divendres, 27 de gener de 2017

Pel barranc d'Enseu


El barranc d'Enseu és el que va de Baén a Gerri de la Sal. No hi havia anat mai. Creia que el camí antic estava perdut, però el cert és que aquest camí —que és magnífic— està perfectament recuperat, com una colla d'altres (que ja explicaré).

Feia un dia de fred i de torb i no es podia anar a l'alta muntanya. Ben abrigat, vaig sortir del pont de Gerri i vaig anar pujant cap al poble d'Enseu. La solitud era total. El barranc és força impressionant. Més endavant, encara es fa més engorjat, fins que s'arriba a un indret (vegeu la fotografia) on el camí, empedrat sobre una roca llisa, flanqueja a força alçada sobre el llit del torrent.

Ben aviat s'arriba a Baén que, fet i fet, està ben bé a sobre mateix de Gerri —hi ha uns conc-cents metres de desnivell—. El poble sembla completament desert. Em trobo de cara amb un altre excursionista que camina en sentit contrari i, per tant, sembla que vingui de Sant Sebastià de Buseu. Aprofito per preguntar-li si coneix algun altre camí d'aquesta zona i la seva resposta va ser una gran i agradable sorpresa.

Resulta que la persona que vaig trobar a Baén és en Jordi Marco, el famós corredor de muntanya, un noi de Gerri amb un gran currículum com a corredor. El que jo no sabia, el que vaig aprendre aquell dia, és que en Jordi, a banda de córrer, fer bicicleta de carretera, bicicleta de muntanya i esquí de muntanya —sempre amb un nivell de «performance» extraordinari— a més d'això, des de fa vuit anys es dedica a recuperar i mantenir tota una colla de camins d'aquesta zona de Gerri.

Em va explicar els camins que ha recuperat i vaig adonar-me de que, gràcies a la seva tasca —feta de manera totalment altruista, sense cap mena de subvenció— els excursionistes curiosos, com jo, podem disposar d'una bonica col·lecció d'itineraris en una zona que, fins fa poc, era intransitable.

A partir de Baén, en Jordi em va guiar i acompanyar —seguint algun dels «seus» camins, fins que vam tornar a Gerri. Va ser una bonica matinal i, sobre tot, em va obrir un nou ventall de possibilitats excursionistes que aniré explorant pas a pas.

Fotografies. Track.

dilluns, 9 de gener de 2017

Amb esquís pel Port del Comte


He començat la temporada d'esquí de muntanya 2016-2017 amb una excursió —en podríem dir una passejada amb esquís— al massís del Port del Comte, en un dia extraordinàriament lluminós. Feia molt poc que la benedicció d'una llevantada sense la posterior ventada havia visitat el nostre país i havia deixat una capa escassa però força consistent de neu de bona qualitat.

Vaig visitar aquest massís per primera vegada el setembre de l'any 76, ara fa més de quaranta anys! L'estació d'esquí era nova de trinca. En aquella ocasió, vam pujar directament des de la Coma. Si la memòria no em falla, crec que mai havia «posat pells» en aquest massís.

Hi he anat amb una colla que coneixien molt bé la zona i han sabut guiar-nos per tal d'aprofitar la poqueta neu que hi havia. Ens ho hem passat molt bé. Hem sortit de l'aparcament d'Estivella i hem anat pujant fins el Tossal d'Estivella (2.338 m). Baixem a la Rasa de Carbassers (al lloc on hi ha el teleesquí) i tornem a remuntar cap a la Tossa Pelada (2.379 m), el Pedró dels Quatre Batlles (2.387 m) i el Vulturó (2.349 m). Finalment, baixem al coll de Tancalaporta i, pel fons del torrent, fins el cotxe.

Fotografies. Track.

dilluns, 15 d’agost de 2016

Un bonic cim sense nom... i tres més

Des del cim sense nom, vista cap a l'est.
És una llàstima que no tingui nom(*), perquè és un cim ben bonic, situat en un lloc paradisíac. És un cim de 2.484 m que es troba a la carena que separa la vall dels Clots de Rialba de la vall de la Bonaigua. Té al nord l'estany Pudo i a l'oest la bassa de Boscàs. M'hi vaig fixar el dia que vaig donar-li la volta, en una excursió preciosa que vaig explicar en aquest apunt del blog. L'altre dia hi vaig pujar, en una excursió que, com totes les que es relacionen amb aquest racó meravellós del Pirineu, va ser una delícia.

Vaig aparcar al km 48 de la carretera de la Bonaigua, a l'indret anomenat Solana Boscàs, que és el lloc d'on surt un caminet inversemblant que, sense cap senyalització (millor!) s'enfila en llaçades vertiginoses fins assolir la carena. Aquest camí (no ho digueu a ningú) és la porta d'entrada a una zona de bellesa extraordinària.

Un isard al cim sense nom. Al fons, l'estany Pudo.
Quan s'arriba a la carena, la vista en totes direccions és magnífica. En els termes llunyans, la Maladeta i, en primer pla, la vall de Gerber, amb els seus cims esquerps i rudes. Hi ha una petita bassa, que gairebé sembla una d'aquestes «piscines desbordants» que ara estan de moda als xalets dels més benestants. Hi pastura un ramat d'eugues. La llum, a aquesta hora matinal, fa que tot encara sigui més bonic —és per això que sempre m'agrada sortir a punta de dia—.

El cim sense nom es troba ben a prop d'aquest punt. Hi arribo en un no-res i m'hi trobo un isard solitari i una marmota que de seguida es fa fonedissa. Paisatge immens! Sensació profunda de pau!

El circ de Gerber, amb els potents i poc coneguts cims que l'encerclen.
Torno al punt on hi ha la bassa i ara em proposo seguir la carena en direcció llevant, assolint uns cims amples i de formes suaus que, tanmateix, cauen força a plom sobre la vall de la Bonaigua. El primer és el Cap de Comials (2.441 m). A continuació, el Pic del Muntanyó —que de «pic» no en té res!— (2.454 m). Finalment, el Pic de la Plana (2.492 m). Tot és molt bonic.

Des del Pic del Muntanyó. Tésol, les Agudes, Pui de la Bonaigua, Pic de Xemeneies.
El Muntanyó és un cim ben arrodonit, que consisteix en una grans herbeis on ve de gust jeure-hi una estona, mentre la mirada va recorrent les trencades valls i muntanyes de l'entorn i també les boniques prades de Rialba. El Tésol, el Mont-roig, el Bassiero, i tants d'altres! Més en primer pla, un grup de «puis» que no he pujat mai: Pic de Xemeneies, Pui de la Bonaigua i Pui de les Ares. Crec que són cims complicats  protegits per tarteres infinites. És interessant observar el Clot dels Tres Puis, que és una valleta incomunicada per dalt i per baix que es troba entre el pui de la Bonaigua i el de les Ares.

La coma de l'estany Pudo, des del cim sense nom. Collada del Muntanyó, Escòrnacrabes, Tuc de la Llança i Cap del Muntanyó d'Àrreu.
La tornada la faig pel mateix camí d'anada, perquè han anunciat tempestes i el cel, tot i que encara és prou d'hora, s'està posant lleig. Es la meva tercera excursió en aquesta zona —la primera és aquesta i la segona és aquesta— i tinc ganes de tornar-hi tantes vegades com pugui.

(*) Segur que el cim sí que té nom, però els mapes no el recullen. 

 Fotografies. Track.

dijous, 28 de juliol de 2016

Pic Tort i Pic dels Vidals


Vaig anar-hi fa molts anys, amb esquís, però recordo que no vaig arribar al cim. Em vaig quedar al coll perquè estava cansat, i sempre ho he lamentat. Ara hi he tornat i he fet aquests dos cims tan característics.

He agafat el primer telefèric de Sallente a les 8 del matí. (Abans pujava a peu, és clar, però abans era abans....) La ruta que he seguit és interessant. Des del telefèric, he agafat la ruta clàssica de la Portella. Aleshores, exactament des d'una mica abans de la Portella, m'he enfilat a l'esquerra i de seguida he trobat un camí antic, poc transitat, molt bonic, que s'enlaira sobre l'estany Tort i va flanquejant fins l'Estany Vidal. Evidentment, no hi ha ningú enlloc (la muntanya segueix tan buida com sempre...). La raconada on hi ha l'estany és preciosa, i la visió cap a Nariolo i Dellui és magnífica. Llàstima que tots els grans llacs no siguin llacs, sinó instal·lacions hidroelèctriques, és a dir, pantans. L'aspecte que presenten sempre els llacs majors de tota aquesta regió és deplorable. No sembla que li importi a ningú.


Des de l'estany Vidal cal remuntar una canal herbosa força dreta fins assolir el replà on hi ha els estanys d'Amunt. Es puja per l'esquerra (hidrogràfica) de la canal. Quan arribo al primer dels estanys d'Amunt, vaig a buscar la carena a la meva esquerra. Aquesta carena la seguiré fins el cim del Pic Tort (2.886 m). La panoràmica de muntanyes és extraordinària. Em costa una mica de situar-me, però de seguida tinc uns punts de referència i vaig identificant tots els cims que vaig veient. Els que més criden l'atenció son la parella Subenuix-Morto, el poc conegut Sobremonastero, el Gran Tuc de Colomers, el Contraig, la Punta Alta, el Peguera.... Tants i tants!

Baixo a la collada de Carboneres i remunto el Pic dels Vidals (2.904 m), que fa una bona patxoca. Quan hi arribo, la paret oest del Peguera comença a dominar el paisatge.

Tot aquest terreny no és pas difícil, però sí que requereix una mica d'atenció. No són cims de vaques.


Passo pel costat del Pic de Mar (2.842 m) que m'hauria agradat pujar, però resulta que és una dent de roca separada de la carena i té un aspecte complicat. Abans d'arribar al Coll de Peguera hi ha un cim secundari, arrodonit, que té l'avantatge de ser un mirador privilegiat sobre els grans contraforts del Peguera. M'aturo a mirar-los i a resseguir-los. Recordo que la meva última escalada va ser, fa un grapat d'anys, precisament l'esperó dels Raiers, a la pared oest del Peguera. M'ho miro ara i me'n faig creus. Com han passat els anys! Em costa de creure que jo pugés per aquí! (He de reconèixer, però, que els llargs més durs els vaig fer de segon...)


A partir d'aquest punt, poca cosa més tinc a dir: baixo fins trobar el GR que segueixo fins l'estació superior del telefèric. Una excursió magnífica i dos cims ben bonics.

Si repasso tota la carena del Pessó al Montsent, diria que els cims que «em falten» són: Mussoles, Reguera, Morrano, Sobremonestero i Pic de Mar.

Fotografies. Track.

Pic de Lavans



Si no vaig errat, diria que de tot el circ que va de la Pica Roja al Monteixo, l'únic cim que em faltava per fer és el pic de Lavans, de 2.896 m. És un cim que té un aspecte imponent, que es fa respectar. Si, per exemple, des de la Torreta de l'Orri contemples tota la serralada, la dent del Lavans sempre hi destaca clarament. Recordo que, quan esquiàvem a Portainé, els meus fills sempre em preguntaven quin era aquell cim. Jo els deia que era el Lavans i que no, que jo no l'havia pujat, «perquè és difícil».

Avui, gràcies a la desmesurada quantitat d'informació que tenim a l'abast, ja fa temps que sé que el Lavans no és pas tan ferotge com sembla i que la seva gran torre pot ser vençuda sense haver de superar grans dificultats. Malgrat tot, és un cim amb força caràcter i tampoc no és pas fàcil del tot.

Finalment, hi he pogut anar. Pujo ben d'hora a l'aparcament de la Molinassa  i enfilo el camí de Baiau amb les primeríssimes clarors del dia. És l'hora màgica que tots coneixem i que jo no canviaria per cap estona més al llit. El camí —Pla de Boet, Pla d'Arcalís, Coma de l'Orri, Escorbes i Baiau— és agradable i senzill, però no deixa de ser una mica llarg.

Després del refugi —de fet, no m'hauria calgut arribar-hi— començo a pujar la gran canal del Port de Medacorba. Té mal aspecte, però la realitat és que és força més còmoda del que sembla a primera vista. Hi ha fites i algun rastre de camí, sempre pel costat esquerre de la canal. El Lavans encara sembla temible, però ja no és aquella dent aparentment inexpugnable que semblava des del fons de la vall. A la dreta, el Medacorba, encara més feréstec.

Arribo al port amb una relativa comoditat. Ara em cal seguir la carena en direcció a una bretxa a l'aresta sud del Lavans. Hi ha unes fites que resulten extraordinàriament útils, perquè aquí sí que ja cal encertar bé la ruta. Cal arribar a una petita bretxa on hi ha una fita. Des d'aquesta bretxa veiem els grans precipicis del costat oest. Hem de flanquejar una canal. El terreny és molt dret, però les fites donen confiança.


Els últims metres abans del cim són de grimpada, una grimpada que s'agraeix: seria una mica decebedor que es pogués pujar un cim d'aspecte tan altiu sense usar les mans, ni que sigui en un tram curt. Llàstima que les roques no siguin gaire de fiar. Cal extremar la precaució (encara més si no es va sol, perquè aleshores, al perill de la roca que es belluga cal afegir-hi el perill que un company faci caure alguna roca al teu damunt). El cim és molt aeri i dóna una agradable sensació de satisfacció muntanyenca. El paisatge, a la volta de l'horitzó, és grandiós. En primer pla, a llevant, les espectaculars parets del Medacorba.

A la baixada encara és més important no perdre les fites.

Quan retorno al Port de Medacorba tinc tres possibilitats. D'una banda, és clar, seguir el mateix camí de l'anada. La segona possibilitat és baixar pel costat nord (les canals tenen un aspecte gens atractiu) fins l'estany de Medacorba i remuntar el Port de Boet. Finalment, l'alternativa més interessant fóra combinar aquesta ascensió amb la travessia del Medacorba d'oest a est. Com que desconfio de les meves forces i com que vull que me'n quedin algunes per a l'endemà, trio l'opció més curta i refaig el camí que ja he fet al matí, fins el Pla de Boet.

Fotografies. Track.

diumenge, 17 de juliol de 2016

Comaltes

Feia molt de temps que no escrivia una entrada en aquest blog, i el trist motiu és que he estat molt de temps sense visitar la muntanya. D'una banda, problemes familiars, d'una altra, una dedicació especial a la bicicleta de carretera. Finalment, he tornat a la muntanya, a un indret ben bonic: Comaltes.

Quan  l'any passat vaig pujar a l'Aüt, vaig fixar-me en unes pastures elevades sobre la vall que hi havia a l'altra banda, a la carena que separa la vall de Sant Nicolau de Comalesbienes. És la carena de la Pala Alta de Sarradé i també del Pic de la Pala Gespadera, cims magnífics que ja he pujat en altres ocasions que fan de bon rememorar.

Aquestes pastures s'anomenen Comaltes i culminen en el triple pic de Comaltes, a 2.781 metres. Resulta que hi ha un camí que permet assolir aquestes pastures i aquest cim en ascensió directa des del fons de la Noguera de Tor, des de l'indret anomenat la Farga.

L'altre dia, vaig sortir a quarts de set del matí de la carretera L-500 i vaig començar a pujar —el camí és ben dret i directe— pels boscos de la coma de Besurts. Després de 750 metres de desnivell, el bosc desapareix i sóc al Tossalet des Mentides. La vista és extraordinària en totes direccions. L'Aüt apareix en tota la seva magnitud, i no cal parlar del massís dels Besiberri, dels Tumeneja, el Carants, el Pessó... 


Quan assoleixo el cim, la vista es completa amb el gran barranc de Comalesbienes i la magnífica Punta Alta. Però la visió és extraordinària en totes direccions i, encara que intento resseguir amb la mirada totes les carenes principals i mirar de recordar el nom de cada cim, aviat me n'adono que no acabaria mai i ho deixo córrer. Em fixo, més que res, en els cims que encara no he pujat: Bony Blanc, Carants, Mussoles, Morrano, Sarradé, Harlé,...

La intenció és tornar per Aigüissi. És una raconada que mai no he visitat i sempre que l'he vist sobre un mapa m'ha resultat atractiva perquè me la imagino solitària i salvatge. Això m'obligarà a fer una gran volta i a allargar força l'excursió, però ja m'està bé.

Baixo cap el coll Arenós —on desperto un excessiu interès en un ramat de vaques que hi pasturen— i baixo a la clotada on hi ha el minúscul  estany d'Aigüissi. La presència de vaques a les pastures de Comaltes em fa pensar que hi ha d'haver un camí ramader que hi pugi. A mi em sembla que aquesta zona no té cap altre accés ramader que el camí per on he pujat. Per tant, encara que jo he començat a pujar per un camí ramader —delimitat amb aquell bonic cordill blau cel que tan apropiadament decora les nostres muntanyes— en algun lloc dec haver pres una drecera perquè he acabat passant per llocs que no són accessibles al bestiar.

Remunto el colladó d'Aigüissi i m'apareix la gran tossa de la Pala Alta de Sarradé, un cim que vaig pujar fa uns anys amb en Lluís Roca, en una gran excursió que recordo prou bé. Vam pujar per Comalesbienes i vam baixar —ens va costar— per aquest vessant on sóc ara jo, és a dir per Sarradé. També recordo que vaig pensar que no hi tornaria mai més, perquè la baixada que ara m'espera ens va sembla molt i molt incòmoda.

Avui no m'ha semblat tant terrible, però... déu n'hi do! No hi ha cap camí i els grans blocs de pedra converteixen la caminada en una gimcana gimnàstica que cal prendre's amb molta filosofia.



Finalment, arribo al meravellós estany de Sarradé i sé que a partir d'aquest punt, poc o molt, hi ha una mica de camí. L'excursió no s'ha acabat: queda baixar de l'estany Llebreta a la Farga. Però això ja és anar fent, enmig d'un paisatge meravellós.

Fotografies. Track.

dimecres, 9 de març de 2016

Veterans al Pla de la Font


La sortida de veterans del Centre Excursionista de Catalunya és una tradició que va començar fa molts anys i ha anat mantenint-se amb diverses intermitències. Aquest any 2016, el projecte era pujar a fer activitat al refugi Pla de la Font, sobre les Planes de Son.

La primera vegada que vaig pujar aquí dalt va ser l'abril del 1989, amb el refugi acabat d'inaugurar. Crec que vaig anar-hi amb en Xavier Gregori. Vam pujar al Pinetó. Més endavant, el 2003, vaig tenir ocasió de fer una ascensió extraordinària amb esquís: el Téso, amb bona neu, fonda i abundant. A peu, he pujat aquí dalt algunes vegades i sempre n'he sortit molt satisfet.

La previsió del temps no era gens bona, però el resultat va ser molt millor del que esperàvem. Sortim cap a les deu de les Planes de Son. Hi ha molt poca neu, però no ens queixem perquè en tot l'hivern encara n'hi ha hagut menys que ara. Som una bona colla: potser divuit o dinou. Gairebé tots amb un grapat d'anys a les cames.

Quan ja ens hem instal·lat al refugi del Pla de la Font sortim cap el proper Pic de Quartiules, que és un grandíssim mirador. És un recorregut molt curt, però és el que escau a l'ocasió. Fa fresca i la neu està en bones condicions. Neva ara i adés. La previsió és que ha de nevar força més.

Efectivament, a la tarda la nevada segueix, freda i amb molt poc vent. Neva tota la nit i l'endemà, quan ens llevem, hi ha un bonic gruix de neu fresca, freda, flonja i seca i el temps és canviant. Creiem que podrem, si no fer la travessia més llarga que teníem prevista, com a mínim arribar-nos fins l'agraït cim del Pinetó.


El camí per dins del bosc espès, obrint traça a la neu fonda i nova, és una gran delícia. La visió des del Pla d'Aires, amb les nuvolades que van i vénen, és impressionant. La pujada és franca i agradable. Hi ha algun tros una mica ventat, però en general la neu està molt bé.

No triguem en arribar dalt de la punta 2.633 que és la que es pot assolir amb els esquís als peus. Per arribar a l'autèntic Pic de Pinetó caldria descalçar-se, baixar quinze metres, avançar dos-cents metres i remuntar-ne vint-i-cinc més. Ens quedem a l'avant-cim. Aquest avant-cim, en alguns mapes, du el ridícul i incomprensible nom de «Milpotros» que no m'imagino que pugui ser un nom autòcton.

La baixada, gràcies a la qualitat de la neu, que no ha estat malmesa ni pel sol, ni per la humitat, ni per la calor ni pel vent, és molt divertida. Quan arribem al capdamunt de la Canal Llarga, ens hi fiquem i és una orgia de bona neu! Trobem unes condicions que, lamentablement, no són gaire habituals. Són 455 metres de baixada directa i memorable.

Remuntem fins el refugi, recollim les coses i baixem cap a les Planes de Son.

Fotografies. Track1. Track2. Track3.