És una travessia clàssica, magnífica, que jo ja havia fet fa uns anys. Dic «fa uns anys» i, quan miro les meves llibretes, me n'adono que va ser el gener del 1986: fa trenta anys!! (Com passa el temps, quan ja tens una edat!) Aquest febrer l'he tornada a repetir i ha tornat a ser un gran dia de muntanya.
Aquest any hi ha una bona innivació i el diumenge fa un dia magnífic amb força bonança. Sortim del coll de Puimorens i remuntem la fatigosa (per massa planera) Coma d'Engràcies —que la toponímia popular ha adjudicat a un tal «García»— fins el coll que tanca la vall. Del coll, comencem el descens cap a la coma de Besines i —oh meravella!— en aquest vessant obac hi trobem una neu pols absolutament deliciosa. El descens —és el que es veu a la fotografia— és un plaer!
Quan arribem al fons de la coma, la calor es fa notar de valent i ara ens cal remuntar la portella de Besines, una pujada que és menys llarga del que sembla. La neu és primavera i el dia és esplèndid.
De la portella ens cal baixar al fons de la vall que desemboca a Merens. Ara ja no ens esperem una neu tan bona com l'anterior però..... és encara millor! Quina meravella!
La part més pesada de la travessia comença en el moment que som al fons de la vall. Però encara no ens podem queixar, perquè podem anar esquiant un bon tros. Les condicions són, però, cada vegada més complicades i aquest tram final castiga molt la meva esquena i les meves articulacions. Han passat trenta anys! Quan la cosa ja no dóna més de si, seguim a peu fins que arribem al lloc on hi tenim els cotxes.
Fotografies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada