Busa per la Valldora

Per a mi, pensar en la Serra de Busa és evocar immediatament una excursió que vaig fer-hi la setmana santa del 1972 i que, amb el pas dels anys, va adquirir una dimensió mítica.

Fa quaranta anys d'aquella excursió! Ni el pantà de la Llosa del Cavall ni la carretera C-462, ni la carretera de la Valldora, ni el turisme rural, ni l'estació d'esquí de Port del Comte, ni tantes altres coses, no existien. Érem dinou: L'Hilari i la Montserrat, en Francesc Olvera, en Josep Castilla i la Rosa, eren els "grans". Els "joves" érem la Rosa i la Margarida, la Maria Mercè i en Jordi, l'Alexis i en Josep Nuet, en Joan Soto, en Josep Delmàs, els dos Jaumes, la Maria, en Santi Roca, en Joaquim Navas i en Salvador Sampons. Havíem parlat amb l'únic habitant de les Cases de Posada perquè ens permetés fer-hi estada uns dies (quines èpoques!). Des d'aquesta base d'excursions vam recórrer Busa, el Lord i els Bastets. Mirar aquelles fotografies encara em produeix un cert calfred.

Ara hi he tornat, però per la banda de la Valldora. No havia visitat aquella banda del nostre Prepirineu des d'aquell llunyà 1972. De la Valldora he pujat al Pla de Busa pel Grau d'Orriols i L'Escala Vella. Aleshores, he seguit la vora del penyassegat fins a Ca l'Artiller. Passo per l'església de Sant Cristòfol de Busa i vaig cap el Capolat. Igual que em va passar l'any 72, la panoràmica des del collet del Capolat m'emociona.

Comparar aquesta panoràmica que vaig fer fa quaranta anys amb la visió que vaig tenir aquest cap de setmana ens posa de manifest diverses diferències colpidores. Per exemple, en la panoràmica del 1972 la vila de Sant Llorenç es veu minúscula comparada amb l que és ara. També, mentre que en aquest mes de gener del 2012 no hi ha ni una engruna de neu a les muntanyes, en aquell abril de 1972 la neu era abundosa arreu.

A continuació, faig una cosa que no havia pogut fer el 1972: Pujo al Capolatell —la presó— que en aquella època era inaccessible perquè encara faltaven molts anys perquè s'hi instal·lés la passera.

Abans de pensar en la tornada, pujo fins el capdamunt del Serrat de la Capella i, finalment, decideixo tornar pel Grau de les Collades i Sant Pere de Graudescales. Tot aquest camí és extraordinari. El mapa en diu el Grau de Ca l'Esguerrat. L'itinerari és meravellós. Per a mi, a més, ha representat un petit i íntim viatge en el temps.

Fotografies. Track.

Les Roques de Sant Honorat

Aquest dissabte he fet la clàssica ruta que recorre les Roques del Corb i de Sant Honorat, sobre la plana d'Oliana, a la dreta del Segre.

L'excursió és una petita meravella. Vaig sortir de Can Boix en direcció al Grau de Porta. La boira gebradora havia deixat una fina capa de gel sobre les fulles d'algunes plantes, però el cel era ben blau. Visito la Bauma del Corb, amb una construcció ben interessant. M'enfilo a l'Agulla del Corb i a les restes de Sant Salvador del Corb. Des d'aquesta atalaia, el panorama és impressionant. Em crida l'atenció, al nord, la Roca del Corb, a la que els mapes no indiquen cap accés.

Segueixo cap el Coll de Mu i aquí comença un camí molt espectacular que va flanquejant pel sud les Roques de Sant Honorat. El tacte de les pedres em du records de la meva etapa d'escalada a Montserrat, que ara sembla ben llunyana. Passo pel Coll de Sant Honorat i m'enfilo a la mola del cim, que és un replà envoltat de precipicis immensos per totes bandes (menys per la banda on hi ha el camí).

Retorno al coll i me'n vaig cap el Roc de Rumbau. Al cim d'aquest estimball, una dotzena de voltors em proporcionen un espectacle magnífic. De vegades, volen ben a prop meu, fins el punt de fer una certa basarda. Després, baixo a Castell-llebre i hi arribo quan la llum del sol només toca la punta del campanar. Per la pista, torno a Can Boix.

És una excursió per fer a pleret, gaudint plenament dels paisatges i dels estimballs. Una petita joia.

Fotografies. Track.

Les Agudes i el Matagalls per Les Illes

Hi ha un itinerari que combina Les Agudes i el Matagalls que he fet diverses vegades i recomano de debò. D'una banda, és una excursió molt bonica, que passa per llocs d'un gran interès. D'altra banda, és una manera de fer un bon desnivell —prop de 1.600 metres— sense anar gaire lluny. De fet, alguna vegada he fet aquest circuit en una matinal, anant a dinar a casa.

Es tracta d'aparcar a Les Illes, al lloc on el torrent del Sot Mal s'ajunta a la Tordera. Aleshores, es puja a Les Agudes pel preciós camí dels Pous de Glaç. Es baixa pels Castellets fins a Sant Marçal i aleshores es remunta fins el cim del Matagalls. La baixada del Matagalls a Les Illes es fa per un camí —si en podem dir així— senyalitzat amb pintura vermella que es desvia a la dreta del camí principal a l'alçada del Turó de Sant Marçal.

És una excursió relativament dura, però ben recomanable. Hi he tornat a anar aquest diumenge, en un dia de gener increïble, de visibilitat gairebé il·limitada, i n'he quedat ben satisfet.

Track.

El dolmen de la Casa Encantada

Aprofitant la manca de neu, he fet un parell o tres d'excursions magnífiques pel Pallars. La sequedat extrema de l'ambient feia que els panorames fossin netíssims.

En la primera d'aquestes excursions he visitat el dolmen de la Casa Encantada, que està enfilat a dalt d'una carena, en un indret espectacular de cara a les muntanyes de la Vall Fosca i la Vall de Manyanet.

El propi dolmen és una construcció interessant, però el que realment justifica l'excursió és visitar el mirador on hi ha el dolmen. A més, ara hi ha un camí relativament ben senyalitzat que puja fins el dolmen des del llogarret de Cadolla, prop de Naens. Com que jo volia fer un itinerari circular, vaig resseguir la Serra de Comillini i vaig tornar per Pinyana.

Més concretament, l'itinerari que proposo és aquest: surto de Cadolla amb un fred ben viu i el terra ben glaçat. Pujo al dolmen de la Casa Encantada seguint el camí senyalitzat. Ressegueixo la Serra de Comillini cap a ponent i baixo a Corroncui —on compro una bona ració de l'excel·lent formatge que s'hi fa. A partir d'aquí, segueixo la carretera fins a Pinyana. Des de fa poc, aquesta carretera —molt estreta— està asfaltada i aquest fet sembla que desmereixi la qualitat de l'excursió. No ho fa pas: la carretereta és tan minsa i el paisatge és tan pintoresc, que no em sap cap greu caminar una estona per sobre l'asfalt. Les quatre cases de Pinyana estan situades en un indret excepcional, en un collet sota un turó salvatge, estimbat 250 metres sobre el Barranc de Pinyana que, en aquest lloc, passa pel que els mapes anomenen Estret de l'Estany Obert.

Aquest estret és fascinant i em sorprèn no haver-ne sentit a parlar mai. Suposo que hi deu haver excursionistes que el coneixen i l'han visitat, però la seva "descoberta" va representar, per a mi, una sorpresa molt gran. M'agradaria tornar-hi i conèixer millor aquest lloc.

Vaig arribar a Cadolla a prou bona hora per anar a dinar a casa.

Fotografies. Track.

Camí carener a la Serra de Gurp

A Gurp, al Pallars Jussà, hi ha un parell de visites imprescindibles: els corrals i l'ermita de Sant Martí. A més, s'hi pot fer una excursió circular molt recomanable, que segueix la carena de la Serra de Gurp, entre els Pallars i la Ribagorça.

Sortim de Gurp i ens enfilem als corrals. Aleshores, el camí de cornisa segueix fins el Pas de Grau i entra al Barranc de les Carants. Arribem a la carena al costat de la Cova del Codó i quedem meravellats del paisatge descomunal que ens envolta. A partir d'aquí, seguim sempre per aquesta carena en direcció al Pic de Lleràs. La visió sobre La Terreta i sobre els seus barrancs i espadats és magnífica. La Serra de Sant Gervàs tanca el paisatge pel nord-oest, però pel seu damunt encara treu el cap L'Aneto i altres muntanyes. Gaudim de valent!

Quan arribem al cim que alguns mapes anomenen Caramell i altres Roca Leuda, comencem a baixar cap a Santa Engràcia, sempre per carena. Continuem cap al Barranc dels Lleons, l'Ermita de Sant Martí i Gurp. Una excursió molt ferma!









Fotografies. Track.

Aubenç, per la banda de migdia

Mai no havia pujat al cim de la Serra d'Aubenç, però moltes vegades m'havia plantejar superar aquesta assignatura pendent tan flagrant. Ara, finalment, he pogut dur a terme el meu projecte i la muntanya no m'ha decebut gens ni mica.

M'hi he acostat per la banda sud —cal escollir una opció— i deixaré les altres aproximacions per una altra ocasió, que crec que no es farà esperar gaire.

L'itinerari, fet en un dia força fred del mes de desembre —un dia en que la transparència de l'aire donava a la mirada un abast desmesurat— va ser aquest: Vaig sortir de la masia de Torrent, prop de la pista de Peramola a Cortiuda, i vaig pujar a l'espectacular Coll de Mu. Hi arribo en un moment màgic, de primera hora del matí, en que les boires es comencen a trencar pel sol ixent. Baixo al torrent de les Caubes i remunto fins a Santpou, que és un indret de dura bellesa i gran solitud. A partir d'aquí comença la part més extraordinària i més dura d'aquesta excursió. El camí se'n va cap a La Ribalera i es va acostant a les altes cingleres que defensen el vessant sud de la Serra d'Aubenç. El camí és d'una gran duresa. Cal seguir acuradament les marques de pintura i posar-hi una bona dosi d'energia. Remunto la Canal de la Jaça. Finalment, arribo a l'altiplà d'Aubenç, però encara em falta remuntar més de dos-cents metres fins el cim del Coscollet (1.610m)

No cal pas que canti ara les excel·lències d'aquest mirador privilegiat! Només diré que, en aquest dia que jo hi vaig anar, un vent fred i incisiu esmolava els sentits i donava encara més amplitud a l'espai que m'envoltava. Ni en aquell moment, ni en cap altre, cap ésser humà es veia per enlloc. La solitud semblava absoluta. Vaig veure córrer una llebre i aixecar el vol un voltor que s'ajocava a la Font del Prat. Res més.

Baixo al Pla d'Aubenç i la desolació de la Casa d'Aubenç em colpeix. Penso en com havia de ser viure —i morir, i parir, i sobreviure— en un lloc com aquest. Passo per la Collada d'Aubenç i el Coll de Prat fins que arribo al Coll de Creus. El vent s'ha fet més fort i més fred. El paisatge és netíssim.

Per les marrades baixo a Cortiuda i, per la Collada de Miamorta, torno a Torrent. Ha estat un dia plenament satisfactori: excursionisme del bo i millor.

Fotografies. Track.

Camí de carena al Pui Tabaca

Per tal de completar l'excursió anterior, vaig pensar que seria interessant recórrer la carena que tanca la vall d'Estaon per llevant. És una carena que neix al cim del Campirme, passa pel Coll de Jou i s'allargassa per la Serra Mitjanca fins arribar a la punta del Pui Tabaca (1.715 m). L'experiència tan bonica de l'excursió anterior a Lo Calbo m'incitava a fer aquest recorregut i n'estic molt content, perquè és una excursió de la màxima qualitat.

Una altra vegada, el dia era d'una lluminositat i una transparència excepcionals. El recorregut per la carena entre el Coll de Jou i el Pui Tabaca és força llarg i entretingut. La carena és estreta —hi ha moments en que sembla una cresta— i el desnivell és de 800 metres a un costat i 500 a l'altre. Sembla que vegis les dues valls a vol d'ocell.

Surto de Lladorre amb un fred ben viu. Encara falta força estona perquè el sol arribi al fons de la vall. La dreta pujada a Lleret m'escalfa ràpidament i, quan arribo en aquest poblet, un sol càlid em rep. Segueixo pujant cap el Coll de Jou. Quan hi arribo, tinc una visió privilegiada sobre la vall d'Estaon i sobre l'itinerari que vaig fer un parell de dies abans. El paisatge és bellíssim.

A partir del coll, el camí està molt poc marcat. De fet, pràcticament no hi ha camí. Es tracta d'anar seguint sempre pel fil de la carena, gaudint dels espais immensos que s'obren a banda i banda. Per llevant, el poderós Monteixo treu el cap nevat per damunt del Coll de Tudela, on passa el GR-11.

Passat el cim de Miravall (1.865 m), el camí es complica per culpa de la vegetació. El Pui Tabaca treu la seva testa punxeguda, per la banda de migdia. És allí on he d'anar. Finalment, arribo al collet nord del Pui on hi ha una pista que m'ha de proporcionar un descens ràpid i senzill cap a la vall. Però no em vull perdre el Pui Tabaca, que és un cim ben bonic. La baixada és ràpida —havia quedat que arribaria a dinar a casa— i en poca estona arribo a Lladrós. Aleshores, per la Mare de Déu del Pont i Santa Eulàlia, torno a Lladorre, on arribo plenament satisfet d'aquesta excursió tan bonica.

Fotografies. Track.