Moixeró per Gréixer

 La muralla sud de les Penyes Altes del Moixeró és fascinant i no em cansaria mai de mirar-la i recórrer-la. Ara hi he tornat. És una muntanya que em desperta molts records antics, de quan arribar-hi era tota una petita aventura i els seus camins, mig perduts, duien un deix de misteri. Havia dormit diverses vegades a Gréixer i n'estava enamorat. Parlo d'abans que l'autopista hi passés pel costat.

Aquest cop he pujat per la Canal de la Serp, que avui dia és un camí normal, ben fressat i senyalitzat. El dia era radiant, però les boires de la terra baixa m'encalçaven i, de fet, quan arribo al cim ja només puc veure la Cerdanya perquè tot el costat sud està tapat. No em sap greu, perquè aquestes nuvolades immenses seran les que, a la baixada, donaran més valor i bellesa al paisatge dels grans contraforts de la banda de Gréixer.

Segueixo la carena cap a ponent, m'enfilo a la bonica elevació del Moixeró pròpiament dit i, a partir del coll de Moixeró, em disposo a baixar per la banda de les Roques de la Cabrera. No passava per aquí des dels anys setanta! El camí és precari i, de fet, trobo que tota la zona de les Canals d'en Guitart és una mica exposada. És molt dret i hi ha un fang relliscós. Una patinada seria fatal.

Quan arribo al Roc Negre, en lloc d'anar cap el Coll de l'Avet, marxo cap el Coll d'Escriu, perquè la fageda m'atrau. A partir d'aquest punt, les visions de les muralles entre les boires, amb el sol de la tarda, rasant i càlid, són extraordinàries. Com a premi, encara tinc l'Estanyet de Gréixer. Em deleixo fent fotografies.

Mentre contemplo tot aquest bé de Déu de roques, penso que encara dec tenir aquí més d'un i més de dos camins per descobrir. Per exemple, les canals del Goter, o la canal de la Llorença i les Planelles, per on m'han dit que s'hi pot pujar d'una manera més o menys sensata. M'agradaria tenir ocasió de recórrer a fons aquests territoris meravellosos.

Fotografies. Track.