dijous, 2 de febrer de 2012

Busa per la Valldora

Per a mi, pensar en la Serra de Busa és evocar immediatament una excursió que vaig fer-hi la setmana santa del 1972 i que, amb el pas dels anys, va adquirir una dimensió mítica.

Fa quaranta anys d'aquella excursió! Ni el pantà de la Llosa del Cavall ni la carretera C-462, ni la carretera de la Valldora, ni el turisme rural, ni l'estació d'esquí de Port del Comte, ni tantes altres coses, no existien. Érem dinou: L'Hilari i la Montserrat, en Francesc Olvera, en Josep Castilla i la Rosa, eren els "grans". Els "joves" érem la Rosa i la Margarida, la Maria Mercè i en Jordi, l'Alexis i en Josep Nuet, en Joan Soto, en Josep Delmàs, els dos Jaumes, la Maria, en Santi Roca, en Joaquim Navas i en Salvador Sampons. Havíem parlat amb l'únic habitant de les Cases de Posada perquè ens permetés fer-hi estada uns dies (quines èpoques!). Des d'aquesta base d'excursions vam recórrer Busa, el Lord i els Bastets. Mirar aquelles fotografies encara em produeix un cert calfred.

Ara hi he tornat, però per la banda de la Valldora. No havia visitat aquella banda del nostre Prepirineu des d'aquell llunyà 1972. De la Valldora he pujat al Pla de Busa pel Grau d'Orriols i L'Escala Vella. Aleshores, he seguit la vora del penyassegat fins a Ca l'Artiller. Passo per l'església de Sant Cristòfol de Busa i vaig cap el Capolat. Igual que em va passar l'any 72, la panoràmica des del collet del Capolat m'emociona.

Comparar aquesta panoràmica que vaig fer fa quaranta anys amb la visió que vaig tenir aquest cap de setmana ens posa de manifest diverses diferències colpidores. Per exemple, en la panoràmica del 1972 la vila de Sant Llorenç es veu minúscula comparada amb l que és ara. També, mentre que en aquest mes de gener del 2012 no hi ha ni una engruna de neu a les muntanyes, en aquell abril de 1972 la neu era abundosa arreu.

A continuació, faig una cosa que no havia pogut fer el 1972: Pujo al Capolatellla presó— que en aquella època era inaccessible perquè encara faltaven molts anys perquè s'hi instal·lés la passera.

Abans de pensar en la tornada, pujo fins el capdamunt del Serrat de la Capella i, finalment, decideixo tornar pel Grau de les Collades i Sant Pere de Graudescales. Tot aquest camí és extraordinari. El mapa en diu el Grau de Ca l'Esguerrat. L'itinerari és meravellós. Per a mi, a més, ha representat un petit i íntim viatge en el temps.

Fotografies. Track.

Cap comentari: