divendres, 30 de gener de 2015

Encara més Montserrat


He tornat a anar a Montserrat —hi he agafat afició. Avui l'excursió ha estat una mica més llarga i també ha estat magnífica.

Surto de Collbató i segueixo el bonic Camí de les Feixades. Passo per la Fita i segueixo cap a la Santa Cova i el Monestir. Pujo al Pla dels Ocells i m'enfilo cap el coll de la Canal Plana. El tros que segueix ara, per la Serra de les Lluernes, és exultant, i la visió del Cavall i dels grans estimballs de la paret dels Diables, és extraordinària.

Passo per Sant Antoni i agafo el camí nou de Sant Jeroni en direcció al Pla de les Taràntules, perquè tinc la intenció de tornar per l'antic camí de les Bateries. Del Pla de Sant Miquel faig una visita a la Creu Nova dels Escolans i aleshores començo el llarg recorregut que va flanquejant per llocs magnífics fins la Font Seca, les Voltes i, finalment, Collbató.



Fotografies. Track.

diumenge, 25 de gener de 2015

Més Montserrat!


He tornat al costat de migdia de Montserrat, aprofitant un altre dia de tramuntana i gran transparència.

Surto de Can Jorba i remunto el bonic camí del serrat de la Palomera, en direcció al coll de Mosset. Sense arribar al coll, segueixo la dreta pujada (amb alguna llisera una mica exposada) cap a la canal Roja fins que trobo el PR. Penso per uns moments si pujo o no al Montcau, però hi renuncio, perquè fa molt de vent i, de fet, l'itinerari de vull és un altre —i vull anar a dinar a casa.

Segueixo el PR cap el coll de les Comes —al peu de la notable agulla del Cabrit— i continuo fins el coll del Miracle i el Coll de Porc. El paisatge és extraordinari. Als llocs arecerats s'hi està molt bé però, quan t'enganxa el vent, pot ser ben desagradós. Lluny, els cims del Pirineu estan enfarinats i mig tapats per la barrufa.

Just abans del Pas del Príncep, pren a mà esquerra el trencall que baixa fins l'estret torrent de les Comes. Quan aquest torrent s'obre, ja trobo el camí més transitat que em du a la monumental cova de l'Arcada. Després de la cova, segueixo una estona el camí fins que a mà esquerra hi trobo el rastre estret i una mica desdibuixat del Camí del Cabrit, un camí extraordinari que va donant tota la volta a la muntanya, sempre al peu d'unes parets magnífiques. Hi ha grans agulles montserratines, com l'Agulla Fina dels Naps de Baix i el Faraó. Vaig trobant escaladors.

El camí és minso i precari i supera alguna llisera una mica exposada. Quan arribo al coll de Mosset, retrobo el camí que he seguit a la pujada i que ara baixa fort cap als camps d'oliveres de Can Jorba.

Fotografies. Track.

dilluns, 19 de gener de 2015

Camins de Collbató a Montserrat


Aprofitant uns dies de temps excel·lent, he anat un parell de vegades a Montserrat per la banda de Collbató i he pogut fer quatre camins molt bonics que, des de la plana de Collbató remunten fins dalt del massís.

A la primera excursió vaig sortir de la Vinya Nova i vaig anar a buscar el Camí dels Francesos que passa pel Camell de Sant Jeroni i arriba fins el collet de les Pinasses. Em faig enfilar a l'Albarda Castellana (visita excepcional!) i després a la Miranda de Sant Jeroni. A continuació, vaig seguir un tros del camí nou de Sant Jeroni fins trobar el Camí del Pont, que em va retornar a la Vinya Nova.


En l'altra excursió —les dues són força curtes, aptes per a una matinal— vaig sortir del mateix Collbató per seguir la bonica Drecera de Fra Garí. Hi havia unes boires molt estètiques que es van  anar esvaint i van deixar un dia clar i lluminós. Vaig seguir el camí vell al Monestir fins que a la Font Seca vaig desviar-me cap a Sant Joan.


Pujo a la Miranda de Santa Magdalena on tinc uns moments d'enyorament dels temps en què venia a escalar sovint a aquestes parets i agulles que ara veig. El tacte de la roca em fa revifar luxúries que creia oblidades. Passo per sota les Gorres fins que arribo al trencall del Coll dels Pollegons. Vaig baixant per l'Artiga Alta, l'Artiga Baixa i el Clot de la Mònica. Em miro la paret de la Palleta i recordo el dia que vaig fer la «tomàquets d'amagatotis» —quins records!


Fotografies. Track N-1 Track N-2

diumenge, 18 de gener de 2015

Per la vall de Mencui


He tornat a recórrer la vall de Mencui —hi he anat tantes vegades!

Surto de Baro i segueixo el camí que, seguint el torrent, va fins Escós. A partir d'aquí no em toca més remei que seguir la pista que remunta la vall en direcció a Mencui i Tolzó, fins que m'embolico al bosc amb la intenció de fer una drecera salvatge. Quan arribo als trossos grans de Tolzó, vull agafar un camí que coneixia d'una altra vegada, que puja cap el Coll del Clot de la Coma de Tor. Però em trobo que tot aquest bosc de Tolzó està sofrint —mai més ben dit— una explotació devastadora. No em queixo pas de que talin els arbres, sinó de que per fer-ho obrin noves pistes en les quals mai més no hi tornarà a créixer el bosc. El camí està impracticable, colgat de llenya i —encara molt pitjor— desaparegut per sempre a mans de les excavadores que han trinxat aquest magnífic vessant de muntanya.

Més malament que bé aconsegueixo arribar al lloc on volia, on encara hi ha un rètol que indica el camí que ja no hi és. Afortunadament, el camí que va d'aquest coll cap a Mencui encara està indemne i el puc seguir força bé. Aquest és realment el camí que volia conèixer.

El camí passa pel peu de la sorprenent Penya Alta, un a agulla dolomítica singular que es troba, solitària, al fons del barranc del Bosc. Recordo la sorpresa que vaig tenir quan, cap a principis dels vuitanta dels segle passat, vaig «descobrir» aquesta roca. Vaig intentar acostar-m'hi i ho vaig aconseguir, però em va costar moltíssim, perquè en aquella època els camins estaven totalment perduts. Vaig pensar que un dia escalaria aquesta agulla, que imaginava verge.

Després, el camí, mal senyalitzat, segueix fins Mencui, d'on vaig baixar cap Escós i Baro.

Fotografies. Track

D'Escaló a Llavorsí per Sant Pere del Burgal, Estaron i Aidí


Hi ha una ruta que va d'Isil a la Pobla seguint, generalment, camins antics que han estat recuperats. Se'n diu «El Pas del Temps» i pràcticament he recorregut totes les seves etapes, de manera fragmentària. Una d'aquestes etapes és la que va d'Escaló a Llavorsí per l'esquerra de la Noguera, passant per Estaron i Aidí. Pots semblar un itinerari intranscendent, però ara que l'he fet, me n'he adonat que és una excursió extraordinària!

L'itinerari té tres atractius fonamentals. El primer i principal és el traçat, que segueix en bona part un camí antiquíssim. El segon atractiu és que el camí transcorre molt enlairat sobre el fons de la vall i ofereix, sovint, visions gairebé vertiginoses. Finalment, Sant Pere del Burgal és un indret que mereix ser visitat. I encara hi ha un quart al·licient, que a mi em va semblar extraordinari, que és el fet de visitar el barranc de les Aubagues.

Vam fer aquesta excursió en un dia extraordinari del mes de gener. Un dia de gran lluminositat, d'un aire transparent i unes ombres nítides i fosques. No hi vam trobar ningú, amb la notable excepció d'un habitant singular d'Estaron —el darrer habitant del poble, abans que comencés la petita repoblació actual— amb qui vam tenir una conversa llarga i ben interessant.


D'Escaló a Sant Pere del Burgal el camí està ben senyalitzat. Per tal de seguir cap a Estaron cal anar a buscar les marques grogues al darrera del monestir. Aleshores, començarem a seguir un camí excepcional, cada vegada més encimbellat sobre la vall. Sembla clar que es tracta d'un antic camí principal, que possiblement anava d'Escaló a Tírvia passant per la Bana. El camí es va acostant cap el barranc de les Aubagues, d'aspecte feréstec, amenaçador i inaccessible. Just al fons del torrent, hi ha una bifurcació (no senyalitzada) que sembla seguir barranc amunt. Això és molt interessant i vull anar-hi un dia perquè aquest camí, si no està perdut, deu remuntar fins una sèrie d'antigues bordes que hi ha al capdamunt de la coma del barranc.

D'Estaron seguim cap Aidí i en un moment donat deixem el camí principal que va cap a la collada de la Bana. A partir d'aquí entrem en un camí desdibuixat i molt salvatge, un rastre penjat sobre l'abisme, mig esllavissat —fins i tot perillós— que travessa la famosa llosera d'Aidí. Finalment, arribem a la canonada que hi ha sobre mateix de Llavorsí i a un mirador ben penjat sobre l'aiguabarreig de la Noguera de Cardós i la Noguera Pallaresa. D'aquest punt, baixem cap a Llavorsí.


Fotografies. Track