dimecres, 25 d’abril de 2018

El Ventolau

Ha sigut la tercera vegada que pujo el Ventolau amb esquís. Tinc molt bons records de les altres dues. La primera va ser el febrer del 1991, quan les pistes d'esquí encara no existien, però el refugi sí que hi era, sense estar inaugurat. Ens el van obrir per nosaltres i potser vam ser els primers esquiadors que hi pernoctaven. Vam pujar el Campirme i l'endemà el Pic de la Coma del Forn i el Ventolau. Tinc un record molt vívid de la vertiginosa baixada que vam fer, per un torrent encaixat i dret, ben bé fins «la teulada del refugi».  Vaig apuntar que vam baixar pel barranc de la Coma del Forn.

La segona vegada va ser el 19 i el 20 d'abril del 1996 —exactament vint-i-dos anys abans d'aquesta tercera vegada d'ara— i el recorregut va ser magnífic. Vam sortir de Cerbi, a la vall d'Unarre i vam pujar fins el Planell de Sartari, des d'on ens vam enfilar, amb un ambient magnífic, fins el Pic de la Coma del Forn i, a continuació, el Pic de Ventolau. Vam baixar al refugi Enric Pujol, on vam passar la nit, amb la intenció de fer, l'endemà, el Mont-roig. Ens vam llevar amb mal temps i, amb unes condicions bastant precàries, saltem, per terreny complicat, a Sartari i retornem a Cerbi. Recordo que el 96 va ser un any una mica com aquest d'ara: moltíssima neu i també moltíssim mal temps, que ens va fer recança perquè semblava que no podríem treure profit de tota aquella neu.


Però tot allò ja és el passat —encara que els records siguin tan valuosos!— i ara hi he tornat.  Vam fer el que es pot considerar l'ascensió «normal» des de la Pleta del Prat. Com que les temperatures estaven sent altíssimes, la molta neu que hi ha no s'ha pogut arribar a compactar mai i les condicions són, en general, complicades i perilloses. Vam sortir ben d'hora per mirar de trobar la millor neu possible i, fet i fet, la vam trobar prou bé.

El dia era calorós i tèrbol. Feia dies que l'aire tenia una gran quantitat de pols en suspensió i semblava que no arribaríem a veure el sol. A més, la neu tenia un aspecte ben curiós, perquè la penúltima nevada, que va ser molt generosa, contenia també una gran quantitat de fang i totes les muntanyes del Pallars van quedar tenyides d'un color vermellós força estrany. Després, va tornar a nevar fort, i va caure neu blanca que va tapar la neu marró. Però a continuació va començar a fer molta calor: la neu blanca no es va transformar i va anar baixant amb esllavissades que deixaven al descobert la neu fosca que hi havia a sota.

Malgrat tots aquests auguris, la pujada va anar molt bé —fins va sortir el sol!— i la neu va resultar més franca del que ens podíem témer. Vam fer cim i el panorama, encara que enterbolit, no deixava de ser magnífic. Per acabar de completar el nostre plaer, la neu de la gran pala del Ventolau —quatre-cents meravellosos metres de descens uniforme!— estava en perfectes condicions.


Després de la pala, la baixada més directa és la que utilitza el barranc de la Coma del Forn. Afortunadament, vam trobar un company que hi havia pujat i ens va confirmar que estava en unes condicions acceptables —si bé, com era d'esperar, amb una neu molt i molt tova i inconsistent. Ens hi vam ficar —mirant de no prendre mal amb aquella neu tan traïdora— i vam gaudir com la canalla!

Quan vaig ser a baix, vaig pensar que aquesta baixada pel barranc no coincidia gens ni mica amb els records que tinc de la baixada que vaig fer ara fa vint-i-set anys. Mirant el mapa, penso que potser aquell descens del 1991 el vam fer pel torrent de Mascaró?

Fotografies. Track.