diumenge, 28 de desembre de 2014

Una bella matinal a Montserrat

De jove pràcticament mai no havia anat d'excursió a Montserrat. Hi anava a escalar —en una determinada època— i prou. Era un temps en què només pensava en el Pirineu i, molt més, en els Alps. Per tot això, diria que, per exemple, mai no havia pujat a peu de Monistrol a Montserrat. Avui ho he fet.


He seguit un itinerari molt bonic —i m'he trobat també amb un dia d'una lluminositat excepcional— que surt de Monistrol, puja pel camí de l'Àngel i, després de creuar la carretera de Can Maçana, agafa la divertida canal del Pou del Gat fins anar a parar al camí de l'Arrel.

He passat moments de dolça nostàlgia resseguint amb la mirada les agulles que tants afanys i plaers em van donar. De la Mòmia a la paret de l'Aeri, de les Gorres l'Elefant o la Carota... i el Cavall!

Després, he anat fins el Santuari, on hi havia la gernació habitual i n'he fugit pel camí que baixa a Monistrol pel coll de les Baranes i la Maçanera. L'itinerari és molt bonic i el dia ha estat excepcional. Se m'ha fet massa curt.


Fotografies. Track

dimarts, 23 de desembre de 2014

Pic d'Urdosa per les Poselles


Vaig pujar per primera vegada el Pic d'Urdosa fa més de trenta anys, en una època en que la majoria de camins ja s'havien perdut i encara no havia començat la seva recuperació. Ara hi he tornat i he fet un circuit meravellós, en un dia extraordinari.

Surto de Llavorsí i pujo per una drecera cap a Cal Monjo. A partir d'aquí, agafo un camí que ja havia fet una vegada i del que tenia un record molt bo. És un camí antic que s'enfila pel barranc de Campanya fins la borda del Monjo i acaba a un indret màgic que es diu les Poselles —o també les Esposelles. El desnivell és important —més de vuit-cents metres— i la pujada és obaga, constant i força dreta. Cal anar fent, perquè l'objectiu s'ho val. En un cert moment, arribem a una carena des de la que la visió sobre el profund barranc del Riu és esfereïdora.

Coincideix el moment en què em toca per primera vegada el sol (és el solstici) i el moment en què arribo a les Poselles. He dit que era un indret màgic i ho torno a dir. Hi he estat dues vegades. La primera, fent un circuit molt bonic que va començar de Llavorsí a Biuse, després vaig anar cap a la font de la Raigada i des d'aquest punt em vaig enfilar a les roques del Roc Roi (o Cap de la Peguera); vaig baixar a les Poselles i aleshores vaig tornar a Llavorsí per aquest mateix camí d'avui —en sentit invers. També en aquella ocasió vaig sentir que el sublim mirador de les Poselles era un lloc amb una immensa força mística o tel·lúrica, o com li vulgueu dir.

Quan arribo a les Poselles m'hi trobo les cabres que sempre volten per aquesta zona —i a l'hivern baixen fins la carretera C-13— i quan em veuen comencen a marxar sense pressa. Reposo una estona, prenent l'escalfor del sol i mirant els immensos i profunds barrancs de la Noguera. Segueixo cap el coll de Serelles i començo a trobar alguna clapa de neu. Finalment, després d'uns 1.400 metres de desnivell de pendent sostingut, arribo al gran mirador del Pic d'Urdosa. M'omple una eufòria boja. Tinc el Pirineu —una gran part del Pirineu català— al veu voltant. El dia té una lluminositat immensa.

Curiosament, sembla que hi hagi més neu al vessant solell que no pas pel cantó obac per on he pujat. El temps passa de pressa i em sembla que n'he de fer via. A les pistes hi ha un bon gruix de neu, que em fa alentir la marxa. Arribo al coll de Trescolls i no veig la manera de trobar cap drecera. Quan la neu comença a desaparèixer, sí que tinc la sort de trobar un camí antic —sense cap senyalització— que m'estalvia unes bones llaçades.

Encara em queda molt camí fins arribar a Montesclado, però el paisatge és ben bonic. De Montesclado agafo el camí —mal senyalitzat— que baixa fins el fons del riu, on enllaça amb el de Tírvia a Llavorsí. Quan arribo a Llavorsí me n'adono que he completat un circuit magnífic i n'estic molt content.

Fotografies. Track

dissabte, 20 de desembre de 2014

Cingles de Queralt


Surto de la casa de Fumanya quan la boira encara no ha marxat —ni ho farà en tot el matí— i agafo el camí de la font Calenta. En aquest lloc surt un camí que sembla molt interessant, que remunta per unes canals molt dretes dels cingles de Garreta. Però el deixo per un altre dia perquè prefereixo seguir el camí clàssic —que no conec. Segueixo, doncs, cap el Portet. Fa solt i bonança, però sembla que tot el país estigui sota una boira molt espessa. Veig els cims dels Montseny que surten per damunt de la boira, però em sorprèn que ni Montserrat no aconsegueix treure el cap per sobre la immensa capa de núvols lluents.

Agafo el camí —molt bonic!— que segueix per la carena i es decanta al costat de migdia, fins que arribo a l'oratori de Sant Joan, on agafo el camí dels miradors que em du al Santuari. Per tornar a Can Fumanya trio l'opció de Sant Pere de Madrona i se seguida em submergeixo —literalment— a la boira freda i pixanera.

Una bonica matinal.

Fotografies. Track

diumenge, 14 de desembre de 2014

De Campdevànol a Ribes per l'esquerra del Freser


Ha estat un complement natural i lògic a l'excursió de l'altre dia, aquesta vegada per l'altra banda de la vall i amb els al·licients afegits de la Serra de Sant Amand i el cim del Taga. Les dues excursions són magnífiques i no puc dir que una sigui millors que l'altra. Aquesta d'avui, això sí, és més exigent, amb un desnivell acumulat de mil cinc-cents metres.

Surto de la parada d'autobusos de la colònia Molinou i enfilo la vall de Sant Martí pel GR-3. Fa fred, però tampoc no en fa massa. Pujo el collet de Capdevila i, quan arribo a Sant Martí Vell, en lloc de seguir el GR cap el Cingle de Corones, pujo per un camí ben dret cap el collet dels Graus. Això té l'avantatge que escurço camí i també que passo pel bonic pas del Grau i pel pas de la Roca Dreta. Anant per aquest camí, l'arribada a Sant Julià de Saltor és sobtada i sorprenent. La tranquil·litat d'aquest moment matinal em retorna al Saltor que vaig conèixer deu fer uns quaranta anys —com si el temps no hagués passat.

A partir d'aquest punt, la pujada a Sant Amand és dreta —molt— i bonica. L'arribada a la creu, no cal que ho recordi, és un moment d'immensa alegria. Fins aquí hi la uns 1.100 metres de desnivell i la visió cap a migdia —sobre una part important del país— és extraordinària. Cap el nord, en canvi, el bosc tapa el Pirineu, però sí que s'intueixen els cims nevats.

El descens cap el Coll de Jou, amb només una miqueta de neu, em recorda alguna excursió de fa una eternitat, quan aquest camí estava molt poc marcat i vaig embolicar-me força per aquest vessant tant dret i salvatge.

Al coll de Jou el dia s'ha aixecat i fa un sol ben  agradable. Ara cal enfilar els 400 metres fins la creu del Taga. Es fan molt bé i el paisatge convida a caminar sense capficar-se en l'esforç que cal fer. Ben al contrari del que fan un parell de corredors que m'avancen —equipats amb la parafernàlia usual. També trobo alguns excursionistes que no corren però nogensmenys també van equipats amb la parafernàlia dels corredors, tant poc pràctica per a l'excursionisme tradicional.

Les muntanyes tenen neu —poca, però suficient per fer bonic— i el cel té uns colors ben bonics. Vaig baixant sense pressa cap al fons de la vall i arribo a Ribes de Freser que encara tinc temps de menjar un entrepà i beure una cervesa, abans d'agafar l'autobús de les 4:15 que, en un no-res, em torna a la colònia Molinou. Un gran dia d'excursionisme!  


Fotografies. Track

diumenge, 23 de novembre de 2014

De Campdevànol a Ribes, per la dreta del Freser


Magnífica excursió aquesta que he fet avui!

Es tracta d'anar de Campdevànol a Ribes per les muntanyes de la dreta del Freser. Es passa per llocs de gran interès, com la carena del Puig de la Batalla, Sant Pere d'Aüira,  els cingles de Pruners, la collada de Grats, el Baell, el Molí de Can Coll, Campelles i Sant Antoni. El camí és, en tot moment, un camí, és a dir, gairebé mai no és una pista i els canvis de vegetació —del roure al pi i a la fageda— fan que l'excursió sigui un plaer. Es passa també per un parell de graus molt bonics i en un d'ells, el que hi ha poc abans d'el Baell, el pas és força aeri. Es flanquegen tres valletes recobertes d'uns boscos preciosos i la vista cap a l'altra banda de la vall del Freser —Saltor, Sant Amand, el Taga— és magnífica.

Llàstima que el dia era brut i empastifat, fosc. En qualsevol cas, la sensació de «tardor» era completa.


Fotografies. Track

dimecres, 19 de novembre de 2014

De Montardit a Escós


Hi ha una ruta que du el nom de «El Pas del Temps» i uneix Esterri d'Àneu amb la Pobla de Segur, per camins antic que s'han anat recuperant. Són camins que jo agraeixo profundament perquè, fa anys i anys, jo m'havia barallat moltes vegades amb aquestes rutes, intentant de seguir uns camins que hi havien sigut i ja no eren practicables. Ara, afortunadament, he pogut anar fent aquesta ruta, tros a tros.

L'altre dia vaig fer el tram de Montardit a Baro. Vam sortir de Montardit de Ribera i vam pujar cap a Montardit —o Montardit de Dalt— seguint primer el fons del barranc i remuntant després cap a les cases de Montardit, sempre per un camí molt bonic. El dia era plenament de tardor —amenaçava pluja i els torrents baixaven amb força. De Montardit vam anar baixant fins el fons del barranc i vam poder veure que no hi havia cap pont que permetés el pas a l'altra banda. Baixava tanta aigua que vam pensar que no podríem travessar el torrent, però sí que ho vam poder fer —amb una certa dificultat.

Tot el camí que segueix ara és molt bonic i, per a mi, totalment inèdit. La visió sobre els tres pobles de la vall —Montardit, Llarvén i Enviny— i sobre la gran masia de Santa Creu, és magnífica, i el camí és decididament bonic. Després d'un bon flanqueig, superem un coll i ja entrem a la vall on hi ha Estac, Mencui i Escós. A l'altra banda de la Noguera hi ha Arcalís i al fons, abans de Collegats, sobre Arboló, treu el cap altiu la Roca del Lladre. Seguim fins Estac, baixem fins Escós i, com que d'Escós cap a Baro no hi ha camí, ens toca acabar l'excursió caminant per la carretera.


Fotografies. Track

dissabte, 8 de novembre de 2014

A migdia del Cantó


Quina excursió més reeixida la de l'altre dia! Una zona de muntanya, a cavall del Pallars Sobirà i l'Alt Urgell, que conec massa poc, i un dia extraordinari. Feia un parell de dies que havia caigut la primera nevada d'aquesta temporada —i havia estat generosa— i el dia era fresc, amb una tramuntana moderada i un cel extraordinàriament lluminós, decorat amb uns núvols que li donaven relleu. L'excursió —ara l'explico amb detall— s'enfila a un mirador de primera categoria i passa per uns boscos i unes valls que mereixen ser visitades. Estic parlant del massís que es situa a migdia del port del Cantó.

Vaig sortir del poble de Llagunes, al costat pallarès del port i vaig començar enfilant-me pels boscos de l'obaga de Llagunes en direcció a la carena de la serra de Freixa. Es pot triar entre dos camins. Vaig pujar pel més oriental, perquè la tornada ja la faria per l'altre. A cada clariana anava veient les neus noves del Pic de l'Orri.

Un cop dalt la carena —sempre en absoluta solitud— vaig poder veure el majestàtic panorama que m'envoltava. Pel dret i sense camí vaig anar baixant fins el bonic poble de Junyent —on tampoc no hi havia absolutament ningú. Seguint en direcció migdia, vaig passar per un indret molt bonic. Es diu Mesons i hi ha les restes del que potser va ser un hostal antic.


A partir d'aquest punt, m'endinso en el gran bosc de Junyent, a l'obaga de la Serra de Taús. El bosc és força transitable per arreu. En un cert moment, tres o quatre isards creuen pel meu davant. Arribo a la carena i culmino el cim de les Piques, que és un grandíssim mirador. De Montserrat al Turbón, del Pedraforca a la Tosa d'Alp, del Montsent al Salòria...

Vaig baixant per la Serra de Mollet mentre contemplo les restes de Sant Sebastià de Buseu, al coll de Sant Sebastià. Tot és molt bonic i la llum d'aquest dia encara fa que tot ho sigui més. Remunto el Bony del Fener Gran i vaig baixant cap els Plans Ginebrons fins que arribo a les cases de Freixa, on hi trobo un pastor —no he vist ningú més en tot el dia. El camí és llarg i ja és la tarda. Però la pujada a la carena —seguint les restes desdibuixades d'un camí antic— és breu. Per acabar, ja només em cal baixar a Llagunes seguint el bell camí que passa per la Roca de Llagunes.

Una excursió llarga (24 km, 1.370 m de desnivell i 8 hores en total) però molt i molt agradable. L'itinerari és aquest:

Llagunes - Junyent - Mesons - Les Piques (1.969 m) - Bony del Fener Gran - Plans Ginebrons - Freixa - Llagunes.

Fotografies. Track






dilluns, 27 d’octubre de 2014

Roca Tirabal


Aquest circuit comença al pont vell de Bagà, s'enfila a Matallops, passa per les ruïnes de Santa Fe del Quer i s'endinsa al bonic estret de Turbians, on hi ha l'espectacular Faig de les Vuit Besses. Des d'aquest punt es pot pujar per un sender poc marcat (que jo no vaig acabar d'encertar) fins el gran mirador que és la Roca Tirabal (o Tiraval), des de la qual es té una visió molt ferma sobre el Moixeró i la Tosa.

A continuació, el camí segueix per uns boscos magnífics fins que va a parar a la collada de Turbians —on hi arriba una carretera asfaltada que ve de Gisclareny i Can Pere Vilella. El camí passa a la banda solana i arriba a les sorprenents ruïnes del mas de Rocadecans, enfilat en un collet a més de 1.440 m. Seguim flanquejant fins que en un collet a tocar del Roc dels Quatre Batlles el camí entra a l'obaga i va baixant entre faig i pi cap el torrent dels Bacs.

Una bonica i senzilla matinal, amb unes vistes formidables.

Fotografies. Track

diumenge, 28 de setembre de 2014

El circ de Filià


Si és cert —com deia un anunci antic— que el luxe veritable és l'espai, aquesta excursió al circ de Filià és una excursió de gran luxe, perquè m'ha permès passar una llarga estona el fil d'una carena elevada, amb panorames immensos a banda i banda i espai —molt d'espai!— a tot el meu voltant.

M'havia proposat de recórrer tota la carena que encercla la vall de Filià, a la Vall Fosca, i això és més o menys el que vaig fer. Vaig arribar a la cabana de Filià —o, per ser més exactes, al barranc de la Coma de Fuses— quan tot just començava a clarejar i vaig començar a pujar per la coma en direcció al Tossal de Paiasso (2.772 m). No hi ha camí i l'herba no ajuda gaire a que la marxa sigui còmoda. La pujada és ben dreta. La solitud és total. Finalment, arribo al cim i m'adono que sóc en un lloc privilegiat perquè el panorama a tota la volta de l'horitzó és impressionant. Vaig resseguint amb la mirada els cims que m'envolten, un a un. També observo la immensitat de les valls que s'obren als meus peus: Manyanet i la pròpia vall de Filià.

Des del cim contemplo el recorregut que m'he proposat que consisteix en resseguir tota la carena —amb tots els seus cims principals i secundaris— fins arribar a l'altre extrem, que ara es veu extraordinàriament llunyà. De seguida començo a baixar en direcció al Port de Filià. Hi ha moltes pujades i baixades, trams una mica estrets, trams d'herbei i trams de roca. No hi ha camí. La Pica de Cerví atreu la mirada. Com és habitual, és millor mantenir-se sempre al fil de la carena. De vegades, cal usar les mans.

Després del port, el primer cim principal és el Tossal Llarg (2.686 m), el gran cim que tan bé vaig veure des de la capella de Santa Bàrbara, sobre Antist, en una excursió anterior. Les grans boires del sud van pujant i de vegades cobreixen el sol. Me n'adono dels grans estimballs que tinc a banda i banda i començo a preguntar-me si trobaré la manera de retornar al fons de la vall.

La tercera muntanya amb nom, en aquesta carena, és el Tossal de les Tres Muntanyetes (2.597 m), després de la qual apareix una coma —Els Estanyets— en la qual la carena s'eixampla. Començo a estar preocupat per la ruta de descens, que no havia estudiat. Tinc al meu davant el Tossal d'Astell (2.621 m) i, més enllà, el Tossal de la Costa (2.604 m). Quan arribo al Tossal d'Astell tinc una sorpresa: la carena cap el Tossal de la Costa —que havia de ser l'últim cim d'aquest periple per la carena— no sembla gens fàcil! Hi ha unes barreres rocoses que potser no són gran cosa, però vistes des d'on sóc em fan pensar que hauré de renunciar a aquest darrer cim —i concentrar-me en trobar una ruta de baixada a la vall.

A tota la carena del Port de Filià al Tossal de la Costa no sembla que hi hagi cap possibilitat de descens còmode. Si suprimim la paraula "còmode", potser tampoc no n'hi ha gaires. Però el vessant nord del coll que s'anomena "lo Portarró", entre el Tossal d'Astell i el Tossal de la Coma en podria ser un. Baixo, doncs, fins lo Portarró i, amb paciència, vaig baixant —per un terreny molt incòmode— fins la Coma de l'Estany, des de la qual ja sí que puc caminar tranquil·lament fins la cabana de Filià.

Excursió grandiosa, d'espais immensos, de grans fondalades, de panorames dilatats. Sense camí ni fites (n'hi ha alguna d'anecdòtica) ni marques de pintures ni ge-erres ni res ni ningú.

Fotografies. Track

dijous, 25 de setembre de 2014

Pinetó - Roca Blanca - Tésol


En un article recent ja vaig explicar que un intent de fer els tres cims que hi ha entre el coll de Fogueruix i el Tésol va ser avortat per la tempesta. Hi he tornat i aquesta vegada, encara que havien anunciat tempestes a partir del migdia, sí que vaig poder fer la travessia completa —una excursió excel·lent!

Va ser el dia del bòlid, i el vaig poder veure —més o menys. Vaig arribar a l'aparcament del refugi del Pla de la Font uns minuts abans de les 7 del matí i vaig veure clarament una mena de llampec, com un esclat de llum, al darrera d'un núvol. Vaig pensar que les tempestes que anunciaven per a la tarda ja havien arribat a primera hora del matí, i no vaig fer-ne més cas. Va ser quan vaig poder escoltar les notícies del dia que vaig adonar-me que no havia vist un llampec, sinó la llum d'un bòlid important, la trajectòria del qual em va quedar oculta darrera del núvol.



Com que no volia que la tempesta m'agafés a la cresta, vaig anar tot el matí amb presses, sense gairebé aturar-me. Dels tres cims de la travessia, el Pinetó i el Tésol ja els havia pujat amb esquís, però al cim del mig, la Roca Blanca, no hi havia pujat mai. Em feia un cert respecte, perquè a Internet hi ha alguna ressenya que parla d'una certa dificultat. No és cert: és una travessia pirinenca sense cap problema especial. En tot cas, si hi ha alguna zona complicada és la baixada per la immensa pala del Tésol (quins records del dia que la vaig fer amb esquís i neu fonda!), perquè hi ha pendents d'herba ben drets, que a la part de baix, segons per on els agafis, presenten alguna zona ben escarpada. Afortunadament, duia un parell de bastons —que en aquests casos són de molta ajuda— i un determinat material molt tècnic, del segle passat i ara pràcticament desaparegut de les botigues: se'n diuen «botes de muntanya».


Fotografies. Track

Santa Bàrbara d'Antist

Com que havien anunciat tempestes, vaig pensar que fóra bona idea anar a visitar la zona de la capella de Santa Bàrbara, prop d'Antist, a la Vall Fosca. De fet, el dia va ser magnífic —com a mínim al matí— i el circuit que vaig fer va ser molt interessant.

Vaig pujar amb cotxe fins el poblet de Castell-estaó, a la solana de la Vall Fosca. Hi havia una calma absoluta. A partir d'aquí, vaig seguir un camí ben marcat —molt bonic— que va flanquejant fins Antist. Era força dematí i la llum era càlida i agradable. Quan vaig arribar a Antist, vaig veure un espectacle curiós: hi havia com a mínim nou deixants al cel, paral·lels, que semblava que confluïssin a Antist mateix:



Des d'Antist, per prats de dall i camins poc marcats, vaig seguir més o menys la carena cap a Santa Bàrbara. La visió sobre la Vall Fosca i, més concretament, sobre les muntanyes del Serrat d'Escobets i del Serrat des PessonsTossal Llarg, Tossal de les Tres Muntanyetes, Tossal d'Astell i Tossal de la Costa— era magnífica. La solitud era total.

Des del cim on hi ha l'ermita vaig anar seguint la carena cap el Tossal del Portell, per anar a raure al Coll d'Oli. En aquest tram, la visió de la fonda vall d'Avellanos i del Pic de Llena que la tanca, dominen el paisatge. Quan sóc al Coll d'Oli, sento que em ve de gust arribar-me fins Castellnou d'Avellanos. Hi vaig, i torno al coll, per seguir cap a la capella de la Mare de Déu del Coll, Aguiró i Oveix.

Des d'Oveix hi ha un camí ben bonic que travessa el barranc Roi i s'enfila a Castell —on tinc el cotxe—, però jo encara tinc ànims d'arribar-me fins el pont dels Obacs.

Fotografies. Track

dissabte, 30 d’agost de 2014

Volta al circ de Bassiets


En un article anterior, ja vaig dir que, des del Roc de Llumeneres, a la capçalera de la vall de Tor, vaig fixar-me en el circ de Bassiets i vaig proposar-me d'anar-hi un dia. Aquest dia va arribar a finals d'aquest Juliol i l'excursió va ser excel·lent: us la recomano. Va ser d'aquelles que a mi m'agraden, amb amplis horitzons, pràcticament sense camí, i relativament inèdita —vull dir que és un  itinerari que, malgrat que és ben lògic, no crec que el faci gaire gent.

Vaig remuntar, ben d'hora, la vall de Tor i vaig aparcar a l'indret on la pista que va de Tor al Port de Cabús creua el Barranc de Bords. El dia era net i magnífic. Des d'aquest punt, vaig remuntar la vall —sense camí— fins una certa alçada on vaig trobar un camí transversal que em va dur fins ben a prop del port de Cabús. Aquí vaig agafar la carena, que ja no hauria de deixar fins haver completat tot el circ.

El primer pic del dia va ser el Pic de la Bassera, de 2.693 m, des del qual la vista a tota la volta de l'horitzó era una meravella. També es veia ben bé la resta de l'itinerari. A cada pas em trobava amb algun isard —que no era gens poruc de mi— o fins i tot amb algun ramat.

El segon cim és la Torre de Cabús, de 2.778 m, un cim que, vist des del Pic de la Bassera, presenta un aspecte ben consistent —però no ofereix cap dificultat. Vaig seguint la carena i hi arribo ben aviat. Després d'aquest cim s'entra en una zona relativament planera, fins assolir el tercer cim del dia, el mateix Bassiets (2.763 m) des del que es té una vista interessant sobre el proper Salòria. Aprofito per descansar una estona.

Per continuar la carena del circ de Bassiets cal afrontar un descens que és una mica aeri i, sense ser res de l'altre món, dóna més caràcter a l'excursió. Aquí comença el Serrat de Capafonts i encara faig un cim secundari de 2.716 m, des del qual es té una bonica visió del cim que acabo de fer.

Cal buscar el millor lloc per retornar a la vall. Me'l mostra un ramat d'isards que estaven ajaçats a una raconada de la carena i que no s'adonen de la meva presència fins que no sóc ben bé al seu costat, moment en què fugen veloçment cap avall. Aquesta és la millor baixada. No trigo gaire a arribar on tinc el cotxe.

És una excursió deliciosa, amb unes vistes magnífiques.

Fotografies. Track

Llums de tempesta al coll de Fogueruix



Volia fer la travessia dels tres cims que tanquen la vall de les Planes de Son: Pinetó, Roca Blanca i Tésol. El primer i el darrer ja els havia pujat amb esquís, però la Roca Blanca no l'havia fet mai. Com que la previsió indicava tempesta a partir del migdia, vaig sortir molt d'hora —però quan vaig arribar a l'aparcament del refugi del Pla de la Font ja vaig veure que les tempestes també serien força més matineres del que jo voldria.

No vaig fer cap dels tres cims. De fet, vaig «fugir per cames» poc abans d'arribar al Pinetó. Però el premi que vaig tenir va ser potser més gran que els tres cims que no vaig poder fer: la llum. Resulta que el coll de Fogueruix es trobava al límit entre la tempesta (al sud) i el temps estable (al nord) i això em va donar unes visions extraordinàries que vaig mirar d'aprofitar com vaig poder. 






Fotografies.

dilluns, 26 de maig de 2014

Tor i Roc de Llumeneres


El camí vell d'Alins a Tor és potser el camí més inversemblant que conec a Catalunya. Literalment penjat sobre una vall extraordinàriament fonda i salvatge, s'ha deteriorat amb el pas del temps i, en algun lloc, sembla que estigui a punt de desaparèixer.  Hi ha com a mínim un punt on, si no fos pel cable que hi ha instal·lat, podríem parlar de veritable perill. A més, és un camí extraordinari que passa per llocs de gran bellesa i ens condueix a una vall de les més allunyades i feréstegues que tenim. És cert que ara, al fons de la vall, hi ha una carretereta molt estreta que deu fer —m'imagino— que en les èpoques més turístiques hi hagi un anar i venir de cotxes. Però en aquest mes de maig en què hi he anat, la sensació de solitud i —principalment— d'allunyament era mot poderosa.

L'excursió que vaig fer va ser força llarga, però també va ser magnífica. A primera hora del dia vaig sortir d'Alins i vaig començar a enfilar el camí —que no coneixia— i que a cada revolt m'anava deixant més i més al·lucinat. El dia era absolutament radiant i el joc de llums i ombres matinals, amb els verds de les diferents espècies d'arbres, era espectacular.

Vaig passar per Norís i, finalment, vaig arribar a Tor —la solitud era total— i tot era tan bonic que no volia tornar enrere encara. Vaig anar seguint vall amunt, amb la intenció d'arribar fins poder observar el circ del Barranc de Bords, que culmina en els pics de la Bassera, Cabús i Bassiets —un circ que recorreré així que en tingui l'ocasió.

Vaig arribar fins el lloc on la pista creua el torrent. Baixava tanta aigua, que era difícil de creuar sense mullar-se els peus. Aleshores, vaig veure els espadats del Roc de Llumeneres i vaig pensar que seria un mirador excel·lent per observar el circ. M'hi vaig enfilar i vaig baixar per l'altra banda, per les bordes de Sança. Els paisatges eren, ras i curt, una meravella!

Quan vaig tornar a ser a Tor, va ser el moment de desfer el llarg camí fins Alins. Vaig pensar que seria més interessant, ara que ja coneixia el camí vell, enfilat a mitja costa, fer la tornada per la carretera. A primera vista, sembla que fer tants kilòmetres de carretera és una cosa poc excursionista, però aquesta vall és tan extraordinària, que no em penedeixo gens d'haver-la recorregut, també, pel seu fons. Es llarguíssim, no cal dir-ho, però em va permetre conèixer una mica millor tot aquest indret.

La vall és tan fonda i estreta que, no només no hi arriben ni el sol ni el telèfon, sinó que fins i tot la cobertura gps es perdia en algun punt. Vaig arribar a Alins content d'haver visitat aquesta contrada inexcusable, en un dia de primavera immillorable i amb tots els avantatges de fer-ho fora de temporada.


Fotografies. Track

dijous, 22 de maig de 2014

Per la vall d'Unarre


He fet una volta per la vall d'Unarre —passant per Sant Beado— que potser no sembla gran cosa però ha estat magnífica. Surto d'Unarre ben d'hora al matí i vaig pujant pel camí de la solana cap a Cerbi. Els torrents baixen amb una força estrepitosa i amb un volum d'aigua descomunal. La fulla tendra dels arbres té uns vers lluminosos i sorprenents. A Cerbi prenc el camí de les Bordes d'Aurós cap el Barranc de Nyiri. Em toca el sol, però les Pales de Caleda, a l'altra banda de la vall, encara estan a les fosques. Només un raig de llum obliqua encén els arbres i produeix un efecte espectacular que intento plasmar en alguna fotografia.

El pont que salva el torrent de Sant Beado està desballestat però encara el puc usar per creuar a l'altra banda (sense una mica de pont, seria impossible, de tanta aigua com baixa). La vista que hi ha des del lloc enlairat de Sant Beado és magnífica i no m'estranya que el sant insistís tant en voler la seva capella precisament en aquest indret i no en cap altre de més avall.

A partir d'aquest punt, el camí que flanqueja fins el riu d'Unarre és molt precari i de mal passar. En algun punt, està protegit amb una cadena que pot ser útil. Quan arribo a la pista, tot és tan bonic que no vull tornar enrere i segueixo amunt fins el Planell de Sartari, que està en unes condicions òptimes. Aquest lloc fa com un circ i em fa venir records d'alguna vegada que vaig estar per aquí, amb esquís, amb en Lluís i en Jordi —deu fer un grapat d'anys.

La tornada la faig pel costat esquerra de la vall, passant per Sant Joan d'Aurós. Ha estat una matinal amb paisatges de la màxima qualitat.

Fotografies. Track

dilluns, 5 de maig de 2014

Coll de Fogueruix i Pic de Quartiules


Feia anys que em mirava la muralla de nou-cents metres que separa la vall de l'Escrita de la de les Planes de Son, pensant si hi hauria algun camí antic que superés aquestes barrancades d'aspecte infranquejable. Resulta que fa uns poca anys es va obrir un camí que em podria permetre realitzar el meu projecte de remuntar aquests espadats. Es tracta d'un camí —mínim, salvatge, exigent— que uneix el Prat de Pierró amb el coll de Fogueruix.

L'altre dia, finalment, vaig trobar el moment de seguir aquest camí. Surto d'Espot a primera hora —el circuit que vull fer és llarg i pretenc ser a casa a l'hora de dinar— i, amb plena solitud, segueixo el GR fins el Prat de Pierró. El dia és molt bonic, amb un cel de núvols canviants ben fotogènics.

El camí pròpiament dit és la mínima expressió d'un camí i fa la impressió que podria arribar a desaparèixer si no s'hi fa un mínim de manteniment. La pujada és dura i vertiginosa —magnífica! La tranquil·litat és total. Sento el cant nerviós del picot negre i me'l trobo unes passes més enllà. En el lloc més dret, un isard es sorprèn de la meva presència.

L'arribada al coll és un moment de glòria i el paisatge és indescriptible. Vaig repassant les muntanyes del meu entorn, que em parlen de moments diversos de la meva vida. Ja havia pujat aquest coll una altra vegada, amb esquís, fa força anys, camí del Pic del Pinetó. Com que el pic de Quartiules (2.226 m) és a tocar, m'hi enfilo per tenir encara una visió més aèria  de la vall de l'Escrita. A la cara nord hi ha uns gruixos de neu considerables.

La tornada serà llarga però molt bonica. Passo pel refugi del Pla de la Font, que ara és tancat, i segueixo el camí de baixada fins el poble de Jou, per l'interior d'uns boscos admirables. Quan arribo a Jou me n'adono que havia subestimat la llargada del trajecte Jou-Espot i penso que no puc badar si no vull fer tard a dinar. Segueixo cap a Estaís i arribo a Espot. En tot el dia no he trobat absolutament ningú.

Ha estat una excursió extraordinària.

Fotografies. Track

Entre Senterada i Moncortès

Excursió senzilla a la Vall Fosca, entre Senterada i l'estany de Moncortès, passant pel llogarret de Mentui.

Surto ben d'hora de Puigcerver i segueixo unes pistes fins que arribo al Coll de Mentui. Pujo fins el mas anomenat Cabestany i, per un camí que comença bé però es va perdent mica en mica, arribo fins el petit nucli de Mentui.

Mai abans no havia visitat aquesta zona concreta. Mentui és sorprenent. Hi ha un vell edifici d'aparença noble, força tronat, que es diu Cal Rei. Hi va néixer un personatge que va arribar a ser Rector de la Universitat de Barcelona a finals del segle XIX.

De Mentui retorno al punt d'inici —Puigcerver, on també hi ha un edifici d'aspecte notable. A l'altra banda de la vall, enfilat al capdamunt d'una penya, hi ha el nucli de Cérvoles, encara habitat.

Fotografies. Track

Sant Martí de Canals


Aquests dies que l'embassament de Sant Antoni, al Pallars Jussà, està ple a vessar, ha estat un plaer anar a fer una passejada a la vall de Pessonada, entre Sant Martí de Canals i la ratlla de l'aigua. Era un dia de tramuntana, d'aire net i panorames diàfans. Els camps de cereals —amb alguna rosella esparsa, d'un roig viu—, els ametllers i alguna olivera, la neu als cims de la Vall Fosca,... tot era net i bonic.

No ha estat cap gran excursió, sinó una simple passejada, però ha valgut molt la pena fer-la.

Fotografies. Track

dilluns, 28 d’abril de 2014

Les dues Castellasses

Magnífica excursió al vessant de llevant de la Mola, pel Sot de Matalonga!

Sortim de l'aparcament que hi ha prop de la Mare de Déu de les Arenes i seguim una estona el llit del torrent per enfilar-nos de seguida per la Solella de Matalonga fins arribar a la carena del Petret. La intenció és fer tota la volta a aquesta vall, passant per les dues Castellasses: la del Dalmau i la de Can Torres —excursió de gran categoria paisatgística i també amb un fort ambient de muntanya.

Ha plogut durant la nit i les plantes fan més olor que mai. Caminem impregnats d'aromes de fonoll, de romaní, de farigola. Les flors del bordiol ens envolten. El dia és car i net.

L'excursió no és senzilla perquè ens endinsarem en parts força secretes del massís de Sant Llorenç i caldrà pujar i baixar canals una mica exigents. Hi ha algun pas exposat i constantment ens ajudarem en els arbres per progressar amb més facilitat i seguretat. El gps és útil, però les canals i les cingleres fan que el senyal es perdi algunes vegades.

La primera canal —potser la més difícil— la trobem a la pujada de la Castellassa del Dalmau. A la baixada fins el coll també cal anar amb atenció. La segona canal ens durà al Camí de la Senyora; la tercera, al de la Font Soleia; la quarta, a la carena de les Ànimes i la cinquena al cim de la Mola. Les visions que tenim, ara i adés, sobre les parets i agulles del vessant est del massís són espectaculars. La Castellassa de Can Torres domina sempre l'entorn, però la mirada no es cansa de resseguir les innombrables cingleres que hi ha per tot arreu i, al fons de tot, el Pirineu nevat.

Quan traiem el cap al cim, ens trobem amb la gran gernació que puja a gaudir del bon dia que fa i que contrasta amb la solitud pràcticament absoluta que hem viscut fins ara.

A la baixada, seguim el camí dels Monjos —ple de gom a gom— fins l'inici del camí de la Font Soleia i aleshores trobem el corriol que baixa fins el peu de la Castellassa de Can Torres. Recordo el dia —ja llunyà— en què hi vaig pujar i penso que ara no gosaria fer-ho —qui sap! Per baixar al Coll Llarg ho fem per una nova canal vertiginosa. Finalment, abans del Turó de Matalonga, baixem fins el fons de la vall i retornem al lloc d'inici.

Itinerari complex, gran ambient i paisatges espectaculars: una excursió molt recomanable que ens ha deixat plenament satisfets.

Fotografies. Track

divendres, 18 d’abril de 2014

Esquí de primavera al Beaufortain

Arêches des de la Roche Parstire
El Beaufortain és una vall de gran bellesa, tranquil·la i autèntica, envoltada de muntanyes cobejables, esquitxada de granges i alpages d'on surt el tradicional formatge que du el nom d'aquesta vall i que dóna vida i riquesa als seus habitants —l'economia de la vall es reparteix a parts iguals entre el turisme i la pagesia. Hi ha un parell o tres d'estacions d'esquí relativament petites i un munt d'itineraris d'esquí de muntanya. Hi hem anat en aquesta primavera càlida —que tant ha fet recular la cota de neu— i quan hi vam arribar, més enllà de constatar que havíem anat a parar a un indret idíl·lic, vam sentir una certa preocupació perquè vèiem poca neu o, més exactament, vèiem que la cota de la neu estava força allunyada del fons de la vall.

A l'aresta nord de la Legette du Grand Mont
Érem en Ricard (que havia proposat la visita a aquesta vall), en Josep, en Manel i jo i ens vam instal·lar en un hotel senzill i confortable d'Arêches. Les pistes d'esquí ja estaven tancades i això ens va permetre aprofitar la millor innivació que sempre hi ha a les pistes per poder-nos calçar els esquís a peu de cotxe (o una mica més amunt).

El primer dia vam sortir de Le Planey amb els esquís als peus i vam remuntar en direcció a la Legette du Grand Mont (2.366 m), un cim força característic i de ferm aspecte que és ben visible des d'Arêche mateix. Arribem amb esquís fins una bretxa que hi ha a l'aresta nord-oest d'aquest cim i renunciem a continuar perquè la neu s'està estovant ràpidament i perquè la continuació fins el cim no es veu gens clara: hi ha un ressalt rocallós d'aspecte infranquejable. En tot cas, el paisatge que ens envolta és magnífic i la baixada que ens espera serà divertidíssima —esquí de plena primavera del millor que hi ha. Constantment tenim al davant el massís del Montblanc i, més a la dreta, la famosa Pierra Menta.

El Grand Mont des del Col de la Forclaz
L'endemà ens vam llevar ben d'hora perquè volíem pujar el cim principal de la vall que és el Grand Mont (2.686 m) i volíem aprofitar la millor neu.

Guanyem uns metres en cotxe fins els darrers xalets de les Envers i aparquem a una cota aproximada de 1.240 m. Amb les primeres llums del dia guanyem uns metres amb els esquís a l'esquena i aviat trobem la neu. La neu està ben endurida pel fred de la nit i el pendent és fort, per la qual cosa preferim seguir a peu —amb els grampons als peus, per tal de moure'ns amb més seguretat— fins que el pendent es suavitza a 1.700 m. L'excursió és llarga però senzilla.

El massís del Montblanc des del tram final del Grand Mont
El Grand Mont és una muntanya considerable, massissa, i un mirador de primer ordre sobre un oceà de muntanyes presidit pel Montblanc. Identifiquem el Grand Combin, el Gran Paradisso, la Grande Casse, els Écrins, la Meije... però n'hi ha una infinitat més! De tota manera, l'orografia del Grand Mont té un punt feble que permet fer una ascensió amb esquís força senzilla. Es tracta de seguir les pistes d'esquí d'Arêches fins el Col de la Forclaz i aleshores anar a buscar els lloms del costat est, fins el cim. Hi arribem sense cap problema i quedem meravellats per la qualitat del paisatge que ens envolta. El temps —com ahir, com demà— és d'una estabilitat absoluta, amb un cel blau immaculat. És una excursió que ens deixa satisfets. Tanmateix, aquest cim important té altres itineraris més durs i de més categoria d'esquí, però la falta de neu a les cotes baixes i les grans colades de neu als vessants més assolellats imposaven l'elecció d'aquest itinerari que hem fet.

Vista des del Grand Mont sobre la Pointe de Comborsier
El tercer dia ja serà l'últim i volem fer alguna coseta curta —una "mitja matinal"— que ens permeti tornar a casa sense gran cansament. A llevant d'Arêches hi ha unes cingleres que separen la nostra vall del llac de Roselend. Pugem amb cotxe per l'aèria carretereta que du a Col du Pré i des d'aquest punt, amb els esquís als peus, ens enfilem per uns lloms suaus fins la Roche Parstire (2.108 m) que cau a plom sobre la vall. És una simple passejada, però a nivell paisatgístic és una excursió excel·lent. Al cim pròpiament dit s'hi arriba per una carena que, per costat de ponent, cau vertiginosa sobre la vall i ens permet una darrera contemplació d'aquesta comarca de gran bellesa, en el moment de l'esclat de la primavera.

Cada època de l'any té el seu encant propi. L'esquí de primavera és ben diferent de l'esquí de ple hivern, però té també un encant innegable.

Ens enduem un bon record del Beaufortain



Fotografies.
Track Legette
Track Grand Mont
Track Roche Parstire

dijous, 3 d’abril de 2014

Amb esquís al Dévoluy


El Dévoluy és un massís calcari, força independent de la resta de les muntanyes d'aquella zona, que hem vist cada vegada que hem fet la carretera de Gap a Grenoble. Jo no hi havia anat mai i quan en Ricard ens va suggerir de fer-hi una (curta) visita amb esquís, vaig engrescar-m'hi ràpidament.

Érem quatre —l'Eduard, l'Alex, en Ricard i jo— i vàrem fer estada a un "relais" molt acollidor de St-Étienne-en-Dévoluy, que és la capital de la regió i es troba al bell mig de la vall. És un poble molt petit, però té una vista fantàstica sobre el fantàstic Pic de Bure i les muntanyes de Barges. De fet, des del gran finestral del menjador de la gîte podíem regalar-nos la vista tant com volíem, resseguint amb la mirada els contraforts, les crestes i les complicades valletes d'aquesta regió tan atractiva.

La primera ascensió que vam fer —amb un temps formidable— va ser la del cim de la Rama (2.378 m), des del llogarret de Coutières (1.405 m). El vàrem fer en circuit: la pujada pel Clot de Bachas, que fa un pendent mantingut, i la baixada la fem per la gran pala sud, francament dreta i amb neu força fonda. Passem per la cabana de la Rama i arribem a Coutières amb els esquís als peus, ben satisfets d'aquesta ascensió excel·lent. Des del cim, destaca la visió sobre l'Haut Bouffet, també conegut com l'Aiguille.

L'endemà vam canviar de vessant i vam anar a pujar la Crête de la Plane (2.340 m) des del Pont du Villard (1.352 m), passant pel Jas de Barges. La pujada és molt suau fins que ens acostem al Col de Rabou. A partir d'aquest moment, hi ha una bona pala fins arribar a la carena. La neu està ben endurida per la calor del dia abans i les ganivetes treballen de valent. Quan arribem al fil de la cresta, a la cota 2.148, veiem que la continuació és relativament exposada: un pendent llarg i estret, amb precipicis immensos a cada banda que, amb l'estat de la neu, ens caldria fer a peu. Hi renunciem i tornem al fons de la vall esquiant amb facilitat per una neu endurida. L'excursió d'avui no ha tingut pas el caràcter de la del dia anterior, però els paisatges que hem vist són preciosos.

La tercera excursió va ser la més exigent de les tres: le Nid (2.509 m) des del llogarret de le Mas (1.203 m) seguint el complicat vallon du Mas. Dic que és una vall complicada perquè, en aquest massís calcari, les valls sovint tenen una estructura difícil d'entendre i, a més, tenen grans parets, canvis de pendent sobtats i dolines. Aquesta vall del Mas té diverses dolines que ens obliguen a interrompre la pujada fent alguns breus descensos o alguns flanquejos espectaculars. En tot cas, arribem feliçment al cim —que és una meravella— des del que podem contemplar un paisatge impressionant, presidit per la propera Grande Tête de l'Obiou, que és un dels cims més característics de tot el Dévoluy. El dia havia començat força gris i tapat, però quan arribem al cim llueix el sol i podem fer la baixa en les millors condicions de visibilitat. Una baixada que és més interessant per la grandiositat del paisatge que no pas per les seves qualitats purament esquístiques.

Fotografies.
Track la Rama
Track Crête de la Plane
Track le Nid

diumenge, 23 de març de 2014

L'Obac per la banda del torrent de la Saiola

Dia magnífic i excursió excel·lent al vessant de ponent de la Serra de l'Obac, a la banda del Torrent de la Saiola.

Surto de la riera de Rellinars i segueixo el torrent fins les restes de la Calsina. Aleshores, m'enfilo a buscar el camí que ve de la Casa Nova i segueix pels Bacs de la Portella. Quan arribo a la carena del Camí Ral, pujo fins l'esvelta punta de la meravellosa Roca Salvatge. El paisatge està presidit per la muntanya de Montserrat i al fons es veuen les neus —i el torb— del Pirineu.

Retorno al camí i vaig vins el Paller de Tot l'Any. Segueixo fins el coll del Correu i m'acosto al Castell de Bócs. Com que no hi he pujat mai, m'hi enfilo i m'agrada el seu camí vertiginós, que m'obliga a anar amb compte. La tornada la faig per les Boades. Una matinal extraordinàriament satisfactòria!

En aquesta excursió he observat una cosa remarcable. Al mig del camí dels bacs de la Portella m'he trobat un ocell extraordinari, d'aspecte altiu i elegant, amb plomes d'uns colors exagerats i una cua llarguíssima. Semblava un ocell exòtic, irreal. M'hi he fixat molt perquè volia ser capaç d'identificar-lo.

De fet, fa un parell d'anys ja havia vist un ocell com aquest, al Pallars Sobirà. Però el vaig veure només un moment, des del cotxe en marxa, i vaig arribar a pensar que havia estat una al·lucinació. Per això, en aquesta segona ocasió he volgut estar segur que podria descriure l'ocell i trobar-ne el nom a Internet. Quan ja fugia, encara li he pogut fer una (pèssima) fotografia.

Un cop a casa, he començat a buscar a Internet alguna fotografia que s'assemblés a l'au que jo havia vist. M'ha costat, però finalment l'he trobada. Es tracta de l'espècie Chrysolophus amherstiae que, en principi, no hauria de ser al nostre país. Però us asseguro que hi és, perquè jo n'he vist dos exemplars: un al Pallars i l'altre avui mateix a la Serra de l'Obac.

Fotografies. Track

dilluns, 17 de març de 2014

Puigmal, 40 anys

El primer cim que vaig pujar amb esquís va ser el Puigmal: el 20 de gener de l'any 1974. Fa exactament 40 anys!

Potser ho hauria hagut de celebrar. Potser ho vaig fer. El cas és que aquesta setmana he tornat a pujar el Puigmal, des de Núria. Feia temps que no hi anava. Ara és una matinal intranscendent, no com en aquells temps allunyats. Però, malgrat la neu ventada que hi vam trobar, ens ho vam passar d'allò més bé. El dia era magnífic, de plena primavera, però al cim hi bufava un aire fred —com sempre— que feia l'estada força incòmoda.

Recordo ara aquella primera temporada de fa quaranta anys, que va començar amb el Puigmal. El 2 i 3 de febrer del 74 vaig anar al refugi d'Ull de Ter, amb mal temps; el 17 i 18 de febrer vaig pujar el meu segon cim —la Tosa Plana— i els dies 2 i 3 de març d'aquell 1974, a la meva quarta excursió amb esquís, va succeir la tragèdia. Jo vaig patir molt, i vaig sortir-ne amb congelacions als dits i a la cara, però un de la colla, que també es deia Jaume, no se'n va sortir: va morir a la muntanya. La meva iniciació a l'esquí de muntanya va quedar profundament marcada per aquesta desgràcia. Fa quaranta anys, exactament quaranta anys.

Fotografies.

Tornafort i Puiforniu

El dia era espectacular, però feia un vent de tramuntana desmesurat. Vaig aprofitar-lo per anar a seguir un camí molt bonic que encara no coneixia.

Surto de Savardera, entre Sort i Montardit i m'enfilo amb ganes cap a Tornafort. El camí és dret i la visió sobre la  vall de Montardit —que culmina al Tuc de la Cometa, ben ple de neu— és una meravella.

Sempre em ve de gust pujar a Tornafort, perquè és una vila ben bonica que ocupa una posició privilegiada al capdamunt d'un enlairat turó. Ara, segueixo cap a  Puiforniu, des d'on baixo fins el fons de la vall del Cantó.

A partir d'aquest punt, el camí segueix més o menys al llarg del riu i és molt bonic. Quan arribo de nou a Savardera, m'entretinc contemplant la florida.

Fotografies. Track