dissabte, 23 de novembre de 2013

Matagalls per la Baga Gran

Ara que ha arribat el fred, ve de gust anar a la banda nord del Montseny, als boscos de Viladrau que s'enfilen fins la carena del Matagalls.

He sortit de la vora del castanyer de les nou branques. Al costat de Ca l'Alemany he deixat la pista del Pujol i a l'esquerra, m'he anat enfilant cal el torrent de la Gémena i el torrent de Coll Pregon. He passat per la font de Mosquits i he arribat, després d'una pujada dreta i magnífica —entre castanyers, fajos i algun avet— al coll Pregon.

A dalt el Matagalls hi bufava un aire força fred i el Pirineu es veia cobert per una important capa de neu nova, que semblava força gruixuda. Per l'altra banda, el mar lluïa amb força. L'aire era molt net. La nau montserratina destacava molt.

A la baixada, volia seguir un camí bonic i salvatge que coneixia d'una altra vegada, fa una anys. Em refereixo al camí —i rastre— que discorre per l'obaga del Turó Gros del Pujol i passa per l'excel·lent mirador de la Goitadora, camí de les Rossoles del Pujol. Aquest camí m'ha dut al corral del Pujol i, pel Pujol de la Muntanya, he tornat al punt d'inici.

Boscos meravellosos, panorames immensos i netíssims, desnivell i camins ferms: una matinal esplèndida!

Fotografies. Track

diumenge, 10 de novembre de 2013

Un bell circuit al Rasos

"Em faltava" el Cogulló d'Estela i hi he anat avui. El circuit que he fet ha estat aquest:

He sortit d'Espinalbet i he enfilat directe cap el Coll d'Estela. De fet, ara crec que és molt més bonica la pujada passant per Corbera, però avui he volgut provar la ruta més directa. La panoràmica des del cim no cal que l'expliqui, perquè és extraordinària i ben coneguda. Però jo mai no m'havia enfilat al Cogulló d'Estela.

Tot seguit, he anat cap el Roc d'Uró o d'Auró, que és el cim bessó del Cogulló i també és magnífic. D'allà, he seguit cap el cap de la serra, allà on hi ha les antenes. He anat baixant pel bosc en direcció a la coma dels Anyells. He passat pels Porxos i he baixat cap a Castellar. Per tornar al punt d'inici només em calia travessar el Pla de Campllong.

Ha estat una matinal excel·lent, amb uns panorames de primer ordre.

Fotografies. Track

dissabte, 9 de novembre de 2013

Salòria per Virós

No se sentia cap soroll. Els ramats ja no hi eren, no hi havia cap cursa, ni boletaires, ni turistes. El silenci era absolut —només una mica de vent, de tant en tant, el toc-toc d'un picasoques, el vol de les aus. Els isards —o cabirols, que no sóc prou expert per distingir-los— es creuaven constantment al meu pas i m'observaven tota l'estona.

He pujat el Salòria en un dia quiet i lluminós. Hi he anat per la banda del bosc de Virós. Feia temps que em preguntava quin seria el millor itinerari per pujar aquest cim característic —que mai no havia pujat— i finalment he entès que, de fet, per conèixer bé el Salòria s'hi ha d'anar tres o quatre vegades, explorant cada vegada un dels seus vessants. He començat, doncs, per Virós. És una gran excursió, de panorames immensos i grans espais de carena. També és una excursió que, sense ser exactament una passejada, no és gaire exigent i permet gaudir a pleret dels paisatges que s'obren a tota la volta de l'horitzó.

Començo a caminar una mica més amunt del refugi de Gall Fer i remunto pel dret el màgic bosc de Virós, fins enllaçar amb el camí que vaig seguir, de baixada, el dia que vaig fer el Pic de Màniga. Arribo a la carena i la sensació d'espai immens és molt forta. Seguint aquesta carena, pujo diversos lloms i turons —com el Covil— i veig sempre la silueta cònica del Salòria, que es presenta potent i ferm. Hi ha alguna mica de neu, molt poca cosa. No em canso de contemplar tot el que tinc al meu voltant. La Pica està ben blanca. El Monteixo es fa constantment present. Vaig donant nom a tots els cims i a totes les valls. Em fixo en el Lavans, que no he pujat.

Faig cim i la tornada l'he de fer més o menys pel mateix itinerari de l'anada. Diada de gran plaer.

Fotografies. Track.




La vall d'Estaon



Aquest any sense tardor també ha estat un any sense colors de tardor —o amb unes tonalitats pobres i escasses. Però també hi ha racons ben bonics, encara que no arribin a l'excel·lència d'altres anys. Per exemple, la vall d'Estaon, on vaig anar en un dia net i lluminós de Tots Sants.

Vàrem fer la magnífica passejada d'Estaon fins les bordes de Nibrós —indret màgic que ja havia visitat en una excursió anterior— i vam poder meravellar-nos amb les arbredes que hi ha al llarg d'aquesta vall, que presentaven uns colors ben bonics, principalment els de les obagues.  

Fotografies.