dissabte, 2 de setembre de 2017

Les muntanyes de Sant Quirze de Colera


A l'Albera hi ha excursions magnífiques, racons extraordinaris i panorames insuperables. Però els mesos de més calor no són aptes per caminar per aquestes zones. A menys que aprofitem un dia de tramuntana fresca, com vaig fer jo aquest mes d'agost. Un dia que va  haver-hi un canvi de temps sobtat que va fer baixar la temperatura i la humitat, vaig aprofitar per fer una excursió que feia temps que tenia en ment: recórrer tot el circ de muntanyes que envolten el monestir de Sant Quirze de Colera.


L'itinerari és aquest: surto (ben d'hora) del monestir i segueixo un corriol que s'enfila cap a llevant fins assolir el coll de les Dofines. Des d'aquest punt, segueixo la carena —rocosa i aèria, cal usar les mans en algun punt— que, en direcció nord, travessa el cim de Roques Blanques fins arribar al coll de Pallerols. Continuo cap el Puig d'en Jordà (754 m), a la carena per on passa la frontera estatal. Baixo al coll del Torn i pujo el Puig de la Calma, que cau ben escarpat sobre la vall de l'Orlina. Segueixo la carena del Puig Bonic i retorno al monestir pel GR-11.


Els panorames que ens ofereix aquesta excursió són incomparables! Són cims molt enlairats sobre la plana empordanesa. Són cims força esquerps. Si el dia és clar, la línia de visió no té límits, en qualsevol direcció. Senzillament grandiós!

Però... no puc deixar de comentar un inconvenient important d'aquesta excursió. El camí des de l'inici fins el coll de les Dofines, si bé està perfectament marcat, és estretíssim i està envoltat de tota mena de bardisses que amb prou feines deixen passar. Les esgarrinxades són inevitables. Cal anar-hi previngut i, obligatòriament, dur uns pantalons llargs que ens protegeixin mínimament d'aquest bardissam.


Fotografies. Track.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Via directa al Balandrau

Quan vaig tenir coneixement de la ruta directa al Balandrau —del jaçal de Costa Rubí al cim, pel barranc de les Llosardes—, de seguida vaig voler anar-hi. Vaig llegir els detalls d'aquesta magnífica ruta al blog de l'Enric i L'Encarna, que sempre és una font de grans itineraris, amb un esperit molt similar al que em guia a mi. Finalment, vaig trobar el moment de fer aquesta ascensió i la vaig completar amb el «gran» Camí dels Enginers i el descens pel torrent dels Fossos. Una excursió magnífica!


El Balandrau té una certa significació per a mi perquè va ser el primer cim que vaig pujar de manera que en podríem dir «autònoma». Era el remot any 1970 i anar a la muntanya era complicat. No tenia res a veure amb com funcionen les coses ara. Amb una colla d'amics havíem fet un «curset d'excursionisme per a joves» i havíem fet una estada al refugi d'Ull de Ter —al qual, evidentment, no s'hi arribava amb cotxe!— on vaig descobrir la muntanya. Després d'aquest aprenentatge, vam pensar que havíem de fer una excursió per nosaltres mateixos, sense «monitors». Vam decidir anar al Balandrau i un dissabte de novembre, a la tarda, agafem el tren de Ribes i caminem, ja fosc, fins a Pardines. Demanem per dormir a la rectoria —era com es feien les coses en aquell temps. L'endemà, ben d'hora, pugem el Cerverís per on podem, seguim fins el Balandrau i baixem pel Serrat. No recordo com vam tornar. La informació que teníem per fer tot això consistia en un mapa que havíem consultat el dijous a la biblioteca del CEC i les guies d'en Cèsar August Torras!


Deixant-nos de nostàlgies i tornant a la pujada directa al Balandrau per les Llosardes, he de dir que és una ascensió molt recomanable. La vaig trobar fins i tot millor del que esperava. Són mil metres de desnivell, per un terreny dret i ferreny on cal sovint ajudar-se amb les mans. Però la ruta té una certa lògica: no és cap pujada salvatge. Simplement, és dreta, llarga i grandiosa, però no és pas exposada. L'únic perill deu ser tenir gent al davant que pugui fer baixar pedres. Quan fa calor —com ara— s'agraeix pujar tota l'estona a l'ombra.


Del cim vaig baixar a Coma de Vaca —quants records!— i, un cop en aquest punt, no vaig poder resistir la temptació de retornar pel Camí dels Enginyers, que potser és el camí més impressionant de tota aquesta banda del Pirineu. Ara està molt més fresat que la primera vegada que el vaig fer, i hi ha alguna assegurança en els llocs més exposats, però les sensacions que em genera segueixen sent extraordinàries. Vaig fer-lo poc a poc, gaudint de cada raconada, de cada canal vertiginosa.

A l'altra banda, es podia apreciar ben bé la pujada directa que havia fet.

Finalment, quan vaig arribar a les Pedrisses, com que tenia el cotxe al pont de Daió, vaig baixar pel Torrent dels Fossos que, curiosament, és un camí que no recordo haver fet mai. Aquí sí que ja vaig notar l'esforç de tot el dia. Aquesta excursió és una mica exigent: uns 20 km i uns 1700 m de desnivell. A mi em va costar un total de 10 hores (de temps total).


Fotografies. Track.

divendres, 28 de juliol de 2017

Pic de Qüenca


El Pic de Qüenca és, juntament amb el Bonabé i el Moredo, un dels que enclouen la vall de Moredo. És un cim que es veu molt bé des de la plana d'Esterri: gros i altiu, característic. Malgrat aquesta visibilitat, crec que és un cim poc visitat. Jo mateix, que vaig pujar el Tuc de Bonabé i el Pic de Moredo —abans en dèiem «Roques Blanques»— en una època tan llunyana com l'estiu del 1979, just la setmana després dels meus primers quatre-mils, jo mateix, deia, ni l'havia pujat fins ara, ni m'ho havia plantejat. Finalment, hi vaig anar l'altre dia.

Val la pena pujar aquest cim perquè és un mirador extraordinari, en totes direccions. Ara bé, s'ha de dir que l'ascensió no és pas gaire interessant. És una llàstima. Si, per exemple, l'aresta que l'uneix a la collada del Clot de Moredo fos practicable, aquesta seria una bonica ruta de pujada. Però aquesta cresta —hi ha un parell de ressenyes a Internet— és descomposta i perillosa. També estaria bé si s'hi pogués accedir per l'aresta nord. El cas és que, fins que ningú no trobi una ruta més atractiva, l'ascensió d'aquesta muntanya s'ha de fer per la seva cara est.

Per la cara est hi ha encara un parell de problemes. Aquest vessant —com passa amb altres cims de la zona, per exemple el Pilàs— està recoberta, ben bé fins a la cota 2.100, d'una espessa vegetació de nerets i altres matolls de molt mal passar. De fet: impracticables. Un altre «inconvenient» d'aquest cim és que hi ha una pista —més o menys apta per a vehicles—que surt d'Alòs d'Isil i remunta fins la cota 2.000.


No us vull pas desanimar: el cim és un mirador tan fantàstic que totes aquestes «pegues» no tenen cap importància. Us explico, doncs, la meva ascensió de l'altre dia, que em va deixar ben satisfet.

En primer lloc, em va caldre decidir què feia amb la pista que puja fins als dos mil metres. És una d'aquelles pistes que, fins que no la fas, no saps si és practicable o no i, d'altra banda, a mi sempre m'ha agradat més caminar que no pas embolicar-me amb el cotxe per qualsevol mal pas... Vaig quedar-me en un terme mig: pujaria amb cotxe fins les bordes de Lapre i després seguiria a peu.

Quan ets a les bordes, tens el cim ben bé a 1.100 m de desnivell, en línia recta. Jo pensava que potser m'enfilaria per Caledo, seguint la línia de màxim pendent, recte al cim. Ni pensar-ho! Com he dit abans, aquests pendents no són de prat, sinó de matolls impracticables. No toca altre remei que anar seguint la pista. Tampoc és cap gran sacrifici. És ben d'hora al matí i la caminada és agradable.

Quan la pista travessa el serrat d'Escala Grau, penso que potser sí que ara podré tirar pel dret, en direcció al cim. De cap manera! La vegetació m'obliga a seguir la pista. Vaig fent.

Supero la bifurcació que va a la renovada borda de Moredo i encara he de seguir per la pista. Travesso el barranc de Moredo i ara sí: just després de travessar-lo, a l'esquerra, sense ni una fita, hi ha un rastre de camí que segueix el curs de l'aigua fins que travessa a l'altra banda i segueix les restes d'una antiga pista. Aquesta és la ruta. Està tot ple de flors i hi ha unes esteses de cards blaus extraordinàries. El cim el tinc al davant i sembla molt amunt. A l'altra banda, el pic de Moredo s'alça majestuós.


Segueixo les restes poc visibles d'aquesta antiga pista fins que a la cota 2.050 gira a l'esquerra i va a buscar la carena del serrat d'Escala Grau. En aquest punt, exactament a la cota 2.100, la vegetació canvia i ja es fa totalment practicable. Som-hi: recte al cim!

La pujada no té cap dificultat. El cim del Qüenca, ja ho he dit dues vegades, és un grandíssim mirador. M'hi passo una llarga estona, en completa calma i solitud, resseguint amb la mirada tot el «skyline» meravellós que m'envolta. Em sento afortunat de ser aquí dalt i també de ser capaç de reconèixer pràcticament totes les muntanyes que m'envolten. No en repetiré el nom ara. Em fixo també en les valls: Airoto, Àrreu, Comamala, Rialba.... Quin bé de Déu!

La baixada —no hi ha altra opció— la faig per la mateixa ruta de la pujada. De fet, ara que ja sé que, en aquest terreny, no s'ha de pensar en anar «camp a través», encerto millor la ruta. 

Fotografies. Track.

Certascan per Noarre


El Certascan és un dels cims molt coneguts que m'havien quedat pendents. L'altre dia vaig pensar d'anar-hi i, buscant alternatives a la ruta normal, em vaig decidir per l'aresta nord, que comença al coll que separa aquest cim del cim de Montabòna. Es tractava de començar a pujar per les bordes de Noarre cap a la Pleta dels Guerossos.

Aquesta extraordinària vall de Guerossos, Flamisella i Noarre només l'havia recorregut una única vegada —però va ser en una excursió memorable. Era el març de l'any 1988 i anàvem amb esquís i tenda. Vam remuntar tota la vall, ben carregats de pes —només d'imaginar-m'ho ara, ja m'esgarrifo— fins la zona dels aiguamolls de Guerossos, on vam parar les tendes i vam passar la nit. L'endemà, vam pujar al Tuc de Montabòna. Quina gran excursió! La fotografia del cim, amb les cares de felicitat per ser allà dalt, la recordo bé: 


29 anys després, a l'estiu, vaig començar a remuntar aquesta mateixa vall —ara amb un mínim de pes— amb la intenció de fer el Certascan per la cresta nord. No vaig aconseguir el meu objectiu, perquè les condicions meteorològiques van fer-me canviar els plans. 


La situació que em vaig trobar va ser com un curset pràctic de meteorologia. A Rialp, a les 6 del matí, feia un fogony violent i la temperatura era de 19 graus. A partir de Llavorsí, el vent va encalmar i la temperatura es va normalitzar al voltant dels 10 graus. A la Pleta dels Guerossos, de sobte, apareix una tramuntana freda i molt forta que em va fer dubtar. Quan vaig arribar a l'Estany Blau, la tramuntana era fortíssima i vaig veure que els cims estaven totalment coberts per uns núvols espessos. Feia molt de fred i algunes roques tenien un filet de glaç. Per sort, sempre m'agrada dur prou material a la motxilla per fer front a situacions com aquesta. Em vaig arrecerar com vaig poder a unes roques, em vaig equipar i vaig pensar que, encara que no hi hagués visibilitat, miraria de pujar el Certascan per la ruta normal. Vaig seguir pujant i, sobtadament, el vent va encalmar! Després, vaig entrar a la boira —que donava un bonic caràcter a l'ascensió— i vaig arribar al cim. No s'hi veia res. Però també tenia el seu encant:



Tot això que he explicat és ben normal en una situació de nord al Pallars. De baix cap a dalt: Bon temps; fogony i calor; calma i fresca; tramuntana forta i freda; calma; núvols enganxats als cims.

Després, el temps va anar millorant. No vaig poder evitar de pensar que si jo no tingués aquesta mania de sortir tan d'hora —a punta de dia—, potser sí que hauria pogut fer l'aresta nord que tenia prevista.


Estic d'acord amb el que explica en Josep de Tera al seu blog que el camí natural de la pleta dels Guerossos al coll de Certascan és per la coma de Canals i no pas pel lloc on passa el GR —que és per on jo havia pujat. És cert que el traçat del GR és artificial i poc lògic. Convençut d'això, vaig baixar per la coma de Canals. Així, feia una mica de variació i caminava una estona sense camí —una cosa que m'agrada molt. A més, baixar per aquesta banda em va donar una bona visió de l'altiu Pic de Sabollés.

Fotografies. Track.

dilluns, 26 de juny de 2017

Valls d'Àrreu i Airoto


Vaig visitar les capçaleres de les valls d'Airoto i Àrreu fa un grapat d'anys, amb esquís, en una excursió magnífica que recordo molt bé. Eren unes valls pràcticament verges i encara ara tenen un cert encant salvatge. Ara que hi ha camins he volgut recórrer aquestes dues valls, sortint del fons de la vall de la Noguera. La meteorologia —massa calor, massa humitat, massa calitja— no em va acompanyar gaire, però sí que vaig poder fer una excursió preciosa.


Surto de Borén a primera hora del matí, travesso el pont vell i vaig pujant cap a Àrreu. Com que és ben d'hora, la major part d'aquesta pujada la faig a l'ombra. Segueixo un camí antic que en alguns llocs deixa entreveure l'antic empedrat. La vegetació és ufanosa i el soroll del barranc que va salvant el desnivell amb constants salts, m'acompanya. Pujo cap a Sallerte. La vall és ben llarga.

Finalment, quan em comença a tocar el sol, arribo a l'Estany del Rosari d'Àrreu. Quietud infinita. Al fos, el Pic del Rosari —que vaig pujar en aquella excursió amb esquís que he comentat a l'inici de l'article. Fins a l'entrada d'aquest llac el camí està ben marcat. Ara em toca anar seguint la meva intuïció, sense camí —m'agrada més així— fins l'estany superior del Rosari.


Els Plans d'Isavarre també són plens de quietud. Els horitzons s'eixamplen, si bé els termes més llunyans estan desdibuixats per la humitat. Vaig saludant els cims, les valls i les comes que he anat visitant —a peu o amb esquís, sol o acompanyat— al llarg dels anys. Recordo les excursions als Clots de Rialba, al Pic de la Plana, al Tuc de la Cigalera... Al darrere, treu el cap el Bassiero i altres muntanyes que es difuminen en la llunyania.

Pujo fins un collet que s'aboca sobre la vall d'Airoto, per la que vull baixar. Veig altres muntanyes que em duen records antics. Bonabé, Moredo, Pilàs, Estanyardo... Veig la taqueta del refugi d'Airoto on vaig pernoctar, a l'hivern, abans que existissin les raquetes. L'estany d'Airoto es veu majestuós. Comença a passar un airet agradable, que suavitza la canícula d'aquests dies.

Al meu davant hi tinc el pic de Qüenca, que mai no he pujat. Estic eufòric de tant temps que feia que, per un motiu o un altre, no podia sortir a la muntanya.

La baixada per Airoto és força llarga. Però la vall és tan bonica! Arribo a Ísil amb aquella fatiga tan dolça que coneixem bé els muntanyencs.

Ara només en toca seguir el camí planer a la vora del riu que em durà de retorn a Borén, passant per la visió magnífica de Sant Joan.


Fotografies. Track.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Primavera a Malmercat

Baro - Malmercat - Sort i Baro - Arcalís - Roc Querol - Baro. Esclat de primavera!






Cap de Campmaior


La vall de Baiasca és un immens tresor poc conegut. Té el problema que pràcticament no hi ha camins. Suposo que els ciclistes sí que hi poden gaudir, perquè hi ha diverses pistes forestals però, si descartem el magnífic camí de les bordes d'Auressi (vegeu l'entrada «La vall d'Arestui i Baiasca»), diria que no hi ha cap altre camí. A més, el costat nord és molt estimbat i, aparentment, impracticable.

Vaig trobar una indicació a wikiloc sobre un camí que s'havia senyalitzat —i que estava perdut— i que permetia accedir al coll del Rat des de Baiasca. Vaig decidir anar-ho a mirar.

Efectivament, es veuen alguns postes indicadors i el camí està brut i mig perdut, però es pot anar pujant, seguint més o menys un llom per l'indret anomenat Pleta d'Encasi. Al començament, les bardisses poden ser un obstacle important, però nosaltres hi anem trobant pas —esgarrinxant-nos a gust. Quan arribem al bosc, aquest problema desapareix i només cal anar pujant pel dret, mantenint bé la direcció.

A la cota 1.800, el bosc deixa pas al prat i aviat ens trobem la cabana anomenada refugi dels Rasos. Seguim pujant fins el coll del Rat, on se'ns obre les immensitats del gegantí barranc de Caregue. El Montsent, el Montorroio i les Picardes dominen el paisatge. La sensació d'espai immens és magnífica.

Acabem la pujada fins el poc marcat cim del Cap de Campmaior (2.044 m).

La millor continuació seria seguir la vall de Caregue, per Moncardà i la capella de la Mare de Déu de la Muntanya. Però som esclaus del cotxe que ens ha dut fins Baiasca i hi retornem més o menys per la mateixa ruta de la pujada. Un cop al bosc, ens toca fer ús del gps perquè és molt fàcil perdre l'orientació en aquest bosc espès. Cal parar atenció.

Fotografies. Track.

Pic de Boliera i les Pleïdes


El Serrat de Sant Jaume separa la coma de Jou de la vall de l'Escrita. El seu vessant nord és cobert d'una densa massa forestal, mentre que, per la banda de migdia, hi ha uns espadats brutals —prop de mil metres!— que cauen estimbats sobre Espot. Aquest serrat comença al coll de Fogueruix, uneix el Pic de Quartiules (2.225 m) amb el Pic de Boliera (1.929 m) i acaba a la Roca de Sant Joan i la Roqueta, sobre Estaís.

M'havia mirat moltes vegades aquest serrat i els grans estimballs sobre Espot. Es veuen molt bé des de les pistes d'esquí d'Espot. Em preguntava si hi hauria alguna manera de caminar per aquesta zona tan salvatge. De fet, sembla com si, a l'entorn de la cota 1.800, el precipici tingués una discontinuïtat. S'endevina una feixa herbosa que potser podria ser transitable. Que hi hagués un camí —o, si més no, una possibilitat raonable de pas— al llarg d'aquest hipotètic feixant seria molt interessant. D'una banda, aquest camí seria una ruta espectacular a més no poder. D'una altra banda, permetria unir, per exemple, el coll de Fogueruix amb el poblet d'Estaís i propiciar, així, un circuit molt bonic.

Vaig estar rebuscant per Internet, vaig mirar mapes i fotos aèries. Als mapes, aquest feixant té un nom: «Pleïdes» i això sembla indicar que era un indret accessible on, potser, hi pasturaven els ramats. Vaig arribar a la conclusió que l'única manera de sortir de dubtes era anar-ho a mirar directament sobre el terreny.

Vaig començar a caminar a Estaís. Com sabeu, aquest poble està al mig d'una petita coma preciosa que, malauradament, no té camins d'utilitat excursionista. El meu primer objectiu era, doncs, mirar si es podia accedir d'alguna manera raonable a la Roca de Sant Joan.

Segueixo l'ample camí que, al costat del barranc d'Estaís, uneix els prats de la Cultia d'Estaís. Quan arribo al bosc, el camí s'acaba però es pot anar pujant per dins del bosc, per terreny molt dret i sense camí. Finalment, arribo al fil de la carena, en un indret extraordinari que, per l'altre costat, cau vertical sobre la vall de l'Escrita, uns quatre cents metres més avall. Quina vista més magnífica! Només pujar fins aquest punt ja justifica l'excursió.

A partir d'aquí, el terreny es torna més complicat. Em cal flanquejar la Roqueta i seguir pujant fins al que deu ser la Roca de Sant Joan. El panorama és esplèndid.

Arribo al punt on, teòricament, ha de començar el feixant que jo havia estudiat amb prismàtics i amb fotografies aèries. El punt on hi hauria d'haver algun pas que em dugui a les Pleïdes. No hi és. No hi ha pas. És clar que els isards hi deuen passar, però jo no hi passaré pas. M'ho miro de diversos angles, pujo una mica més, començo a flanquejar i... no, encara que ja sabem que no hi ha res impossible, aquí no hi ha ni el mínim pas que, ni que sigui de manera precària, em permeti començar a flanquejar cap el coll de Fogueruix.

Potser un dia s'obrirà un camí com aquest que jo he imaginat i he intentat. Ara per ara, no hi ha pas raonable.

Però l'excursió no ha estat en va!  Per terreny abrupte —no cal dir que sempre sense camí— supero els cent cinquanta metres que em separen del Pic de Boliera. És un gran mirador, com el Quartiules.

A la baixada, com que no voldria retornar pel mateix camí, vaig trobant la manera de baixar pel bosc de Jou fins a trobar una pista forestal que, fent alguna drecera, em durà al GR-11 i, finalment, em retornarà a Estaís.

Excursió preciosa i recomanable... sempre que us agradi caminar fora dels camins.

Fotografies. Track.

dijous, 6 d’abril de 2017

La Geganta Adormida


La silueta de la Geganta Adormida és ben coneguda i és ben visible quan enfilem el congost de Collegats en direcció sud. No hi havia pujat mai. Recordo una vegada, deu fer més de trenta anys, que vaig voler remuntar el barranc de Morreres en direcció a Canals. Els camins antics estaven ben perduts i em va costar molt. Aleshores, vaig enfilar cap a la carena que separa Canals de Peracalç —la carena on es forma la Geganta— i, amb dificultat, vaig trobar un camí antic, ben empedrat, que em va dur fins a Peracalç. Però no vaig pujar al cim, que es veia relativament impracticable, sense cap mena de camí.

Avui dia, tot s'ha simplificat. Vaig pujar amb cotxe fins una mica abans de Peracalç i vaig seguir tota la carena fins el cim. Al mapa, d'aquest cim calcari de 1.315 metres en diu el Tossal de l'Àliga. Per entendre'ns, és el mugró de la Geganta. M'agradaria investigar més aquesta zona. No estic segur que es pugui pujar caminant al «cap» de la Geganta, però sí que hi ha d'haver un accés natural al Collet Jornat i al tossal que hi ha a continuació.

Era un dia de tramuntana i barrufa. Ideal per tenir una visió espectacular des d'aquest mirador magnífic que és el «pit» de la Geganta Adormida.

Fotografies. Track.

Puigmal


Clàssica entre les més clàssiques: el Puigmal des de Núria, amb esquís. De fet, va ser exactament la primera excursió d'esquí de muntanya que vaig fer, el gener de l'any 1974. Duia uns esquís —unes fustes— Poll-Puig de més de dos metres de llarg, amb unes fixacions «mixtes» que es deien Zermatt. Vaig llogar unes pells de foca, estretes i esclarissades, de migrada adherència, que es lligaven a l'esquí amb unes corretges. No duia ganivetes —ningú m'havia dit que existien— i a la pala d'abans del cim vaig relliscar i vaig baixar una bona distància. No em vaig fer res, però vaig trencar el cable de les fixacions «mixtes»... tot un «cromo». Malgrat tot, vaig fer cim i vaig entendre que m'havia de comprar unes ganivetes i unes bones pells. I que volia seguir endavant!

Aquesta vegada, va ser una excursió bonica, amb molt bona neu i un dia radiant i plaent.

Fotografies. Track.

dissabte, 18 de març de 2017

Per la banda de Mentet


En un dia d'aquest mes de març —que sembla un dia de final de maig dels d'abans— vam anar a fer una travessia clàssica des de Vallter. Mirant els meus apunts, he vist que l'havia fet (en sentit contrari) el maig del 1985 —amb força més neu que ara, i això que diem que aquest és un bon any de neu!

Sortim de l'aparcament de l'estació d'esquí i ja veiem que no ens caldrà gaire roba d'abric. Pugem a la portella de Mentet i continuem fins el Pic de la Dona. Fa il·lusió retrobar aquests indrets tan familiars, ara que feia dies que no els visitava.

Ens esperàvem que la carena que va del Pic de la Dona al Puig de Serra Gallinera estigués mínimament innivada, però el vent se n'ha endut la neu i hem d'anar una estona amb els esquís a coll. Superem la Coma de la Dona i la Serra de Bacivers perquè volem baixar per la vall següent, que és la que desemboca al costat de la cabana dels Alemanys. Aquesta vall és força estimbada, però en Ricard coneixia un lloc on hi ha un pas més franc —útil tant a la baixada com a la pujada. Passat el Puig de Serra Gallinera, s'arriba en un coll que dóna pas, a mà dreta, a una petita coma secundària. És un pas òptim.

Quan arribem en aquest coll, ens adonem que hi som exactament a l'hora justa per aconseguir una neu primavera exquisida. No és ni massa d'hora ni massa tard. La baixada fins el fons de la vall —uns cinc-cents metres i escaig— és una delícia completa!

Ens aturem una estona a la cabana de pastor que hi ha una mica més a l'oest de la tradicional cabana dels Alemanys. La calor és de mes de juny! Ara ens caldrà posar pells i remuntar per segona vegada la portella de Mentet i, novament per una neu primavera força agradable, retornar a Vallter.

Fotografies. Track.

dimarts, 7 de març de 2017

Camins mil·lenaris: Arcalís - Baén


El Pirineu és ple de camins que han existit durant segles, possiblement durant mil·lenaris, fins que ara fa pocs anys es van perdre. Quan un camí d'aquests «es» recupera —vol dir que algú o alguns els recuperen— tronem a la vida una part important de la nostra història i del nostre país. Per això vaig sentir-me tan immensament feliç l'altre dia que, gràcies a les indicacions d'en Jordi Marco, vaig poder fer al camí d'Arcalís a Baén, al Pallars Sobirà.

En Jordi Marco, ja ho he dit en un altre article, és un jove de Gerri amb un gran currículum com a corredor de muntanya i, a més, és l'artífex —ell tot sol, sense ajuts ni subvencions— de la recuperació i manteniment d'uns camins antics a l'entorn de Gerri de la Sal. Ell me n'ha explicat alguns i jo els aniré resseguint i divulgant.

Vaig sortir de Baro, de l'antic pont d'Arcalís —construït per un avantpassat de la meva dona— i vaig enfilar la pujada a Arcalís. El dia és dolent, dolent, de núvols, barrufa i fred, però potser això mateix li confereix una especial bellesa.

Un cop a Arcalís cal anar cap al que en diuen «la font» o «el safareig», al barranc de la Servereta. Després de creuar el barranc, a mà esquerra, trobem el trencall on comença aquest camí recuperat que uneix Arcalís amb Baén, per l'inclinat vessant entre la Roca Quirol i la Noguera.

Comença un flanqueig cada vegada més enfilat sobre el riu, i la vista és extraordinària, sempre presidida per la Geganta i, més a prop, per la Roca del Lladre. El camí és de molt bon passar i ja es veu que era un camí ben important, en el seu temps.

Després de travessar la Llau Fonda el camí desemboca a una antiga pista. Sóc pràcticament al collet —la collada de Sant Mauri, segons el mapa— que uneix la serra amb l'escarpada Roca del Lladre. Aquí la pista comença a baixar cap a Gerri, però jo he de seguir amunt, per un camí antic que comença travessant una zona que es va cremar fa poc.

Entro en un llarg camí de flanqueig, preciós, que ha trobant pas a mitja alçada entre la serra de Bovet a l'esquerra i el barranc d'Enseu a la dreta. Les vistes són espectaculars. M'acosto a la cota de neu i aviat camino sobre el terra nevat. El barranc queda molt i molt fondo. Baén, minúscul, treu el cap.

Arribo a un punt on a la dreta hi ha un trencall que baixa amb ziga-zagues cap a Baén. A partir d'aquí, segueixo, de baixada, el magnífic camí del barranc d'Enseu, que ja havia fet en una excursió anterior. Arribo fins el pont de Gerri i, sense creuar-lo, marxo cap al santuari d'Arboló retorno a Baro.

Una excursió meravellosa que, malgrat els anys que fa que visito molt sovint aquestes contrades, mai no havia pogut fer. La meva gratitud al Jordi Marco és immensa.

Fotografies. Track.

dijous, 23 de febrer de 2017

La clàssica Puimorens - Merens


És una travessia clàssica, magnífica, que jo ja havia fet fa uns anys. Dic «fa uns anys» i, quan miro les meves llibretes, me n'adono que va ser el gener del 1986: fa trenta anys!! (Com passa el temps, quan ja tens una edat!) Aquest febrer l'he tornada a repetir i ha tornat a ser un gran dia de muntanya.

Aquest any hi ha una bona innivació i el diumenge fa un dia magnífic amb força bonança. Sortim del coll de Puimorens i remuntem la fatigosa (per massa planera) Coma d'Engràcies —que la toponímia popular ha adjudicat a un tal «García»— fins el coll que tanca la vall. Del coll, comencem el descens cap a la coma de Besines i —oh meravella!— en aquest vessant obac hi trobem una neu pols absolutament deliciosa. El descens —és el que es veu a la fotografia— és un plaer!

Quan arribem al fons de la coma, la calor es fa notar de valent i ara ens cal remuntar la portella de Besines, una pujada que és menys llarga del que sembla. La neu és primavera i el dia és esplèndid.

De la portella ens cal baixar al fons de la vall que desemboca a Merens. Ara ja no ens esperem una neu tan bona com l'anterior però..... és encara millor! Quina meravella!

La part més pesada de la travessia comença en el moment que som al fons de la vall. Però encara no ens podem queixar, perquè podem anar esquiant un bon tros. Les condicions són, però, cada vegada més complicades i aquest tram final castiga molt la meva esquena i les meves articulacions. Han passat trenta anys! Quan la cosa ja no dóna més de si, seguim a peu fins que arribem al lloc on hi tenim els cotxes.

Fotografies.

divendres, 27 de gener de 2017

Pel barranc d'Enseu


El barranc d'Enseu és el que va de Baén a Gerri de la Sal. No hi havia anat mai. Creia que el camí antic estava perdut, però el cert és que aquest camí —que és magnífic— està perfectament recuperat, com una colla d'altres (que ja explicaré).

Feia un dia de fred i de torb i no es podia anar a l'alta muntanya. Ben abrigat, vaig sortir del pont de Gerri i vaig anar pujant cap al poble d'Enseu. La solitud era total. El barranc és força impressionant. Més endavant, encara es fa més engorjat, fins que s'arriba a un indret (vegeu la fotografia) on el camí, empedrat sobre una roca llisa, flanqueja a força alçada sobre el llit del torrent.

Ben aviat s'arriba a Baén que, fet i fet, està ben bé a sobre mateix de Gerri —hi ha uns conc-cents metres de desnivell—. El poble sembla completament desert. Em trobo de cara amb un altre excursionista que camina en sentit contrari i, per tant, sembla que vingui de Sant Sebastià de Buseu. Aprofito per preguntar-li si coneix algun altre camí d'aquesta zona i la seva resposta va ser una gran i agradable sorpresa.

Resulta que la persona que vaig trobar a Baén és en Jordi Marco, el famós corredor de muntanya, un noi de Gerri amb un gran currículum com a corredor. El que jo no sabia, el que vaig aprendre aquell dia, és que en Jordi, a banda de córrer, fer bicicleta de carretera, bicicleta de muntanya i esquí de muntanya —sempre amb un nivell de «performance» extraordinari— a més d'això, des de fa vuit anys es dedica a recuperar i mantenir tota una colla de camins d'aquesta zona de Gerri.

Em va explicar els camins que ha recuperat i vaig adonar-me de que, gràcies a la seva tasca —feta de manera totalment altruista, sense cap mena de subvenció— els excursionistes curiosos, com jo, podem disposar d'una bonica col·lecció d'itineraris en una zona que, fins fa poc, era intransitable.

A partir de Baén, en Jordi em va guiar i acompanyar —seguint algun dels «seus» camins, fins que vam tornar a Gerri. Va ser una bonica matinal i, sobre tot, em va obrir un nou ventall de possibilitats excursionistes que aniré explorant pas a pas.

Fotografies. Track.

dilluns, 9 de gener de 2017

Amb esquís pel Port del Comte


He començat la temporada d'esquí de muntanya 2016-2017 amb una excursió —en podríem dir una passejada amb esquís— al massís del Port del Comte, en un dia extraordinàriament lluminós. Feia molt poc que la benedicció d'una llevantada sense la posterior ventada havia visitat el nostre país i havia deixat una capa escassa però força consistent de neu de bona qualitat.

Vaig visitar aquest massís per primera vegada el setembre de l'any 76, ara fa més de quaranta anys! L'estació d'esquí era nova de trinca. En aquella ocasió, vam pujar directament des de la Coma. Si la memòria no em falla, crec que mai havia «posat pells» en aquest massís.

Hi he anat amb una colla que coneixien molt bé la zona i han sabut guiar-nos per tal d'aprofitar la poqueta neu que hi havia. Ens ho hem passat molt bé. Hem sortit de l'aparcament d'Estivella i hem anat pujant fins el Tossal d'Estivella (2.338 m). Baixem a la Rasa de Carbassers (al lloc on hi ha el teleesquí) i tornem a remuntar cap a la Tossa Pelada (2.379 m), el Pedró dels Quatre Batlles (2.387 m) i el Vulturó (2.349 m). Finalment, baixem al coll de Tancalaporta i, pel fons del torrent, fins el cotxe.

Fotografies. Track.