dissabte, 4 d’abril de 2015

Bordes de Redó


A la comarca de Sort, hi ha un gran contrast entre la banda de la dreta de la Noguera —el Batlliu de Sort— i la banda de l'esquerra, on hi ha el riu del Cantó, Vilamur, Embonui, etc. Feia temps que volia visitar aquesta banda més feréstega, però no tenia clar si hi havia algun camí. Finalment, vaig trobar un track a wikiloc que feia el que jo volia fer i vaig anar a seguir-lo. L'excursió va resultat molt interessant, però força salvatge.

La ruta surt de Sort i s'enfila molt directa —seguint el serrat de la Carruga— cap a les restes del que fou el poblet de Pernui. Hi ha un bon camí, ben marcat. Les visions sobre Sort, el seu batlliu i la vall d'Àssua —coronada pel Montsent i el Montoroio— són magnífiques.

A partir d'aquest punt, el camí pràcticament desapareix i cal utilitzar una certa intuïció per anar trobant el traçat de l'antic camí. El terreny no és gaire complicat, però hi ha molta vegetació espinosa que, sovint, pot arribar a impedir totalment el pas.

Vaig trobant alguns rastres de camí que em porten, finalment, al Solà de Pernui i als antics i perduts prats on hi ha les bordes de Redó i la borda de l'Antonet. L'indret és una mica màgic. Totes les bordes menys una estan ensorrades —i a la que resta dempeus, poc li falta per seguir el destí de les altres. En Jaume d'Embonui em va explicar que ell encara recorda quan en aquests prats s'hi segava blat. Ara tot és un ermot, envaït pels arbusts espinosos. He llegit en algun lloc que en aquest indret hi havia hagut un antic nucli de població que es dea Vilamflor. Al·lucinant!

A partir d'aquest punt, la cosa encara es complica més. Es tracta d'anar seguint més o menys a nivell, sense camí o amb només algun rastre poc marcat. El principal problema és la vegetació espinosa. L'ambient és mineral i salvatge, els pendents són vertiginosos. Vaig superant els diversos barrancs. Trobo restes d'una fortificació militar. Trobo algun torrent que baixa ben ple. M'esgarrinxo a cor-què-vols. De vegades, quedo bloquejat per la vegetació i he de recular. M'enamoren aquests recorreguts tan poc fressats!

Quan arribo a la profunda entalla del barranc de Santa Anna i aconsegueixo superar-lo —cosa que no és senzilla perquè la fosa de la neu està en un moment àlgid— tot canvia d'aspecte. Entro al bosc, entro a l'obaga, arribo al bon camí.

Ara ja només cal anar baixant pels magnífics boscos de l'aubaga d'Embonui i retornar a Sort.

Fotografies. Track.

Cap comentari: