diumenge, 1 de setembre de 2013

Pic de Guerossos

Una ascensió bonica en un dia magnífic, i aquesta vegada no vaig sol sinó que m'acompanya el meu fill. Es tracta del Pic de Guerossos, a Certascan.

Arribem a la Presa de Montalto a les set del matí i marxem cap el pla de la Borda. El termòmetre marc ava 5 graus, però sabem que, quan surti el sol, tindrem un dia calorós i sense ni un núvol.

Al pla de la Borda, sense voler-ho, ens fiquem al que deu ser el camí antic, que puja a la pleta de Llurri anant arran del barranc. No ens en penedim, perquè és un camí ben bonic. Es puja molt bé, amb la fresca del matí. A l'altra banda de la vall tenim els misteriosos vessants de Rovinets i el "secret" Pic de Becero (que no crec que rebi gaires visites al cap de l'any...). Les llums són extraordinàries. Ens toca el sol poc abans d'arribar al refugi de Certascan, on ens aturem uns instants.

La pujada cap el pic és força agradable. Un cop dalt, la vista a tota la volta de l'horitzó és extraordinària. Si mirem cap avall, cap a la Ribereta de Guerossos, el paisatge és també magnífic.

Teníem pensat tornar per la bonica valleta dels Estanyosos, que es veu enfonsada cap a migdia. Els pendents són molt drets i plens d'herba —perill!— i la baixada directa cap a la collada de Naorte ens sembla poc franca. És molt millor seguir en direcció cap el Pic de Gueron i anar buscant el millor pas fins que arribem als estanys.

Quan som als Estanyosos ens succeeix un incident curiós: Hi ha un grup de cavalls que s'interessen molt per nosaltres: se'ns acosten a tocar amb una gran insistència i ens segueixen. De vegades, ens arriben a envoltar i pràcticament ens toquen amb els musells. No m'havia passat mai.

De la collada baixem fins l'estany de Naorte —que és d'una gran bellesa— i seguim fins l'estany del Closell. Estem molt contents, però ara ens toca baixar fins la presa de Montalto i aquesta última part de l'excursió resulta força desagradable.

Al mapa de l'Alpina hi ha marcat un camí que permetria fer aquesta baixada, però aquest camí no existeix. No ho entenc. El busquem i puc dir, amb gran convenciment, que aquest camí —que seria lògic, natural i útil— no hi és. Per tant, no tenim altre remei sinó seguir els prop de 8 kilòmetres de pista absurda, plena de ziga-zagues, que va baixant lentament cap a Montalto. La calor és molt forta. Aquesta última part de l'excursió és una taca negra en un dia magnífic.

Fotografies. Track.

Cap comentari: