dimecres, 25 d’abril de 2018

El Ventolau

Ha sigut la tercera vegada que pujo el Ventolau amb esquís. Tinc molt bons records de les altres dues. La primera va ser el febrer del 1991, quan les pistes d'esquí encara no existien, però el refugi sí que hi era, sense estar inaugurat. Ens el van obrir per nosaltres i potser vam ser els primers esquiadors que hi pernoctaven. Vam pujar el Campirme i l'endemà el Pic de la Coma del Forn i el Ventolau. Tinc un record molt vívid de la vertiginosa baixada que vam fer, per un torrent encaixat i dret, ben bé fins «la teulada del refugi».  Vaig apuntar que vam baixar pel barranc de la Coma del Forn.

La segona vegada va ser el 19 i el 20 d'abril del 1996 —exactament vint-i-dos anys abans d'aquesta tercera vegada d'ara— i el recorregut va ser magnífic. Vam sortir de Cerbi, a la vall d'Unarre i vam pujar fins el Planell de Sartari, des d'on ens vam enfilar, amb un ambient magnífic, fins el Pic de la Coma del Forn i, a continuació, el Pic de Ventolau. Vam baixar al refugi Enric Pujol, on vam passar la nit, amb la intenció de fer, l'endemà, el Mont-roig. Ens vam llevar amb mal temps i, amb unes condicions bastant precàries, saltem, per terreny complicat, a Sartari i retornem a Cerbi. Recordo que el 96 va ser un any una mica com aquest d'ara: moltíssima neu i també moltíssim mal temps, que ens va fer recança perquè semblava que no podríem treure profit de tota aquella neu.


Però tot allò ja és el passat —encara que els records siguin tan valuosos!— i ara hi he tornat.  Vam fer el que es pot considerar l'ascensió «normal» des de la Pleta del Prat. Com que les temperatures estaven sent altíssimes, la molta neu que hi ha no s'ha pogut arribar a compactar mai i les condicions són, en general, complicades i perilloses. Vam sortir ben d'hora per mirar de trobar la millor neu possible i, fet i fet, la vam trobar prou bé.

El dia era calorós i tèrbol. Feia dies que l'aire tenia una gran quantitat de pols en suspensió i semblava que no arribaríem a veure el sol. A més, la neu tenia un aspecte ben curiós, perquè la penúltima nevada, que va ser molt generosa, contenia també una gran quantitat de fang i totes les muntanyes del Pallars van quedar tenyides d'un color vermellós força estrany. Després, va tornar a nevar fort, i va caure neu blanca que va tapar la neu marró. Però a continuació va començar a fer molta calor: la neu blanca no es va transformar i va anar baixant amb esllavissades que deixaven al descobert la neu fosca que hi havia a sota.

Malgrat tots aquests auguris, la pujada va anar molt bé —fins va sortir el sol!— i la neu va resultar més franca del que ens podíem témer. Vam fer cim i el panorama, encara que enterbolit, no deixava de ser magnífic. Per acabar de completar el nostre plaer, la neu de la gran pala del Ventolau —quatre-cents meravellosos metres de descens uniforme!— estava en perfectes condicions.


Després de la pala, la baixada més directa és la que utilitza el barranc de la Coma del Forn. Afortunadament, vam trobar un company que hi havia pujat i ens va confirmar que estava en unes condicions acceptables —si bé, com era d'esperar, amb una neu molt i molt tova i inconsistent. Ens hi vam ficar —mirant de no prendre mal amb aquella neu tan traïdora— i vam gaudir com la canalla!

Quan vaig ser a baix, vaig pensar que aquesta baixada pel barranc no coincidia gens ni mica amb els records que tinc de la baixada que vaig fer ara fa vint-i-set anys. Mirant el mapa, penso que potser aquell descens del 1991 el vam fer pel torrent de Mascaró?

Fotografies. Track.

diumenge, 8 d’abril de 2018

D'Ull de Ter a Coma de Vaca


Aquest any que hi ha un bon gruix de neu, vam anar a la zona d'Ull de Ter a «fer alguna cosa». Vaig pensar que potser podríem fer el cim de les Borregues —un cim que no he fet mai amb esquís— i baixar directe del cim a Coma de Vaca. El temps s'havia d'aguantar durant el matí, però semblava que bufaria el vent.

Ja sabeu com bufa el vent a Ull de Ter! Quan pujàvem al coll de la Marrana hi havia moments que ens costava mantenir l'equilibri. La cosa no pintava gaire bé. Un cop al coll, el vent és francament fort i veiem que la carena de les Borregues està força pelada. També pensem que, amb aquest vent, seguir una cresta era un disbarat. Però no volem retirar-nos tan aviat!

Traiem les pells i marxem avall per la Coma del Fresser. Ni que sigui per fugir del vent. La baixada fins a Coma de Vaca és molt suau —massa!— però també és bonica, per la gran sensació d'espai que genera. I estem més arrecerats del vent i l'ambient de primavera es fa més evident. Una delícia!

Ens aturem una estona al refugi Manelic. Ja sabem que la remuntada, que és tant plana, es farà una mica pesada, però estem contents de, si més no, haver fet aquesta petita travessa d'Ull de Ter a Coma de Vaca.

Remuntem —amb una calor i una insolació potents— i, quan ens falten pocs metres per arribar al coll ja tornem a tenir sobre nostre el característic vent violent. Si ens havia passat pel cap acabar d'arribar al Bastiments, aviat ens desdiem. Com que el vent, aquesta vegada, no és tramuntana, la temperatura és força elevada i la neu del coll de la Marrana fins el cotxe és pesada i enganxosa. Tant se val! Hem tingut un bon dia!


Fotografies. Track.