Ha estat un complement natural i lògic a l'excursió de l'altre dia, aquesta vegada per l'altra banda de la vall i amb els al·licients afegits de la Serra de Sant Amand i el cim del Taga. Les dues excursions són magnífiques i no puc dir que una sigui millors que l'altra. Aquesta d'avui, això sí, és més exigent, amb un desnivell acumulat de mil cinc-cents metres.
Surto de la parada d'autobusos de la colònia Molinou i enfilo la vall de Sant Martí pel GR-3. Fa fred, però tampoc no en fa massa. Pujo el collet de Capdevila i, quan arribo a Sant Martí Vell, en lloc de seguir el GR cap el Cingle de Corones, pujo per un camí ben dret cap el collet dels Graus. Això té l'avantatge que escurço camí i també que passo pel bonic pas del Grau i pel pas de la Roca Dreta. Anant per aquest camí, l'arribada a Sant Julià de Saltor és sobtada i sorprenent. La tranquil·litat d'aquest moment matinal em retorna al Saltor que vaig conèixer deu fer uns quaranta anys —com si el temps no hagués passat.
A partir d'aquest punt, la pujada a Sant Amand és dreta —molt— i bonica. L'arribada a la creu, no cal que ho recordi, és un moment d'immensa alegria. Fins aquí hi la uns 1.100 metres de desnivell i la visió cap a migdia —sobre una part important del país— és extraordinària. Cap el nord, en canvi, el bosc tapa el Pirineu, però sí que s'intueixen els cims nevats.
El descens cap el Coll de Jou, amb només una miqueta de neu, em recorda alguna excursió de fa una eternitat, quan aquest camí estava molt poc marcat i vaig embolicar-me força per aquest vessant tant dret i salvatge.
Al coll de Jou el dia s'ha aixecat i fa un sol ben agradable. Ara cal enfilar els 400 metres fins la creu del Taga. Es fan molt bé i el paisatge convida a caminar sense capficar-se en l'esforç que cal fer. Ben al contrari del que fan un parell de corredors que m'avancen —equipats amb la parafernàlia usual. També trobo alguns excursionistes que no corren però nogensmenys també van equipats amb la parafernàlia dels corredors, tant poc pràctica per a l'excursionisme tradicional.
Les muntanyes tenen neu —poca, però suficient per fer bonic— i el cel té uns colors ben bonics. Vaig baixant sense pressa cap al fons de la vall i arribo a Ribes de Freser que encara tinc temps de menjar un entrepà i beure una cervesa, abans d'agafar l'autobús de les 4:15 que, en un no-res, em torna a la colònia Molinou. Un gran dia d'excursionisme!
Fotografies. Track
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada