dimarts, 14 de juliol de 2015

Del port d'Aulà al de Salau: Les grans carenes

Hilari Sanz (†2015) en una fotografia del 1970
L'Hilari Sanz és la persona que em va introduir al món de la muntanya i l'excursionisme, ara fa quaranta-cinc anys. Mentre era a la carena entre el Port d'Aulà i el Port de Salau, vaig rebre un missatge al mòbil que m'anunciava la seva mort. El lloc on jo em trobava era, potser, el millor lloc possible per tenir-lo a la memòria i sentir-me prop d'ell. Dedico aquesta entrada al blog a la memòria de l'Hilari.

Excursió sublim i extraordinària. Tota la carena —aèria, immensa— que uneix els ports d'Aulà i de Salau!

Vaig descobrir aquesta excursió al blog EniEn i vull agrair a l'Enric i l'Encarna que hagin publicat un itinerari tan meravellós i formidable. És una excursió grandiosa, i hem de reconèixer el mèrit d'aquesta parella d'excursionistes que van emprendre-la sense cap informació prèvia i, per tant, sense conèixer d'antuvi les dificultats que podria haver amagat.


No cal que en faci una descripció detallada i completa, perquè la precisió de la descripció del blog EniEn és insuperable. Només faré alguns comentaris personals i donaré algun detall que pot complementar el que expliquen l'Encarna i l'Enric. D'entrada, per si algú vol seguir aquest itinerari, vull fer algunes recomanacions:
  1. Tot l'itinerari és més senzill del que sembla a primera vista. 
  2. La millor opció és sempre mantenir-se al fil de la carena i fugir dels vessants herbosos.
  3. És molt important anar ben calçat i dur bastons.
  4. No hi aneu si no us agrada la sensació del gran espai.
Vaig arribar al pont de Perosa tan d'hora com vaig poder, perquè em feia respecte la llargada de la ruta i la calor que estava fent aquests dies. No vaig veure absolutament ningú. Afortunadament, era un dia que bufava una mica de vent del nord que refrescava l'ambient i, el que és encara més important, netejava els paisatges i els feia molt més nítids i bonics.

La pujada per la coma d'Aulà, amb les primeres llums del dia, va ser una delícia, que vaig fer sense ni adonar-me. El camí existeix, però no està gaire marcat. Quan arribo al port d'Aulà, veig que les valls de la banda nord estan tapades per una boira espessa —que s'anirà aixecant. Pujo el primer cim del dia (Pic de Vinyals, 2.398m) per un pendent d'herba i pedres ben dret.

A dalt del pic de Vinyals comença el gran viatge. Tinc una gran sensació de solitud i la llarga carena que vull fer em sembla una mica ferotge. Per sort, la referència de EniEn em dóna una (relativa) tranquil·litat. Els vessants, a banda i banda, són fondíssims (mil metres de desnivell directe fins el fons de la vall de la Noguera) i el panorama a tota la volta de l'horitzó és de la màxima qualitat. Estic exultant.

Començo, doncs, a posar un peu davant de l'altre pel fil estret que separa el Pallars de l'Arieja. Es fa prou bé. De vegades, hi ha alguna baixada una mica dreta, en la que el Vibram ha de treballar amb força i els bastons són de gran ajuda. Va passant el temps i em sento al paradís.


Vaig superant, doncs, totes les petites dificultats que hi ha al llarg de la carena. He de passar pel Pic de Barbeguer (2.481 m), pel Cap d’Hoque Pregone (2.493 m), pel Pic de Muntanyol (2.459 m) i, finalment, pel Pic de Montalt (2.495 m). A EniEn expliquen que el tros més compromès és el descens del pic de Muntanyol. Sí i no. Resulta que ells van abandonar la carena en un únic lloc: exactament aquest. I és per això que troben que aquest és el tros més difícil. Jo vaig seguir pel fil exacte de la carena, vaig desgrimpar unes roques fàcils i vaig arribar amb gran facilitat al coll. En canvi, a la baixada del pic de Montalt, aleshores vaig ser jo qui, incomprensiblement, em vaig desviar del fil exacte de la carena i... aquí sí que vaig patir una mica.

En resum: Si hi voleu anar, sempre sempre pel fil exacte de la carena!

Quan vaig arribar al port de Salau, amb les runes de l'antic refugi i la descolorida placa que ens explica les misèries de l'exili a través d'aquest pas, feia un airet fresc. Els paisatges seguien nets i punyents. La baixada fins el fons de la vall és suau.

El Pic de Gel (2.499 m) des d'una mica més avall del Port de Salau. És un cim que impressiona.
Panorama des del Pic de Vinyals (2.398 m) cap a la Coma d'Aulà.

Fotografies. Track.

Cap comentari: