dijous, 31 de març de 2011

La Val Maira

La Val Maira és una de les valls alpines que desaigüen a la plana de Cuneo —com la Val Varaita i la Val Stura. És territori de llengua occitana i és un paradís inexhaurible per a l'esquiador de muntanya. Les tres valls —Varaita al nord, Maira al mig i Stura al sud— són extraordinàriament tranquil·les i rústiques: en aquesta època de l'any només hi trobarem algun grup escadusser d'esquiadors de muntanya.

Vaig visitar la Val Varaita el 2001 i la Val Stura el 2003. Ara ha estat el moment d'anar a la Val Maira, aquest cop amb en Ricard, en Miquel i l'Eduard. Hem fet estada al pintoresc i deshabitat poble de Preit, a 1.541 m, a un hotelet de muntanya molt acollidor. La innivació era magnífica i el temps s'ha mantingut perfecte. Hem pogut fer muntanya a plaer!

El primer dia, des del mateix Preit, ens enfilem cap el M. Giobert (2.439 m), una excursió clàssica. La pujada es fa per dintre d'un bosc molt dret i la neu era fonda. Quan arribem a la carena, la panoràmica és extraordinària: muntanyes i més muntanyes per totes bandes. Més de les que podríem mai arribar a conèixer, per anys que visquéssim! Seguim la carena, envoltada de valls profundes, fins el peu de la Rocca dell'Aquila (2.480 m) des d'on veiem els espectaculars contraforts nord del M. La Bianca (2.744 m) i els meravellosos pendents de la Piovosa i el P. Tempesta. El cel ja s'ha aclarit i el bon temps no ens deixarà en la resta de l'estada. El descens a Preit, amb neu força bona, és ben bonic, amb zones de bosc i pendents agradables.

L'endemà anem cap al P. Tempesta (2.679 m). Se surt del llogarret de Tolosano (1.516 m), a la vall de Marmora. Els paisatges que anem trobant a la pujada són francament meravellosos i ens impacten fortament. Sembla que estiguem vivint en un calendari alpí. Al cim coincidim amb un parell d'esquiadors que inicien el descens per la cara nord de la muntanya. La neu és fonda i el pendent és molt sever i està guarnit de ressalts de roca. Els dos esquiadors ens ofereixen un bonic espectacle d'esquí "ripido". Nosaltres, és clar, tornem per la ruta normal i tenim la sort de trobar una bona capa de neu pols. Per tal d'aprofitar aquest bé de Déu, acabem saltant cap el Comballe dell'Oliveto i fem, així, una variant del camí de pujada.

El bon temps segueix ferm i no s'hi val a badar. L'endemà ens plantegem el M. La Bianca (2.744 m), un cim espectacular i notable. Sortim directament de Preit i anem remuntant la Valletta. Quina vall més salvatge! Quins tous de neu! Quines parets de roca (es tracta de la Rocca La Meja)! Aquest cim que volem fer té una aresta cimera força aèria i plena de cornises. Com ja era de preveure, l'excursió s'acaba a la punta 2.687. La baixada és també extraordinària, si bé la neu pols del dia abans ja és més escassa i cal anar a buscar-la bé als llocs més obacs.

Encara ens queda un últim dia, que utilitzem per a fer l'ascensió al Bric Boscasso (2.589 m) per la seva banda oest, sortint de Chialvetta (1.475 m). Passem per Pratorotondo i La Bandia Longa. A la nostra dreta tenim els espadats del Bric Cassin. Seguim exultants de trobar-nos en una zona alpina tan formidable. A l'hora del descens, volem anar a buscar la ruta de la Cialancia Piana, però estem una mica indecisos a l'hora de trobar l'itinerari —no hi ha cap traça i el pendent és molt dur— i, finalment, retornem a l'itinerari de pujada.

Han estat uns dies d'esquí de muntanya de la màxima qualitat, de paisatges, d'ambient, de meteorologia i de neu. La Val Maira és una zona totalment recomanable, més ara que hi ha un mapa —Esquiar en Val Maira, de Bruno Rosano— específic per a esquí de muntanya.

Fotografies. Track Giobert. Track Tempesta. Track la Bianca. Track Boscasso.

Cap comentari: