diumenge, 14 de gener de 2018

Taga i Serra Cavallera: esquí per sota dels dos mil

Quan al Taga hi fa una bona nevada, de seguida corre la veu i hi ha un delit a anar-hi amb esquís. D'una banda, es tracta d'un mirador magnífic —dels millors que hi ha al Pirineu Oriental— i també, el fet que sigui una muntanya que, en les circumstàncies climàtiques del segle XXI, està gairebé sempre lliure de neu, dóna un punt de romanticisme a la seva ascensió amb esquís. 


Aquest mes de gener s'han tornat a donar les condicions per anar a esquiar al Taga. Jo només hi havia anat una única vegada —el febrer del 1993— i en conservo un gran record. En aquella ocasió, amb una bona tofa de neu, vam combinar el Taga (2040m) amb el Puig Estela (2.012m), més o menys el mateix recorregut que hem fet ara.


Vam sortir d'una mica més amunt de Puigsac, amb els esquís als peus, i vam començar seguint la pista del torrent de Vilaró. El dia era esplèndid i feia goig de veure les muntanyes del Ripollès tan plenes de neu. No era pas una mínima capa superficial, com tantes vegades, sinó un bon tou de neu compacta i, al mateix temps, de bona qualitat.

No triguem gaire a arribar al pla de la Lleona i començar a enfilar la pala del cim del Taga. Quins indrets tan entranyables! Com em porten a aquelles èpoques de fa més de quaranta anys, quan agafàvem el tren de les 5:35 del matí a la Plaça Catalunya i anàvem a Ribes per «fer el Taga».

Quan ens acostem al cim, el vent de tramuntana es reforça cada vegada més i anem veient com el Puigmal i la vall de Núria estan immerses en la barrufa. Al cim del Taga hi bufa de valent, però això no ens impedeix contemplar, des de la seva gran talaia, els 360 graus de paisatges magnífics que ens envolten. No ens hi entretenim gaire i tirem de seguida avall, buscant el lloc més dret i més encarat a l'obaga. Aleshores, ens trobem amb el premi d'una neu pols, fonda i flonja, una neu excel·lent que és, en aquesta alçada, un regal exquisit.

Anem fins a la portella d'Ogassa i, de sobte, el vent s'atura. Posem pells i anem a buscar la carena —gairebé diria: la cresta— del Puig de Coma d'Olla i del Puig Estela. Ara comencem a veure bé la gran fondalada d'Ogassa.

Arriba un punt que la carena no és practicable amb esquís i acabem d'arribar al cim amb els esquís a l'esquena. És tot tan bonic que no ens fa cap nosa haver de carregar-los una estoneta.

La vista des del Puig Estela és de primeríssima categoria. La mirada es perd resseguint tants llocs coneguts. Per exemple: la Garrotxa, l'Empordà, el Golf de Roses i el mar.

La baixada la fem a ple nord, des del cim mateix. Agafem una clariana-canal que ja coneixíem d'altres vegades, amb un pendent de poc més de 30 graus i una neu encara més fonda que al Taga. La qualitat de la neu segueix sent excel·lent.

Poc abans de l'estany del Tarter ens desviem a l'esquerra per anar a buscar la font del Boix i, sempre amb bona neu, arribem al cotxe amb els esquís als peus.

Quina excursió més agradable!



Fotografies. Track.

divendres, 15 de desembre de 2017

Sellui


La vall de Sellui neix a la cara sud del Tuc de la Cometa«la cometa de Llesui», 2.446 m— i desaigua a la Noguera, als peus del santuari d'Arboló, al lloc on fins fa poc hi havia les cases de El Compte (que van ser tristament arrasades per construir un túnel que mai no es va fer). És una vall ben llarga i, en la seva part superior, àmplia i tranquil·la. Hi ha tres minúsculs nuclis de població: Balestui, Sellui i, al capdamunt de tot, a 1.480 m d'alçada, Ancs. La primera vegada que vaig visitar aquests poblets —deu fer una mica menys de trenta anys— estaven totalment enrunats i abandonats. En aquella excursió primera, la sensació de desolació va ser molt gran. Ara, en canvi, s'ha refet i fan goig.

L'altre dia vaig fer una bonica caminada de finals de tardor per aquesta vall. Una excursió matinal recomanable. Vaig pujar amb cotxe fins a Sellui i, a la part superior del poble, vaig agafar un antic camí, ben senyalitzat, que va pujant per la solana fins el coll de la Serreta. El dia és magnífic. En aquest coll trobo una pista que vaig seguint cap a la dreta en direcció a les bordes de Sellui i de Rinflat. Aquí ja tinc una extraordinària vista sobre la coma d'Ancs.

Després de la borda de Xamora, giro a l'esquerra cap a la collada del Clot d'Andol, a la carena de Sant Quiri. Ara la panoràmica es fa encara més gran: les muntanyes de la Vall Fosca, la Serra de Sant Gervàs, la plana de Mont-ros. Magnífic!

Segueixo cap el sud fins el Cogulló (1.569 m) des d'on tinc una bona visió de l'estany de Montcortès i del pla de Corts. Començo a baixar en direcció sud per la carena de Ruixou fins que sóc al pla i trobo la pista que baixa de Bretui a Sellui. Completo el circuit i estic content d'haver fet aquesta caminada senzilla i bonica.  

Fotografies. Track.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Matanegra

El Serrat de Matanegra és la carena que separa la vall d'Àssua de la vall de Baiasca. Com indica el seu nom, és una zona plena de bosc, molt visible des de Sort. Podem dir que comença al coll del Cantó, culmina a Piflorit (2.097 m, amb unes característiques i inservibles antenes antigues) i al Tossal de Fontfreda (2.042 m) i aleshores cau abruptament per la banda de Sant Romà de Tavernoles i el serrat de Canaledo fins les fondàries per on passa la Noguera.


És clar que jo m'havia fixat en aquest cim —el que els mapes anomenen «Piflorit», el de les antenes— fa molt de temps, però sempre havia sospitat que els camins —que segur que havien existit— estaven totalment perduts i és per això que no m'hi havia «embolicat» mai. Recordo molt bé la primera vegada que vaig fer la ruta de Rodés a Sant Romà, passant per les bordes de Botella: va ser una autèntica aventura, perquè el camí —que avui ja és, en alguns punts, prou precari— en aquella època te l'havies d'anar inventant sobre la marxa. Tanmateix, quin recorregut tan magnífic!

Vaig trobar un track que em va animar a fer aquest recorregut que feia temps que tenia al cap. Va ser una excursió excel·lent. Vaig sortir de Rodés amb un vent fort i fred que no em deixaria en tot el camí i que, si bé era prou suportable mentre anava caminant a bon pas, no em convidava gens a aturar-me i descansar ni un moment. Avui dia, el camí de Rodés a les bordes de Botella i Sant Romà és prou conegut i està ben marcat. És un camí extraordinari i encara ho és més si es completa fins a Llavorsí passant per les bordes d'Arnui i travessant el barranc de Marguilló (mireu aquesta entrada al blog).


Després de Sant Romà, el camí va a buscar una portella espectacular que dóna entrada a la coma de Marguilló. Just en aquest punt, una carena escarpada, a mà esquerra, condueix en línia recta fins el Tossal de Fontfreda, sis-cents metres més amunt. El track que duia m'indicava que seguís la cresta, amb alguna grimpada i així ho vaig fer, però crec que no és una ruta lògica. Jo recomanaria seguir el camí una estona més, fins unes bordes i aleshores accedir a la mateixa carena d'una manera més còmoda, més «excursionista».

La pujada, a partir d'aquí, és molt dreta i pràcticament no hi ha camí. Cal anar seguint el fil de la cresta, en un cert moment flanquejar a l'esquerra, fer una mica de grimpada i, finalment, entrar al bosc de la banda obaga i pujar pel dret fins la carena.

L'arribada a la carena representa un canvi sobtat: prats suaus, panorames magnífics, ambient relaxant després de tanta estona de pujada. Una mica més enllà es veu el proper objectiu: Piflorit. Al seu darrere, la carena del Campmaior (vegeu aquesta entrada al blog) i les grans muntanyes de la vall d'Àssua: Picardes, Mainera, Pala Pedregosa, Montorroio i Montsent (vegeu aquesta entrada al blog).

Des del cim, cal baixar pel dret fins el planell de Sant Genís: no hi ha camí, però resulta molt més senzill del que m'havia imaginat, perquè el pendent no és excessiu i el bosc és prou net. En un no-res hi sóc. A partir d'aquí, la baixada potser sí que se'm fa una mica llarga perquè són ben bé set-cents metres cara avall. La bellesa dels paisatges —la gran fondalada de la vall d'Àssua, amb els seu poblets que semblen penjats a mig vessant, els colors de tardor, la Torreta de l'Orri...— és la que m'anima a seguir.


En resum: un gran circuit que em va deixar molt satisfet i que m'anima a explorar el vessant de Caregue, Escàs i Montcardà.

Fotografies. Track.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Juverri


Juverri és una partida de Farrera, entre el coll de So i els barrancs inaccessibles que cauen sobre Romadriu. És un territori de boscos i pastures, un indret idíl·lic, amb unes vistes magnífiques. Hi vaig anar per primera vegada fa més de trenta anys —crec que en aquella ocasió em vaig enfilar fins el Cap de Juverri, però no n'estic segur— i després, durant una llarga temporada, hi anava sovint a fer fotografies. Va ser l'època que arrossegava muntanya amunt una càmera 9x12, un parell d'objectius de gran format i el trípode i tota la parafernàlia necessària. Normalment, sortia quan encara era fosc, per tal de poder tenir plantat el trespeus al lloc escollit, just quan sortís el sol. En tinc uns records molt bonics.


Hi vaig tornar fa poc, un dia lluminós i fresc de novembre, i vaig fer-hi una passejada recomanable. Vaig sortir de Farrera amb la intenció de pujar fins el Cap de Juverri (2.084 m), que és un gran mirador sobre les valls de Santa Magdalena i, fet i fet, sobre tot el Pallars Sobirà. Havia estat nevant i les muntanyes, principalment les de més al nord, duien una bona tofa de neu primerenca.

Vaig agafar el camí del coll de So, però a l'alçada dels Clots em vaig decantar a la dreta i em vaig enfilar fins les runes de les bordes de Lleguna. Des d'aquest punt, un camí molt ben traçat va flanquejant, enmig d'un bosc espès, fins el collet de Juverri, a 1.900 m d'altura. Com que és una zona obaga, començo a trobar neu. Quan arribo al collet, em comença a tocar el sol i tot és molt bonic.

Entro en uns prats lluminosos, a llevant del Pic d'Urdosa. Tinc el cim força a prop, però dono una ullada al mapa i decideixo seguir flanquejant fins el planell de Castenàs. Ara començo a trobar força neu. La vista és magnífica i, per la banda de migdia, està presidida per la Torreta de l'Orri. Al meu davant hi tinc la fonda vall de Romadriu que, des d'aquí, sembla inaccessible i, probablement, ho sigui.


Des de Castenàs, vaig pujant per entre bosc, cap a l'arrodonit cim de Els Bonys (2.181 m). Vaig mal calçat per tanta neu, que no esperava, però és un plaer tan gran estar trepitjant aquesta neu tan verge enmig d'una solitud tan immensa, que la mullena als peus no m'importa gens.

En un cert moment, quan la sensació de solitud i silenci era màxima, m'espanta un gran brogit. És un batec d'ales, és una au grossa que aixeca el vol, lentament, és un gall fer! Un gall fer! Tinc tota la pell de gallina, mentre l'au desapareix ràpidament de la meva vista, amb el seu vol pesant. En tota una vida d'anar per la muntanya només he vist tres vegades el gall fer. Sempre m'ha impressionat.

Baixo al portell de Finestres —aquí hi ha menys neu— i pujo el Cap de Juverri. Panorama grandiós. Baixo al coll de So i , des d'aquest punt, segueixo el camí vell de Farrera. Ara tot sembla una postal i em vénen records de les meves «campanyes» amb l'equip fotogràfic de plaques 9x12!


Fotografies. Track.

dissabte, 30 de setembre de 2017

dissabte, 2 de setembre de 2017

Les muntanyes de Sant Quirze de Colera


A l'Albera hi ha excursions magnífiques, racons extraordinaris i panorames insuperables. Però els mesos de més calor no són aptes per caminar per aquestes zones. A menys que aprofitem un dia de tramuntana fresca, com vaig fer jo aquest mes d'agost. Un dia que va  haver-hi un canvi de temps sobtat que va fer baixar la temperatura i la humitat, vaig aprofitar per fer una excursió que feia temps que tenia en ment: recórrer tot el circ de muntanyes que envolten el monestir de Sant Quirze de Colera.


L'itinerari és aquest: surto (ben d'hora) del monestir i segueixo un corriol que s'enfila cap a llevant fins assolir el coll de les Dofines. Des d'aquest punt, segueixo la carena —rocosa i aèria, cal usar les mans en algun punt— que, en direcció nord, travessa el cim de Roques Blanques fins arribar al coll de Pallerols. Continuo cap el Puig d'en Jordà (754 m), a la carena per on passa la frontera estatal. Baixo al coll del Torn i pujo el Puig de la Calma, que cau ben escarpat sobre la vall de l'Orlina. Segueixo la carena del Puig Bonic i retorno al monestir pel GR-11.


Els panorames que ens ofereix aquesta excursió són incomparables! Són cims molt enlairats sobre la plana empordanesa. Són cims força esquerps. Si el dia és clar, la línia de visió no té límits, en qualsevol direcció. Senzillament grandiós!

Però... no puc deixar de comentar un inconvenient important d'aquesta excursió. El camí des de l'inici fins el coll de les Dofines, si bé està perfectament marcat, és estretíssim i està envoltat de tota mena de bardisses que amb prou feines deixen passar. Les esgarrinxades són inevitables. Cal anar-hi previngut i, obligatòriament, dur uns pantalons llargs que ens protegeixin mínimament d'aquest bardissam.


Fotografies. Track.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Via directa al Balandrau

Quan vaig tenir coneixement de la ruta directa al Balandrau —del jaçal de Costa Rubí al cim, pel barranc de les Llosardes—, de seguida vaig voler anar-hi. Vaig llegir els detalls d'aquesta magnífica ruta al blog de l'Enric i L'Encarna, que sempre és una font de grans itineraris, amb un esperit molt similar al que em guia a mi. Finalment, vaig trobar el moment de fer aquesta ascensió i la vaig completar amb el «gran» Camí dels Enginers i el descens pel torrent dels Fossos. Una excursió magnífica!


El Balandrau té una certa significació per a mi perquè va ser el primer cim que vaig pujar de manera que en podríem dir «autònoma». Era el remot any 1970 i anar a la muntanya era complicat. No tenia res a veure amb com funcionen les coses ara. Amb una colla d'amics havíem fet un «curset d'excursionisme per a joves» i havíem fet una estada al refugi d'Ull de Ter —al qual, evidentment, no s'hi arribava amb cotxe!— on vaig descobrir la muntanya. Després d'aquest aprenentatge, vam pensar que havíem de fer una excursió per nosaltres mateixos, sense «monitors». Vam decidir anar al Balandrau i un dissabte de novembre, a la tarda, agafem el tren de Ribes i caminem, ja fosc, fins a Pardines. Demanem per dormir a la rectoria —era com es feien les coses en aquell temps. L'endemà, ben d'hora, pugem el Cerverís per on podem, seguim fins el Balandrau i baixem pel Serrat. No recordo com vam tornar. La informació que teníem per fer tot això consistia en un mapa que havíem consultat el dijous a la biblioteca del CEC i les guies d'en Cèsar August Torras!


Deixant-nos de nostàlgies i tornant a la pujada directa al Balandrau per les Llosardes, he de dir que és una ascensió molt recomanable. La vaig trobar fins i tot millor del que esperava. Són mil metres de desnivell, per un terreny dret i ferreny on cal sovint ajudar-se amb les mans. Però la ruta té una certa lògica: no és cap pujada salvatge. Simplement, és dreta, llarga i grandiosa, però no és pas exposada. L'únic perill deu ser tenir gent al davant que pugui fer baixar pedres. Quan fa calor —com ara— s'agraeix pujar tota l'estona a l'ombra.


Del cim vaig baixar a Coma de Vaca —quants records!— i, un cop en aquest punt, no vaig poder resistir la temptació de retornar pel Camí dels Enginyers, que potser és el camí més impressionant de tota aquesta banda del Pirineu. Ara està molt més fresat que la primera vegada que el vaig fer, i hi ha alguna assegurança en els llocs més exposats, però les sensacions que em genera segueixen sent extraordinàries. Vaig fer-lo poc a poc, gaudint de cada raconada, de cada canal vertiginosa.

A l'altra banda, es podia apreciar ben bé la pujada directa que havia fet.

Finalment, quan vaig arribar a les Pedrisses, com que tenia el cotxe al pont de Daió, vaig baixar pel Torrent dels Fossos que, curiosament, és un camí que no recordo haver fet mai. Aquí sí que ja vaig notar l'esforç de tot el dia. Aquesta excursió és una mica exigent: uns 20 km i uns 1700 m de desnivell. A mi em va costar un total de 10 hores (de temps total).


Fotografies. Track.