diumenge, 23 de març de 2014

L'Obac per la banda del torrent de la Saiola

Dia magnífic i excursió excel·lent al vessant de ponent de la Serra de l'Obac, a la banda del Torrent de la Saiola.

Surto de la riera de Rellinars i segueixo el torrent fins les restes de la Calsina. Aleshores, m'enfilo a buscar el camí que ve de la Casa Nova i segueix pels Bacs de la Portella. Quan arribo a la carena del Camí Ral, pujo fins l'esvelta punta de la meravellosa Roca Salvatge. El paisatge està presidit per la muntanya de Montserrat i al fons es veuen les neus —i el torb— del Pirineu.

Retorno al camí i vaig vins el Paller de Tot l'Any. Segueixo fins el coll del Correu i m'acosto al Castell de Bócs. Com que no hi he pujat mai, m'hi enfilo i m'agrada el seu camí vertiginós, que m'obliga a anar amb compte. La tornada la faig per les Boades. Una matinal extraordinàriament satisfactòria!

En aquesta excursió he observat una cosa remarcable. Al mig del camí dels bacs de la Portella m'he trobat un ocell extraordinari, d'aspecte altiu i elegant, amb plomes d'uns colors exagerats i una cua llarguíssima. Semblava un ocell exòtic, irreal. M'hi he fixat molt perquè volia ser capaç d'identificar-lo.

De fet, fa un parell d'anys ja havia vist un ocell com aquest, al Pallars Sobirà. Però el vaig veure només un moment, des del cotxe en marxa, i vaig arribar a pensar que havia estat una al·lucinació. Per això, en aquesta segona ocasió he volgut estar segur que podria descriure l'ocell i trobar-ne el nom a Internet. Quan ja fugia, encara li he pogut fer una (pèssima) fotografia.

Un cop a casa, he començat a buscar a Internet alguna fotografia que s'assemblés a l'au que jo havia vist. M'ha costat, però finalment l'he trobada. Es tracta de l'espècie Chrysolophus amherstiae que, en principi, no hauria de ser al nostre país. Però us asseguro que hi és, perquè jo n'he vist dos exemplars: un al Pallars i l'altre avui mateix a la Serra de l'Obac.

Fotografies. Track

dilluns, 17 de març de 2014

Puigmal, 40 anys

El primer cim que vaig pujar amb esquís va ser el Puigmal: el 20 de gener de l'any 1974. Fa exactament 40 anys!

Potser ho hauria hagut de celebrar. Potser ho vaig fer. El cas és que aquesta setmana he tornat a pujar el Puigmal, des de Núria. Feia temps que no hi anava. Ara és una matinal intranscendent, no com en aquells temps allunyats. Però, malgrat la neu ventada que hi vam trobar, ens ho vam passar d'allò més bé. El dia era magnífic, de plena primavera, però al cim hi bufava un aire fred —com sempre— que feia l'estada força incòmoda.

Recordo ara aquella primera temporada de fa quaranta anys, que va començar amb el Puigmal. El 2 i 3 de febrer del 74 vaig anar al refugi d'Ull de Ter, amb mal temps; el 17 i 18 de febrer vaig pujar el meu segon cim —la Tosa Plana— i els dies 2 i 3 de març d'aquell 1974, a la meva quarta excursió amb esquís, va succeir la tragèdia. Jo vaig patir molt, i vaig sortir-ne amb congelacions als dits i a la cara, però un de la colla, que també es deia Jaume, no se'n va sortir: va morir a la muntanya. La meva iniciació a l'esquí de muntanya va quedar profundament marcada per aquesta desgràcia. Fa quaranta anys, exactament quaranta anys.

Fotografies.

Tornafort i Puiforniu

El dia era espectacular, però feia un vent de tramuntana desmesurat. Vaig aprofitar-lo per anar a seguir un camí molt bonic que encara no coneixia.

Surto de Savardera, entre Sort i Montardit i m'enfilo amb ganes cap a Tornafort. El camí és dret i la visió sobre la  vall de Montardit —que culmina al Tuc de la Cometa, ben ple de neu— és una meravella.

Sempre em ve de gust pujar a Tornafort, perquè és una vila ben bonica que ocupa una posició privilegiada al capdamunt d'un enlairat turó. Ara, segueixo cap a  Puiforniu, des d'on baixo fins el fons de la vall del Cantó.

A partir d'aquest punt, el camí segueix més o menys al llarg del riu i és molt bonic. Quan arribo de nou a Savardera, m'entretinc contemplant la florida.

Fotografies. Track

dilluns, 3 de març de 2014

A l'entorn d'Arboló

Com que el torb no em va deixar anar a l'alta muntanya, vaig aprofitar per fer una caminada magnífica pel massís que hi ha a la dreta de la Noguera, entre Baro i Gerri de la Sal. És una excursió força llarga i més dura del que pot semblar a primera vista i permet descobrir racons molt ferms. En un dia de força fred encara és més atractiva.

Vaig començar fent el conegut camí de Baro a Gerri passant pel santuari de la Mare de Déu d'Arboló. A Gerri, passo el pont romànic i m'enfilo cap a Peramea, on comença un camí molt bonic que va baixant per l'obaga cap el riu d'Ancs. Passo —amb dificultat— el torrent i ja sóc al petit nucli de Balestui.

Aquí comença la part més interessant de l'excursió — si més no, per a mi, perquè ara comença el tram que no coneixia. El camí va flanquejant per la solana de les Clotades, per sota de l'espectacular Roca de Sant Pere Vell. Arriba un moment que el camí supera un estrep i entrem a la feréstega barrancada de la Llau del Llop. El paisatge és magnífic. Es nota que estic seguint un important camí antic i celebro molt que s'hagi recuperat. Cal arribar fins el fons del barranc i seguir pujant pel vessant contrari.

Arriba un moment, a 1.250 m d'alçada, que el camí arriba a un collet absolutament penjat entre la Llau del Llop i la Llau d'Espital d'Erta i tinc una visió aèria de la vall de la Noguera, presidida per les neus del Pic de l'Orri. En aquest indret salvatge hi ha una petita esplanada, uns antics bancals i les restes d'una sorprenent borda antiga, força gran: És la Borda de Salat.

A partir d'aquí, el camí es fa una mica més amable fins que s'arriba a les restes de la Borda de Cossant, per on passa la pista que uneix Escós amb Ancs, a través de la collada de Salzet. Havia visitat aquests indrets fa molts anys. Ara segueixo aquesta pista —hi ha un bon gruix de neu a terra— no pas en direcció a Escós sinó en sentit contrari, fins una petita collada on hi ha un camí —una drecera de nova creació— que més endavant es bifurca: Escós a la dreta i Mencui a l'esquerra.

La meva intenció era seguir cap a Mencui —em sembla l'opció més completa i interessant— però m'adono que se m'ha fet força tard i decideixo baixar cap a Escós i retornar al punt d'inici a Baro.

Fotografies. Track