dijous, 28 de juliol de 2016

Pic de Lavans



Si no vaig errat, diria que de tot el circ que va de la Pica Roja al Monteixo, l'únic cim que em faltava per fer és el pic de Lavans, de 2.896 m. És un cim que té un aspecte imponent, que es fa respectar. Si, per exemple, des de la Torreta de l'Orri contemples tota la serralada, la dent del Lavans sempre hi destaca clarament. Recordo que, quan esquiàvem a Portainé, els meus fills sempre em preguntaven quin era aquell cim. Jo els deia que era el Lavans i que no, que jo no l'havia pujat, «perquè és difícil».

Avui, gràcies a la desmesurada quantitat d'informació que tenim a l'abast, ja fa temps que sé que el Lavans no és pas tan ferotge com sembla i que la seva gran torre pot ser vençuda sense haver de superar grans dificultats. Malgrat tot, és un cim amb força caràcter i tampoc no és pas fàcil del tot.

Finalment, hi he pogut anar. Pujo ben d'hora a l'aparcament de la Molinassa  i enfilo el camí de Baiau amb les primeríssimes clarors del dia. És l'hora màgica que tots coneixem i que jo no canviaria per cap estona més al llit. El camí —Pla de Boet, Pla d'Arcalís, Coma de l'Orri, Escorbes i Baiau— és agradable i senzill, però no deixa de ser una mica llarg.

Després del refugi —de fet, no m'hauria calgut arribar-hi— començo a pujar la gran canal del Port de Medacorba. Té mal aspecte, però la realitat és que és força més còmoda del que sembla a primera vista. Hi ha fites i algun rastre de camí, sempre pel costat esquerre de la canal. El Lavans encara sembla temible, però ja no és aquella dent aparentment inexpugnable que semblava des del fons de la vall. A la dreta, el Medacorba, encara més feréstec.

Arribo al port amb una relativa comoditat. Ara em cal seguir la carena en direcció a una bretxa a l'aresta sud del Lavans. Hi ha unes fites que resulten extraordinàriament útils, perquè aquí sí que ja cal encertar bé la ruta. Cal arribar a una petita bretxa on hi ha una fita. Des d'aquesta bretxa veiem els grans precipicis del costat oest. Hem de flanquejar una canal. El terreny és molt dret, però les fites donen confiança.


Els últims metres abans del cim són de grimpada, una grimpada que s'agraeix: seria una mica decebedor que es pogués pujar un cim d'aspecte tan altiu sense usar les mans, ni que sigui en un tram curt. Llàstima que les roques no siguin gaire de fiar. Cal extremar la precaució (encara més si no es va sol, perquè aleshores, al perill de la roca que es belluga cal afegir-hi el perill que un company faci caure alguna roca al teu damunt). El cim és molt aeri i dóna una agradable sensació de satisfacció muntanyenca. El paisatge, a la volta de l'horitzó, és grandiós. En primer pla, a llevant, les espectaculars parets del Medacorba.

A la baixada encara és més important no perdre les fites.

Quan retorno al Port de Medacorba tinc tres possibilitats. D'una banda, és clar, seguir el mateix camí de l'anada. La segona possibilitat és baixar pel costat nord (les canals tenen un aspecte gens atractiu) fins l'estany de Medacorba i remuntar el Port de Boet. Finalment, l'alternativa més interessant fóra combinar aquesta ascensió amb la travessia del Medacorba d'oest a est. Com que desconfio de les meves forces i com que vull que me'n quedin algunes per a l'endemà, trio l'opció més curta i refaig el camí que ja he fet al matí, fins el Pla de Boet.

Fotografies. Track.

diumenge, 17 de juliol de 2016

Comaltes

Feia molt de temps que no escrivia una entrada en aquest blog, i el trist motiu és que he estat molt de temps sense visitar la muntanya. D'una banda, problemes familiars, d'una altra, una dedicació especial a la bicicleta de carretera. Finalment, he tornat a la muntanya, a un indret ben bonic: Comaltes.

Quan  l'any passat vaig pujar a l'Aüt, vaig fixar-me en unes pastures elevades sobre la vall que hi havia a l'altra banda, a la carena que separa la vall de Sant Nicolau de Comalesbienes. És la carena de la Pala Alta de Sarradé i també del Pic de la Pala Gespadera, cims magnífics que ja he pujat en altres ocasions que fan de bon rememorar.

Aquestes pastures s'anomenen Comaltes i culminen en el triple pic de Comaltes, a 2.781 metres. Resulta que hi ha un camí que permet assolir aquestes pastures i aquest cim en ascensió directa des del fons de la Noguera de Tor, des de l'indret anomenat la Farga.

L'altre dia, vaig sortir a quarts de set del matí de la carretera L-500 i vaig començar a pujar —el camí és ben dret i directe— pels boscos de la coma de Besurts. Després de 750 metres de desnivell, el bosc desapareix i sóc al Tossalet des Mentides. La vista és extraordinària en totes direccions. L'Aüt apareix en tota la seva magnitud, i no cal parlar del massís dels Besiberri, dels Tumeneja, el Carants, el Pessó... 


Quan assoleixo el cim, la vista es completa amb el gran barranc de Comalesbienes i la magnífica Punta Alta. Però la visió és extraordinària en totes direccions i, encara que intento resseguir amb la mirada totes les carenes principals i mirar de recordar el nom de cada cim, aviat me n'adono que no acabaria mai i ho deixo córrer. Em fixo, més que res, en els cims que encara no he pujat: Bony Blanc, Carants, Mussoles, Morrano, Sarradé, Harlé,...

La intenció és tornar per Aigüissi. És una raconada que mai no he visitat i sempre que l'he vist sobre un mapa m'ha resultat atractiva perquè me la imagino solitària i salvatge. Això m'obligarà a fer una gran volta i a allargar força l'excursió, però ja m'està bé.

Baixo cap el coll Arenós —on desperto un excessiu interès en un ramat de vaques que hi pasturen— i baixo a la clotada on hi ha el minúscul  estany d'Aigüissi. La presència de vaques a les pastures de Comaltes em fa pensar que hi ha d'haver un camí ramader que hi pugi. A mi em sembla que aquesta zona no té cap altre accés ramader que el camí per on he pujat. Per tant, encara que jo he començat a pujar per un camí ramader —delimitat amb aquell bonic cordill blau cel que tan apropiadament decora les nostres muntanyes— en algun lloc dec haver pres una drecera perquè he acabat passant per llocs que no són accessibles al bestiar.

Remunto el colladó d'Aigüissi i m'apareix la gran tossa de la Pala Alta de Sarradé, un cim que vaig pujar fa uns anys amb en Lluís Roca, en una gran excursió que recordo prou bé. Vam pujar per Comalesbienes i vam baixar —ens va costar— per aquest vessant on sóc ara jo, és a dir per Sarradé. També recordo que vaig pensar que no hi tornaria mai més, perquè la baixada que ara m'espera ens va sembla molt i molt incòmoda.

Avui no m'ha semblat tant terrible, però... déu n'hi do! No hi ha cap camí i els grans blocs de pedra converteixen la caminada en una gimcana gimnàstica que cal prendre's amb molta filosofia.



Finalment, arribo al meravellós estany de Sarradé i sé que a partir d'aquest punt, poc o molt, hi ha una mica de camí. L'excursió no s'ha acabat: queda baixar de l'estany Llebreta a la Farga. Però això ja és anar fent, enmig d'un paisatge meravellós.

Fotografies. Track.

dimecres, 9 de març de 2016

Veterans al Pla de la Font


La sortida de veterans del Centre Excursionista de Catalunya és una tradició que va començar fa molts anys i ha anat mantenint-se amb diverses intermitències. Aquest any 2016, el projecte era pujar a fer activitat al refugi Pla de la Font, sobre les Planes de Son.

La primera vegada que vaig pujar aquí dalt va ser l'abril del 1989, amb el refugi acabat d'inaugurar. Crec que vaig anar-hi amb en Xavier Gregori. Vam pujar al Pinetó. Més endavant, el 2003, vaig tenir ocasió de fer una ascensió extraordinària amb esquís: el Téso, amb bona neu, fonda i abundant. A peu, he pujat aquí dalt algunes vegades i sempre n'he sortit molt satisfet.

La previsió del temps no era gens bona, però el resultat va ser molt millor del que esperàvem. Sortim cap a les deu de les Planes de Son. Hi ha molt poca neu, però no ens queixem perquè en tot l'hivern encara n'hi ha hagut menys que ara. Som una bona colla: potser divuit o dinou. Gairebé tots amb un grapat d'anys a les cames.

Quan ja ens hem instal·lat al refugi del Pla de la Font sortim cap el proper Pic de Quartiules, que és un grandíssim mirador. És un recorregut molt curt, però és el que escau a l'ocasió. Fa fresca i la neu està en bones condicions. Neva ara i adés. La previsió és que ha de nevar força més.

Efectivament, a la tarda la nevada segueix, freda i amb molt poc vent. Neva tota la nit i l'endemà, quan ens llevem, hi ha un bonic gruix de neu fresca, freda, flonja i seca i el temps és canviant. Creiem que podrem, si no fer la travessia més llarga que teníem prevista, com a mínim arribar-nos fins l'agraït cim del Pinetó.


El camí per dins del bosc espès, obrint traça a la neu fonda i nova, és una gran delícia. La visió des del Pla d'Aires, amb les nuvolades que van i vénen, és impressionant. La pujada és franca i agradable. Hi ha algun tros una mica ventat, però en general la neu està molt bé.

No triguem en arribar dalt de la punta 2.633 que és la que es pot assolir amb els esquís als peus. Per arribar a l'autèntic Pic de Pinetó caldria descalçar-se, baixar quinze metres, avançar dos-cents metres i remuntar-ne vint-i-cinc més. Ens quedem a l'avant-cim. Aquest avant-cim, en alguns mapes, du el ridícul i incomprensible nom de «Milpotros» que no m'imagino que pugui ser un nom autòcton.

La baixada, gràcies a la qualitat de la neu, que no ha estat malmesa ni pel sol, ni per la humitat, ni per la calor ni pel vent, és molt divertida. Quan arribem al capdamunt de la Canal Llarga, ens hi fiquem i és una orgia de bona neu! Trobem unes condicions que, lamentablement, no són gaire habituals. Són 455 metres de baixada directa i memorable.

Remuntem fins el refugi, recollim les coses i baixem cap a les Planes de Son.

Fotografies. Track1. Track2. Track3.

La Canalissa


Em vaig llevar a les cinc del matí per anar a esquiar a Portainé i quan era a Roní el temporal de vent era brutal. Vaig consultar el web de Portainé —no calia— i vaig saber que, com era d'esperar, el telecadira no funcionava. Mitja volta. Però no vull perdre el dia: em canvio d'uniforme i me'n vaig a conèixer La Canalissa, que és un grau equipat que permet superar la cinglera que hi ha sobre la Casa Gramuntill, al massís de Collegats. El dia és magnífic!

Aparco abans de la cadena i segueixo per la pista cap a la renovada casa Gramuntill —ara és un establiment de turisme rural— i segueixo amunt, per un camí força dret, en direcció al grau. Quan arribo a la part més dreta, trobo unes cadenes i uns graons que superen el que és realment necessari per superar els metres més complicats.

Un cop dalt de la cinglera, entro en un bosc —devastat per la processionària, com tots— i vaig seguint un camí ben marcat que va cap el coll de Montsor. En aquest punt trobo el camí que ja havia seguit alguna altra vegada i vaig baixant per les marrades de Montsor fins que trobo un trencall a l'esquerra que em retornarà a la Casa Gramuntill. Una excursioneta bonica i curta, en un ambient magnífic.

Fotografies. Track.

diumenge, 7 de febrer de 2016

Puig de Dòrria


Vaig passar pel Puig de Dòrria (2.547 m) fa molts i molts anys (encara érem a l'era glacial) quan amb uns amics ens vam acostumar a fer la llarga travessia Ribes Puigmal la Molina. Ara hi he tornat, en una era climàtica terrible, en un hivern que només existeix en el calendari, amb una sequedat desoladora, sense neu, només amb pols, processionària, xafogor...

L'excursió, si no fos per aquestes circumstàncies climàtiques que he esmentat, seria ben bonica. Surto de la part de dalt de Planoles, on hi ha el càmping i m'enfilo per un camí ben dret, de pendent constant, fins el refugi de Corral Blanc. Des del refugi pujo dalt la carena a ponent del collet de les Barraques i tinc al meu davant la gran massa del Puigmal —sense neu, a primers de febrer!— i la grandiosa coma del riu de Tosa.

La carena és molt ampla i cada vegada es va convertint més i més en una esplanada. Sembla que mai no acabo d'arribar al cim. Quan hi arribo, és un cim extraordinàriament pla. A l'altra banda de la vall tinc el Costa Pubilla —la meva primera muntanya, l'any 1969— i tota la serra fins el Pla d'Anyella, el Puigllançada i la Tosa. El que, un dia, fou la Molina i la Masella, ara fa feredat: pendents sense rastre de neu, si exceptuem algunes taques blanques que han fet els canons. Fa plorar.

Vull tornar per Dòrria i no ho encerto gaire.  Segueixo una estona l'ampla carena i, quan ja veig la Pleta de Dòrria, començo a baixar en diagonal. Començo bé, però arribo un punt on la vegetació m'impedeix caminar amb comoditat i perdo força temps fins que no aconsegueixo arribar al refugi de la Pleta. Me n'adono que hauria estat molt millor seguir la carena una estona més i començar a baixar quan fos a la vertical del refugi. Tant se val.

A partir del refugi, sí que tinc un camí —ple de pols— que m'acaba duent a Dòrria. Per acabar l'excursió em toca seguir el GR-11 fins el càmping de Planoles.
Fotografies. Track.

dissabte, 30 de gener de 2016

Arínjols —o Avellaners


Una altra matinal a Montserrat. Però avui el cel no ens ha ofert les mateixes claredats dels dies anteriors. Fa massa calor, aquest hivern que no és hivern.

Sortim de Monistrol a punta de dia, pugem a Santa Cecília pel camí de l'Àngel, seguim fins el camí de l'Arrel i ens enfilem al capdamunt de la Serra per la dreta canal que separa el Serrat de les Onze del Serrat dels Patriarques. El meu mapa de l'Alpina en paper en diu «Canal dels Avellaners» però a la versió digital el nom que hi consta és el de «Canal dels Arínjols».  És dreta, i cal ajudar-se amb els arbres, però es puja sense cap dificultat.

Un cop dalt, hem seguit cap a l'Albarda Castellana, hem donat la volta al Camell de Sant Jeroni i hem seguit fins el Portell de Migdia. Hem baixat la canal del Llum i hem anat seguint avall fins retornar a Monistrol. Immillorable manera d'emprar aquest matí de dissabte.

Fotografies. Track.

divendres, 22 de gener de 2016

La Volta completa a Montserrat

Espectre de Brocken sobre la canal dels Arínjols.

La volta completa a la muntanya de Montserrat és l'excursió més grandiosa que es pugui fer en aquest massís. Es visiten la majoria de les roques i agulles més importants, les parets, les zones, les canals. El camí és complex, els paisatges són extraordinaris. Gairebé diria que és una excursió massa gran, en el sentit que es recorren tants indrets formidables que sembla que no ho puguem assimilar tot en la seva absoluta grandesa.

Vaig fer aquesta volta l'altre dia, un dia on convivien els cels blaus i transparents, amb la boira que donava profunditat i misteri als paisatges. Vaig poder presenciar l'espectre de Brocken, just en el moment on estava al davant del Cavall Bernat. El fenomen va durar força estona i la meva ombra aureolada s'anava acostant i allunyant segons els moviments de la boira. Diria que és el millor espectre de Brocken que he vist, si bé les circumstàncies em faran recordar sempre el que vaig veure al cim del Mönch, quan vam sortir de l'escalada de la paret nord —quins temps!—.


És una excursió clàssica que deu haver fet tothom i no cal que l'expliqui gaire en aquest blog.

Surto de Santa Cecília i agafo el camí de l'arrel en direcció llevant. Quan arribo al pla de la Trinitat agafo el camí de Sant Salvador fins el coll de la Canal Plana. Segueixo l'espectacular carena de les Lluernes i, en el moment que estic al davant del Cavall Bernat, l'espectre de Brocken apareix amb força sobre les profunditats de la cara nord.

Continuo en direcció a l'Albarda Castellana i m'enfilo al seu cim. Fa fresca i el paisatge és monumental. Baixo cap el Camell de Sant Jeroni i agafo el camí del Portell de Migdia. La Talaia es mostra en tot el seu esplendor, acaronada per les boires.


Remunto l'espectacular canal de la Salamandra. Al llarg de tot el dia, no puc deixar de recordar els meus anys d'escalador, les agulles que vaig pujar —més d'un centenar— i les que em van quedar per fer. Sóc al cim del Montgròs i encara em queda un llarg camí. Passo el coll de les Comes —el del Cabrit o Cilindre— i el camí requereix l'ús continuat de les mans, sigui per agafar-se al arbres o les arrels, sigui per fer alguna petita grimpada.

Coll del Miracle, Coll de Porc i Pas del Príncep. Uns moments d'èxtasi contemplant aquesta agulla tan especial, una de les més elegants i sòlides de Montserrat: L'Agulla Gran del Pas del Príncep.

Ara entro a la regió d'Agulles, que potser no havia visitat des de l'època en que hi anava a escalar. Quin moments de nostàlgia quan vaig reconeixent, una a una, les diverses agulles. Al refugi menjo alguna cosa, arrecerat del vent del nord que ara bufa una mica més. Pràcticament no he vist ningú en tot el dia.

Supero la Portella i contemplo com el sol de la tarda daura les parets d'aquestes agulles màgiques. La vista se me'n va a la cicatriu per on puja la Ven-Suri-Ven i recordo aquell dia que la vaig pujar, amb en Josep Castellet, si la memòria no em falla...

Encara hi ha un tros de camí fins retornar a Santa Cecília, però les llums són meravelloses. Vaig seguint sense pressa perquè ja noto una mica el cansament. Arribo al punt on he començat amb l'esperit saturat de tanta meravella. 


Fotografies. Track.