La baixada del Montorroio a la collada de Coma d'Espòs és ben bonica. Des d'aquest punt, la Pala Pedregosa es veu ben ferma, però assequible. Cal esquivar una primera agulla, fer la transició dels esquists al granit i anar pujant més o menys per l'aresta fins un avantcim i, després, fins el cim de Pala Pedregosa (2.881 m) —un cim relativament oblidat però altiu i substancial.
El dia no és massa clar, però el paisatge no em pot deixar indiferent. Aquest cim no l'havia pujat mai abans i, quan hi arribo, puc saludar tots els vells coneguts que treuen el cap per la banda nord, començant pel majestàtic Peguera, que ens ofereix la seva silueta més esvelta. No puc evitar una certa enyorança quan penso en aquell llunyà estiu del 1971 quan vaig descobrir la muntanya precisament en aquesta banda del món, pujant els dos Saburó, el Peguera, el Monastero, el Fonguero, el Pui de Linya, el Muntanyó... en deu dies inoblidables.
Recordo que, en aquell llunyà 1971 també vàrem pujar el pic de la Mainera, però crec que en aquella ocasió vam fer la punta més oriental i no pas el cim principal on sóc avui que, per tant, no havia pujat mai. La baixada pel clot de lo Ribell em fa recordar una acampada sobre la neu, amb esquís, en aquesta mateixa zona, l'any 1975.
En conjunt, una excursió molt bonica, en un ambient d'absoluta pau i solitud, amb tres cims que em deixen ben satisfet. Només la infame pista que m'ha dut fins el clot de la Mainera, de manera motoritzada, ha llevat una mica d'encant al projecte.
Fotografies. Track.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada