Aquest mes de gener s'han tornat a donar les condicions per anar a esquiar al Taga. Jo només hi havia anat una única vegada —el febrer del 1993— i en conservo un gran record. En aquella ocasió, amb una bona tofa de neu, vam combinar el Taga (2040m) amb el Puig Estela (2.012m), més o menys el mateix recorregut que hem fet ara.
Vam sortir d'una mica més amunt de Puigsac, amb els esquís als peus, i vam començar seguint la pista del torrent de Vilaró. El dia era esplèndid i feia goig de veure les muntanyes del Ripollès tan plenes de neu. No era pas una mínima capa superficial, com tantes vegades, sinó un bon tou de neu compacta i, al mateix temps, de bona qualitat.
No triguem gaire a arribar al pla de la Lleona i començar a enfilar la pala del cim del Taga. Quins indrets tan entranyables! Com em porten a aquelles èpoques de fa més de quaranta anys, quan agafàvem el tren de les 5:35 del matí a la Plaça Catalunya i anàvem a Ribes per «fer el Taga».
Quan ens acostem al cim, el vent de tramuntana es reforça cada vegada més i anem veient com el Puigmal i la vall de Núria estan immerses en la barrufa. Al cim del Taga hi bufa de valent, però això no ens impedeix contemplar, des de la seva gran talaia, els 360 graus de paisatges magnífics que ens envolten. No ens hi entretenim gaire i tirem de seguida avall, buscant el lloc més dret i més encarat a l'obaga. Aleshores, ens trobem amb el premi d'una neu pols, fonda i flonja, una neu excel·lent que és, en aquesta alçada, un regal exquisit.
Anem fins a la portella d'Ogassa i, de sobte, el vent s'atura. Posem pells i anem a buscar la carena —gairebé diria: la cresta— del Puig de Coma d'Olla i del Puig Estela. Ara comencem a veure bé la gran fondalada d'Ogassa.
Arriba un punt que la carena no és practicable amb esquís i acabem d'arribar al cim amb els esquís a l'esquena. És tot tan bonic que no ens fa cap nosa haver de carregar-los una estoneta.
La vista des del Puig Estela és de primeríssima categoria. La mirada es perd resseguint tants llocs coneguts. Per exemple: la Garrotxa, l'Empordà, el Golf de Roses i el mar.
La baixada la fem a ple nord, des del cim mateix. Agafem una clariana-canal que ja coneixíem d'altres vegades, amb un pendent de poc més de 30 graus i una neu encara més fonda que al Taga. La qualitat de la neu segueix sent excel·lent.
Poc abans de l'estany del Tarter ens desviem a l'esquerra per anar a buscar la font del Boix i, sempre amb bona neu, arribem al cotxe amb els esquís als peus.
Quina excursió més agradable!
Fotografies. Track.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada