dilluns, 13 de novembre de 2017

Juverri


Juverri és una partida de Farrera, entre el coll de So i els barrancs inaccessibles que cauen sobre Romadriu. És un territori de boscos i pastures, un indret idíl·lic, amb unes vistes magnífiques. Hi vaig anar per primera vegada fa més de trenta anys —crec que en aquella ocasió em vaig enfilar fins el Cap de Juverri, però no n'estic segur— i després, durant una llarga temporada, hi anava sovint a fer fotografies. Va ser l'època que arrossegava muntanya amunt una càmera 9x12, un parell d'objectius de gran format i el trípode i tota la parafernàlia necessària. Normalment, sortia quan encara era fosc, per tal de poder tenir plantat el trespeus al lloc escollit, just quan sortís el sol. En tinc uns records molt bonics.


Hi vaig tornar fa poc, un dia lluminós i fresc de novembre, i vaig fer-hi una passejada recomanable. Vaig sortir de Farrera amb la intenció de pujar fins el Cap de Juverri (2.084 m), que és un gran mirador sobre les valls de Santa Magdalena i, fet i fet, sobre tot el Pallars Sobirà. Havia estat nevant i les muntanyes, principalment les de més al nord, duien una bona tofa de neu primerenca.

Vaig agafar el camí del coll de So, però a l'alçada dels Clots em vaig decantar a la dreta i em vaig enfilar fins les runes de les bordes de Lleguna. Des d'aquest punt, un camí molt ben traçat va flanquejant, enmig d'un bosc espès, fins el collet de Juverri, a 1.900 m d'altura. Com que és una zona obaga, començo a trobar neu. Quan arribo al collet, em comença a tocar el sol i tot és molt bonic.

Entro en uns prats lluminosos, a llevant del Pic d'Urdosa. Tinc el cim força a prop, però dono una ullada al mapa i decideixo seguir flanquejant fins el planell de Castenàs. Ara començo a trobar força neu. La vista és magnífica i, per la banda de migdia, està presidida per la Torreta de l'Orri. Al meu davant hi tinc la fonda vall de Romadriu que, des d'aquí, sembla inaccessible i, probablement, ho sigui.


Des de Castenàs, vaig pujant per entre bosc, cap a l'arrodonit cim de Els Bonys (2.181 m). Vaig mal calçat per tanta neu, que no esperava, però és un plaer tan gran estar trepitjant aquesta neu tan verge enmig d'una solitud tan immensa, que la mullena als peus no m'importa gens.

En un cert moment, quan la sensació de solitud i silenci era màxima, m'espanta un gran brogit. És un batec d'ales, és una au grossa que aixeca el vol, lentament, és un gall fer! Un gall fer! Tinc tota la pell de gallina, mentre l'au desapareix ràpidament de la meva vista, amb el seu vol pesant. En tota una vida d'anar per la muntanya només he vist tres vegades el gall fer. Sempre m'ha impressionat.

Baixo al portell de Finestres —aquí hi ha menys neu— i pujo el Cap de Juverri. Panorama grandiós. Baixo al coll de So i , des d'aquest punt, segueixo el camí vell de Farrera. Ara tot sembla una postal i em vénen records de les meves «campanyes» amb l'equip fotogràfic de plaques 9x12!


Fotografies. Track.

dissabte, 30 de setembre de 2017

dissabte, 2 de setembre de 2017

Les muntanyes de Sant Quirze de Colera


A l'Albera hi ha excursions magnífiques, racons extraordinaris i panorames insuperables. Però els mesos de més calor no són aptes per caminar per aquestes zones. A menys que aprofitem un dia de tramuntana fresca, com vaig fer jo aquest mes d'agost. Un dia que va  haver-hi un canvi de temps sobtat que va fer baixar la temperatura i la humitat, vaig aprofitar per fer una excursió que feia temps que tenia en ment: recórrer tot el circ de muntanyes que envolten el monestir de Sant Quirze de Colera.


L'itinerari és aquest: surto (ben d'hora) del monestir i segueixo un corriol que s'enfila cap a llevant fins assolir el coll de les Dofines. Des d'aquest punt, segueixo la carena —rocosa i aèria, cal usar les mans en algun punt— que, en direcció nord, travessa el cim de Roques Blanques fins arribar al coll de Pallerols. Continuo cap el Puig d'en Jordà (754 m), a la carena per on passa la frontera estatal. Baixo al coll del Torn i pujo el Puig de la Calma, que cau ben escarpat sobre la vall de l'Orlina. Segueixo la carena del Puig Bonic i retorno al monestir pel GR-11.


Els panorames que ens ofereix aquesta excursió són incomparables! Són cims molt enlairats sobre la plana empordanesa. Són cims força esquerps. Si el dia és clar, la línia de visió no té límits, en qualsevol direcció. Senzillament grandiós!

Però... no puc deixar de comentar un inconvenient important d'aquesta excursió. El camí des de l'inici fins el coll de les Dofines, si bé està perfectament marcat, és estretíssim i està envoltat de tota mena de bardisses que amb prou feines deixen passar. Les esgarrinxades són inevitables. Cal anar-hi previngut i, obligatòriament, dur uns pantalons llargs que ens protegeixin mínimament d'aquest bardissam.


Fotografies. Track.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Via directa al Balandrau

Quan vaig tenir coneixement de la ruta directa al Balandrau —del jaçal de Costa Rubí al cim, pel barranc de les Llosardes—, de seguida vaig voler anar-hi. Vaig llegir els detalls d'aquesta magnífica ruta al blog de l'Enric i L'Encarna, que sempre és una font de grans itineraris, amb un esperit molt similar al que em guia a mi. Finalment, vaig trobar el moment de fer aquesta ascensió i la vaig completar amb el «gran» Camí dels Enginers i el descens pel torrent dels Fossos. Una excursió magnífica!


El Balandrau té una certa significació per a mi perquè va ser el primer cim que vaig pujar de manera que en podríem dir «autònoma». Era el remot any 1970 i anar a la muntanya era complicat. No tenia res a veure amb com funcionen les coses ara. Amb una colla d'amics havíem fet un «curset d'excursionisme per a joves» i havíem fet una estada al refugi d'Ull de Ter —al qual, evidentment, no s'hi arribava amb cotxe!— on vaig descobrir la muntanya. Després d'aquest aprenentatge, vam pensar que havíem de fer una excursió per nosaltres mateixos, sense «monitors». Vam decidir anar al Balandrau i un dissabte de novembre, a la tarda, agafem el tren de Ribes i caminem, ja fosc, fins a Pardines. Demanem per dormir a la rectoria —era com es feien les coses en aquell temps. L'endemà, ben d'hora, pugem el Cerverís per on podem, seguim fins el Balandrau i baixem pel Serrat. No recordo com vam tornar. La informació que teníem per fer tot això consistia en un mapa que havíem consultat el dijous a la biblioteca del CEC i les guies d'en Cèsar August Torras!


Deixant-nos de nostàlgies i tornant a la pujada directa al Balandrau per les Llosardes, he de dir que és una ascensió molt recomanable. La vaig trobar fins i tot millor del que esperava. Són mil metres de desnivell, per un terreny dret i ferreny on cal sovint ajudar-se amb les mans. Però la ruta té una certa lògica: no és cap pujada salvatge. Simplement, és dreta, llarga i grandiosa, però no és pas exposada. L'únic perill deu ser tenir gent al davant que pugui fer baixar pedres. Quan fa calor —com ara— s'agraeix pujar tota l'estona a l'ombra.


Del cim vaig baixar a Coma de Vaca —quants records!— i, un cop en aquest punt, no vaig poder resistir la temptació de retornar pel Camí dels Enginyers, que potser és el camí més impressionant de tota aquesta banda del Pirineu. Ara està molt més fresat que la primera vegada que el vaig fer, i hi ha alguna assegurança en els llocs més exposats, però les sensacions que em genera segueixen sent extraordinàries. Vaig fer-lo poc a poc, gaudint de cada raconada, de cada canal vertiginosa.

A l'altra banda, es podia apreciar ben bé la pujada directa que havia fet.

Finalment, quan vaig arribar a les Pedrisses, com que tenia el cotxe al pont de Daió, vaig baixar pel Torrent dels Fossos que, curiosament, és un camí que no recordo haver fet mai. Aquí sí que ja vaig notar l'esforç de tot el dia. Aquesta excursió és una mica exigent: uns 20 km i uns 1700 m de desnivell. A mi em va costar un total de 10 hores (de temps total).


Fotografies. Track.

divendres, 28 de juliol de 2017

Pic de Qüenca


El Pic de Qüenca és, juntament amb el Bonabé i el Moredo, un dels que enclouen la vall de Moredo. És un cim que es veu molt bé des de la plana d'Esterri: gros i altiu, característic. Malgrat aquesta visibilitat, crec que és un cim poc visitat. Jo mateix, que vaig pujar el Tuc de Bonabé i el Pic de Moredo —abans en dèiem «Roques Blanques»— en una època tan llunyana com l'estiu del 1979, just la setmana després dels meus primers quatre-mils, jo mateix, deia, ni l'havia pujat fins ara, ni m'ho havia plantejat. Finalment, hi vaig anar l'altre dia.

Val la pena pujar aquest cim perquè és un mirador extraordinari, en totes direccions. Ara bé, s'ha de dir que l'ascensió no és pas gaire interessant. És una llàstima. Si, per exemple, l'aresta que l'uneix a la collada del Clot de Moredo fos practicable, aquesta seria una bonica ruta de pujada. Però aquesta cresta —hi ha un parell de ressenyes a Internet— és descomposta i perillosa. També estaria bé si s'hi pogués accedir per l'aresta nord. El cas és que, fins que ningú no trobi una ruta més atractiva, l'ascensió d'aquesta muntanya s'ha de fer per la seva cara est.

Per la cara est hi ha encara un parell de problemes. Aquest vessant —com passa amb altres cims de la zona, per exemple el Pilàs— està recoberta, ben bé fins a la cota 2.100, d'una espessa vegetació de nerets i altres matolls de molt mal passar. De fet: impracticables. Un altre «inconvenient» d'aquest cim és que hi ha una pista —més o menys apta per a vehicles—que surt d'Alòs d'Isil i remunta fins la cota 2.000.


No us vull pas desanimar: el cim és un mirador tan fantàstic que totes aquestes «pegues» no tenen cap importància. Us explico, doncs, la meva ascensió de l'altre dia, que em va deixar ben satisfet.

En primer lloc, em va caldre decidir què feia amb la pista que puja fins als dos mil metres. És una d'aquelles pistes que, fins que no la fas, no saps si és practicable o no i, d'altra banda, a mi sempre m'ha agradat més caminar que no pas embolicar-me amb el cotxe per qualsevol mal pas... Vaig quedar-me en un terme mig: pujaria amb cotxe fins les bordes de Lapre i després seguiria a peu.

Quan ets a les bordes, tens el cim ben bé a 1.100 m de desnivell, en línia recta. Jo pensava que potser m'enfilaria per Caledo, seguint la línia de màxim pendent, recte al cim. Ni pensar-ho! Com he dit abans, aquests pendents no són de prat, sinó de matolls impracticables. No toca altre remei que anar seguint la pista. Tampoc és cap gran sacrifici. És ben d'hora al matí i la caminada és agradable.

Quan la pista travessa el serrat d'Escala Grau, penso que potser sí que ara podré tirar pel dret, en direcció al cim. De cap manera! La vegetació m'obliga a seguir la pista. Vaig fent.

Supero la bifurcació que va a la renovada borda de Moredo i encara he de seguir per la pista. Travesso el barranc de Moredo i ara sí: just després de travessar-lo, a l'esquerra, sense ni una fita, hi ha un rastre de camí que segueix el curs de l'aigua fins que travessa a l'altra banda i segueix les restes d'una antiga pista. Aquesta és la ruta. Està tot ple de flors i hi ha unes esteses de cards blaus extraordinàries. El cim el tinc al davant i sembla molt amunt. A l'altra banda, el pic de Moredo s'alça majestuós.


Segueixo les restes poc visibles d'aquesta antiga pista fins que a la cota 2.050 gira a l'esquerra i va a buscar la carena del serrat d'Escala Grau. En aquest punt, exactament a la cota 2.100, la vegetació canvia i ja es fa totalment practicable. Som-hi: recte al cim!

La pujada no té cap dificultat. El cim del Qüenca, ja ho he dit dues vegades, és un grandíssim mirador. M'hi passo una llarga estona, en completa calma i solitud, resseguint amb la mirada tot el «skyline» meravellós que m'envolta. Em sento afortunat de ser aquí dalt i també de ser capaç de reconèixer pràcticament totes les muntanyes que m'envolten. No en repetiré el nom ara. Em fixo també en les valls: Airoto, Àrreu, Comamala, Rialba.... Quin bé de Déu!

La baixada —no hi ha altra opció— la faig per la mateixa ruta de la pujada. De fet, ara que ja sé que, en aquest terreny, no s'ha de pensar en anar «camp a través», encerto millor la ruta. 

Fotografies. Track.

Certascan per Noarre


El Certascan és un dels cims molt coneguts que m'havien quedat pendents. L'altre dia vaig pensar d'anar-hi i, buscant alternatives a la ruta normal, em vaig decidir per l'aresta nord, que comença al coll que separa aquest cim del cim de Montabòna. Es tractava de començar a pujar per les bordes de Noarre cap a la Pleta dels Guerossos.

Aquesta extraordinària vall de Guerossos, Flamisella i Noarre només l'havia recorregut una única vegada —però va ser en una excursió memorable. Era el març de l'any 1988 i anàvem amb esquís i tenda. Vam remuntar tota la vall, ben carregats de pes —només d'imaginar-m'ho ara, ja m'esgarrifo— fins la zona dels aiguamolls de Guerossos, on vam parar les tendes i vam passar la nit. L'endemà, vam pujar al Tuc de Montabòna. Quina gran excursió! La fotografia del cim, amb les cares de felicitat per ser allà dalt, la recordo bé: 


29 anys després, a l'estiu, vaig començar a remuntar aquesta mateixa vall —ara amb un mínim de pes— amb la intenció de fer el Certascan per la cresta nord. No vaig aconseguir el meu objectiu, perquè les condicions meteorològiques van fer-me canviar els plans. 


La situació que em vaig trobar va ser com un curset pràctic de meteorologia. A Rialp, a les 6 del matí, feia un fogony violent i la temperatura era de 19 graus. A partir de Llavorsí, el vent va encalmar i la temperatura es va normalitzar al voltant dels 10 graus. A la Pleta dels Guerossos, de sobte, apareix una tramuntana freda i molt forta que em va fer dubtar. Quan vaig arribar a l'Estany Blau, la tramuntana era fortíssima i vaig veure que els cims estaven totalment coberts per uns núvols espessos. Feia molt de fred i algunes roques tenien un filet de glaç. Per sort, sempre m'agrada dur prou material a la motxilla per fer front a situacions com aquesta. Em vaig arrecerar com vaig poder a unes roques, em vaig equipar i vaig pensar que, encara que no hi hagués visibilitat, miraria de pujar el Certascan per la ruta normal. Vaig seguir pujant i, sobtadament, el vent va encalmar! Després, vaig entrar a la boira —que donava un bonic caràcter a l'ascensió— i vaig arribar al cim. No s'hi veia res. Però també tenia el seu encant:



Tot això que he explicat és ben normal en una situació de nord al Pallars. De baix cap a dalt: Bon temps; fogony i calor; calma i fresca; tramuntana forta i freda; calma; núvols enganxats als cims.

Després, el temps va anar millorant. No vaig poder evitar de pensar que si jo no tingués aquesta mania de sortir tan d'hora —a punta de dia—, potser sí que hauria pogut fer l'aresta nord que tenia prevista.


Estic d'acord amb el que explica en Josep de Tera al seu blog que el camí natural de la pleta dels Guerossos al coll de Certascan és per la coma de Canals i no pas pel lloc on passa el GR —que és per on jo havia pujat. És cert que el traçat del GR és artificial i poc lògic. Convençut d'això, vaig baixar per la coma de Canals. Així, feia una mica de variació i caminava una estona sense camí —una cosa que m'agrada molt. A més, baixar per aquesta banda em va donar una bona visió de l'altiu Pic de Sabollés.

Fotografies. Track.

dilluns, 26 de juny de 2017

Valls d'Àrreu i Airoto


Vaig visitar les capçaleres de les valls d'Airoto i Àrreu fa un grapat d'anys, amb esquís, en una excursió magnífica que recordo molt bé. Eren unes valls pràcticament verges i encara ara tenen un cert encant salvatge. Ara que hi ha camins he volgut recórrer aquestes dues valls, sortint del fons de la vall de la Noguera. La meteorologia —massa calor, massa humitat, massa calitja— no em va acompanyar gaire, però sí que vaig poder fer una excursió preciosa.


Surto de Borén a primera hora del matí, travesso el pont vell i vaig pujant cap a Àrreu. Com que és ben d'hora, la major part d'aquesta pujada la faig a l'ombra. Segueixo un camí antic que en alguns llocs deixa entreveure l'antic empedrat. La vegetació és ufanosa i el soroll del barranc que va salvant el desnivell amb constants salts, m'acompanya. Pujo cap a Sallerte. La vall és ben llarga.

Finalment, quan em comença a tocar el sol, arribo a l'Estany del Rosari d'Àrreu. Quietud infinita. Al fos, el Pic del Rosari —que vaig pujar en aquella excursió amb esquís que he comentat a l'inici de l'article. Fins a l'entrada d'aquest llac el camí està ben marcat. Ara em toca anar seguint la meva intuïció, sense camí —m'agrada més així— fins l'estany superior del Rosari.


Els Plans d'Isavarre també són plens de quietud. Els horitzons s'eixamplen, si bé els termes més llunyans estan desdibuixats per la humitat. Vaig saludant els cims, les valls i les comes que he anat visitant —a peu o amb esquís, sol o acompanyat— al llarg dels anys. Recordo les excursions als Clots de Rialba, al Pic de la Plana, al Tuc de la Cigalera... Al darrere, treu el cap el Bassiero i altres muntanyes que es difuminen en la llunyania.

Pujo fins un collet que s'aboca sobre la vall d'Airoto, per la que vull baixar. Veig altres muntanyes que em duen records antics. Bonabé, Moredo, Pilàs, Estanyardo... Veig la taqueta del refugi d'Airoto on vaig pernoctar, a l'hivern, abans que existissin les raquetes. L'estany d'Airoto es veu majestuós. Comença a passar un airet agradable, que suavitza la canícula d'aquests dies.

Al meu davant hi tinc el pic de Qüenca, que mai no he pujat. Estic eufòric de tant temps que feia que, per un motiu o un altre, no podia sortir a la muntanya.

La baixada per Airoto és força llarga. Però la vall és tan bonica! Arribo a Ísil amb aquella fatiga tan dolça que coneixem bé els muntanyencs.

Ara només en toca seguir el camí planer a la vora del riu que em durà de retorn a Borén, passant per la visió magnífica de Sant Joan.


Fotografies. Track.