dimecres, 20 de maig del 2015

Terreny d'aventura a Estaron

Excursió extraordinària, d'aquelles que només es fan molt de tant en tant! Terreny d'aventura!

El barranc de les Aubagues, a l'esquerra de la Noguera, entre Estaron i Sant Pere del Burgal, s'acaba en un engorjat i un salt d'aigua de visiten els barranquistes. Circula encaixonat entre el Roc del Gento al nord i la serra de Cobeto al sud, però a la seva part alta s'obre una mica i fa una coma abrupta on hi ha diverses bordes: la d'Amaté, la de Casabedre, les dels Plans... És clar que aquesta vall —que més que una vall és una barrancada— devia tenir, en el seu temps, camins que la feien accessible. Camins que, com en tants altres indrets, ja s'han perdut del tot —o encara no?

Visió sobre el barranc de les Aubagues des de la Borda
Quan vaig fer el camí que va de Sant Pere del Burgal a Escaló (en vaig parlar en aquest apunt) en el moment de creuar aquest barranc de les Aubagues vaig veure que hi havia un camí empedrat i consistent que seguia barranc amunt. Vaig proposar-me d'anar-hi un dia a investigar la possibilitat de seguir-lo fins la carena d'Aurati.

Vaig estar buscant informació i no vaig trobar absolutament res. Vaig estar mirant fotografies aèries, estudiant les possibilitats. Vaig entendre que només anant-hi podria resoldre la incògnita de si és possible remuntar el barranc de les Aubagues seguint les restes d'aquell antic camí fins arribar a les bordes.

Si era capaç d'arribar fins les bordes, em semblava que hauria de ser possible atènyer la part alta de la valleta, per on hi ha una pista forestal, i enfilar-me fins el Pic de Pouet, de 2.022 m —conegut com «lo Cuco»— on es troben les restes d'una fortificació del temps de la guerra.

I a la baixada? Vaig tenir una conversa amb en Joan d'Estaron —que durant una temporada va ser l'únic habitant del poble— i em va semblar entendre que hi havia (o va dir que «hi havia hagut»?) un camí que d'Estaron pujava a Guinedo i seguia fins lo Cuco. Amb aquesta mínima informació (?) vaig pensar que, si aconseguia arribar al cim, potser podria baixar sense massa dificultat cap a Estaron.

Fa un parell de setmanes, doncs, vaig sortir a primera hora per emprendre una excursió de descoberta, d'aquelles que poden acabar-se sobtadament quan només portes vint minuts —si el camí que remunta el barranc és impracticable— o, encara pitjor, pot convertir-se en una trampa terrible si em quedo bloquejat en un punt on el retorn sigui molt complex.

De tota manera, aquestes excursions, en una època on tot és a Internet, on tot està marcat i regulat, on perdre's és un luxe i on la capacitat d'orientació que teníem fa trenta o quaranta anys ha quedat anul·lada per la massificació i la tecnologia, aquestes excursions, si surten bé, són la màxima expressió de la joia de l'excursionisme. I aquesta va sortir bé, molt bé! Però anem-ho explicant pas a pas.

La part superior del barranc, amb la borda de Casabedre
Començo a caminar pel magnífic camí que va d'Estaron a Sant Pere del Burgal, fins que arribo a creuar el barranc de les Aubagues i tot seguit prenc el camí que s'enfila barranc amunt per la seva banda dreta. Es veu clar que era un camí important i em recorda el del barranc d'Aixerto (vegeu aquest article). Però està força perdut i vaig seguint-lo sense gaire confiança d'arribar a bon port. Curiosament, el pas és cada vegada més dificultós, però encara —encara!— me'n vaig sortint. Aquí sí que no hi tenen res a fer ni els mapes ni els gps i cal esmolar la intuïció muntanyenca. El camí creua a la banda esquerra, torna a la banda dreta i finalment torna a l'esquerra i s'aparta del torrent. El pas és complicat.

Finalment, arribo a la solució de la primera incògnita del dia: Sóc a la primera borda que, segons el mapa, es diu simplement «la Borda». És la que apareix a la primera fotografia de més amunt. L'indret és d'una feréstega solitud que esborrona una mica. Ara tinc diverses opcions. Mirant les fotografies aèries, em semblava que l'acció més factible és la d'intentar arribar fins les bordes dels Plans, uns 250 m més amunt d'on sóc ara. En tota aquesta zona que ve ara els camins estan esborrats.

Tinc la sensació —falsa, no cal dir-ho— de trepitjar terrenys verges, llocs on no hi va mai ningú, des de fa mols anys.

La borda dels Arene. El camí la travessa
Pujar de la Borda als Plans va ser més complicat del que pensava. Evidentment, no hi ha cap camí, i el terreny és abrupte i està completament envaït per una vegetació difícil de superar. A posteriori, penso que potser és millor no voler pujar pel dret com vaig fer jo, sinó anar primer en direcció nord fins unes bordes enrunades i després seguir em direcció est cap a les bordes dels Plans. Tant se val! El cas és que vaig arribar als Plans, on hi ha un parell o tres de bordes en runes.

Esperava que en aquest punt ja hi hauria algun rastre de camí —a les fotos aèries se'n veu algun— i efectivament hi era. Començava, doncs, una etapa més tranquil·la de l'excursió. Hi ha una mica de corriol que uneix els Plans amb la borda dels Arene. Aquesta última borda es troba en un pendent ben dret, amb unes vistes meravelloses cap a les muntanyes de la banda de la Bonaigua. El lloc és preciós. El camí segueix bé o malament fins que puc arribar en una pista forestal en desús que puja des d'Anàs, a la vall de Cardós, i s'acaba pràcticament al lloc on em trobo ara. Hi ha una gran quantitat d'arbres caiguts que fan la pista impracticable. Curiosament, en el lloc on la pista s'acaba hi ha ..... una gran roulotte!

Buscant el millor pas entre el bosc, m'enfilo sense gran dificultat al cim del Pic de Pouet, que és un mirador extraordinari. Porto uns mil metres de desnivell des de la sortida. Llàstima que el dia és una mica encalitjat. En tot cas, el cim és altiu i cau ben estimbat per la banda de la vall de Cardós. El panorama de 360 graus és una meravella.

A l'hora de baixar —ja he dit que voldria baixar cap Estaron— no les tinc totes. Penso —i tinc motius per fer-ho— que si no fos possible baixar cap a Estaron, la meva situació no seria agradable, perquè em tocaria remuntar tot el que hagués pogut baixar i, aleshores, desfer el llarg i complex camí del barranc per on he pujat.

Arribo sense problemes a unes bordes en runes que hi ha al capdamunt de la serra de Cobeto i trec el cap. Es veu, al fons, Estaron —el meu objectiu— i una mica més a prop, la teulada de la borda de Guinedo. Però entre el lloc on sóc i Guinedo, ni cap camí, ni cap rastre de pas: només barrancades i penya-segats que no em deixen saber si hi ha pas o no.

Vaig baixant amb precaució i sí que hi ha pas, si el saps trobar. La idea és mantenir-se el més possible sobre l'esperó que baixa cap a Guinedo i no caure en el parany d'anar cap als estimballs del serrat de la Badalolla.

Un cop a Guinedo, hi ha un camí poc marcat però amb algunes fites que baixa fins Estaron. Quan arribo al poble me n'adono que he completat un itinerari complex i extraordinari. Un veí em convida a una cervesa, que accepto encantat —em fa pensar en aquelles èpoques ancestrals quan els excursionistes rebíem acollida pràcticament arreu on anàvem.

Recomano aquest itinerari a tots els que estimen la muntanya salvatge i tenen esperit d'aventura.

Fotografies. Track.

diumenge, 17 de maig del 2015

Boscos de l'obaga de Tornafort


Aquesta és una excursió senzilla i molt agradable de fer. El desnivell és moderat, el camí és sempre bo i l'ambient és de boscos preciosos. Finalment, s'arriba a un excel·lent mirador —el Tossal del Puial, de 1.914 m, a la carena que uneix el port del Cantó amb el santuari d'Arboló— i es passa per un camí molt bonic al Torrent de l'Olla.

Com que el dia serà calorós, surto ben d'hora de Tornafort. També es pot sortir de Sort, o de Baro, o de Savarneda, i aleshores el desnivell serà de 1.200 m. Hi ha un camí ben senyalitzat que s'enfila amb ganes cap a la borda de Montmaior, i segueix cap a l'obaga del serrat dels Forats. Arribo a una pista que de seguida em du al bonic planell de Gavarnet. A partir d'aquí, es va seguint la pista cap a «les Pantalles», fins que arribo a la carena a l'indret que s'anomena Llitimoll, que és com un collet entre la prominència on hi ha les pantalles i el Tossal del Puial.

Aquest Tossal del Puial és un excel·lent mirador. Llàstima que el dia sigui terriblement encalitjat. Cap a migdia tinc la vall d'Enseu i les restes de Sant Sebastià de Buseu. Després, la serra de Mollet, amb el cim de les Piques, que vaig fer l'any passat. Més enllà, Collegats, el Boumort... A llevant, la tossa de la Torreta de l'Orri i, al nord, el poderós Montsent, el Pessó,... De tot!

Ara ve un tros de carena entre bosc, molt agradable, fins que en un indret concret abans de Sant Quir, es gira un angle de 90 graus a l'esquerra i es baixa per un camí ben dret, entre bosc, marcat amb color groc, que es va endinsant al barrant del Torrent de l'Olla. Aquí el camí és molt bonic, i l'ambient primaveral el fa encara més magnífic. No coneixia aquest indret i he tingut una grata sorpresa. Sempre per bon camí, passo per Toscarri i retorno a Tornafort.

Recomanable!

Fotografies. Track.

dijous, 14 de maig del 2015

La Torreta de l'Orri per Embonui


Fa temps que tenia la idea de pujar la Torreta de l'Orri —el cim que s'acostuma a anomenar «Pic de l'Orri»— directament des de Sort, al fons de la vall. Però em temia que no hi hauria camins recuperats que fessin l'ascensió possible i agradable. Per pujar fins Embonui sí que hi ha un camí i a l'excursió de les bordes de Redó vaig comprovar que sí que hi havia un bon camí fins la Matella —com a mínim. Finalment, vaig trobar un track a wikiloc —d'en Thierry, de Saorte— que pujava fins el cim pels boscos d'Embonui.

Vaig decidir estalviar-me uns metres de desnivell i començar l'excursió a Embonui. S'anunciava un dia de forta calor i vaig començar a caminar que encara no eren les set. Hi ha uns 1.300 m de desnivell.

La major part de l'excursió es fa sense camí, per dintre d'uns boscos espectaculars on l'orientació és difícil. A més, constantment es van creuant pistes —algunes en desús— que donen una sensació laberíntica. Em va semblar imprescindible dur un GPS.

He de dir que l'ascensió pels boscos sublims de la costa del bosc d'Embonui, sempre en línia recta, sense camí, va ser una delícia. Llàstima que el dia no acompanyava gens perquè, a banda de fer massa calor per l'època de l'any que som, els paisatges quedaven completament submergits a la calitja. Però el plaer de la llarga caminada bosc amunt —i avall!— va ser molt gran.

Just abans d'arribar al cim —que tantes i tantes vegades he pujat assegut a una cadira!— vaig passar pel clot exacte on el penúltim dia de l'any 2000, una allau va sepultar i matar l'Enrique. Encara hi havia una important congesta de neu. No hi havia passat mai i vaig tenir uns moments de record i d'emoció.

Crec que a la baixada vaig encertar una ruta una mica millor. Per això, he penjat únicament el trac de baixada.

Fotografies. Track.