ser més exacte, a uns metres abans del poble. Segueixo un camí que va a Olp i sembla que forma part d'una xarxa que s'anomena "Caminos Naturales". La retolació està en castellà. De fet, en un primer moment no acabo de trobar el bon camí i m'embolico una mica. El camí passa per la capella de Sant Josep, que és un mirador molt bo.

A Olp començo a pujar pel Pla de Casti i els Planers, en direcció al Tossal de Castalona, on sorprenc un grupet d'isards que fugen fent saltirons. Segueixo caminant per uns indrets preciosos en direcció a la collada de Solati on m'aturo a prendre el sol d'hivern i a fer un mos.Visc uns moments de plàcida beatitud.

L'itinerari que he vist assenyalat en el mapa salta la collada de Solati i baixa per la banda nord a trobar la borda de Botiguer. El cert és que en tot aquest tros no hi ha camí i a mi em sembla que deu ser força millor pujar una mica més amunt —fins les roques del corral negre— i d'aquí baixar a la borda de Tonya.

A continuació supero el barranc de Rions i passo per Sant Esteve de Meneurí. Pujo a Saurí i entro a la solana. De Saurí vaig a Bernui, segueixo fins Sorre, baixo a la Mola de Sall i remunto fins Altron.

En aquesta excursió, com en molts altres llocs, hi conviuen diverses senyalitzacions, d'èpoques diferents, incompatibles, que donen una imatge de poti-poti. De tota manera, l'excursió és magnífica i, feta a la tardor, deu ser extraordinària.

Fotografies. Track.

dimarts, 8 de gener de 2013

Sant Romà de Tavèrnoles

Feia molts anys que volia fer aquesta excursió, que consisteix en anar de Llavorsí a Rialp passant per Sant Romà de Tavèrnoles i les bordes de Botella. L'havia intentat als anys vuitanta del segle passat, però els camins estaven completament perduts i són camins que transcorren per vessants salvatges i complexos, molt enlairats sobre la Noguera.

Ara el camí està marcat i ens permet fer una excursió absolutament sublim, sobre tot si el temps és com el d'aquest final d'any, netíssim i lluminós.

Vaig sortir de Llavorsí amb les primeres clarors —perquè volia tornar a dinar a casa— i em vaig enfilar cap a les bordes d'Arnui. El camí puja ben dret en un desnivell ininterromput de 750 metres. L'indret on hi ha les bordes és maquíssim i la vista que m'ofereix és reconfortant. Fins aquest punt ja hi havia arribat fa temps. Ho recordo bé perquè la pujada de Llavorsí a Arnui va ser la primera que vaig fer —encara amb força por— després de la meva operació de genoll.

El tros del serrat de Canaledo a Sant Romà, pels drets pendents del barranc de Marguilló és magnífic!

Sant Romà és una ruïna, però és fàcil adonar-se de la magnitud que devia tenir aquest poble, ara fa cent anys. La sensació de desolació que em produeix, cada vegada que hi passo, és d'aquelles que es noten a la pell.

Per arribar a la bordes de Botella cal encara travessar el barranc de Cabanerto i el de Trianís. Principalment el primer és molt estimbat. De fet, hi ha dos camins de Sant Romà a Cabanerto. Jo agafo el més alt i és precisament aquest el que no té continuïtat. Em cal anar a buscar el camí inferior, que és el que està senyalitzat i és el que em du a les bordes.

En tot moment, els paisatges que m'envolten són de gran qualitat i el camí és sempre interessant. A les bordes de Botella em torno a plantejar com podia ser la vida en aquest indret. No són només bordes, també hi ha les restes d'un parell o tres de cases. En una paret, una pedra du una data que tampoc no és tan llunyana: és de fa uns cent cinquanta anys. Entre les ruïnes d'una de les cases hi veig una bóta d'uns tres-cents litres i em pregunto com hi devia haver arribat...

Continuo cap a Rodés —el poblet que està penjat dalt d'un contrafort i baixo fins Rialp. Hi arribo plenament satisfet!

Fotografies.