diumenge, 18 de gener de 2015

Per la vall de Mencui


He tornat a recórrer la vall de Mencui —hi he anat tantes vegades!

Surto de Baro i segueixo el camí que, seguint el torrent, va fins Escós. A partir d'aquí no em toca més remei que seguir la pista que remunta la vall en direcció a Mencui i Tolzó, fins que m'embolico al bosc amb la intenció de fer una drecera salvatge. Quan arribo als trossos grans de Tolzó, vull agafar un camí que coneixia d'una altra vegada, que puja cap el Coll del Clot de la Coma de Tor. Però em trobo que tot aquest bosc de Tolzó està sofrint —mai més ben dit— una explotació devastadora. No em queixo pas de que talin els arbres, sinó de que per fer-ho obrin noves pistes en les quals mai més no hi tornarà a créixer el bosc. El camí està impracticable, colgat de llenya i —encara molt pitjor— desaparegut per sempre a mans de les excavadores que han trinxat aquest magnífic vessant de muntanya.

Més malament que bé aconsegueixo arribar al lloc on volia, on encara hi ha un rètol que indica el camí que ja no hi és. Afortunadament, el camí que va d'aquest coll cap a Mencui encara està indemne i el puc seguir força bé. Aquest és realment el camí que volia conèixer.

El camí passa pel peu de la sorprenent Penya Alta, un a agulla dolomítica singular que es troba, solitària, al fons del barranc del Bosc. Recordo la sorpresa que vaig tenir quan, cap a principis dels vuitanta dels segle passat, vaig «descobrir» aquesta roca. Vaig intentar acostar-m'hi i ho vaig aconseguir, però em va costar moltíssim, perquè en aquella època els camins estaven totalment perduts. Vaig pensar que un dia escalaria aquesta agulla, que imaginava verge.

Després, el camí, mal senyalitzat, segueix fins Mencui, d'on vaig baixar cap Escós i Baro.

Fotografies. Track

Cap comentari: