Via directa al Balandrau

Quan vaig tenir coneixement de la ruta directa al Balandrau —del jaçal de Costa Rubí al cim, pel barranc de les Llosardes—, de seguida vaig voler anar-hi. Vaig llegir els detalls d'aquesta magnífica ruta al blog de l'Enric i L'Encarna, que sempre és una font de grans itineraris, amb un esperit molt similar al que em guia a mi. Finalment, vaig trobar el moment de fer aquesta ascensió i la vaig completar amb el «gran» Camí dels Enginers i el descens pel torrent dels Fossos. Una excursió magnífica!

El Balandrau té una certa significació per a mi perquè va ser el primer cim que vaig pujar de manera que en podríem dir «autònoma». Era el remot any 1970 i anar a la muntanya era complicat. No tenia res a veure amb com funcionen les coses ara. Amb una colla d'amics havíem fet un «curset d'excursionisme per a joves» i havíem fet una estada al refugi d'Ull de Ter —al qual, evidentment, no s'hi arribava amb cotxe!— on vaig descobrir la muntanya. Després d'aquest aprenentatge, vam pensar que havíem de fer una excursió per nosaltres mateixos, sense «monitors». Vam decidir anar al Balandrau i un dissabte de novembre, a la tarda, agafem el tren de Ribes i caminem, ja fosc, fins a Pardines. Demanem per dormir a la rectoria —era com es feien les coses en aquell temps. L'endemà, ben d'hora, pugem el Cerverís per on podem, seguim fins el Balandrau i baixem pel Serrat. No recordo com vam tornar. La informació que teníem per fer tot això consistia en un mapa que havíem consultat el dijous a la biblioteca del CEC i les guies d'en Cèsar August Torras!

Deixant-nos de nostàlgies i tornant a la pujada directa al Balandrau per les Llosardes, he de dir que és una ascensió molt recomanable. La vaig trobar fins i tot millor del que esperava. Són mil metres de desnivell, per un terreny dret i ferreny on cal sovint ajudar-se amb les mans. Però la ruta té una certa lògica: no és cap pujada salvatge. Simplement, és dreta, llarga i grandiosa, però no és pas exposada. L'únic perill deu ser tenir gent al davant que pugui fer baixar pedres. Quan fa calor —com ara— s'agraeix pujar tota l'estona a l'ombra.

Del cim vaig baixar a Coma de Vaca —quants records!— i, un cop en aquest punt, no vaig poder resistir la temptació de retornar pel Camí dels Enginyers, que potser és el camí més impressionant de tota aquesta banda del Pirineu. Ara està molt més fresat que la primera vegada que el vaig fer, i hi ha alguna assegurança en els llocs més exposats, però les sensacions que em genera segueixen sent extraordinàries. Vaig fer-lo poc a poc, gaudint de cada raconada, de cada canal vertiginosa.

A l'altra banda, es podia apreciar ben bé la pujada directa que havia fet.

Finalment, quan vaig arribar a les Pedrisses, com que tenia el cotxe al pont de Daió, vaig baixar pel Torrent dels Fossos que, curiosament, és un camí que no recordo haver fet mai. Aquí sí que ja vaig notar l'esforç de tot el dia. Aquesta excursió és una mica exigent: uns 20 km i uns 1700 m de desnivell. A mi em va costar un total de 10 hores (de temps total).

Fotografies. Track.