diumenge, 23 d’abril de 2017

Pic de Boliera i les Pleïdes


El Serrat de Sant Jaume separa la coma de Jou de la vall de l'Escrita. El seu vessant nord és cobert d'una densa massa forestal, mentre que, per la banda de migdia, hi ha uns espadats brutals —prop de mil metres!— que cauen estimbats sobre Espot. Aquest serrat comença al coll de Fogueruix, uneix el Pic de Quartiules (2.225 m) amb el Pic de Boliera (1.929 m) i acaba a la Roca de Sant Joan i la Roqueta, sobre Estaís.

M'havia mirat moltes vegades aquest serrat i els grans estimballs sobre Espot. Es veuen molt bé des de les pistes d'esquí d'Espot. Em preguntava si hi hauria alguna manera de caminar per aquesta zona tan salvatge. De fet, sembla com si, a l'entorn de la cota 1.800, el precipici tingués una discontinuïtat. S'endevina una feixa herbosa que potser podria ser transitable. Que hi hagués un camí —o, si més no, una possibilitat raonable de pas— al llarg d'aquest hipotètic feixant seria molt interessant. D'una banda, aquest camí seria una ruta espectacular a més no poder. D'una altra banda, permetria unir, per exemple, el coll de Fogueruix amb el poblet d'Estaís i propiciar, així, un circuit molt bonic.

Vaig estar rebuscant per Internet, vaig mirar mapes i fotos aèries. Als mapes, aquest feixant té un nom: «Pleïdes» i això sembla indicar que era un indret accessible on, potser, hi pasturaven els ramats. Vaig arribar a la conclusió que l'única manera de sortir de dubtes era anar-ho a mirar directament sobre el terreny.

Vaig començar a caminar a Estaís. Com sabeu, aquest poble està al mig d'una petita coma preciosa que, malauradament, no té camins d'utilitat excursionista. El meu primer objectiu era, doncs, mirar si es podia accedir d'alguna manera raonable a la Roca de Sant Joan.

Segueixo l'ample camí que, al costat del barranc d'Estaís, uneix els prats de la Cultia d'Estaís. Quan arribo al bosc, el camí s'acaba però es pot anar pujant per dins del bosc, per terreny molt dret i sense camí. Finalment, arribo al fil de la carena, en un indret extraordinari que, per l'altre costat, cau vertical sobre la vall de l'Escrita, uns quatre cents metres més avall. Quina vista més magnífica! Només pujar fins aquest punt ja justifica l'excursió.

A partir d'aquí, el terreny es torna més complicat. Em cal flanquejar la Roqueta i seguir pujant fins al que deu ser la Roca de Sant Joan. El panorama és esplèndid.

Arribo al punt on, teòricament, ha de començar el feixant que jo havia estudiat amb prismàtics i amb fotografies aèries. El punt on hi hauria d'haver algun pas que em dugui a les Pleïdes. No hi és. No hi ha pas. És clar que els isards hi deuen passar, però jo no hi passaré pas. M'ho miro de diversos angles, pujo una mica més, començo a flanquejar i... no, encara que ja sabem que no hi ha res impossible, aquí no hi ha ni el mínim pas que, ni que sigui de manera precària, em permeti començar a flanquejar cap el coll de Fogueruix.

Potser un dia s'obrirà un camí com aquest que jo he imaginat i he intentat. Ara per ara, no hi ha pas raonable.

Però l'excursió no ha estat en va!  Per terreny abrupte —no cal dir que sempre sense camí— supero els cent cinquanta metres que em separen del Pic de Boliera. És un gran mirador, com el Quartiules.

A la baixada, com que no voldria retornar pel mateix camí, vaig trobant la manera de baixar pel bosc de Jou fins a trobar una pista forestal que, fent alguna drecera, em durà al GR-11 i, finalment, em retornarà a Estaís.

Excursió preciosa i recomanable... sempre que us agradi caminar fora dels camins.

Fotografies. Track.

Cap comentari: