dimarts, 25 de juny de 2013

El barranc de Roca Gran

La senyera em va donar la pista per poder arribar a fer aquesta excursió extraordinària.

Fa un parell o tres de setmanes, des del poble de Baro vaig adonar-me d'una senyera que hi havia al cim d'una roca que, pel que jo creia, era pràcticament inaccessible. Ho creia perquè més d'unes quantes vegades m'havia barallat amb aquests barrancs  de l'obaga de la serra de Bovet. Però els camins antics estaven perduts i els llocs eren inaccessibles i, per això mateix, cobejables.  Però si hi havia una bandera, potser això volia dir que hi havia un camí recuperat...

La senyera està col·locada a les ruïnes del que fou l'ermita de Serenyà, penjada en una roca sobre la Noguera, a l'alçada d'Arcalís. Vaig començar a buscar per Internet i en Pere RV, usuari de wikiloc, em va donar el trac que em va permetre fer una excursió que feia molt de temps que em delia per fer.

Es tracta de visitar el barranc de Roca Gran, un indret salvatge i extraordinari —potser un dels secrets més ben guardats del Pallars. Aquest barranc, tots l'hem vist mil vegades, des de la carretera de Gerri a Sort, però diria que som pocs els que ens hi hem endinsat.

L'excursió que vaig fer va consistir en seguir un antic camí que unia Arcalís amb Malmercat passant per l'ermita de Serenyà i entrant fins el fons del barranc de Roca Gran.

La primera part del camí —d'Arcalís a Serenyà— està indicada i assenyalada, però el camí està molt poc fressat i és molt bonic. Em va permetre tenir unes visions inèdites d'aquest país, en un moment en que la vegetació està sadollada d'aigua i és ufanosa i exuberant.

Però l'autèntica «aventura» comença precisament a Serenyà. A partir d'aquí el camí està molt esborrat i el pas està constantment barrat per molts grans arbres caiguts. La progressió és lenta i complicada. El dia que jo hi vaig anar, just després de tot un dia de pluja, la vegetació estava plena d'aigua i caminar per aquest camí precari era com anar d'excursió sota una dutxa.

En algun moment del camí, pots adonat-te que realment estàs seguint un important camí antic. Per la resta, cal anar seguint el trac i, molt de tant en tant, alguna marca de pintura verda en algun tronc. Vaig passat també per una zona on hi havia una gran esllavissada de blocs molt grossos i arbres trencats, que semblava força recent. Tot era salvatge i solitari.

El millor moment de l'excursió és quan vas endinsant-te en el barranc i, de sobte, en un revolt, veus els salts d'aigua que surten a la fotografia de més amunt. Aleshores, el «camí» va entrant cap el barranc. Just abans de creuar-lo, hi ha unes marques verdes que sembla que indiquin un rastre que s'enfila recte amunt, sempre pel costat esquerre del torrent. En Pere RV m'informa que aquest rastre permet assolir un camí superior que també travessa el barranc, però a més alçada. Un dia hi aniré i ho explicaré en aquest bloc.

 Fotografies. Track.

Cap comentari: