dimarts, 7 de març de 2017

Camins mil·lenaris: Arcalís - Baén


El Pirineu és ple de camins que han existit durant segles, possiblement durant mil·lenaris, fins que ara fa pocs anys es van perdre. Quan un camí d'aquests «es» recupera —vol dir que algú o alguns els recuperen— tronem a la vida una part important de la nostra història i del nostre país. Per això vaig sentir-me tan immensament feliç l'altre dia que, gràcies a les indicacions d'en Jordi Marco, vaig poder fer al camí d'Arcalís a Baén, al Pallars Sobirà.

En Jordi Marco, ja ho he dit en un altre article, és un jove de Gerri amb un gran currículum com a corredor de muntanya i, a més, és l'artífex —ell tot sol, sense ajuts ni subvencions— de la recuperació i manteniment d'uns camins antics a l'entorn de Gerri de la Sal. Ell me n'ha explicat alguns i jo els aniré resseguint i divulgant.

Vaig sortir de Baro, de l'antic pont d'Arcalís —construït per un avantpassat de la meva dona— i vaig enfilar la pujada a Arcalís. El dia és dolent, dolent, de núvols, barrufa i fred, però potser això mateix li confereix una especial bellesa.

Un cop a Arcalís cal anar cap al que en diuen «la font» o «el safareig», al barranc de la Servereta. Després de creuar el barranc, a mà esquerra, trobem el trencall on comença aquest camí recuperat que uneix Arcalís amb Baén, per l'inclinat vessant entre la Roca Quirol i la Noguera.

Comença un flanqueig cada vegada més enfilat sobre el riu, i la vista és extraordinària, sempre presidida per la Geganta i, més a prop, per la Roca del Lladre. El camí és de molt bon passar i ja es veu que era un camí ben important, en el seu temps.

Després de travessar la Llau Fonda el camí desemboca a una antiga pista. Sóc pràcticament al collet —la collada de Sant Mauri, segons el mapa— que uneix la serra amb l'escarpada Roca del Lladre. Aquí la pista comença a baixar cap a Gerri, però jo he de seguir amunt, per un camí antic que comença travessant una zona que es va cremar fa poc.

Entro en un llarg camí de flanqueig, preciós, que ha trobant pas a mitja alçada entre la serra de Bovet a l'esquerra i el barranc d'Enseu a la dreta. Les vistes són espectaculars. M'acosto a la cota de neu i aviat camino sobre el terra nevat. El barranc queda molt i molt fondo. Baén, minúscul, treu el cap.

Arribo a un punt on a la dreta hi ha un trencall que baixa amb ziga-zagues cap a Baén. A partir d'aquí, segueixo, de baixada, el magnífic camí del barranc d'Enseu, que ja havia fet en una excursió anterior. Arribo fins el pont de Gerri i, sense creuar-lo, marxo cap al santuari d'Arboló retorno a Baro.

Una excursió meravellosa que, malgrat els anys que fa que visito molt sovint aquestes contrades, mai no havia pogut fer. La meva gratitud al Jordi Marco és immensa.

Fotografies. Track.

Cap comentari: