diumenge, 28 de setembre del 2014

El circ de Filià


Si és cert —com deia un anunci antic— que el luxe veritable és l'espai, aquesta excursió al circ de Filià és una excursió de gran luxe, perquè m'ha permès passar una llarga estona el fil d'una carena elevada, amb panorames immensos a banda i banda i espai —molt d'espai!— a tot el meu voltant.

M'havia proposat de recórrer tota la carena que encercla la vall de Filià, a la Vall Fosca, i això és més o menys el que vaig fer. Vaig arribar a la cabana de Filià —o, per ser més exactes, al barranc de la Coma de Fuses— quan tot just començava a clarejar i vaig començar a pujar per la coma en direcció al Tossal de Paiasso (2.772 m). No hi ha camí i l'herba no ajuda gaire a que la marxa sigui còmoda. La pujada és ben dreta. La solitud és total. Finalment, arribo al cim i m'adono que sóc en un lloc privilegiat perquè el panorama a tota la volta de l'horitzó és impressionant. Vaig resseguint amb la mirada els cims que m'envolten, un a un. També observo la immensitat de les valls que s'obren als meus peus: Manyanet i la pròpia vall de Filià.

Des del cim contemplo el recorregut que m'he proposat que consisteix en resseguir tota la carena —amb tots els seus cims principals i secundaris— fins arribar a l'altre extrem, que ara es veu extraordinàriament llunyà. De seguida començo a baixar en direcció al Port de Filià. Hi ha moltes pujades i baixades, trams una mica estrets, trams d'herbei i trams de roca. No hi ha camí. La Pica de Cerví atreu la mirada. Com és habitual, és millor mantenir-se sempre al fil de la carena. De vegades, cal usar les mans.

Després del port, el primer cim principal és el Tossal Llarg (2.686 m), el gran cim que tan bé vaig veure des de la capella de Santa Bàrbara, sobre Antist, en una excursió anterior. Les grans boires del sud van pujant i de vegades cobreixen el sol. Me n'adono dels grans estimballs que tinc a banda i banda i començo a preguntar-me si trobaré la manera de retornar al fons de la vall.

La tercera muntanya amb nom, en aquesta carena, és el Tossal de les Tres Muntanyetes (2.597 m), després de la qual apareix una coma —Els Estanyets— en la qual la carena s'eixampla. Començo a estar preocupat per la ruta de descens, que no havia estudiat. Tinc al meu davant el Tossal d'Astell (2.621 m) i, més enllà, el Tossal de la Costa (2.604 m). Quan arribo al Tossal d'Astell tinc una sorpresa: la carena cap el Tossal de la Costa —que havia de ser l'últim cim d'aquest periple per la carena— no sembla gens fàcil! Hi ha unes barreres rocoses que potser no són gran cosa, però vistes des d'on sóc em fan pensar que hauré de renunciar a aquest darrer cim —i concentrar-me en trobar una ruta de baixada a la vall.

A tota la carena del Port de Filià al Tossal de la Costa no sembla que hi hagi cap possibilitat de descens còmode. Si suprimim la paraula "còmode", potser tampoc no n'hi ha gaires. Però el vessant nord del coll que s'anomena "lo Portarró", entre el Tossal d'Astell i el Tossal de la Coma en podria ser un. Baixo, doncs, fins lo Portarró i, amb paciència, vaig baixant —per un terreny molt incòmode— fins la Coma de l'Estany, des de la qual ja sí que puc caminar tranquil·lament fins la cabana de Filià.

Excursió grandiosa, d'espais immensos, de grans fondalades, de panorames dilatats. Sense camí ni fites (n'hi ha alguna d'anecdòtica) ni marques de pintures ni ge-erres ni res ni ningú.

Fotografies. Track

dijous, 25 de setembre del 2014

Pinetó - Roca Blanca - Tésol


En un article recent ja vaig explicar que un intent de fer els tres cims que hi ha entre el coll de Fogueruix i el Tésol va ser avortat per la tempesta. Hi he tornat i aquesta vegada, encara que havien anunciat tempestes a partir del migdia, sí que vaig poder fer la travessia completa —una excursió excel·lent!

Va ser el dia del bòlid, i el vaig poder veure —més o menys. Vaig arribar a l'aparcament del refugi del Pla de la Font uns minuts abans de les 7 del matí i vaig veure clarament una mena de llampec, com un esclat de llum, al darrera d'un núvol. Vaig pensar que les tempestes que anunciaven per a la tarda ja havien arribat a primera hora del matí, i no vaig fer-ne més cas. Va ser quan vaig poder escoltar les notícies del dia que vaig adonar-me que no havia vist un llampec, sinó la llum d'un bòlid important, la trajectòria del qual em va quedar oculta darrera del núvol.



Com que no volia que la tempesta m'agafés a la cresta, vaig anar tot el matí amb presses, sense gairebé aturar-me. Dels tres cims de la travessia, el Pinetó i el Tésol ja els havia pujat amb esquís, però al cim del mig, la Roca Blanca, no hi havia pujat mai. Em feia un cert respecte, perquè a Internet hi ha alguna ressenya que parla d'una certa dificultat. No és cert: és una travessia pirinenca sense cap problema especial. En tot cas, si hi ha alguna zona complicada és la baixada per la immensa pala del Tésol (quins records del dia que la vaig fer amb esquís i neu fonda!), perquè hi ha pendents d'herba ben drets, que a la part de baix, segons per on els agafis, presenten alguna zona ben escarpada. Afortunadament, duia un parell de bastons —que en aquests casos són de molta ajuda— i un determinat material molt tècnic, del segle passat i ara pràcticament desaparegut de les botigues: se'n diuen «botes de muntanya».


Fotografies. Track

Santa Bàrbara d'Antist

Com que havien anunciat tempestes, vaig pensar que fóra bona idea anar a visitar la zona de la capella de Santa Bàrbara, prop d'Antist, a la Vall Fosca. De fet, el dia va ser magnífic —com a mínim al matí— i el circuit que vaig fer va ser molt interessant.

Vaig pujar amb cotxe fins el poblet de Castell-estaó, a la solana de la Vall Fosca. Hi havia una calma absoluta. A partir d'aquí, vaig seguir un camí ben marcat —molt bonic— que va flanquejant fins Antist. Era força dematí i la llum era càlida i agradable. Quan vaig arribar a Antist, vaig veure un espectacle curiós: hi havia com a mínim nou deixants al cel, paral·lels, que semblava que confluïssin a Antist mateix:



Des d'Antist, per prats de dall i camins poc marcats, vaig seguir més o menys la carena cap a Santa Bàrbara. La visió sobre la Vall Fosca i, més concretament, sobre les muntanyes del Serrat d'Escobets i del Serrat des PessonsTossal Llarg, Tossal de les Tres Muntanyetes, Tossal d'Astell i Tossal de la Costa— era magnífica. La solitud era total.

Des del cim on hi ha l'ermita vaig anar seguint la carena cap el Tossal del Portell, per anar a raure al Coll d'Oli. En aquest tram, la visió de la fonda vall d'Avellanos i del Pic de Llena que la tanca, dominen el paisatge. Quan sóc al Coll d'Oli, sento que em ve de gust arribar-me fins Castellnou d'Avellanos. Hi vaig, i torno al coll, per seguir cap a la capella de la Mare de Déu del Coll, Aguiró i Oveix.

Des d'Oveix hi ha un camí ben bonic que travessa el barranc Roi i s'enfila a Castell —on tinc el cotxe—, però jo encara tinc ànims d'arribar-me fins el pont dels Obacs.

Fotografies. Track