dimecres, 6 de desembre de 2017

Matanegra

El Serrat de Matanegra és la carena que separa la vall d'Àssua de la vall de Baiasca. Com indica el seu nom, és una zona plena de bosc, molt visible des de Sort. Podem dir que comença al coll del Cantó, culmina a Piflorit (2.097 m, amb unes característiques i inservibles antenes antigues) i al Tossal de Fontfreda (2.042 m) i aleshores cau abruptament per la banda de Sant Romà de Tavernoles i el serrat de Canaledo fins les fondàries per on passa la Noguera.


És clar que jo m'havia fixat en aquest cim —el que els mapes anomenen «Piflorit», el de les antenes— fa molt de temps, però sempre havia sospitat que els camins —que segur que havien existit— estaven totalment perduts i és per això que no m'hi havia «embolicat» mai. Recordo molt bé la primera vegada que vaig fer la ruta de Rodés a Sant Romà, passant per les bordes de Botella: va ser una autèntica aventura, perquè el camí —que avui ja és, en alguns punts, prou precari— en aquella època te l'havies d'anar inventant sobre la marxa. Tanmateix, quin recorregut tan magnífic!

Vaig trobar un track que em va animar a fer aquest recorregut que feia temps que tenia al cap. Va ser una excursió excel·lent. Vaig sortir de Rodés amb un vent fort i fred que no em deixaria en tot el camí i que, si bé era prou suportable mentre anava caminant a bon pas, no em convidava gens a aturar-me i descansar ni un moment. Avui dia, el camí de Rodés a les bordes de Botella i Sant Romà és prou conegut i està ben marcat. És un camí extraordinari i encara ho és més si es completa fins a Llavorsí passant per les bordes d'Arnui i travessant el barranc de Marguilló (mireu aquesta entrada al blog).


Després de Sant Romà, el camí va a buscar una portella espectacular que dóna entrada a la coma de Marguilló. Just en aquest punt, una carena escarpada, a mà esquerra, condueix en línia recta fins el Tossal de Fontfreda, sis-cents metres més amunt. El track que duia m'indicava que seguís la cresta, amb alguna grimpada i així ho vaig fer, però crec que no és una ruta lògica. Jo recomanaria seguir el camí una estona més, fins unes bordes i aleshores accedir a la mateixa carena d'una manera més còmoda, més «excursionista».

La pujada, a partir d'aquí, és molt dreta i pràcticament no hi ha camí. Cal anar seguint el fil de la cresta, en un cert moment flanquejar a l'esquerra, fer una mica de grimpada i, finalment, entrar al bosc de la banda obaga i pujar pel dret fins la carena.

L'arribada a la carena representa un canvi sobtat: prats suaus, panorames magnífics, ambient relaxant després de tanta estona de pujada. Una mica més enllà es veu el proper objectiu: Piflorit. Al seu darrere, la carena del Campmaior (vegeu aquesta entrada al blog) i les grans muntanyes de la vall d'Àssua: Picardes, Mainera, Pala Pedregosa, Montorroio i Montsent (vegeu aquesta entrada al blog).

Des del cim, cal baixar pel dret fins el planell de Sant Genís: no hi ha camí, però resulta molt més senzill del que m'havia imaginat, perquè el pendent no és excessiu i el bosc és prou net. En un no-res hi sóc. A partir d'aquí, la baixada potser sí que se'm fa una mica llarga perquè són ben bé set-cents metres cara avall. La bellesa dels paisatges —la gran fondalada de la vall d'Àssua, amb els seu poblets que semblen penjats a mig vessant, els colors de tardor, la Torreta de l'Orri...— és la que m'anima a seguir.


En resum: un gran circuit que em va deixar molt satisfet i que m'anima a explorar el vessant de Caregue, Escàs i Montcardà.

Fotografies. Track.

Cap comentari: