Ara el camí està marcat i ens permet fer una excursió absolutament sublim, sobre tot si el temps és com el d'aquest final d'any, netíssim i lluminós.
Vaig sortir de Llavorsí amb les primeres clarors —perquè volia tornar a dinar a casa— i em vaig enfilar cap a les bordes d'Arnui. El camí puja ben dret en un desnivell ininterromput de 750 metres. L'indret on hi ha les bordes és maquíssim i la vista que m'ofereix és reconfortant. Fins aquest punt ja hi havia arribat fa temps. Ho recordo bé perquè la pujada de Llavorsí a Arnui va ser la primera que vaig fer —encara amb força por— després de la meva operació de genoll.
El tros del serrat de Canaledo a Sant Romà, pels drets pendents del barranc de Marguilló és magnífic!
Sant Romà és una ruïna, però és fàcil adonar-se de la magnitud que devia tenir aquest poble, ara fa cent anys. La sensació de desolació que em produeix, cada vegada que hi passo, és d'aquelles que es noten a la pell.
Per arribar a la bordes de Botella cal encara travessar el barranc de Cabanerto i el de Trianís. Principalment el primer és molt estimbat. De fet, hi ha dos camins de Sant Romà a Cabanerto. Jo agafo el més alt i és precisament aquest el que no té continuïtat. Em cal anar a buscar el camí inferior, que és el que està senyalitzat i és el que em du a les bordes.
En tot moment, els paisatges que m'envolten són de gran qualitat i el camí és sempre interessant. A les bordes de Botella em torno a plantejar com podia ser la vida en aquest indret. No són només bordes, també hi ha les restes d'un parell o tres de cases. En una paret, una pedra du una data que tampoc no és tan llunyana: és de fa uns cent cinquanta anys. Entre les ruïnes d'una de les cases hi veig una bóta d'uns tres-cents litres i em pregunto com hi devia haver arribat...
Continuo cap a Rodés —el poblet que està penjat dalt d'un contrafort i baixo fins Rialp. Hi arribo plenament satisfet!
Fotografies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada