Pics de Turguilha i Colatx

Espais immensos, cascades, engorjats, llacs innumerables, solituds absolutes, cims i crestes, panorames grandiosos. Això i moltes altres coses he trobat en aquesta excursió llarga i memorable a la regió de Romedo, al capdamunt de la Vall de Cardós.

Em poso a caminar a punta de dia a l'aparcament de la presa de Montalto, passo pel pla de Boavi i emprenc la pujada pel barranc de Romedo. Aquesta pujada em feia molta il·lusió perquè, dels tres barrancs que conflueixen a Boavi —Romedo, Broate i Sellente— el de Romedo és el que no coneixia. Trec el cap al forat de la Mena i vaig gaudint a cada pas que faig. El sol em toca quan finalment arribo a l'estany de Romedo de baix.

Fa un dia magnífic i aquesta conca lacustre és una meravella. Vaig remuntant la coma de Guiló i més endavant em decanto a l'esquerra cap els estanys de Guiló. Com que aquesta zona és força planera i el camí està poc fressat, la marxa es fa relativament lenta. Aviat veig el meu primer objectiu: el Pic de Turguilha, al qual hi pujo sense cap dificultat especial. Des del cim, em sorprèn la visió de les parets dels cims que cauen vertiginosos sobre el capdamunt de la vall d'Ars. En particular, el Pic de Guiló té un aspecte formidable!

Segueixo la carena cap a ponent, en direcció al coll de Turguilha. Al meu davant hi tinc la cresta oriental del Pic de Colatx, que decideixo evitar. N'hi ha prou amb flanquejar una mica per sota del pic i pujar al capdamunt amb facilitat per l'aresta SW. Tot és molt bonic!

Del Pic vaig cap el port de Colatx i aquí m'equivoco perquè la millor baixada és precisament pel lloc on he pujat. Del port baixo cap a l'estany de Colatx pel dret, sortejant les barreres de roca que hi ha. No hi ha cap dificultat important, però tampoc no hi ha camí i l'herba —potser per efecte de l'any de tanta pluja que hem tingut— és molt atapeïda. La progressió es fa lenta i encara em queda molt camí fins arribar a baix de tot.

Passo pel bonic estany de Senó i pel de Romedo de Dalt. Aleshores, em cal remuntar una mica per saltar al vessant de Canalada. Quan sóc al collet, quedo una estona embadalit mirant el barranc i la coma de Salibarri que em queden totalment de cara i són impressionants. Em faig el propòsit de recórrer aquesta valleta salvatge, així que pugui...

Quan finalment arribo a la presa de Montalto —enormement satisfet, no cal dir-ho— m'adono que fa més de deu hores que he començat l'excursió. És una excursió més llarga del que jo em pensava. Llarga i meravellosa.

Una altra cosa que m'ha sorprès d'aquesta excursió és que o bé he anat sense camí —seguint, com a molt, unes fites— o he passat per uns caminets molt precaris i molt poc fressats. No he trobat cap rètol indicador i ben poques marques de pintura. A mi tot això ja m'agrada, però no m'ho esperava.

Fotografies. Track.