dissabte, 9 de novembre de 2013

Salòria per Virós

No se sentia cap soroll. Els ramats ja no hi eren, no hi havia cap cursa, ni boletaires, ni turistes. El silenci era absolut —només una mica de vent, de tant en tant, el toc-toc d'un picasoques, el vol de les aus. Els isards —o cabirols, que no sóc prou expert per distingir-los— es creuaven constantment al meu pas i m'observaven tota l'estona.

He pujat el Salòria en un dia quiet i lluminós. Hi he anat per la banda del bosc de Virós. Feia temps que em preguntava quin seria el millor itinerari per pujar aquest cim característic —que mai no havia pujat— i finalment he entès que, de fet, per conèixer bé el Salòria s'hi ha d'anar tres o quatre vegades, explorant cada vegada un dels seus vessants. He començat, doncs, per Virós. És una gran excursió, de panorames immensos i grans espais de carena. També és una excursió que, sense ser exactament una passejada, no és gaire exigent i permet gaudir a pleret dels paisatges que s'obren a tota la volta de l'horitzó.

Començo a caminar una mica més amunt del refugi de Gall Fer i remunto pel dret el màgic bosc de Virós, fins enllaçar amb el camí que vaig seguir, de baixada, el dia que vaig fer el Pic de Màniga. Arribo a la carena i la sensació d'espai immens és molt forta. Seguint aquesta carena, pujo diversos lloms i turons —com el Covil— i veig sempre la silueta cònica del Salòria, que es presenta potent i ferm. Hi ha alguna mica de neu, molt poca cosa. No em canso de contemplar tot el que tinc al meu voltant. La Pica està ben blanca. El Monteixo es fa constantment present. Vaig donant nom a tots els cims i a totes les valls. Em fixo en el Lavans, que no he pujat.

Faig cim i la tornada l'he de fer més o menys pel mateix itinerari de l'anada. Diada de gran plaer.

Fotografies. Track.




Cap comentari: