dijous, 26 de setembre del 2013

Pic de Màniga per Virós

El Pic de Màniga (2.517m) és un d'aquells cims secundaris i poc coneguts que, ara que hi he anat, ha superat amb escreix les meves expectatives. És un cim molt bonic, un mirador excepcional i és també un cim molt més potent del que pot semblar vist des del sud.

He fet una ruta circular pel vessant nord —des del refugi de Gall Fer— en un dia de setembre en que l'aire era clar i transparent. Aquesta ruta combina diversos al·licients. D'una banda, els extraordinaris boscos de Virós; després, la ferma cresta oest; a continuació, el sorprenent Forat de les Cigales; i finalment, el mateix cim, amb una panoràmica del bo i millor, en tota la volta de l'horitzó.

Excursió matinal senzilla i molt satisfactòria, amb un cim ben recomanable.

Fotografies. Track.

dijous, 19 de setembre del 2013

Tosa d'Alp per les Muntanyetes

La cara sud de la Tosa és un meravellós laberint d'agulles, cingleres, canals i tarteres. Sembla inaccessible. Fa molts anys hi vaig anar amb en Josep Llinares i no ens en vam sortir: vam acabar pujant per la penosa canal de la Foradada. L'any passat, a l'excel·lent blog engarrista.com hi va aparèixer una descripció d'un  itinerari factible que remunta aquesta zona que es coneix com les Muntanyetes. En vaig prendre nota i avui, finalment, hi he pogut anar.

L'itinerari, vist de lluny, no és gens evident. Resulta que hi ha dues canals principals, una més oriental que queda tallada per dalt i una altra més occidental que queda tallada per baix. El que cal fer és començar per la canal més oriental i, aleshores, saltar a la canal occidental que ja té continuïtat fins dalt.

L'ambient és formidable i la pujada és dura. És una excursió per als que estimen les visions sobre el buit.


He sortit de la zona del mirador dels Orris, des d'on comença una pista cap a la Pleta dels Xais. A partir d'aquí, amb prou feines hi ha un rastre de camí, amb alguna marca de pintura vermella —molt gastada—, que es segueix amb alguna dificultat per l'excés de vegetació. Vaig notant que estic entrant en una raconada secreta i salvatge. Les cingleres em van envoltant. Quan arribo a la primera canal deixo el rastre de camí i m'enfilo amunt fins que, ben aviat, arribo al punt clau de la ruta, en que cal fer una mica de grimpada a l'esquerra.

A continuació, arribo al cim d'una de les agulles que havia vist des de baix. El paisatge és fenomenal! Un ramat d'isards em mira amb estranyesa. Segueixo pujant per la dreta canal, superant unes antigues mines, fins que surto als plans (relatius) que hi ha sota el cim. Acabo d'arribar fins dalt la Tosa. El dia és immensament lluminós.

Torno per la ruta tradicional de la collada de Comafloriu. Crec que aquesta excepcional ruta que he fet és l'única manera possible de superar aquestes cingleres.

Fotografies. Track.

dimecres, 4 de setembre del 2013

Pics de Turguilha i Colatx


Espais immensos, cascades, engorjats, llacs innumerables, solituds absolutes, cims i crestes, panorames grandiosos. Això i moltes altres coses he trobat en aquesta excursió llarga i memorable a la regió de Romedo, al capdamunt de la Vall de Cardós.

Em poso a caminar a punta de dia a l'aparcament de la presa de Montalto, passo pel pla de Boavi i emprenc la pujada pel barranc de Romedo. Aquesta pujada em feia molta il·lusió perquè, dels tres barrancs que conflueixen a Boavi —Romedo, Broate i Sellente— el de Romedo és el que no coneixia. Trec el cap al forat de la Mena i vaig gaudint a cada pas que faig. El sol em toca quan finalment arribo a l'estany de Romedo de baix.

Fa un dia magnífic i aquesta conca lacustre és una meravella. Vaig remuntant la coma de Guiló i més endavant em decanto a l'esquerra cap els estanys de Guiló. Com que aquesta zona és força planera i el camí està poc fressat, la marxa es fa relativament lenta. Aviat veig el meu primer objectiu: el Pic de Turguilha, al qual hi pujo sense cap dificultat especial. Des del cim, em sorprèn la visió de les parets dels cims que cauen vertiginosos sobre el capdamunt de la vall d'Ars. En particular, el Pic de Guiló té un aspecte formidable!

Segueixo la carena cap a ponent, en direcció al coll de Turguilha. Al meu davant hi tinc la cresta oriental del Pic de Colatx, que decideixo evitar. N'hi ha prou amb flanquejar una mica per sota del pic i pujar al capdamunt amb facilitat per l'aresta SW. Tot és molt bonic!

Del Pic vaig cap el port de Colatx i aquí m'equivoco perquè la millor baixada és precisament pel lloc on he pujat. Del port baixo cap a l'estany de Colatx pel dret, sortejant les barreres de roca que hi ha. No hi ha cap dificultat important, però tampoc no hi ha camí i l'herba —potser per efecte de l'any de tanta pluja que hem tingut— és molt atapeïda. La progressió es fa lenta i encara em queda molt camí fins arribar a baix de tot.

Passo pel bonic estany de Senó i pel de Romedo de Dalt. Aleshores, em cal remuntar una mica per saltar al vessant de Canalada. Quan sóc al collet, quedo una estona embadalit mirant el barranc i la coma de Salibarri que em queden totalment de cara i són impressionants. Em faig el propòsit de recórrer aquesta valleta salvatge, així que pugui...

Quan finalment arribo a la presa de Montalto —enormement satisfet, no cal dir-ho— m'adono que fa més de deu hores que he començat l'excursió. És una excursió més llarga del que jo em pensava. Llarga i meravellosa.

Una altra cosa que m'ha sorprès d'aquesta excursió és que o bé he anat sense camí —seguint, com a molt, unes fites— o he passat per uns caminets molt precaris i molt poc fressats. No he trobat cap rètol indicador i ben poques marques de pintura. A mi tot això ja m'agrada, però no m'ho esperava.

Fotografies. Track.

diumenge, 1 de setembre del 2013

Pic de Guerossos

Una ascensió bonica en un dia magnífic, i aquesta vegada no vaig sol sinó que m'acompanya el meu fill. Es tracta del Pic de Guerossos, a Certascan.

Arribem a la Presa de Montalto a les set del matí i marxem cap el pla de la Borda. El termòmetre marc ava 5 graus, però sabem que, quan surti el sol, tindrem un dia calorós i sense ni un núvol.

Al pla de la Borda, sense voler-ho, ens fiquem al que deu ser el camí antic, que puja a la pleta de Llurri anant arran del barranc. No ens en penedim, perquè és un camí ben bonic. Es puja molt bé, amb la fresca del matí. A l'altra banda de la vall tenim els misteriosos vessants de Rovinets i el "secret" Pic de Becero (que no crec que rebi gaires visites al cap de l'any...). Les llums són extraordinàries. Ens toca el sol poc abans d'arribar al refugi de Certascan, on ens aturem uns instants.

La pujada cap el pic és força agradable. Un cop dalt, la vista a tota la volta de l'horitzó és extraordinària. Si mirem cap avall, cap a la Ribereta de Guerossos, el paisatge és també magnífic.

Teníem pensat tornar per la bonica valleta dels Estanyosos, que es veu enfonsada cap a migdia. Els pendents són molt drets i plens d'herba —perill!— i la baixada directa cap a la collada de Naorte ens sembla poc franca. És molt millor seguir en direcció cap el Pic de Gueron i anar buscant el millor pas fins que arribem als estanys.

Quan som als Estanyosos ens succeeix un incident curiós: Hi ha un grup de cavalls que s'interessen molt per nosaltres: se'ns acosten a tocar amb una gran insistència i ens segueixen. De vegades, ens arriben a envoltar i pràcticament ens toquen amb els musells. No m'havia passat mai.

De la collada baixem fins l'estany de Naorte —que és d'una gran bellesa— i seguim fins l'estany del Closell. Estem molt contents, però ara ens toca baixar fins la presa de Montalto i aquesta última part de l'excursió resulta força desagradable.

Al mapa de l'Alpina hi ha marcat un camí que permetria fer aquesta baixada, però aquest camí no existeix. No ho entenc. El busquem i puc dir, amb gran convenciment, que aquest camí —que seria lògic, natural i útil— no hi és. Per tant, no tenim altre remei sinó seguir els prop de 8 kilòmetres de pista absurda, plena de ziga-zagues, que va baixant lentament cap a Montalto. La calor és molt forta. Aquesta última part de l'excursió és una taca negra en un dia magnífic.

Fotografies. Track.