La vall de Baiasca és un immens tresor poc conegut. Té el problema que pràcticament no hi ha camins. Suposo que els ciclistes sí que hi poden gaudir, perquè hi ha diverses pistes forestals però, si descartem el magnífic camí de les bordes d'Auressi (vegeu l'entrada «La vall d'Arestui i Baiasca»), diria que no hi ha cap altre camí. A més, el costat nord és molt estimbat i, aparentment, impracticable.
Vaig trobar una indicació a wikiloc sobre un camí que s'havia senyalitzat —i que estava perdut— i que permetia accedir al coll del Rat des de Baiasca. Vaig decidir anar-ho a mirar.
Efectivament, es veuen alguns postes indicadors i el camí està brut i mig perdut, però es pot anar pujant, seguint més o menys un llom per l'indret anomenat Pleta d'Encasi. Al començament, les bardisses poden ser un obstacle important, però nosaltres hi anem trobant pas —esgarrinxant-nos a gust. Quan arribem al bosc, aquest problema desapareix i només cal anar pujant pel dret, mantenint bé la direcció.
A la cota 1.800, el bosc deixa pas al prat i aviat ens trobem la cabana anomenada refugi dels Rasos. Seguim pujant fins el coll del Rat, on se'ns obre les immensitats del gegantí barranc de Caregue. El Montsent, el Montorroio i les Picardes dominen el paisatge. La sensació d'espai immens és magnífica.
Acabem la pujada fins el poc marcat cim del Cap de Campmaior (2.044 m).
La millor continuació seria seguir la vall de Caregue, per Moncardà i la capella de la Mare de Déu de la Muntanya. Però som esclaus del cotxe que ens ha dut fins Baiasca i hi retornem més o menys per la mateixa ruta de la pujada. Un cop al bosc, ens toca fer ús del gps perquè és molt fàcil perdre l'orientació en aquest bosc espès. Cal parar atenció.
Fotografies. Track.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada