Salibarri

Extraordinària excursió, que feia molt de temps que cobejava!

Com que sempre m'ha agradat molt mirar i remirar els mapes de les muntanyes, he anat desenvolupant una certa intuïció per imaginar-me on hi trobaré un indret salvatge i extraordinari. Feia temps que em mirava la Clotada de Salibarri —una petita valleta que desaigua al barranc de Romedo, a la zona del Pla de Boavi. Pensava que seria una vall «secreta» i solitària, pura i ferrenya. Volia anar-hi.

En una excursió que ja vaig explicar en un article, vaig recórrer els cims del circ de Broate i tenia la intenció de baixar per Salibarri, però no vaig gosar fer-ho. Em quedava pendent. Finalment, l'altre dia —un dia esplèndid!— vaig endinsar-me en aquesta vall i l'excursió va complir —i superar!— totes les meves expectatives. Vaig tenir l'ajuda d'un track i una descripció del Palau Robert que, encara que tindria unes quantes crítiques a fer-los, em van donar la confiança per accedir a aquest lloc salvatge.

L'itinerari és aquest:

• Surto de l'aparcament de Montalto a les set del matí. Passo pel Pla de Boavi i enfilo el camí de Romedo (que ja havia recorregut en una altra excursió memorable).
• Quan arribo al desaigua del barranc de Salibarri, començo a enfilar-me (sense cap mena de camí) per l'esquerra del torrent, en terreny força complicat, fins les runes d'una primera cabana. A partir d'un moment hi ha fites i unes marques verdes que són absolutament providencials. Pràcticament no hi ha ni rastre de camí.
• A partir d'aquest punt, la coma s'obre i apareix en tota la seva bellesa, tancada per parets abruptes. No hi ha camí. Vaig seguint amunt.
• Entro a una tartera a l'esquerra i pujo pel dret, en direcció a una marcada bretxa. L'aspecte és complicat, però es pot anar fent sense gaires problemes. Per culpa del track del Palau Robert, vaig a una bretxa que no és la bona.
• Quan arribo a la cresta, la continuació no es veu fàcil. Primer he de desgrimpar per un terreny descompost. La descripció del Palau Robert no s'assembla a la realitat que veig. Decideixo prescindir-ne i utilitzar la meva intuïció. Per algun motiu, el gps em dóna errors importants.
• Grimpo directament cap al cim, una mica per sota de la cresta, pel costat de l'Arieja. La grimpada no és difícil, però l'ambient és molt bonic. 
• Arribo a la carena principal (cota 2.705,9 al ICC, que l'anomena Pic de Broate). Aquí l'ambient canvia completament. Retrobo el camí que ja havia fet el dia del circ de Broate. 
• Vaig a l'autèntic Pic de Broate (2.711 m) i torno pel mateix camí. Començo a seguir la carena en direcció al Cap de Broate (2.741 m), passant més o menys per totes les puntes. Fàcil, però cal estar atent.
• Baixo cap el coll que hi ha entre el Cap de Broate i el Cap dels Aspres de Broate (2.641 m). Aquí hi ha llocs on la carena és més estreta i rocallosa. Cal anar amb compte.
• Quan sóc al coll, penso que seria una llàstima no pujar al Cap dels Aspres de Broate (2.641 m). Hi pujo. Petites dificultats.
• Ara m'enfronto a la baixada fins el pla de Boavi. Del coll a la pleta el pendent és relativament suau, però no hi ha camí i cal anar dibuixant-lo. L'ambient és meravellós.
• Un cop al fons de la coma, refaig el camí de pujada —que ara sembla etern!

Pujada a la bretxa «bona». Cal grimpar una mica, però és més senzill del que sembla.

Cresta entre la bretxa i la carena principal, des de la carena principal. Anant per sota de la bretxa (costat Arieja, a la dreta a la fotografia), la grimpada és fàcil.

Aquests són els fets, però manca el més important: les sensacions, les vivències, els reptes. L'excursió és molt dura. A mi m'ho ha semblat. Més dura del que m'esperava. Vaig sortir a les set del matí i vaig arribar al cotxe ...... a tres quarts de vuit del vespre!!! Com pot ser? Podem dir que ja sóc un vell xaruc, podem dir que aquell dia em sentia estranyament cansat, que em feia mal un peu, que vaig fer moltes fotografies, que vaig parar un parell de vegades a menjar alguna cosa (què menys!)... es poden dir moltes coses. Però el que és cert és que jo vaig necessitar més de dotze hores per fer aquest recorregut. Per què?

No hi ha camí. Hi ha molta vegetació verge (nerets i festuques) que fan que la marxa no pugui ser mai gaire ràpida. Hi ha grimpada. Hi ha terreny descompost. Hi ha terreny força dret. Cal anar trobant la ruta, cercant els millors passos. En algun moment, pot fer-se una marrada, es pot cometre un error. L'únic tros de camí «oficial» —el camí de Romedo— també és força precari, hi ha llocs on es desdibuixa i, principalment a la baixada, no és difícil despistar-se i haver de refer camí amunt (a mi em va passar). En fi, és el preu que cal pagar —i que alguns paguem amb molt de gust— per accedir a uns indrets pràcticament verges.

I aquest és precisament el punt principal: la sensació de terreny verge.

Fotografies. Track.

Apèndix: El Drac de Salibarri

Quan vaig començar a estudiar la clotada de Salibarri, amb la intenció d'anar-la a visitar algun dia, vaig descobrir que en aquesta vall salvatge s'hi amaga un drac. El vaig veure per primera vegada a GoogleEarth:

Entre els aiguamolls de la pleta de Salibarri, el Drac treu el seu cap.

Vaig ensenyar aquesta «prova» de l'existència del drac a alguns amics i em van prendre per boig. Algunes persones no veuen res d'especial en aquesta foto, però n'hi ha d'altres com jo, que veuen una vegada el cap del drac i a partir d'aquest moment ja el veuen sempre.

Quan finalment vaig anar a Salibarri, l'altre dia, no pensava en el drac, fins que, de cop i volta, me'l vaig trobar al meu davant, esperant a l'aguait en mig d'unes altes parets que hi ha al vessant nord del Cap dels Aspres de Broate. La seva mida és descomunal. Sembla talment que tingui un cau a la pared, a mitja alçada, i que jo l'hagi enxampat quan ha sortit del seu cau per guaitar la vall en tota la seva amplada. No sembla que es fixés gaire en mi. Sóc massa insignificant per a ell.

Vaig fer-li una fotografia, que no pot acabar de reflectir la impressió real que aquest gegantí drac de pedra, enfilat al mig d'una alta pared, va produir-me.