dimecres, 25 d’abril de 2018

El Ventolau

Ha sigut la tercera vegada que pujo el Ventolau amb esquís. Tinc molt bons records de les altres dues. La primera va ser el febrer del 1991, quan les pistes d'esquí encara no existien, però el refugi sí que hi era, sense estar inaugurat. Ens el van obrir per nosaltres i potser vam ser els primers esquiadors que hi pernoctaven. Vam pujar el Campirme i l'endemà el Pic de la Coma del Forn i el Ventolau. Tinc un record molt vívid de la vertiginosa baixada que vam fer, per un torrent encaixat i dret, ben bé fins «la teulada del refugi».  Vaig apuntar que vam baixar pel barranc de la Coma del Forn.

La segona vegada va ser el 19 i el 20 d'abril del 1996 —exactament vint-i-dos anys abans d'aquesta tercera vegada d'ara— i el recorregut va ser magnífic. Vam sortir de Cerbi, a la vall d'Unarre i vam pujar fins el Planell de Sartari, des d'on ens vam enfilar, amb un ambient magnífic, fins el Pic de la Coma del Forn i, a continuació, el Pic de Ventolau. Vam baixar al refugi Enric Pujol, on vam passar la nit, amb la intenció de fer, l'endemà, el Mont-roig. Ens vam llevar amb mal temps i, amb unes condicions bastant precàries, saltem, per terreny complicat, a Sartari i retornem a Cerbi. Recordo que el 96 va ser un any una mica com aquest d'ara: moltíssima neu i també moltíssim mal temps, que ens va fer recança perquè semblava que no podríem treure profit de tota aquella neu.


Però tot allò ja és el passat —encara que els records siguin tan valuosos!— i ara hi he tornat.  Vam fer el que es pot considerar l'ascensió «normal» des de la Pleta del Prat. Com que les temperatures estaven sent altíssimes, la molta neu que hi ha no s'ha pogut arribar a compactar mai i les condicions són, en general, complicades i perilloses. Vam sortir ben d'hora per mirar de trobar la millor neu possible i, fet i fet, la vam trobar prou bé.

El dia era calorós i tèrbol. Feia dies que l'aire tenia una gran quantitat de pols en suspensió i semblava que no arribaríem a veure el sol. A més, la neu tenia un aspecte ben curiós, perquè la penúltima nevada, que va ser molt generosa, contenia també una gran quantitat de fang i totes les muntanyes del Pallars van quedar tenyides d'un color vermellós força estrany. Després, va tornar a nevar fort, i va caure neu blanca que va tapar la neu marró. Però a continuació va començar a fer molta calor: la neu blanca no es va transformar i va anar baixant amb esllavissades que deixaven al descobert la neu fosca que hi havia a sota.

Malgrat tots aquests auguris, la pujada va anar molt bé —fins va sortir el sol!— i la neu va resultar més franca del que ens podíem témer. Vam fer cim i el panorama, encara que enterbolit, no deixava de ser magnífic. Per acabar de completar el nostre plaer, la neu de la gran pala del Ventolau —quatre-cents meravellosos metres de descens uniforme!— estava en perfectes condicions.


Després de la pala, la baixada més directa és la que utilitza el barranc de la Coma del Forn. Afortunadament, vam trobar un company que hi havia pujat i ens va confirmar que estava en unes condicions acceptables —si bé, com era d'esperar, amb una neu molt i molt tova i inconsistent. Ens hi vam ficar —mirant de no prendre mal amb aquella neu tan traïdora— i vam gaudir com la canalla!

Quan vaig ser a baix, vaig pensar que aquesta baixada pel barranc no coincidia gens ni mica amb els records que tinc de la baixada que vaig fer ara fa vint-i-set anys. Mirant el mapa, penso que potser aquell descens del 1991 el vam fer pel torrent de Mascaró?

Fotografies. Track.

diumenge, 8 d’abril de 2018

D'Ull de Ter a Coma de Vaca


Aquest any que hi ha un bon gruix de neu, vam anar a la zona d'Ull de Ter a «fer alguna cosa». Vaig pensar que potser podríem fer el cim de les Borregues —un cim que no he fet mai amb esquís— i baixar directe del cim a Coma de Vaca. El temps s'havia d'aguantar durant el matí, però semblava que bufaria el vent.

Ja sabeu com bufa el vent a Ull de Ter! Quan pujàvem al coll de la Marrana hi havia moments que ens costava mantenir l'equilibri. La cosa no pintava gaire bé. Un cop al coll, el vent és francament fort i veiem que la carena de les Borregues està força pelada. També pensem que, amb aquest vent, seguir una cresta era un disbarat. Però no volem retirar-nos tan aviat!

Traiem les pells i marxem avall per la Coma del Fresser. Ni que sigui per fugir del vent. La baixada fins a Coma de Vaca és molt suau —massa!— però també és bonica, per la gran sensació d'espai que genera. I estem més arrecerats del vent i l'ambient de primavera es fa més evident. Una delícia!

Ens aturem una estona al refugi Manelic. Ja sabem que la remuntada, que és tant plana, es farà una mica pesada, però estem contents de, si més no, haver fet aquesta petita travessa d'Ull de Ter a Coma de Vaca.

Remuntem —amb una calor i una insolació potents— i, quan ens falten pocs metres per arribar al coll ja tornem a tenir sobre nostre el característic vent violent. Si ens havia passat pel cap acabar d'arribar al Bastiments, aviat ens desdiem. Com que el vent, aquesta vegada, no és tramuntana, la temperatura és força elevada i la neu del coll de la Marrana fins el cotxe és pesada i enganxosa. Tant se val! Hem tingut un bon dia!


Fotografies. Track.

divendres, 16 de març de 2018

Serra de Madres i les Noufonts

Mai no havia tingut ocasió de visitar la Serra de Madres i finalment, en aquesta temporada tan generosa de neus —i també tan inestable metereològicament— hi he pogut anar. A més, hi he anat amb bona companyia i hem fet un itinerari força més atractiu que la simple i monòtona pujada al cim de Madres des de Puigbalador.


Aparquem a peu de carretera i comencem a pujar per una zona sense neu. La neu sembla que estigui més amunt del que ens esperàvem. De fet, ben aviat ens podem calçar els esquís i anem seguint el camí que va fent ziga-zagues a dins del bosc, sobre un tou de neu considerable. Com que el pendent és tant suau, el camí es fa llarg. El dia s'aixeca gris però les vistes sobre els massissos propers, ben farcits de neu, són magnífiques.

Quan, finalment, arribem al coll que dóna pas a les amples planures que formen la part més enlairada de la Serra de Madres, veiem amb claredat la vall de les Noufonts que es desprèn del cim de Madres i baixa cap al nord. És per aquesta vall que volem baixar i pensem que realment és una bona idea perquè la vall té força més caràcter muntanyenc que no pas el camí que hem estat fent fins ara. 


Quan finalment som al cim (2.469 m) les nuvolades van i vénen i els paisatges nevats —completament inèdits per a mi— són preciosos. Arreu hi ha unes cornises monumentals. Sembla que a la nit han caigut uns dits de neu nova i, encara que a la part de dalt la neu sigui molt canviant, creiem que la baixada —una mica menys de cinc-cents metres— serà bona.

Efectivament, la baixada per la vall de les Noufonts és una delícia! Només ens reca saber que no podem seguir baixant indefinidament, perquè ens cal trobar una cometa amagada a l'esquerra que ens ha de permetre —només dos-cents metres de remuntada— retornar a la carena per anar a trobar el camí per on hem pujat.


Quan ens falta poc per arribar al refugi forestal ens animem a temptar la sort anant a cercar el fons del torrent. La idea pot ser bona, perquè més d'una vegada aquests torrents fondos estan prou ben atapeïts de neu i ofereixen una baixada ben divertida. Hi anem i comencem a baixar-hi fins que ens adonem que no hi ha prou neu i el torrent és massa abrupte. Ens cal remuntar i recuperar el camí de pujada que, fet i fet, no es baixa gens malament.

La distància i la marrada han fet que l'excursió sigui força llarga. M'ha agradat molt poder-la fer.
 


Fotografies. Track.

diumenge, 14 de gener de 2018

Taga i Serra Cavallera: esquí per sota dels dos mil

Quan al Taga hi fa una bona nevada, de seguida corre la veu i hi ha un delit a anar-hi amb esquís. D'una banda, es tracta d'un mirador magnífic —dels millors que hi ha al Pirineu Oriental— i també, el fet que sigui una muntanya que, en les circumstàncies climàtiques del segle XXI, està gairebé sempre lliure de neu, dóna un punt de romanticisme a la seva ascensió amb esquís. 


Aquest mes de gener s'han tornat a donar les condicions per anar a esquiar al Taga. Jo només hi havia anat una única vegada —el febrer del 1993— i en conservo un gran record. En aquella ocasió, amb una bona tofa de neu, vam combinar el Taga (2040m) amb el Puig Estela (2.012m), més o menys el mateix recorregut que hem fet ara.


Vam sortir d'una mica més amunt de Puigsac, amb els esquís als peus, i vam començar seguint la pista del torrent de Vilaró. El dia era esplèndid i feia goig de veure les muntanyes del Ripollès tan plenes de neu. No era pas una mínima capa superficial, com tantes vegades, sinó un bon tou de neu compacta i, al mateix temps, de bona qualitat.

No triguem gaire a arribar al pla de la Lleona i començar a enfilar la pala del cim del Taga. Quins indrets tan entranyables! Com em porten a aquelles èpoques de fa més de quaranta anys, quan agafàvem el tren de les 5:35 del matí a la Plaça Catalunya i anàvem a Ribes per «fer el Taga».

Quan ens acostem al cim, el vent de tramuntana es reforça cada vegada més i anem veient com el Puigmal i la vall de Núria estan immerses en la barrufa. Al cim del Taga hi bufa de valent, però això no ens impedeix contemplar, des de la seva gran talaia, els 360 graus de paisatges magnífics que ens envolten. No ens hi entretenim gaire i tirem de seguida avall, buscant el lloc més dret i més encarat a l'obaga. Aleshores, ens trobem amb el premi d'una neu pols, fonda i flonja, una neu excel·lent que és, en aquesta alçada, un regal exquisit.

Anem fins a la portella d'Ogassa i, de sobte, el vent s'atura. Posem pells i anem a buscar la carena —gairebé diria: la cresta— del Puig de Coma d'Olla i del Puig Estela. Ara comencem a veure bé la gran fondalada d'Ogassa.

Arriba un punt que la carena no és practicable amb esquís i acabem d'arribar al cim amb els esquís a l'esquena. És tot tan bonic que no ens fa cap nosa haver de carregar-los una estoneta.

La vista des del Puig Estela és de primeríssima categoria. La mirada es perd resseguint tants llocs coneguts. Per exemple: la Garrotxa, l'Empordà, el Golf de Roses i el mar.

La baixada la fem a ple nord, des del cim mateix. Agafem una clariana-canal que ja coneixíem d'altres vegades, amb un pendent de poc més de 30 graus i una neu encara més fonda que al Taga. La qualitat de la neu segueix sent excel·lent.

Poc abans de l'estany del Tarter ens desviem a l'esquerra per anar a buscar la font del Boix i, sempre amb bona neu, arribem al cotxe amb els esquís als peus.

Quina excursió més agradable!



Fotografies. Track.

divendres, 15 de desembre de 2017

Sellui


La vall de Sellui neix a la cara sud del Tuc de la Cometa«la cometa de Llesui», 2.446 m— i desaigua a la Noguera, als peus del santuari d'Arboló, al lloc on fins fa poc hi havia les cases de El Compte (que van ser tristament arrasades per construir un túnel que mai no es va fer). És una vall ben llarga i, en la seva part superior, àmplia i tranquil·la. Hi ha tres minúsculs nuclis de població: Balestui, Sellui i, al capdamunt de tot, a 1.480 m d'alçada, Ancs. La primera vegada que vaig visitar aquests poblets —deu fer una mica menys de trenta anys— estaven totalment enrunats i abandonats. En aquella excursió primera, la sensació de desolació va ser molt gran. Ara, en canvi, s'ha refet i fan goig.

L'altre dia vaig fer una bonica caminada de finals de tardor per aquesta vall. Una excursió matinal recomanable. Vaig pujar amb cotxe fins a Sellui i, a la part superior del poble, vaig agafar un antic camí, ben senyalitzat, que va pujant per la solana fins el coll de la Serreta. El dia és magnífic. En aquest coll trobo una pista que vaig seguint cap a la dreta en direcció a les bordes de Sellui i de Rinflat. Aquí ja tinc una extraordinària vista sobre la coma d'Ancs.

Després de la borda de Xamora, giro a l'esquerra cap a la collada del Clot d'Andol, a la carena de Sant Quiri. Ara la panoràmica es fa encara més gran: les muntanyes de la Vall Fosca, la Serra de Sant Gervàs, la plana de Mont-ros. Magnífic!

Segueixo cap el sud fins el Cogulló (1.569 m) des d'on tinc una bona visió de l'estany de Montcortès i del pla de Corts. Començo a baixar en direcció sud per la carena de Ruixou fins que sóc al pla i trobo la pista que baixa de Bretui a Sellui. Completo el circuit i estic content d'haver fet aquesta caminada senzilla i bonica.  

Fotografies. Track.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Matanegra

El Serrat de Matanegra és la carena que separa la vall d'Àssua de la vall de Baiasca. Com indica el seu nom, és una zona plena de bosc, molt visible des de Sort. Podem dir que comença al coll del Cantó, culmina a Piflorit (2.097 m, amb unes característiques i inservibles antenes antigues) i al Tossal de Fontfreda (2.042 m) i aleshores cau abruptament per la banda de Sant Romà de Tavernoles i el serrat de Canaledo fins les fondàries per on passa la Noguera.


És clar que jo m'havia fixat en aquest cim —el que els mapes anomenen «Piflorit», el de les antenes— fa molt de temps, però sempre havia sospitat que els camins —que segur que havien existit— estaven totalment perduts i és per això que no m'hi havia «embolicat» mai. Recordo molt bé la primera vegada que vaig fer la ruta de Rodés a Sant Romà, passant per les bordes de Botella: va ser una autèntica aventura, perquè el camí —que avui ja és, en alguns punts, prou precari— en aquella època te l'havies d'anar inventant sobre la marxa. Tanmateix, quin recorregut tan magnífic!

Vaig trobar un track que em va animar a fer aquest recorregut que feia temps que tenia al cap. Va ser una excursió excel·lent. Vaig sortir de Rodés amb un vent fort i fred que no em deixaria en tot el camí i que, si bé era prou suportable mentre anava caminant a bon pas, no em convidava gens a aturar-me i descansar ni un moment. Avui dia, el camí de Rodés a les bordes de Botella i Sant Romà és prou conegut i està ben marcat. És un camí extraordinari i encara ho és més si es completa fins a Llavorsí passant per les bordes d'Arnui i travessant el barranc de Marguilló (mireu aquesta entrada al blog).


Després de Sant Romà, el camí va a buscar una portella espectacular que dóna entrada a la coma de Marguilló. Just en aquest punt, una carena escarpada, a mà esquerra, condueix en línia recta fins el Tossal de Fontfreda, sis-cents metres més amunt. El track que duia m'indicava que seguís la cresta, amb alguna grimpada i així ho vaig fer, però crec que no és una ruta lògica. Jo recomanaria seguir el camí una estona més, fins unes bordes i aleshores accedir a la mateixa carena d'una manera més còmoda, més «excursionista».

La pujada, a partir d'aquí, és molt dreta i pràcticament no hi ha camí. Cal anar seguint el fil de la cresta, en un cert moment flanquejar a l'esquerra, fer una mica de grimpada i, finalment, entrar al bosc de la banda obaga i pujar pel dret fins la carena.

L'arribada a la carena representa un canvi sobtat: prats suaus, panorames magnífics, ambient relaxant després de tanta estona de pujada. Una mica més enllà es veu el proper objectiu: Piflorit. Al seu darrere, la carena del Campmaior (vegeu aquesta entrada al blog) i les grans muntanyes de la vall d'Àssua: Picardes, Mainera, Pala Pedregosa, Montorroio i Montsent (vegeu aquesta entrada al blog).

Des del cim, cal baixar pel dret fins el planell de Sant Genís: no hi ha camí, però resulta molt més senzill del que m'havia imaginat, perquè el pendent no és excessiu i el bosc és prou net. En un no-res hi sóc. A partir d'aquí, la baixada potser sí que se'm fa una mica llarga perquè són ben bé set-cents metres cara avall. La bellesa dels paisatges —la gran fondalada de la vall d'Àssua, amb els seu poblets que semblen penjats a mig vessant, els colors de tardor, la Torreta de l'Orri...— és la que m'anima a seguir.


En resum: un gran circuit que em va deixar molt satisfet i que m'anima a explorar el vessant de Caregue, Escàs i Montcardà.

Fotografies. Track.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Juverri


Juverri és una partida de Farrera, entre el coll de So i els barrancs inaccessibles que cauen sobre Romadriu. És un territori de boscos i pastures, un indret idíl·lic, amb unes vistes magnífiques. Hi vaig anar per primera vegada fa més de trenta anys —crec que en aquella ocasió em vaig enfilar fins el Cap de Juverri, però no n'estic segur— i després, durant una llarga temporada, hi anava sovint a fer fotografies. Va ser l'època que arrossegava muntanya amunt una càmera 9x12, un parell d'objectius de gran format i el trípode i tota la parafernàlia necessària. Normalment, sortia quan encara era fosc, per tal de poder tenir plantat el trespeus al lloc escollit, just quan sortís el sol. En tinc uns records molt bonics.


Hi vaig tornar fa poc, un dia lluminós i fresc de novembre, i vaig fer-hi una passejada recomanable. Vaig sortir de Farrera amb la intenció de pujar fins el Cap de Juverri (2.084 m), que és un gran mirador sobre les valls de Santa Magdalena i, fet i fet, sobre tot el Pallars Sobirà. Havia estat nevant i les muntanyes, principalment les de més al nord, duien una bona tofa de neu primerenca.

Vaig agafar el camí del coll de So, però a l'alçada dels Clots em vaig decantar a la dreta i em vaig enfilar fins les runes de les bordes de Lleguna. Des d'aquest punt, un camí molt ben traçat va flanquejant, enmig d'un bosc espès, fins el collet de Juverri, a 1.900 m d'altura. Com que és una zona obaga, començo a trobar neu. Quan arribo al collet, em comença a tocar el sol i tot és molt bonic.

Entro en uns prats lluminosos, a llevant del Pic d'Urdosa. Tinc el cim força a prop, però dono una ullada al mapa i decideixo seguir flanquejant fins el planell de Castenàs. Ara començo a trobar força neu. La vista és magnífica i, per la banda de migdia, està presidida per la Torreta de l'Orri. Al meu davant hi tinc la fonda vall de Romadriu que, des d'aquí, sembla inaccessible i, probablement, ho sigui.


Des de Castenàs, vaig pujant per entre bosc, cap a l'arrodonit cim de Els Bonys (2.181 m). Vaig mal calçat per tanta neu, que no esperava, però és un plaer tan gran estar trepitjant aquesta neu tan verge enmig d'una solitud tan immensa, que la mullena als peus no m'importa gens.

En un cert moment, quan la sensació de solitud i silenci era màxima, m'espanta un gran brogit. És un batec d'ales, és una au grossa que aixeca el vol, lentament, és un gall fer! Un gall fer! Tinc tota la pell de gallina, mentre l'au desapareix ràpidament de la meva vista, amb el seu vol pesant. En tota una vida d'anar per la muntanya només he vist tres vegades el gall fer. Sempre m'ha impressionat.

Baixo al portell de Finestres —aquí hi ha menys neu— i pujo el Cap de Juverri. Panorama grandiós. Baixo al coll de So i , des d'aquest punt, segueixo el camí vell de Farrera. Ara tot sembla una postal i em vénen records de les meves «campanyes» amb l'equip fotogràfic de plaques 9x12!


Fotografies. Track.