Vaig pujar per primera vegada el Pic d'Urdosa fa més de trenta anys, en una època en que la majoria de camins ja s'havien perdut i encara no havia començat la seva recuperació. Ara hi he tornat i he fet un circuit meravellós, en un dia extraordinari.
Surto de Llavorsí i pujo per una drecera cap a Cal Monjo. A partir d'aquí, agafo un camí que ja havia fet una vegada i del que tenia un record molt bo. És un camí antic que s'enfila pel barranc de Campanya fins la borda del Monjo i acaba a un indret màgic que es diu les Poselles —o també les Esposelles. El desnivell és important —més de vuit-cents metres— i la pujada és obaga, constant i força dreta. Cal anar fent, perquè l'objectiu s'ho val. En un cert moment, arribem a una carena des de la que la visió sobre el profund barranc del Riu és esfereïdora.
Coincideix el moment en què em toca per primera vegada el sol (és el solstici) i el moment en què arribo a les Poselles. He dit que era un indret màgic i ho torno a dir. Hi he estat dues vegades. La primera, fent un circuit molt bonic que va començar de Llavorsí a Biuse, després vaig anar cap a la font de la Raigada i des d'aquest punt em vaig enfilar a les roques del Roc Roi (o Cap de la Peguera); vaig baixar a les Poselles i aleshores vaig tornar a Llavorsí per aquest mateix camí d'avui —en sentit invers. També en aquella ocasió vaig sentir que el sublim mirador de les Poselles era un lloc amb una immensa força mística o tel·lúrica, o com li vulgueu dir.
Quan arribo a les Poselles m'hi trobo les cabres que sempre volten per aquesta zona —i a l'hivern baixen fins la carretera C-13— i quan em veuen comencen a marxar sense pressa. Reposo una estona, prenent l'escalfor del sol i mirant els immensos i profunds barrancs de la Noguera. Segueixo cap el coll de Serelles i començo a trobar alguna clapa de neu. Finalment, després d'uns 1.400 metres de desnivell de pendent sostingut, arribo al gran mirador del Pic d'Urdosa. M'omple una eufòria boja. Tinc el Pirineu —una gran part del Pirineu català— al veu voltant. El dia té una lluminositat immensa.
Curiosament, sembla que hi hagi més neu al vessant solell que no pas pel cantó obac per on he pujat. El temps passa de pressa i em sembla que n'he de fer via. A les pistes hi ha un bon gruix de neu, que em fa alentir la marxa. Arribo al coll de Trescolls i no veig la manera de trobar cap drecera. Quan la neu comença a desaparèixer, sí que tinc la sort de trobar un camí antic —sense cap senyalització— que m'estalvia unes bones llaçades.
Encara em queda molt camí fins arribar a Montesclado, però el paisatge és ben bonic. De Montesclado agafo el camí —mal senyalitzat— que baixa fins el fons del riu, on enllaça amb el de Tírvia a Llavorsí. Quan arribo a Llavorsí me n'adono que he completat un circuit magnífic i n'estic molt content.
Fotografies. Track
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada