Gerri, Palomer i Escorbes

Del Monteixo al Pic de Sanfonts hi ha una serralada que conté cims molt interessants. Per migdia, la carena cau vertiginosa sobre valls molt fondes, mentre que per la banda nord hi ha parets escarpades i agulles significatives.

Començant pel Monteixo i anant cap a llevant, els cims són el Norís (2.827 m), el Pic de Gerri (2.858 m), el Pic de Palomer (2.827 m), el Pic d'Escorbes (2.788 m), el Pic de Vallpeguera (2.743 m) i el propi Sanfonts (2.882 m). Aquest cap de setmana de temps excepcionalment diàfan he recorregut una part d'aquesta carena, en una excursió molt bonica.

D'entrada, he pujat a dormir al refugi de Baiau. Per sort, encara que aquest aixopluc és a peu de l'itinerari del GR-11, només érem set persones. Les llums del capvespre van ser meravelloses i van deixar pas a un cel estrellat de qualitat extraordinària.

[Quan es van "inventar" els GR, ja fa una pila d'anys, ens van semblar un bon invent, però ara, amb la perspectiva que donen els anys, estic convençut que varen ser un error. En lloc d'apostar pel model francès (o americà) d'"autopistes de muntanya", hauria estat molt millor adoptar el model suís, de xarxa de camins locals interconnectats (com està fent Itinerannia).]

L'endemà, a punta de dia, m'enfilo a la carena al collet que hi ha al costat del Pic de Vallpeguera, i començo a caminar cap a ponent. La vista és il·limitada en totes direccions. Pel costat sud, crida l'atenció la fonda vall de Tor i el massís de Salòria. El con terminal del Pic d'Escorbes i la cresta que l'uneix —pel coll de Sant Ambrós— amb el Pic de Palomer fan un cert respecte. Tanmateix, encara que l'ambient és ferm i els pendents són ben drets, no hi ha cap dificultat.

Corono el Pic d'Escorbes i trec el cap sobre la Coma de l'Orri. La cresta —o carena— fins el Palomer és molt bonica i la gran quantitat d'espai que hi ha a banda i banda li dóna més caràcter. Pel nord, tota aquesta carena forma unes parets immenses.

Quan sóc al Pic de Palomer recordo que vaig pujar-hi un dia, fa temps, amb esquís. Quina excursió més ferma!

Amb precaució —encara que el terreny és prou franc— baixo fins la bretxa entre els pics de Palomer i Gerri. Aquest cim —que serà el darrer d'avui— fa també una certa patxoca. Per tal d'anar més lleuger, deixo la motxilla a la bretxa. El pendent és molt fort i ple d'herba. Per això, és més recomanable seguir sempre pel fil de la cresta. No em canso de mirar al meu voltant. Com sempre passa, no hi ha ningú enlloc —fora de la Pica on, vist com estava l'aparcament de la Molinassa, hi deu haver una munió de persones.

Retorno a la bretxa i vaig baixant, amb paciència, per l'incòmode pedregam que m'ha de dur a la Coma de l'Orri i a la Socalma. Si ara fos a fer, hauria planejat aquesta excursió d'una manera una mica diferent: Hauria pujat a dormir amb una tenda a la Socalma i l'endemà hauria fet l'itinerari amb menys pes a l'esquena.

Caminar per aquestes grandioses carenes m'ha donat unes estones de felicitat profunda.

Fotografies. Track.