En un dia de sol radiant, hem pujat fins el Puimorens —de fet, fins l'aparcament de la Vinyola— amb la intenció d'anar al Pic de les Valletes (un cim que no he pujat mai).
La pujada per les pistes de Porté-Puimorens (l'estació ja és tancada) és llarga i massa plana —d'aquelles que sempre m'acaben llagant els peus— però el paisatge és extraordinari. Les roques del nostre objectiu dominen la vall. Destaca, poderós, el contrafort NE, on hi ha una escalada clàssica que vaig intentar fer, sense èxit, fa molts anys. El terreny és ondulat. La calor és forta.
El Pic de les Valletes no és un cim d'esquí senzill de fer. Hi ha dues opcions. D'una banda, la gran canal que hi ha a ponent del cim, que és una ascensió important que exigeix una tècnica impecable —que jo no tinc—, un cert compromís —que tampoc tinc—, i unes bones condicions de la neu —que no hi eren. L'altra opció, la que en podríem dir «via normal amb esquís» consisteix en pujar les dretes pales del coll que separa el Pic de les Valletes dels pics de Font Negra i, a continuació, seguir la carena fins el cim. És una ruta llarga.
Quan vam arribar a l'estany de l'Orri de la Vinyola, ens va semblar que la pujada al coll tampoc no estava en bones condicions: molta pedra, poca neu i glaçada. A banda d'això, també ens adonem que potser se'ns ha fet ja massa tard per arribar fins el pic de les Valletes...
El que fem és remuntar el dret pendent de neu transformada fins la cota 2.712 del mapa IGN, que és una punta poc significativa a la carena que va dels pics de Font Negra al Pic de la Mina. Això ens permet, si més no, contemplar el magnífic panorama del circ de Pedrons, amb els estimballs del vessant nord dels pics de Font Freda.
El descens, per damunt d'una gloriosa neu primavera, és ràpid i divertit.
Fotografies. Track.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada