dissabte, 18 de març de 2017

Per la banda de Mentet


En un dia d'aquest mes de març —que sembla un dia de final de maig dels d'abans— vam anar a fer una travessia clàssica des de Vallter. Mirant els meus apunts, he vist que l'havia fet (en sentit contrari) el maig del 1985 —amb força més neu que ara, i això que diem que aquest és un bon any de neu!

Sortim de l'aparcament de l'estació d'esquí i ja veiem que no ens caldrà gaire roba d'abric. Pugem a la portella de Mentet i continuem fins el Pic de la Dona. Fa il·lusió retrobar aquests indrets tan familiars, ara que feia dies que no els visitava.

Ens esperàvem que la carena que va del Pic de la Dona al Puig de Serra Gallinera estigués mínimament innivada, però el vent se n'ha endut la neu i hem d'anar una estona amb els esquís a coll. Superem la Coma de la Dona i la Serra de Bacivers perquè volem baixar per la vall següent, que és la que desemboca al costat de la cabana dels Alemanys. Aquesta vall és força estimbada, però en Ricard coneixia un lloc on hi ha un pas més franc —útil tant a la baixada com a la pujada. Passat el Puig de Serra Gallinera, s'arriba en un coll que dóna pas, a mà dreta, a una petita coma secundària. És un pas òptim.

Quan arribem en aquest coll, ens adonem que hi som exactament a l'hora justa per aconseguir una neu primavera exquisida. No és ni massa d'hora ni massa tard. La baixada fins el fons de la vall —uns cinc-cents metres i escaig— és una delícia completa!

Ens aturem una estona a la cabana de pastor que hi ha una mica més a l'oest de la tradicional cabana dels Alemanys. La calor és de mes de juny! Ara ens caldrà posar pells i remuntar per segona vegada la portella de Mentet i, novament per una neu primavera força agradable, retornar a Vallter.

Fotografies. Track.

dimarts, 7 de març de 2017

Camins mil·lenaris: Arcalís - Baén


El Pirineu és ple de camins que han existit durant segles, possiblement durant mil·lenaris, fins que ara fa pocs anys es van perdre. Quan un camí d'aquests «es» recupera —vol dir que algú o alguns els recuperen— tronem a la vida una part important de la nostra història i del nostre país. Per això vaig sentir-me tan immensament feliç l'altre dia que, gràcies a les indicacions d'en Jordi Marco, vaig poder fer al camí d'Arcalís a Baén, al Pallars Sobirà.

En Jordi Marco, ja ho he dit en un altre article, és un jove de Gerri amb un gran currículum com a corredor de muntanya i, a més, és l'artífex —ell tot sol, sense ajuts ni subvencions— de la recuperació i manteniment d'uns camins antics a l'entorn de Gerri de la Sal. Ell me n'ha explicat alguns i jo els aniré resseguint i divulgant.

Vaig sortir de Baro, de l'antic pont d'Arcalís —construït per un avantpassat de la meva dona— i vaig enfilar la pujada a Arcalís. El dia és dolent, dolent, de núvols, barrufa i fred, però potser això mateix li confereix una especial bellesa.

Un cop a Arcalís cal anar cap al que en diuen «la font» o «el safareig», al barranc de la Servereta. Després de creuar el barranc, a mà esquerra, trobem el trencall on comença aquest camí recuperat que uneix Arcalís amb Baén, per l'inclinat vessant entre la Roca Quirol i la Noguera.

Comença un flanqueig cada vegada més enfilat sobre el riu, i la vista és extraordinària, sempre presidida per la Geganta i, més a prop, per la Roca del Lladre. El camí és de molt bon passar i ja es veu que era un camí ben important, en el seu temps.

Després de travessar la Llau Fonda el camí desemboca a una antiga pista. Sóc pràcticament al collet —la collada de Sant Mauri, segons el mapa— que uneix la serra amb l'escarpada Roca del Lladre. Aquí la pista comença a baixar cap a Gerri, però jo he de seguir amunt, per un camí antic que comença travessant una zona que es va cremar fa poc.

Entro en un llarg camí de flanqueig, preciós, que ha trobant pas a mitja alçada entre la serra de Bovet a l'esquerra i el barranc d'Enseu a la dreta. Les vistes són espectaculars. M'acosto a la cota de neu i aviat camino sobre el terra nevat. El barranc queda molt i molt fondo. Baén, minúscul, treu el cap.

Arribo a un punt on a la dreta hi ha un trencall que baixa amb ziga-zagues cap a Baén. A partir d'aquí, segueixo, de baixada, el magnífic camí del barranc d'Enseu, que ja havia fet en una excursió anterior. Arribo fins el pont de Gerri i, sense creuar-lo, marxo cap al santuari d'Arboló retorno a Baro.

Una excursió meravellosa que, malgrat els anys que fa que visito molt sovint aquestes contrades, mai no havia pogut fer. La meva gratitud al Jordi Marco és immensa.

Fotografies. Track.

dijous, 23 de febrer de 2017

La clàssica Puimorens - Merens


És una travessia clàssica, magnífica, que jo ja havia fet fa uns anys. Dic «fa uns anys» i, quan miro les meves llibretes, me n'adono que va ser el gener del 1986: fa trenta anys!! (Com passa el temps, quan ja tens una edat!) Aquest febrer l'he tornada a repetir i ha tornat a ser un gran dia de muntanya.

Aquest any hi ha una bona innivació i el diumenge fa un dia magnífic amb força bonança. Sortim del coll de Puimorens i remuntem la fatigosa (per massa planera) Coma d'Engràcies —que la toponímia popular ha adjudicat a un tal «García»— fins el coll que tanca la vall. Del coll, comencem el descens cap a la coma de Besines i —oh meravella!— en aquest vessant obac hi trobem una neu pols absolutament deliciosa. El descens —és el que es veu a la fotografia— és un plaer!

Quan arribem al fons de la coma, la calor es fa notar de valent i ara ens cal remuntar la portella de Besines, una pujada que és menys llarga del que sembla. La neu és primavera i el dia és esplèndid.

De la portella ens cal baixar al fons de la vall que desemboca a Merens. Ara ja no ens esperem una neu tan bona com l'anterior però..... és encara millor! Quina meravella!

La part més pesada de la travessia comença en el moment que som al fons de la vall. Però encara no ens podem queixar, perquè podem anar esquiant un bon tros. Les condicions són, però, cada vegada més complicades i aquest tram final castiga molt la meva esquena i les meves articulacions. Han passat trenta anys! Quan la cosa ja no dóna més de si, seguim a peu fins que arribem al lloc on hi tenim els cotxes.

Fotografies.

divendres, 27 de gener de 2017

Pel barranc d'Enseu


El barranc d'Enseu és el que va de Baén a Gerri de la Sal. No hi havia anat mai. Creia que el camí antic estava perdut, però el cert és que aquest camí —que és magnífic— està perfectament recuperat, com una colla d'altres (que ja explicaré).

Feia un dia de fred i de torb i no es podia anar a l'alta muntanya. Ben abrigat, vaig sortir del pont de Gerri i vaig anar pujant cap al poble d'Enseu. La solitud era total. El barranc és força impressionant. Més endavant, encara es fa més engorjat, fins que s'arriba a un indret (vegeu la fotografia) on el camí, empedrat sobre una roca llisa, flanqueja a força alçada sobre el llit del torrent.

Ben aviat s'arriba a Baén que, fet i fet, està ben bé a sobre mateix de Gerri —hi ha uns conc-cents metres de desnivell—. El poble sembla completament desert. Em trobo de cara amb un altre excursionista que camina en sentit contrari i, per tant, sembla que vingui de Sant Sebastià de Buseu. Aprofito per preguntar-li si coneix algun altre camí d'aquesta zona i la seva resposta va ser una gran i agradable sorpresa.

Resulta que la persona que vaig trobar a Baén és en Jordi Marco, el famós corredor de muntanya, un noi de Gerri amb un gran currículum com a corredor. El que jo no sabia, el que vaig aprendre aquell dia, és que en Jordi, a banda de córrer, fer bicicleta de carretera, bicicleta de muntanya i esquí de muntanya —sempre amb un nivell de «performance» extraordinari— a més d'això, des de fa vuit anys es dedica a recuperar i mantenir tota una colla de camins d'aquesta zona de Gerri.

Em va explicar els camins que ha recuperat i vaig adonar-me de que, gràcies a la seva tasca —feta de manera totalment altruista, sense cap mena de subvenció— els excursionistes curiosos, com jo, podem disposar d'una bonica col·lecció d'itineraris en una zona que, fins fa poc, era intransitable.

A partir de Baén, en Jordi em va guiar i acompanyar —seguint algun dels «seus» camins, fins que vam tornar a Gerri. Va ser una bonica matinal i, sobre tot, em va obrir un nou ventall de possibilitats excursionistes que aniré explorant pas a pas.

Fotografies. Track.

dilluns, 9 de gener de 2017

Amb esquís pel Port del Comte


He començat la temporada d'esquí de muntanya 2016-2017 amb una excursió —en podríem dir una passejada amb esquís— al massís del Port del Comte, en un dia extraordinàriament lluminós. Feia molt poc que la benedicció d'una llevantada sense la posterior ventada havia visitat el nostre país i havia deixat una capa escassa però força consistent de neu de bona qualitat.

Vaig visitar aquest massís per primera vegada el setembre de l'any 76, ara fa més de quaranta anys! L'estació d'esquí era nova de trinca. En aquella ocasió, vam pujar directament des de la Coma. Si la memòria no em falla, crec que mai havia «posat pells» en aquest massís.

Hi he anat amb una colla que coneixien molt bé la zona i han sabut guiar-nos per tal d'aprofitar la poqueta neu que hi havia. Ens ho hem passat molt bé. Hem sortit de l'aparcament d'Estivella i hem anat pujant fins el Tossal d'Estivella (2.338 m). Baixem a la Rasa de Carbassers (al lloc on hi ha el teleesquí) i tornem a remuntar cap a la Tossa Pelada (2.379 m), el Pedró dels Quatre Batlles (2.387 m) i el Vulturó (2.349 m). Finalment, baixem al coll de Tancalaporta i, pel fons del torrent, fins el cotxe.

Fotografies. Track.

dilluns, 15 d’agost de 2016

Un bonic cim sense nom... i tres més

Des del cim sense nom, vista cap a l'est.
És una llàstima que no tingui nom(*), perquè és un cim ben bonic, situat en un lloc paradisíac. És un cim de 2.484 m que es troba a la carena que separa la vall dels Clots de Rialba de la vall de la Bonaigua. Té al nord l'estany Pudo i a l'oest la bassa de Boscàs. M'hi vaig fixar el dia que vaig donar-li la volta, en una excursió preciosa que vaig explicar en aquest apunt del blog. L'altre dia hi vaig pujar, en una excursió que, com totes les que es relacionen amb aquest racó meravellós del Pirineu, va ser una delícia.

Vaig aparcar al km 48 de la carretera de la Bonaigua, a l'indret anomenat Solana Boscàs, que és el lloc d'on surt un caminet inversemblant que, sense cap senyalització (millor!) s'enfila en llaçades vertiginoses fins assolir la carena. Aquest camí (no ho digueu a ningú) és la porta d'entrada a una zona de bellesa extraordinària.

Un isard al cim sense nom. Al fons, l'estany Pudo.
Quan s'arriba a la carena, la vista en totes direccions és magnífica. En els termes llunyans, la Maladeta i, en primer pla, la vall de Gerber, amb els seus cims esquerps i rudes. Hi ha una petita bassa, que gairebé sembla una d'aquestes «piscines desbordants» que ara estan de moda als xalets dels més benestants. Hi pastura un ramat d'eugues. La llum, a aquesta hora matinal, fa que tot encara sigui més bonic —és per això que sempre m'agrada sortir a punta de dia—.

El cim sense nom es troba ben a prop d'aquest punt. Hi arribo en un no-res i m'hi trobo un isard solitari i una marmota que de seguida es fa fonedissa. Paisatge immens! Sensació profunda de pau!

El circ de Gerber, amb els potents i poc coneguts cims que l'encerclen.
Torno al punt on hi ha la bassa i ara em proposo seguir la carena en direcció llevant, assolint uns cims amples i de formes suaus que, tanmateix, cauen força a plom sobre la vall de la Bonaigua. El primer és el Cap de Comials (2.441 m). A continuació, el Pic del Muntanyó —que de «pic» no en té res!— (2.454 m). Finalment, el Pic de la Plana (2.492 m). Tot és molt bonic.

Des del Pic del Muntanyó. Tésol, les Agudes, Pui de la Bonaigua, Pic de Xemeneies.
El Muntanyó és un cim ben arrodonit, que consisteix en una grans herbeis on ve de gust jeure-hi una estona, mentre la mirada va recorrent les trencades valls i muntanyes de l'entorn i també les boniques prades de Rialba. El Tésol, el Mont-roig, el Bassiero, i tants d'altres! Més en primer pla, un grup de «puis» que no he pujat mai: Pic de Xemeneies, Pui de la Bonaigua i Pui de les Ares. Crec que són cims complicats  protegits per tarteres infinites. És interessant observar el Clot dels Tres Puis, que és una valleta incomunicada per dalt i per baix que es troba entre el pui de la Bonaigua i el de les Ares.

La coma de l'estany Pudo, des del cim sense nom. Collada del Muntanyó, Escòrnacrabes, Tuc de la Llança i Cap del Muntanyó d'Àrreu.
La tornada la faig pel mateix camí d'anada, perquè han anunciat tempestes i el cel, tot i que encara és prou d'hora, s'està posant lleig. Es la meva tercera excursió en aquesta zona —la primera és aquesta i la segona és aquesta— i tinc ganes de tornar-hi tantes vegades com pugui.

(*) Segur que el cim sí que té nom, però els mapes no el recullen. 

 Fotografies. Track.

dijous, 28 de juliol de 2016

Pic Tort i Pic dels Vidals


Vaig anar-hi fa molts anys, amb esquís, però recordo que no vaig arribar al cim. Em vaig quedar al coll perquè estava cansat, i sempre ho he lamentat. Ara hi he tornat i he fet aquests dos cims tan característics.

He agafat el primer telefèric de Sallente a les 8 del matí. (Abans pujava a peu, és clar, però abans era abans....) La ruta que he seguit és interessant. Des del telefèric, he agafat la ruta clàssica de la Portella. Aleshores, exactament des d'una mica abans de la Portella, m'he enfilat a l'esquerra i de seguida he trobat un camí antic, poc transitat, molt bonic, que s'enlaira sobre l'estany Tort i va flanquejant fins l'Estany Vidal. Evidentment, no hi ha ningú enlloc (la muntanya segueix tan buida com sempre...). La raconada on hi ha l'estany és preciosa, i la visió cap a Nariolo i Dellui és magnífica. Llàstima que tots els grans llacs no siguin llacs, sinó instal·lacions hidroelèctriques, és a dir, pantans. L'aspecte que presenten sempre els llacs majors de tota aquesta regió és deplorable. No sembla que li importi a ningú.


Des de l'estany Vidal cal remuntar una canal herbosa força dreta fins assolir el replà on hi ha els estanys d'Amunt. Es puja per l'esquerra (hidrogràfica) de la canal. Quan arribo al primer dels estanys d'Amunt, vaig a buscar la carena a la meva esquerra. Aquesta carena la seguiré fins el cim del Pic Tort (2.886 m). La panoràmica de muntanyes és extraordinària. Em costa una mica de situar-me, però de seguida tinc uns punts de referència i vaig identificant tots els cims que vaig veient. Els que més criden l'atenció son la parella Subenuix-Morto, el poc conegut Sobremonastero, el Gran Tuc de Colomers, el Contraig, la Punta Alta, el Peguera.... Tants i tants!

Baixo a la collada de Carboneres i remunto el Pic dels Vidals (2.904 m), que fa una bona patxoca. Quan hi arribo, la paret oest del Peguera comença a dominar el paisatge.

Tot aquest terreny no és pas difícil, però sí que requereix una mica d'atenció. No són cims de vaques.


Passo pel costat del Pic de Mar (2.842 m) que m'hauria agradat pujar, però resulta que és una dent de roca separada de la carena i té un aspecte complicat. Abans d'arribar al Coll de Peguera hi ha un cim secundari, arrodonit, que té l'avantatge de ser un mirador privilegiat sobre els grans contraforts del Peguera. M'aturo a mirar-los i a resseguir-los. Recordo que la meva última escalada va ser, fa un grapat d'anys, precisament l'esperó dels Raiers, a la pared oest del Peguera. M'ho miro ara i me'n faig creus. Com han passat els anys! Em costa de creure que jo pugés per aquí! (He de reconèixer, però, que els llargs més durs els vaig fer de segon...)


A partir d'aquest punt, poca cosa més tinc a dir: baixo fins trobar el GR que segueixo fins l'estació superior del telefèric. Una excursió magnífica i dos cims ben bonics.

Si repasso tota la carena del Pessó al Montsent, diria que els cims que «em falten» són: Mussoles, Reguera, Morrano, Sobremonestero i Pic de Mar.

Fotografies. Track.